Castell de Brufaganyes (Roses)

Situació

Una perspectiva aèria de les ruïnes de la fortificació.

J. Todó-TAVISA

Les restes d’aquest castell, anomenat popularment castell de Bufalaranya o d’En Bufalaranya, es drecen al cim d’un puig cònic de vessants pronunciats per llevant, migdia i ponent que davallen vers la propera vall de la Trencada, l’antiga vall de Penida. Pel costat de tramuntana era quelcom més accessible, ja que el turó enllaça amb els altres contraforts de la serralada, al sector del coll de Sant Genís i el serrat de Can Berta, a la serra de Rodes.

Mapa: 220M781. Situació: 31TEG162828.

La carretera de Roses a Cadaqués voreja per ponent i migdia, en un nivell força alt, el puig on hi ha el castell. Per visitar les ruïnes cal situar-se en aquesta carretera, prop del km 5, i des d’allí pujar a peu fins al cim.

Història

No hi ha notícies documentals antigues, conegudes, que es puguin relacionar amb aquest castell alt-medieval. Cal creure amb lògica que la referència en els instruments del segle X a un castell de “Pinna Nigra” entre els límits del territori del monestir de Sant Pere de Rodes, en aquesta rodalia, ha d’ésser atribuïda a Bufalaranya, pel context de la seqüència dels topònims. Un cop estudiada més a fons la toponímia de la rodalia, sobretot per informacions orals, hom ha pogut esclarir que el castell de “Panna Nigra” citat al segle X (documents dels anys 974, 982 i 990 a favor de Sant Pere de Rodes) es trobava al puig anomenat encara la Monegra per alguns habitants de l’entorn. Aquest puig és vora el castell de Sant Salvador de Verdera, al costat de migdia, i al cim hi ha els fonaments d’una torre de planta circular. Evidentment el topònim Monegra és una pervivència de l’antic “Pinna Nigra”.

Hom ha pogut comprovar que el nom actual Bufalaranya és una deformació d’un pristi Brufaganyes, que l’ús popular ha anat alterant. Amb aquest nom és citat un indret en una llista de llocs del comtat d’Empúries que publicà Sebastià Aguilar al segle XIX, sense, però, precisar-ne la datació. Jeroni Pujades, al segle XVII, l’anomenà “Brufaganya”. Un capbreu de l’abadia de Roses de l’any 1624 anomena el “Castell de Bufagranges” i s’hi consigna que és una còpia d’un pergamí del 1361. En una altra relació de capbreus dels anys 1798-1802 ja es rastreja el nom deformat, quan s’esmenta el “Mas Isern del Castell de Bufalaranya” (Arxiu Diocesà de Girona).

Castell

Planta, a escala 1:200, del castell.

B. Bofarull

El castell era de planta esquemàtica: un recinte de planta irregular, seguint els accidents naturals del terreny, envolta la part superior del puig, que presenta bàsicament dos planells esglaonats. Al punt més alt, a l’extrem de tramuntana, hi ha una edificació de planta rectangular (11 × 7 m), amb murs molt amples (1,80 m). És el sector de construcció que manté unes estructures menys derruïdes. Els murs de llevant i de tramuntana atenyen encara una alçària de més de 3 m, mentre que dels altres tan sols es veuen els rastres. A l’interior hi ha una pilastra central, i els murs perimetrals tenen una banqueta enlairada que forma un desgruixament per a un trespol. Al mur de llevant hi ha una petita obertura rectangular, comparable a una mira que permet d’enfocar la vista envers el cim llunyà del Pení.

Aquest edifici és construït amb lloses de llicorella de la contrada allargades i primes, sense treballar, travades amb morter i disposades molt ajustadament. Els diferents espais tendeixen a la sedimentació horitzontal, però hi destaquen també les filades de lloses inclinades en un sol sentit i altres d’opus spicatum fet amb una perfecció inusual. Hi ha filades d’espiga perfecta, amb lloses escollides per la seva llargària, que tenen una alçada d’uns 70 cm, i, per tant, són molt espectaculars.

A migdia d’aquest edifici s’adossava una altra aula rectangular, més estreta, de la qual solament es distingeixen els fonaments.

També a migdia d’aquest edifici s’adossava una altra aula re angular, més estreta, de la qual solament es distingeixen els fonaments.

També a l’interior de la fortalesa, adossat als llenços del sud-oest del recinte murat, al replà més baix, unes restes de construcció permeten d’identificar una altra aula rectangular i allargada, amb una estreta porta a llevant. Al sud-est hi ha un espai trapezial, edificat o clos amb murs.

Un pany de mur en el qual és perfectament detectable un aparell d’opus spicatum.

F. Tur

El recinte murat és força destruït, però hom en pot veure enterament la planta, adaptada a les irregularitats topogràfiques. Els paraments més visibles són a llevant i a tramuntana, on hi ha rengles de petites sageteres estructurades en dos nivells i molt apropades entre elles, fetes amb simples lloses paral·leles. A llevant s’identifica l’entrada, a la qual arribava un camí fent giragonses i protegit amb murs d’espiga. Els llenços del recinte, d’un gruix poc regular segons els punts, presenten un aparell més descurat que l’edifici central i superior. Hom hi utilitzà unes pedres de mida més petita; l’espiga hi és molt esporàdica.

Al nord i extramurs, a l’istme que enllaça aquest puig amb la serralada, hi ha un doble fossat excavat a la roca natural, que també degué servir de pedrera per aixecar la fortalesa.

En l’àmbit de les ruïnes i pels vessants del turó s’escampen nombrosos fragments, molt trossejats, de ceràmiques grises o vermelloses, amb molt desgreixant, algunes de les quals tenen incisions decoratives.

És difícil establir una datació per a aquest castell, però en resta clara la pertinença a temps alt-medievals; la manca de notícies documentals sembla també apuntar vers una època reculada. Com a hipòtesi de treball hom s’inclina per una datació força anterior al mil·lenni, vers els segles VIII i IX.

Bibliografia

Bibliografia sobre la història

  • Jeroni Pujades: Crònica Universal del Principat de Catalunya, primera part, 1606, I, foli 87.
  • Sebastià Aguilar: Ampúrias, Imprenta de Mariano Alegret, Figueres, 1895, pàg. 181.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 606.

Bibliografia

  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 216-218; Girona 1985, 2a. ed. Notes a la segona edició, pàg. 606.