Sant Joan Sescloses (Peralada)

Situació

Una vista de l’exterior de l’església des del costat de ponent.

F. Tur

Sant Joan Sescloses actualment és un santuari situat al veïnat d’aquest nom, que consisteix en masos escampats. L’església és aïllada, prop del mas Xirivilla i de l’antiga riba de ponent de l’estany de Castelló, espai ocupat actualment per prats (closes), conreus i aiguamolls. És dins el terme històric de Vilanova de la Muga, que l’any 1974 fou agregat al municipi de Peralada.

Mapa: 258M781. Situació: 31TEG060808.

L’església és al cantó de tramuntana de Castelló d’Empúries, la població més propera. Des d’aquesta vila s’hi arriba, després d’un recorregut de 2 km, pel camí d’Estanyol i Pedret, que passa a poca distància de l’església i a ponent. Des de Vilanova de la Muga hi porta un altre camí (2,5 km).

Història

Sant Joan Sescloses fou una petita cel·la monàstica altmedieval. Des de la primera meitat del segle IX és documentada com un domini del monestir de Sant Esteve de Banyoles, juntament amb tres cel·les més situades en un sector muntanyós (la serra de Rodes) del mateix comtat de Peralada: Sant Pere (de Rodes), Sant Fruitós (la vall de Santa Creu) i Sant Cebrià de Penida.

La possessió d’aquestes antigues esglésies fou reclamada per l’abadia occitana de Sant Policarp de Rasès, la qual cosa originà una sèrie de litigis. A partir de la primera meitat del segle X, arran de la conversió de Sant Pere de Rodes en abadia independent, Sant Joan Sescloses i les altres dues cel·les van entrar sota el domini del gran cenobi de la serra de Rodes. Des d’aleshores, aquest domini fou discutit pels monjos de Banyoles.

Les quatre cel·les damunt dites devien ésser unes de les que havia restaurat —reinstaurant-hi el culte i la vida monàstica?— l’abat anomenat àtala al darrer quart del segle VIII en passar per aquestes terres amb un grup de monjos provinent de més al sud. Sembla que això s’esdevingué pels volts de l’any 780. Al cap de poc, el 782, àtala fundà, bastant més al nord, el monestir de Sant Policarp, segurament després de deixar unes petites comunitats a les esmentades cel·les. Així s’explicaria que un monestir tan allunyat de l’Empordà com Sant Policarp pretengués drets de propietat sobre aquestes esglésies.

L’11 de setembre del 822 l’abat Mercoral de Banyoles, acompanyat de Rampó, comte de Girona-Besalú, anà al palau d’Attigny on obtingué de l’emperador Lluís el Piadós un precepte d’immunitat per al seu monestir. En aquest diploma li foren confirmades les possessions, encara que sense detallar-les.

Les cel·les en qüestió sembla que havien estat donades l’any 844 —segons que apuntà R. d’Abadal— per Carles el Calb, en un precepte avui perdut, al monestir de Banyoles i al seu abat Elies. Aquest precepte fou exhibit per l’abat de Banyoles l’any 870 davant el rei Carles per defensar els seus drets sobre les cel·les. Però cal tenir en compte que també presentà el de l’any 822; és a dir, que aquest potser també les confirmava sense anomenar-les.

El text més antic que anomena la cel·la de Sant Joan, i que ha arribat fins als nostres dies, és un altre precepte del mateix rei Carles el Calb, de l’any 866, concedit a l’abat Pere de Banyoles i que renovava l’anterior del 844. S’hi esmenten Sant Fruitós, Sant Joan (Sescloses) i Penida, però no s’hi anomena Sant Pere: “…cellam in pago Petrelatensi sitam, quae vocatur Sanctus Fructuosus et Sanctus Johannes, cum cella quae vocatur Pineta…”.

Com que aquestes cel·les havien estat també concedides per precepte reial a l’abadia de Sant Policarp, el litigi era inevitable. Hom seguí el procediment habitual en aquests afers; la qüestió fou portada davant el rei perquè ell en persona ho resolgués d’acord amb els arguments i els documents esgrimits pels interessats. Els abats Ansemund de Banyoles i Obtaretde Sant Policarp comparegueren en presència del rei a la dieta episcopal d’Attigny a la primeria de l’estiu de l’any 870.

Mentre que l’abat banyolí pogué exhibir els tres preceptes suara esmentats —el de l’any 822 de Lluís el Piadós i els dos de Carles el Calb del 844 i el 866—, l’abat de Sant Policarp només en presentà un de Carles el Calb. Aleshores el rei prengué a Obtaret aquest darrer precepte i el lliurà a l’abat Ansemund. El rei, doncs, resolgué el litigi a favor del monestir de Banyoles; però a la pràctica no fou així.

El bisbe Teuter de Girona tenia l’encàrrec del rei de fer complir el seu manament de lliurar les cel·les a l’abadia de Banyoles. Tanmateix, aquest manament no es complí, perquè, segons que explicà el bisbe, es presentaren els monjos Teodulf i Domnell de Sant Policarp amb una pretesa carta del rei Carles on hi havia instruccions contràries, la qual carta, a més de ser exhibida a Teuter, fou mostrada als comtes Delà i Sunyer d’Empúries. Així, els monjos de Sant Policarp continuaren encara en possessió de les cel·les. “Aquesta sembla ésser la versió més exacta del que passà” (Abadal), però l’abat Ansemund afirmà que havia estat el mateix abat Obtaret amb tots els monjos qui anà a prendre-li el que li havia reconegut i confirmat el rei.

L’abat Ansemund esperà una avinentesa important per actuar: el concili de Troyes de l’any 878, on, a més del rei Lluís —fill i successor de Carles el Calb—, hi havia el papa. Hi acudí acompanyant alguns bisbes, Teuter entre ells. Allí exhibí, a més dels tres coneguts preceptes reials concedits al seu monestir, el que Carles el Calb havia atorgat a Sant Policarp i que el mateix rei —a Attigny, el 870— havia lliurat a l’abat banyolí després de prendre’l a l’abat de Sant Policarp. El rei, després d’escoltar les raons d’Ansemund i de fer llegir i rellegir els dits documents, els confirmà a l’abat de Banyoles i a més ordenà que fos lliurat a aquest un nou precepte. A continuació, després d’interrogar i d’escoltar la versió del bisbe Teuter, el rei li ordenà que procurés que l’abat de Banyoles fos investit degudament del domini de les cel·les, aquest precepte de Lluís el Tartamut de l’any 878 anomena així: “in comitatu Petralatense cellam quae vocatur Sanctus Joannes, cum alia cella quae vocatur Pineta, et cella Sancti Petri, et Sancti Fructuosi cum omnibus sibipertinentibus…”.

Segurament el bisbe Teuter, després dels malentesos passats, volgué donar solemnitat i fermesa al lliurament de les possessions al monestir de Banyoles. Hom celebrà un mall o judici públic a la vila de Castelló, al pagus de Peralada, el 26 de juny de l’any 879, judici que fou presidit pel mateix bisbe, acompanyat del comte Delà. Hi fou present el monjo Domnell de Sant Policarp, que confessà la falsedat de la carta del rei exhibida uns anys abans. Amb aquesta assemblea sembla que quedaren resolts —almenys de manera efectiva— els problemes entre els dos monestirs, evidentment amb un resultat favorable a Banyoles. En l’acta del judici les cel·les s’esmenten com segueix: “…etsunt ipsas celulas pernominatas, id est Sancti Ihoannis Baptista, quae est juxta ipso stagno, et alia cella, id est Pineta Sancti Cipriani, et alia cella Sancti Fructuosi et Sancti Petri”.

Hom ha escrit a posta que el problema quedà resolt d’una manera efectiva (només), no fou així dins la documentació oficial. En un precepte expedit pel rei Odó I l’any 889 les quatre cel·les són confirmades novament al monestir de Sant Policarp. Cal veure aquest fet en el context de la ruptura de la legitimitat dinàstica carolíngia en accedir al poder Odó l’any 888, a la mort de Carles el Gros, i en la política seguida al principi pel comte Sunyer d’Empúries.

A la mort d’Odó I, l’any 898, accedí al tron Carles el Simple, fill de Lluís el Tartamut, i es restablí així la línia dinàstica. En aquesta situació de represa momentània de la influència de la monarquia en els comtats catalans, tingué lloc una expedició de jerarques del país a la cort de Tours-sur-Marne la primavera del 899. Com a fruit d’aquest contacte foren concedits pel rei diferents preceptes, confirmacions dels concedits pel seu avi i el seu pare, amb omissió, com és lògic, dels atorgats per Odó.

És molt sorprenent que el rei Carles no confirmés les quatre famoses cel·les de l’Empordà a Banyoles ni tampoc a Sant Policarp. En un dels preceptes expedits l’any 899, donat a precs del bisbe Servusdei, aquestes cel·les foren adjudicades a la seu de Girona. No hi ha elements per interpretar correctament aquest fet inesperat: “No s’explica com pogueren ésser incloses en el present (precepte) si no fou per un acte de mala fe comès en redactar la minuta que el bisbe portaria a Tours, ja que tenim proves que el monestir de Banyoles continuà posseint-les” (Abadal).

Efectivament, tot fa pensar que tant la darrera confirmació a favor de Sant Policarp com aquesta a la seu de Girona —que no tornaren a repetir-se— no tingueren cap conseqüència a la pràctica i que les cel·les continuaren totalment sota el poder de l’abadia de Banyoles. Ho acaba de demostrar el fet que alguns anys més tard l’abat Acfred de Banyoles acudí personalment a Herstal a recaptar un precepte del rei Carles el Simple. Aquest document, donat el 9 d’abril de l’any 916, és una còpia del que havia atorgat al monestir el rei Lluís l’any 878 i, per tant, comportà un nou reconeixement del domini del cenobi de Banyoles sobre les quatre cel·les de Peralada.

En el transcurs de la primera meitat del segle X es produïren uns fets fonamentals per al futur de Sant Joan Sescloses i les altres cel·les. Una d’aquestes, la de Sant Pere (de Rodes), esdevingué en poc temps, una abadia benedictina poderosa que s’independitzà aviat de Banyoles. Aquest ascens fou degut a la decisió i l’empenta del seu impulsor, Tassi, i més tard també del seu fill Hildesind, primer abat de la casa i després també bisbe d’Elna, amb l’ajut dels comtes d’Empúries-Rosselló.

L’any 944 es pot dir que es produí la desclosa d’aquest procés. Tassi envià uns monjos a la cort del rei Lluís el d’Ultramar, acompanyats del bisbe Gotmar de Girona, personatge influent a la cort franca. Amb l’assentiment dels comtes Gausfred d’Empúries-Rosselló i Sunifred de Cerdanya-Besalú, Tassi hi obtingué un precepte important per al futur del monestir, en el qual el rei concedia la immunitat i la lliure elecció d’abat i li confirmava possessions; també es feia una referència expressa de les qüestions que hi havia hagut entre els cenobis de Banyoles i de Sant Policarp. Entre les esglésies confirmades hi ha dues de les cel·les que eren motiu dels litigis (una altra era la mateixa abadia de Sant Pere): la de Sant Cebrià de Penida i Sancti Johannis Baptistae supra stagnum Castilionis.

Aquest canvi de situació, malgrat la intervenció de la cort i de les principals jerarquies del país, no fou acceptat de bon grat per la comunitat de Banyoles, que es veia forçada a renunciar als drets sobre Sant Pere i, de retop, sobre altres esglésies, com la de Sant Joan Sescloses. A partir d’aquest moment es devien produir tensions i, probablement, forts enfrontaments. La influència o el prestigi de Tassi i la gran volada de la seva obra degueren motivar ne, però, la prompta solució.

Amb la intercessió i el suport del bisbe de Girona i dels comtes d’Empúries, Besalú i Barcelona, hi hagué una entesa formal entre Acfred, abat de Banyoles, d’una banda, que renuncià als drets sobre Sant Pere, i Tassi i el seu fill Hildesind —abat des del 944—, de l’altra, que en compensació cedien al monestir de Banyoles béns del seu propi patrimoni. Acfred i Tassi es presentaren davant del rei Lluís a Reims, on fou expedit el dia 29 de setembre un nou precepte per a Sant Pere de Rodes i el seu abat Hildesind. El rei aprovà la concòrdia entre ambdós monestirs i alhora confirmà els privilegis i els béns de Sant Pere de Rodes. En aquest document, hom troba, entre les esglésies confirmades a Sant Pere, les “cel·les” de Sant Joan Baptista sobre l’estany de Castelló i de Sant Cebrià de Penida i també la “basílica” de Sant Fruitós, que era, del grup famós i tan debatut, la que mancava en l’anterior diploma reial de l’any 944.

L’acord s’havia fet amb totes les garanties i ja no es produïren mai més reclamacions de Banyoles sobre el cenobi de Sant Pere de Rodes, ja esdevingut una abadia poderosa. Tanmateix, la discussió sobre els drets d’algunes de les altres esglésies, entre les quals hi havia Sant Joan Sescloses, sí que va tornar a rebrotar. Això no passà, però, fins al cap d’un segle i mig.

L’any 953 l’abat Hildesind anà a la cort del rei Lluís, a Laon, on obtingué un precepte en què eren confirmats els drets del monestir sobre l’estany de Castelló i la propietat de tres illes que hi eren situades. En precisar-ne els límits s’esmenta Sant Joan entre els de ponent i, al nord, el territori que ja era de Sant Pere.

L’any 1020, en la donació feta per uns particulars al monestir de Santa Maria de Roses de dues peces de terra a l’indret dit Matamala, del terme de Castelló, figura que una limitava a ponent in terra de Sti. Iohannis.

Hi ha notícia també de drets del bisbat sobre l’església. En els pactes establerts l’any 1072 entre el bisbe Berenguer i Berenguer Renard de Quermançó amb motiu de l’ingrés d’un fill del darrer —el clergue Dalmau— a la canònica de Girona, el bisbe prometé donar-li la meitat del delme de l’església de Sant Joan d’ipsa Crosa.

A l’octubre de l’any 1064 el bisbe de Girona, Berenguer (Berenguer Guifré de Cerdanya), en presència de la comtessa Adalaïsa d’Empúries i altres personatges procedí a la consagració d’aquesta església “ad consecrandam ecclesiam in honore sancti Iohannis constructam ad ipsa Crosa cujus vocant Bene-vivere in comitatu Petralatensi…”. Cal remarcar el topònim Benviure, tan propi d’una casa monàstica alt-medieval. El més probable, però, és que la celebració del 1064 fos dedicada fonamentalment a convertir l’antiga cel·la en parròquia. En l’acta es precisa que el territori parroquial de Sant Joan és limitat per l’estany i pels termes de les parròquies veïnes de Castelló, Vilanova i Sant Esteve de Pedret; és confirmen uns alous pertanyents a aquesta parròquia, i hom concedeix, i senyala amb creus, les trenta passes al voltant del temple com a terreny immune, de sagrera o de cementiri.

Els afers amb el monestir de Banyoles sobre la possessió d’aquesta església ressorgiren al final del segle XI. L’any 1091 tingué lloc un judici a l’església de Santa Maria de Castelló per dirimir les qüestions sorgides entre l’abat Macfred de Sant Pere de Rodes i l’abat Bernat de Sant Esteve de Banyoles. El litigi no era, però, basat exactament en les mateixes cel·les que originaren contradiccions al segle X. Ara hom discutia també els drets sobre quatre esglésies. El nombre d’esglésies coincideix, però només dues d’aquestes havien format part del grup posat en qüestió al segle X: la de Sant Joan Sescloses i la de Sant Cebrià de Penida. De les altres dues, Sant Genís i Sant Tomàs de Pení, no hi ha notícies que haguessin tingut abans afers judicials. Hom no pot saber, per manca de referències anteriors, els motius de llur inclusió en aquest judici del 1091; tanmateix es podria apuntar sobre això alguna hipòtesi que ací no fa al cas.

En l’acta del judici aquest afer és qualificat de magna altercatio. Pel que sembla, l’acte fou revestit d’una notable solemnitat. Fou presidit pel comte Hug d’Empúries, el bisbe Berenguer de Girona, el cardenal Ricard, abat de Sant Víctor de Marsella, l’abat Bernat de Ripoll, l’abat Pere de Sant Quirc de Colera, que hi acudí amb els seus monjos, i moltes altres personalitats civils i eclesiàstiques. Els jutges, després d’una referència a la vella concòrdia entre els abats Hildesind i Acfred, resolgueren l’afer a favor dels interessos de Sant Pere de Rodes.

Fa l’efecte que el monestir de Sant Pere de Rodes continuà, sense problemes efectius, en possessió dels drets sobre aquestes esglésies. Malgrat això, en sengles butlles papals dels segles XI i XII —la butlla del papa Urbà II del 1097 i la d’Alexandre III del 1175— són confirmades a Sant Esteve de Banyoles les cel·les de Sant Joan Sescloses i Sant Cebrià de Penida. Sembla, però, que aquests instruments foren redactats copiant textos antics i que, pel que fa a aquestes esglésies, no tingueren cap conseqüència efectiva, ja que degueren continuar sota el domini de Sant Pere de Rodes. Es significatiu, en aquest sentit, que Sant Joan de Crosis hi sigui consignada, encara, com a cel·la.

L’any 1211 l’abat Bernat d’Avinyonet, de Sant Pere de Rodes, comprà a Bernat de Palol la meitat del delme de Sant Joan Sescloses. El mateix any adquirí l’altra meitat a Ramon i Guillem de Begur. El 1221 el delme d’aquesta parròquia fou cedit per l’abat a la pitanca del monestir amb la finalitat que es donessin cada dilluns als monjos i als familiars dos trossos de peix o un tros de formatge, o bé cinc ous, com ja es feia cada dimarts i dijous.

Segons Monsalvatge, un document de l’any 1291 parla del prior de Sant Joan Sescloses. ¿Cal suposar que un monjo de Sant Pere de Rodes posseïa aquest títol, o bé cal pensar en la possibilitat que encara hi havia una petita comunitat en aquest lloc? Segons aquesta notícia, el comte d’Empúries vengué a l’esmentat prior la lleuda de mar i de terra que n’havia de percebre. En canvi, gairebé un segle més tard, al novembre del 1381, és datat, per l’abat Bertran de Sant Pere de Rodes un nomenament d’un sacerdot per a una capellania de Sant Joan Sescloses. Als segles XIII i XIV el cambrer del monestir gaudia d’una bona part dels drets i de les rendes corresponents a aquesta parròquia.

Sant Joan Sescloses figura en les Rationes decimarum, els anys 1279 i 1280, entre els monestirs, les parròquies i les capelles del bisbat que tenien rendes pròpies. En la llista de parròquies existent en el Llibre verd de la seu de Girona, de l’any 1362, figura que pertanyien al terme parroquial el territorium de Salancha i l’Illa de ses Dones a l’estany de Castelló.

La parròquia de Sant Joan Sescloses encara és consignada en els dos nomenclàtors diocesans de la darreria del segle XIV, un dels quals sembla que fou utilitzat fins a la segona meitat del segle XVI. L’11 de setembre de l’any 1596 fou anul·lada aquesta parròquia i l’església fou agregada a Santa Maria de Castelló. Així es fa consignar expressament, també, en els nomenclàtors inclosos en les constitucions sinodals del bisbe Arévalo de ñuaço de l’any 1606 i en les de Francesc Romaguera de l’any 1691: “Beate Marie Ville Castilionis Empuriarum; et pro Ecclesia Sancti Ioannis de Crosis, unit”.

Després de perdre la funció parroquial, Sant Joan Sescloses continuà, doncs, com a sufragània de la parròquia de Castelló, condició que ha mantingut fins avui. Amb el temps esdevingué un simple santuari on només se celebrava la festivitat anual del 29 d’agost, diada litúrgica del degollament de sant Joan (“Sant Joan Degollaci”, segons la denominació popular). Fins i tot aquesta festa s’havia arribat a perdre, però ha estat recuperada, sortosament, aquests darrers anys. Cal recordar que en documents medievals l’església és esmentada amb el nom de Sant Joan Baptista o simplement Sant Joan. Pel que sembla, ja venia de temps antic l’advocació al degollament del Baptista en aquesta església i en aquest lloc, però hom no podria assegurar del tot si això ja era així en època medieval. Potser en aquest sentit caldria remarcar que, per raons de proximitat, la parròquia de Palau-saverdera, que és a l’altra banda de l’antic estany, és dedicada també al Baptista, encara que en la festivitat litúrgica del 24 de juny.

L’església hagué de ser considerablement reparada durant el decenni del 1940, per tal com es trobava en completa ruïna, amb les cobertes enfonsades i els murs de la nau força malmesos.

Sant Joan Sescloses és un dels pocs llocs on l’abadia de Sant Pere de Rodes mantingué encara propietats fins al moment de la seva extinció definitiva, que tingué lloc l’any 1835. Entre els immobles i les finques rústiques que aleshores passaren a l’estat i van ser venudes en subhasta pública, a Sant Joan Sescloses hi havia una casa, amb pallissa i era, i dinou camps. (JBH)

Església

L’església de Sant Joan Sescloses és d’una sola nau, capçada a llevant per un absis de planta rectangular força destacat. L’edifici actual és la conseqüència de reformes de diverses èpoques. Probablement va haver de suportar els efectes dels grans aiguats del segle XV, que afectaren les poblacions i molts edificis de la zona. L’església hagué d’ésser refeta, en una bona part, durant la darrera postguerra, i les voltes actuals i la part superior de molts dels murs són d’aquesta refecció. L’edifici és cobert d’arrebossat per dins i per fora. El frontis, per l’aspecte actual, amb el contorn superior de línies corbes, cal datar-lo al segle XVIII o al XIX. És visible exteriorment que els murs de l’absis i els murs laterals de la nau disminueixen de gruix a la part superior, en un aixecament que pot correspondre a la darrera reforma. Tot l’edifici és cobert, ara, amb una teulada a un sol nivell.

Als murs laterals de la nau i a la capçalera no hi ha —o no hi és visible— actualment cap obertura.

Malgrat l’aspecte actual, l’església presenta alguns indicis que permeten de suposar que, si més no a la capçalera, ha conservat la planta i els sectors dels murs de la construcció alt-medieval.

A l’exterior de l’edifici i al llenç meridional d’aquest absis, en alguns espais on caigueren capes d’arrebossats s’han pogut veure fragments d’un aparell fet amb lloses llargues i primes, només escantonades, que es disposen en filades d’opus spicatum i que són lligades amb abundant morter.

L’existència d’aquestes restes ha estat valorada diversament. No es pot oblidar, però, que el tipus d’aparell esmentat és molt característic de l’arquitectura alt-medieval, sobretot de la dels comtats nord-orientals de Catalunya. Els fragments visibles de l’aparell i la planta —rectangular o trapezial— de l’absis indiquen, amb molta probabilitat, que com a mínim en un sector més o menys important de la capçalera, l’església ha conservat estructures de la construcció pre-romànica. A la nau, en canvi, com també a l’interior, és impossible actualment d’esbrinar si hi ha altres vestigis semblants. És més, a la nau, en alguns punts dels paraments externs dels quals havia caigut l’arrebossat, hom ha distingit uns aparells que ben bé podrien correspondre a reformes dels segles XVII i XVIII.

Això no vol dir, com és lògic, atès l’estat de la construcció, que una exploració total de l’edifici no posés al descobert, també a la nau, vestigis medievals. D’altra banda, uns treballs adequats de prospecció i restauració tindrien un indubtable interès; permetrien d’esbrinar les veritables dimensions i la importància de les estructures antigues de l’absis i si a la nau també n’hi ha d’altres de colgades del tot.

Els indicis de restes arquitectòniques pre-romàniques —probablement en relació amb les notícies sobre l’església dels segles IX i X— no poden estranyar. La consagració de la segona meitat del segle XI podria haver estat motivada exclusivament per la conversió d’aquesta església en cap d’una nova parròquia. (JBH)

Escultura

La neteja dels murs de l’església de Sant Joan Sescloses, ultra descobrir unes estructures pre-romàniques amagades, qui sap si podria proporcionar-nos alguna descoberta semblant a la que fou feta al juny del 1969. Una petita mostra de marbre blanc que apareixia sota l’encalcinat del mur de migdia de la nau, al parament extern, va permetre la recuperació d’un fragment de relleu esculpit que havia estat reutilitzat com a simple material de construcció. Havent-ne estat denunciada l’existència al qui aleshores era delegat d’Arqueologia i Belles Arts a Girona, Miquel Oliva, el relleu es recuperà tot seguit per evitar-ne l’espoliació i fou dipositat al Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants, d’on va passar al Museu d’Art (palau episcopal) de la mateixa ciutat, on ara es guarda.

El fragment de marbre té el contorn irregular. Les seves mides màximes són 40,5 cm d’alt per 30 cm de llarg; té un gruix de 12 cm. Una de les cares ha conservat petits fragments de dos temes esculpits en relleu no gaire marcat.

Una motllura horitzontal a manera de ressalt planer divideix la decoració en dos registres. Correspon al registre superior el fragment d’escultura més gros (24 cm d’alt). S’hi pot identificar una part de l’escena del pecat original, amb Eva, l’arbre i la serp ben clars.

A la dreta del fragment hi ha la figura d’Eva conservada de cintura en avall, amb les cames nues i la mà que aguanta la fulla ja segmentada. Al costat hi ha la serp entortolligada al tronc de l’arbre. Hi manca també la part superior dels dos elements. Darrere l’arbre i la serp s’observen uns plecs verticals, com si fossin de vestit, però no és fàcil imaginar a què corresponien. Passa el mateix amb un tros de relleu que apareix a l’altre costat de la serp, a l’extrem de la pedra, que potser és una part d’un element geomètric amb un cercle a l’interior. No sembla gaire possible que pertanyi a la figura d’Adam, ni tampoc al feix d’espigues que podia existir a l’escena. A l’altre extrem —a la dreta—, al costat d’Eva, s’insinua encara l’inici d’un altre element del qual només resta un petit tros de motllura corbada.

Al petit fragment que resta del registre inferior (13 cm d’alt) només es poden identificar els caps, de perfil, de tres personatges. Són força malmesos, incomplets i erosionats. Només el cap de la figura del centre és sencer i també té visible una part del bust. Aquests personatges masculins apareixen cofats amb uns capells a manera de casquets o barrets frigis. El seu mal estat no permet d’afirmar-ho amb seguretat, però sembla que la figura del centre porta un casquet pla, mentre que a les altres la forma del capell sembla més de barret frigi. Hom pot comprovar que el personatge central és hirsut i el de l’esquerra sembla que havia estat representat amb barba; aquest probablement portava un gran objecte que sobresurt davant seu.

El tros de relleu de marbre pertany, segons tots els indicis i algunes opinions fins ara emeses, a l’època paleocristiana. Es tracta molt probablement d’un sarcòfag del segle IV, notable i de grans dimensions si tenim en compte el gruix i, sobretot, el fet de tenir dos registres esculpits.

En el reduït fragment recuperat, l’escena del pecat original és clara. És un tema ben característic dels sarcòfags de l’època esmentada. Respecte de l’escena del registre inferior, hom pot insinuar com a hipòtesi de treball que es tracta d’una representació de l’Epifania de la qual devien quedar vestigis dels tres Reis Mags. Els barrets frigis i l’objecte que sembla que porta un dels personatges poden abonar aquesta hipòtesi. Cal remarcar que l’Adoració dels Reis Mags és un altre tema molt propi dels sarcòfags de l’esmentada època. Hom pot pensar també en l’escena dels tres hebreus a les flames del foc de Babilònia, també corrent als sarcòfags paleocristians. En canvi, si els capells són plans, a tall de pileus pannonicus, hom podria pensar en una representació de soldats, tampoc gens estranya en aquest peces.

En aquest sentit hom pot fer referència al nombrós grup de sarcòfags —peces escol·l.ides— que hi ha a Roma i que actualment són exposats a les sales del Museo Pio Cristiano, dins els Musei Vaticani. Hi trobem, precisament, un repertori extens de sarcòfags que contenen, entre d’altres, la representació de les escenes del pecat original i de l’Epifania. Mereix un comentari el sarcòfag de proporcions monumentals procedent de la necròpoli de Sant Pau Extramurs, datat els anys 300 i 330, dit “del Dogmàtic” (Laterà 104). Té precisament dos registres esculpits a la cara frontal. Al costat esquerre del conjunt trobem, al registre superior, l’escena del pecat original, amb Adam i Eva, la serp i l’arbre del paradís, i just a sota, al registre inferior, l’Epifania amb els Reis Mags cofats amb barret frigi. És a dir, la mateixa distribució temàtica, en aquest cas concret, que la proposada per al fragment que ens ocupa.

Per altres raons hom pot destacar també, entre d’altres del mateix museu, un altre gran sarcòfag de la necròpoli Vaticana (inv. 152) i de cap a la meitat del segle IV, que presenta una figuració del pecat original en un dels laterals, esculpida en baix relleu i amb semblances singulars, en el cos d’Eva, amb el fragment de Sant Joan Sescloses. (Sobre aquesta Peça vegeu també el capítol El marc històric del volum VIII d’aquesta obra.)

La troballa del fragment de sarcòfag paleocristià a Sant Joan Sescloses planteja diferents incògnites. S’ha dit que potser havia estat portat de l’antiga Rhode, que no és excesivament lluny d’ací i que fou una ciutat d’una certa prosperitat en aquesta època, o bé que procedia d’Empúries.

Cal, però, no desestimar la possibilitat que hagi existit al mateix indret de l’església de Sant Joan, o a la rodalia immediata, un gran mausoleu d’època baix-imperial romana lligat a algun fundus important d’aquesta plana. Per ara no se n’han identificat rastres superficials; caldria realitzar exploracions arqueològiques a l’indret.

D’altra banda, i tenint en compte les consideracions anteriors, és possible que el culte cristià en aquest lloc s’iniciés aprofitant les restes d’edificis antics. Hom sap que l’abat àtala, al darrer quart del segle VIII, revitalitzà unes esglésies ja existents.

La cel·la alt-medieval de Sant Joan Sescloses, per la dedicació al Baptista i, fins a un cert punt, per les condicions naturals del paratge, podria molt ben ésser que hagués tingut un origen eremític. (JBH)

Bibliografia

Bibliografia sobre la història

• Pèire de Marca: Marca hispanica, sive limes hispanicus…, París 1688, cols. 1124-1125, 1191-1193, 1200 i 1367.
• Antoni Papell: Sant Pere de Roda, Figueres 1930, pàgs. 92-95.
• Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España…, tom XIV, pàgs. 248 i 315.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XI, Olot 1901, pàgs. 473-474; vol. XII, Olot 1902, pàgs. 282, 532, 539; vol. XIV, Olot 1904, ap. 24; vol. XVII, Olot 1909, pàgs. 129-131.
• Joaquin Botet i Sisó: Cartoral de Carles Many. Índex cronológich del cartoral de la curia eclesiástica de Gerona anomenat de “Carlo Magno”, Acadèmia de Bones Lletres, Barcelona 1905, pàg. 34.
• Ramon d’Abadal i de Vinyals: Els diplomes carolingis a Catalunya, dins Catalunya carolíngia, vol. II, la. part, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-50, pàgs. 40-47,53-56, 58-64, 144-147 i 223-234.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 53-56, 125 i 455-457, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 632.
• Josep M. Marquès i Planagumà: El cartoral de Santa Maria de Roses (segles X-XIII), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1986, pàgs. 68-69. (JBH)

Bibliografia sobre l’escultura

• Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, II, “Revista de Girona”, núm. 72, Girona 1975, pàgs. 51-53.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I, Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 32; vol. II-B, Girona 1981, pàgs. 454-456; vol. II-B, 2a. ed., Girona 1985, Notes a la segona edició, pàg. 632.
• Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 270.
• Josep M. Nolla i Brufau i Josep Casas i Genover: Carta arqueològica de les comarques gironines. El poblament d’època romana al N. E. de Catalunya, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Girona 1984, pàgs. 117-118. (JBH)