Situació
La cova de les Ermites és al promontori que forma la petita península del cap de Norfeu, la qual separa la cala de Montjoi, al sud, de la cala Jóncols, al nord. És al vessant de tramuntana del turó més alt, coronat per les restes de la torre de guaita del segle XVI que en caracteritza la silueta. Aquesta cova s’obre en un marge de roca amb un replà al davant. L’indret és enlairat uns 50 m sobre el nivell del mar, damunt la costa escarpada amb alts penya-segats, que limita per migdia la badia de Jóncols.
Mapa: 259M781. Situació: 31TEG209772.
Des de la carretera o la pista de Roses a Cadaqués per Montjoi, un cop a l’alçada del cap de Norfeu, al coll del Canadell, per un corriol que surt cap a llevant i s’endinsa vers la península de Norfeu, hom pot arribar fins a la cova, que és a uns 450 m de la carretera esmentada.
Cova
Aquesta cova té l’entrada principal a llevant, o més aviat al nord-est. La seva boca, d’uns 7 m d’amplada, és protegida gairebé en tota l’alçada per una façana de simple paret seca amb una porta rectangular d’1 m d’amplada, situada a la meitat de migdia.
A l’interior l’espai principal té una petita galeria paral·lela; aquests dos sectors s’uneixen a uns 5 m de l’entrada. La llargada total de la cova és d’uns 20 m, però cal tenir en compte que molt aviat s’abaixa i s’estreny, de manera que la part apta per a mantenir-s’hi dret correspon només als primers 6 m des de l’entrada. Aquesta part té una alçada una mica irregular, màxima d’uns 2,5 m, i fa uns 3,5 m d’amplada, i a més s’hi observa que la volta i les parets laterals han estat retocades artificialment. Al costat de tramuntana, vers el nord-est, hi ha un petit armari, o una fornícula, tallat a la roca, d’1,30 m d’alçada, 2 m d’amplada i 1 m de profunditat. Al fons té una mena de graó o repeu, com un petit altar, de 25 cm d’alçada i uns 30 cm de fondària. A la mateixa paret, des d’aquesta fornícula fins a l’entrada, hi ha un banc seguit de 3,5 m de llarg, també tallat a la roca natural.
Aquesta cova té una altra petita entrada a migjorn, que correspon a la galeria lateral. És protegida o precedida per una construcció adossada a la roca, de planta rectangular amb una porta. És una petita construcció de paret seca, en certa manera semblant a les barraques de vinya de la zona, però de factura molt acurada i amb algun element poc freqüent, com la coberta externa de doble vessant, protegida amb lloses, que en realitat descansa sobre una falsa cúpula feta amb pedres col·locades en sec amb una mena de petxines angulars per a les quals foren utilitzades unes lloses molt grosses.
Prop de l’entrada de la galeria hi ha un bassi o receptacle d’aigua, circular, de 50 cm de diàmetre, adossat a la roca i cobert amb una petita volta; hi anava a parar l’aigua que s’escolava per una mena de xemeneia natural, agençada.
Davant la cova hi ha un camp, o una esplanada, que fou terraplenat i anivellat i que té uns 150 m2. És envoltat per un mur de contenció de paret seca, el qual incideix amb uns murs més alts, situats al nord de l’entrada principal de la cova, que devien protegir-la de les fortes ventades de tramuntana.
Tot i que la cova pot haver servit fins a una època relativament moderna a usos agrícoles i ramaders, el topònim “les Ermites” i alguns dels elements fets per la mà de l’home que encara hi són observables, semblen deixar-ne clara la funció d’església-ermita, segurament en temps alt-medievals.
Les construccions de paret seca que precedeixen les entrades poden correspondre, almenys en una bona part, a una època ta ana i a l’esmentat ús com a barraca agrícola o refugi de pastors. De fet, la cavitat també és coneguda com “la Cova dels Pastors”.
La recerca toponímica permet de comprovar que, a més del nom de les Ermites, hi ha a l’indret el nom de “Santa Justa”, amb el qual els pescadors de Cadaqués i de Roses designen el peny egat del litoral situat sota mateix del lloc on es troba la cova, mentre que el mateix lloc és conegut com “la Capella” pels pescadors de l’Escala. Aquests dos topònims, cal suposar-los lòg ament relacionats amb l’església-ermita.
L’emplaçament és ben apropiat per a l’eremitisme; l’indret és desert i força apartat de nuclis de poblament, però ensems no gaire lluny de camins de trànsit no pas difícil. Malgrat el seu caire abrupte i erm, el paratge era —i, en una bona part encara ho és— ric en aigua. A poca distància vers migdia hi ha l’anomenada font d’en Floris, i vers ponent, la font de Norfeu; una mica més apa ada vers tramuntana hi ha la font del Canadell. A l’indret de la font de Norfeu, al vessant meridional del promontori, hi ha un jaciment d’època romana, d’ocupació o bé d’explotació agrària i marinera, amb troballes superficials d’àmfora i dolia, principalment.
Els elements artificials que hi ha a les Ermites són corrents als ermitatges alt-medievals rupestres o semirupestres. Aquests elements són el petit armari o la fornícula, el banc seguit, i també hi lliguen el receptacle d’aigua i el camp agençat a davant. Hom pot dir el mateix de les construccions davant l’entrada de la cova, si bé a les Ermites poden haver estat refetes tardanament.
La cova de les Ermites ofereix, doncs, un molt possible testimoni de cavitat natural, on es desenvolupà vida eremítica. Els elements esmentats permeten d’establir paral·lelismes amb els ermitatges mossàrabs abundants en diferents terres peninsulars, com Andalusia o la Rioja-Àlaba, i dels quals hi ha alguna mostra identificada fa poc a Catalunya a la frontera del Llobregat. Ta ateix, a l’Empordà és una mica difícil aquesta influència del mossarabisme.
La manca absoluta de notícies documentals i la inexistència d’estudis arqueològics fa que hom no es pugui moure del camp de les hipòtesis. El fenomen eremític alt-medieval resta pràct ament provat a l’Empordà, i en aquestes mateixes muntanyes de la serra de Rodes, amb l’exemple de les Cavorques (el Port de la Selva), descrit en l’article corresponent. En altres conjunts, també molt probablement eremítics, com a les Roques del Tit, vora el Fluvià, hom retroba a les seves coves molts dels elements característics esmentats.
A Norfeu, prop les Ermites, hi ha una altra cova natural més gran, la cova de les Encantades i, vers la punta extrema del promontori, la cova del Pirata, en cap de les quals, tot i ésser menys observades, no sembla que hi hagi proves d’un retoc artificial clar. No és impossible, però l’existència al paratge de tot un conjunt eremític, que prospeccions futures podrien demostrar.
És arriscat d’assenyalar una datació aproximada per a aquest ermitatge. Com a hipòtesi hom l’ha situat vers l’època alt-medieval, potser en el moment de florida del fenomen eremític, que es produí als segles IX i X. Seria temptador de relacionar l’exi ència d’eremitisme en aquest lloc amb el cenobi de Magrigul, d’origen visigòtic, precedent de Santa Maria de Roses, el qual era emplaçat a Montjoi o el seu entorn. L’indret de les Ermites es troba als voltants de l’antic monestir.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 223.
- Joan Badia i Homs: L’Empordà, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 4, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981, pàg. 280.
- Anna M. Puig i Griessenberger: La cova de les Ermites. Un cas d’eremitisme al cap Norfeu, “El Pedrís”, suplement de la revista “Empordà”, núm. 20, Figueres octubre del 1988, pàgs. 1, 3 i 4.
- Joan Badia, Benjamí Bofarull, Enric Carreras i Miquel-Dídac Piñero: Els límits territorials de Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera i Santa Maria de Roses pels volts de l’any mil, (inèdit).