Situació
A 4 km al nord-oest de la vila de Peralada, prop de la riba esquerra del Llobregat d’Empordà, hi ha el Mas del Sepulcre, on es conserven les restes de l’antic priorat dels cavallers de l’orde del Sant Sepulcre de Jerusalem.
Mapa: 258M781. Situació: 31TEDG991853.
Per arribar-hi hom pot seguir el mateix camí que indiquem per a Sant Nazari de les Olives. Poc abans d’arribar a aquesta església, cal agafar un trencall, a mà esquerra, i seguir el camí, vora el qual hi ha el Mas del Sepulcre, que és a poca distància del marge esquerre del riu Llobregat d’Empordà. També hi porta un camí que surt de la carretera de Figueres a Sant Climent Sescebes, que és 1 km després de passar la població de Cabanes. (JBH-MLIR)
Història
El priorat del Sant Sepulcre de Peralada fou establert, en una data no determinada del segle XII, després de la primera croada, i depengué de la casa d’aquest orde a Catalunya, és a dir del priorat de Santa Anna de Barcelona, fins l’any 1435.
L’any 1169 l’orde ja tenia honors a Peralada. Així és consignat en el primer esment conegut sobre el prior Pere de Noguereda, del 4 de novembre d’aquest any. Hom suposa que degué ésser durant el mandat d’aquest prior (novembre de 1169-juliol de 1770), que es consolidà el priorat de Peralada.
Al final de l’any 1186 o al començament del 1187 Arnau de Vilafreser s’oferí al Sant Sepulcre per servir-hi com a frare en l’obediència de Barcelona o de Peralada, on decidís el seu prior, anomenat Pere. Per una concòrdia de data 30 de gener de 1195 entre el Sant Sepulcre i Ramon Muntaner, la seva mare i la seva esposa, sabem que aquest prior era Pere de Cirac, que reuní els càrrecs priorals de Barcelona i Peralada (1186 o 1187-1197): “…Petrum de Sirag, priorem Domus Sancti Sepulcri, et Guillemum de Ioncaria, comendatorem Domus Sancti Sepulcri, que Domus est iuxta Petralatam, et alios fratres, que ibi abitant…”.
Al monestir de Peralada hi hagué una comunitat mixta, de donats i donades. Ho confirmen dos documents, un d’ells de l’any 1189, en què els esposos Ramon de Cervià i Tomasa feren donació de llurs cossos i ànimes al Sant Sepulcre amb una clàusula per la qual el prior Pere de Cirac els rebia com a confrares i els prometia de rebre’ls com a germans, si en el futur volien vestir l’hàbit de religiosos. L’altra, datat l’any 1226, parla d’una dona, de nom Abadessa, que fou rebuda com a “sororem et consociam nostram”.
El priorat de Peralada sembla que mai no tingué gaire importància econòmica; gaudia d’un patrimoni de petites propietats, generalment masos i camps, pels voltants de Peralada i en algun altre punt de la comarca. Des del 1298, per exemple, hi ha notícia de l’anomenada “Salvetat del Sant Sepulcre”, possessió que tenia el priorat al terme de Terrades, potser ja des del segle anterior; s’esmenten cases, horts i camps situats dins la salvetat. Una altra possessió d’una certa importància era el lloc de l’Hospital, de la parròquia de Darnius.
Des de mitjan segle XIII la casa deixà de tenir priors propis i fou regida per comanadors. L’any 1435 el priorat de Santa Anna, atès el rendiment escàs de la possessió, vengué el Sant Sepulcre de Peralada als carmelites d’aquesta mateixa vila. Aleshores ja no hi havia comunitat, el monestir romania deshabitat i amb alguna part ruïnosa.
Tanmateix, posteriorment hi hagué una confraria del Sant Sepulcre de Peralada, que obtingué un breu del papa Pau V l’any 1620, en el qual es feia referència a l’església del Sant Sepulcre, prop i fora els murs de Peralada. Més tard el culte al sant Sepulcre passà a un altar lateral de l’església del Carme de Peralada on es mantingué fins a l’exclaustració de 1835; aleshores passà a la parroquial de Sant Martí. (JBH)
Edifici
De la casa monàstica del Sant Sepulcre resta avui un conjunt edificat, utilitzat com a masia, bastant complex i amb la majoria de les seves parts d’època moderna. Tanmateix, vers llevant destaca d’una manera ben clara el cos corresponent a l’església, amb el seu absis, la qual queda afegida pel costat de ponent al mas i les seves dependències. L’església, doncs, ha estat integrada a l’esmentat mas. El seu interior ha estat dividit en planta i dos pisos. Aquestes transformacions dificulten molt la comprensió de les estructures arquitectòniques; és possible que canvis posteriors a l’edifici facin variar la idea que ara en tenim. També podrien descobrir-se possibles pervivències de l’edifici conventual antic, que ara no es veuen.
L’església era d’una sola nau amb absis semicircular al costat de llevant. En el seu estat actual s’evidencien clarament dues èpoques o etapes constructives: El sector oriental de la nau —poc més de la seva meitat— i l’absis corresponen a una obra romànica tardana, bastida amb grans carreus. El sector de ponent de la nau respon a una important reforma de l’església que hom bastí amb un aparell molt més descurat, el qual roman cobert d’arrebossat.
La tipologia ben diversa de les cobertes i altres estructures fa palesa, també, aquesta diferenciació. El tram oriental de la nau té una volta apuntada i seguida; l’absis té volta de quart d’esfera, que s’obria vers la nau per un simple plec de mig punt, ben adovellat. El segment occidental de la nau tenia una coberta de fusta, sobre un arc diafragmàtic apuntat, de dovelles grans, sobre pilars i amb impostes llises. En aquest sector hi havia una porta, al centre de la façana de ponent, que avui dóna a la masia. És d’un sol arc de mig punt fet amb un gran dovellatge. A la part més antiga, de llevant, s’ha conservat una porta romànica senzilla, situada al mur de migdia. Consta de dos arcs de mig punt en gradació, l’extern de dovelles curtes, sobre unes impostes simplement motllurades, i l’intern amb una llinda monolítica i un espai de timpà, omplert amb carreus. Als esglaons d’entrada hom col·locà un carreu que té una creu grega en relleu, inscrita en un cercle. Aquest sector de l’edifici té dues finestres de doble biaix i arcs de mig punt, una al mur de migdia, vers llevant i més enlairada que la porta, i l’altra al fons de l’absis. Al parament de migdia, just sobre la porta i sota la finestra, hi ha un rengle de sis mènsules grosses, disposades a distàncies regulars. A l’extrem superior del mur de l’absis hi ha una rastellera d’encaixos rectangulars.
Malgrat l’estat actual de l’edifici, a l’interior s’observen altres detalls del sector romànic de llevant, com les empremtes d’encanyissat a la volta de la nau i la cornisa de bocell seguida al nivell d’arrencada de les voltes de l’absis i de la nau, la qual també és a l’extradós dels arcs de les dues finestres. Al parament interior de l’absis, a la seva base i vers el costat de migdia, hi ha una fornícula grossa d’arc de mig punt.
Com ja hem indicat, la part oriental de l’edifici, el tram de nau amb coberta d’obra i l’absis, ha estat construïda amb carreus grossos i ben escairats, de pedra calcària, els quals es disposaren en filades ben regulars, a trencajunt. Per les seves característiques, cal considerar aquest sector de l’església, d’època romànica avançada, datable a la segona metita del segle XII o, molt probablement, ja dins el segle XIII. La part occidental de la nau, amb una coberta d’embigat sobre un arc diafragma apuntat i una porta de gran dovellatge, és més difícil de datar. No n’hi ha notícies documentals: però com a hipòtesi hom pot apuntar que vers el segle XIV o potser encara més tard, la casa ja havia passat als carmelitans de Peralada. Cal recordar que l’any 1435, en vendrela, els canonges de Santa Anna manifestaren que era deshabitada i, en part, ruïnosa; la solució de coberta de fusta sobre arcs diafragma, excepcional als temples del territori, apareix a l’església conventual del Carme de Peralada, edifici gòtic acabat a mitjan segle XIV o a la segona meitat. (JBH)
Bibliografia
- Miquel Golobardes i Vila: “El Sepulcre” de Peralada, Ed. Biblioteca Palacio Peralada, Girona 1955.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 335-336 i 346-347.
- Jesús Alturo i Perucho: L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200, vol. III, Barcelona 1985, pàgs. 88, 92, 97-98.