Situació
Les ruïnes d’un edifici antic es troben al replà situat al vessant meridional del puig Alt a la carena que divideix les valls de Montjoi i de Jóncols, vora el vessant d’aquesta darrera, al paratge anomenat també Rocaplana, a llevant de les fonts del mateix nom.
Mapa: 259M781. Situació: 31TEG190798.
Hom hi pot arribar pel camí del coll de les Forques, que va des de la carretera de la base militar del Pení —que s’inicia a la de Roses a Cadaqués, al coll del Bombo— fins a la carretera de Roses a Cadaqués per Montjoi. Per aquesta darrera pista, el camí esmentat es troba a mà esquerra, passat Montjoi i la cala Pelosa, al coll del Canadell. Des de la carretera del Pení, les ruïnes es troben a menys d’1 km després del coll de les Forques, a llevant i a poques passes del camí i prop d’una necròpolis de sepultures tumulàries de l’edat del bronze, en part excavada. Les restes de l’edifici, molt envaïdes per la garriga, són assenyalades per un re angle de pals clavats verticalment, que havien de formar part d’un tancat de filament per protegir les ruïnes. Hom projectà aquest tancat després d’haver estat excavat el jaciment, però només se’n col·locaren els pals. El camí no és gaire transitable. Seguint-lo vers Montjoi, a uns 300 m més avall, a migdia, hi ha les restes d’una altra construcció antiga, al pla d’En Seniqueda.
Història
Hom ha proposat d’identificar aquest edifici amb la cel·la de Sant Tomàs del Pení, documentada com a po essió del monestir de Sant Pere de Rodes des de l’any 944, la qual podria haver estat la pervivència d’un lloc de culte o establiment monàstic d’època visigòtica, segons es desprendria, com a hipòtesi de treball, de les característiques de l’ed ici ruïnós(*). Cal tenir en compte que el Pení, el massís més alt de la zona, és a llevant i que l’edifici es troba en un dels seus contraforts.
La “cel·la in honore sancti Thomae in monte Pinni” figura com a pertanyent a Sant Pere de Rodes en el precepte de l’any 944 concedit pel rei Lluís el d’Ultramar.
L’any 1091 és qualificada, sorprenentment, d’abadia. Aquest any l’abbatia de Sant Tomàs “in monte Pinnini”, juntament amb les esglésies de Sant Joan Sescloses, Sant Cebrià de Penida i Sant Genís varen ésser objecte d’un judici entre els monestirs de Banyoles i Sant Pere de Rodes sobre la seva possessió. Aquest judici, celebrat a Castelló, resultà favorable als interessos del monestir de Sant Pere de Rodes.
L’església de Sant Tomàs no és citada en documents posteriors que es coneguin. La categoria d’abadia que li atribueix el document del segle XI deixa entreveure un origen antic d’aquesta e lésia, que aleshores només devia ésser una petita cel·la. El fet d’ésser disputada pels dos monestirs esmentats, juntament amb altres esglésies que ja ho havien estat abans entre Banyoles i Sant Policarp, permet de defensar la hipòtesi d’una intervenció de l’abat Àtala o dels seus monjos al final del segle VIII, tal com ha estat comentat en el text referent a Magrigul i la vall de Montjoi.
L’any 1030, en la donació feta pels comtes d’Empúries d’un extens territori a la muntanya i el litoral del cap de Creus és e entada entre els límits de la Cruïlla de Sant Tomàs, la qual apareix encara en ésser esmentats els límits entre Roses i Cadaqués en un document de l’any 1308. S’identifica amb el lloc anomenat encara “la Cruïlla” on, certament, hi ha un encreuament de vells camins, situat als contraforts sud-occidentals del Pení, per tant en aquesta mateixa rodalia.
Francesc Monsalvatje identificava Sant Tomàs del Pení amb l’actual santuari de Sant Sebastià del terme de Cadaqués, i afirmava que aquesta capella conservava “restos de construcciones románicas”(*). L’atribució no es pot pas rebutjar, com a hipòtesi. L’ermita de Sant Sebastià es troba a la mateixa muntanya del Pení, enlairada al seu vessant, al sud-est, sobre la badia de Cadaqués. És al costat d’una font i d’unes coves. Tanmateix, actualment no s’hi veuen vestigis medievals; potser el seu aspecte ha canviat d’ençà que la va veure Monsalvatje. L’edifici és una obra popular d’època barroca. La “cruïlla de Sant Tomàs” és més a la vora de Sant Sebastià que no pas de les ruïnes del puig Alt o Rocaplana, si bé el camí tant porta a l’un lloc com a l’altre.
Cal tenir en compte, també, que l’edifici ruïnós, un possible temple, és emplaçat als contraforts muntanyencs que limiten la vall de Montjoi, antigament de Magrigul. Aquest antic topònim segurament era aplicat a una rodalia extensa d’aquesta serralada; el cenobi visigòtic de Magrigul podia tenir les dependències i els llocs de culte una mica escampats per un paratge ampli. No és impossible, per tant, que la construcció de Rocapalana i la veïna del pla d’En Seniqueda, (un edifici més gran i complex, si bé ara menys visible) s’hagin de relacionar amb el cenobi de Magrigul. Hi ha, tanmateix, la possibilitat que Sant Tomàs del Pení hagi estat una pervivència parcial del conjunt de Magrigul, la qual cosa permetria conjuminar aquestes dues hipòtesis. Sense noves descobertes documentals o arqueològiques és impossible d’anar més enllà, ni sortir del camp de les suposicions.
Les ruïnes del puig Alt foren excavades l’any 1972 per Joan Badia, amb la supervisió de Miquel Oliva.
Edifici
Planta, a escala 1:200, de l’edifici.
J. Badia
L’edifici fou bastit en un planell, vora un petit tossal, que l’amagava del mar. El cim d’aquest pujol és aplanat, potser en part artificialment (indret adequat per a una guàrdia), i entre ell i el serrat veí hi ha un pas estret, parcialment excavat a la roca.
La construcció és molt enrunada i es troba molt colgada per la vegetació i el pedruscall del mateix enderroc, que només permetia de tenir idea d’alguns trams dels murs perimetrals. Tanmateix, el pedruscall caigut hi era d’un volum molt inferior al que correspondria a la part enrunada, la qual cosa evidencia que la resta serví de pedrera quan foren fetes les feixes de les vinyes i les barraques agrícoles del mateix paratge.
Aquest edifici presenta una planta rectangular, molt poc més llarga que ampla, gairebé un quadrat: 15 × 14 m. L’eix és oest-est. Se’n conserva només el basament, tant el dels murs perimetrals com el dels que compartimenten l’interior. Al sector de llevant, en alguns trams, es drecen en una alçada màxima d’uns 90 cm, mentre que a ponent no sobrepassen els 30 cm, ja que és el sector on són més assolats.
Els murs són fets amb pedres posades en sec. Els perimetrals tenen 1 m de gruix, si bé alguns de l’interior són una mica més estrets. Això revelaria l’existència d’una coberta de fusta.
L’aparell és a base de lloses de llicorella, sense treballar, generalment escollides per la forma llarga i estreta. Es disposen gairebé arreu amb filades de pedres inclinades i, més correntment, formant un opus spicatum ben marcat, amb algunes filades de perfecta espiga de llargada considerable. Aquest aparell lligava amb cantonades fetes amb lloses de més gruix i llargada, col·locades al llarg i de través, que també foren utilitzades als brancals de les portes.
L’interior del rectangle apareix dividit en tres llargues aules o naus seguint l’eix de l’edifici, de ponent a llevant. Aquestes naus són de dimensions molt irregulars; la més ampla és la meridional. A l’extrem de llevant hi ha un espai, o una nau transversal, que és dividit en tres petites sales rectangulars; la del centre comunica amb les naus llargues per mitjà d’una entrada o un pas estrets. A la nau llarga de migdia hi ha un basament travesser a l’extrem de llevant que deixa dos passos estrets als costats.
Foren identificades dues entrades al sector sud-est. Hom pot suposar que potser hi havia altres entrades i comunicacions interiors, que devien ésser una mica elevades i per això no n’han quedat testimonis.
El sòl a tot l’edifici era enllosat molt bastament amb peces de terrissa sense escairar o només poc retocades, col·locades directament sobre la roca natural, aplanada.
L’excavació gairebé no proporcionà troballes. Només aparegueren tres fragments de terrissa gris negrosa, dos d’ells sense forma i molt petits. Un dels trossos pertany a la vora d’una gerra de boca trevolada, semblant a les que abunden entre les troballes del Puig Rom.
La planta d’aquesta edificació, tot i la seva singularitat, presenta una estructura que permet de sostenir la hipòtesi d’una identificació amb una església. Cal destacar la perfecta orientació, amb la suposada capçalera o el suposat santuari al costat de llevant. La disposició de tres naus, tot i l’acusada irregularitat dels espais, recorda la planta basilical. Aquesta irregularitat pot ésser deguda al primitivisme i la pobresa de la construcció.
Mereix un comentari a part la capçalera, en la qual hi ha tres espais, un de central, que podria ésser el santuari, i els col·laterals, que recorden els pastoforis dels temples paleocristians o poc posteriors, d’arrel nord-africana. La comunicació entre el suposat santuari i la nau central és un pas molt estret (70 cm), com una porta. És possible, però, que els fragments de murs que el limiten, i que es mantenen en molt poca alçada, no siguin altra cosa que el basament del cancell.
Un aspecte de les ruïnes de l’edifici.
J. Badia
Cal remarcar la manca de troballes que assenyalin una ocupació continuada de l’edifici. La manca de ceràmiques sembla indicar que no ha estat normalment utilitzat com a lloc d’habitació. Aquest és un altre detall que recolza la hipòtesi de veure-hi les restes d’un temple, visitat només com a lloc de culte.
L’emplaçament de les dues entrades identificables sembla, en canvi, impropi d’una església. Fins i tot, una d’elles dóna accés directament a una de les habitacions laterals de la capçalera. Convé assenyalar, però, que totes dues són a migdia, com correspon als temples antics.
Si hom té en compte la pobresa de mitjans i que probablement es tracta d’un edifici monàstic, d’una comunitat marginal del final de l’època visigòtica, no és arriscat suposar que és un edifici cultual. Ho semblen suggerir les característiques formals que les minses ruïnes deixen entreveure, especialment la disposició en tres naus, malgrat la seva irregularitat, i el santuari rectangular amb possibles espais laterals com a diacònicon i pròtesi.
Altrament, en relació amb aquest edifici hi ha les altres ruïnes dels encontorns, en especial la construcció propera del Pla d’En Seniqueda, que correspon a una estructura molt més gran i complexa, desgraciadament molt més assolada i de difícil visibilitat. Els conjunts monàstics visigòtics, i potser amb una perduració en els primers temps alt-medievals, podien incloure una diversitat d’edificacions separades, sense crear una construcció agrupada i compacta. Aquest edifici de Rocaplana podria ésser un lloc de culte, mentre que el del pla d’En Seniqueda podria ésser l’establiment monàstic o el lloc d’habitació de la comunitat religiosa.
L’edifici del puig Alt ha estat comparat o relacionat amb les construccions del Cerro del Germo (Espiel, Còrdova), excavat l’any 1967, per Manuel Riu. Es tracta d’una edificació civil del començament del segle VII, també de planta rectangular. És situat a uns 100 m d’una església coetània i devia albergar una comunitat monàstica. És interessant el detall de la planta rectangular i la pertinença a un monestir, però hi ha una marcada diferència en l’estructura interior i les dimensions: l’edifici d’El Germo fa 40 × 34 m; és molt més gran, doncs, que el del puig Alt. La funcionalitat podia no ésser exactament là mateixa.
No es pot descartar en absolut la possibilitat que potser es tracti d’una construcció civil, o bé, si pertanyia a un conjunt monàstic, que fos una dependència o un habitacle. Tanmateix, les consideracions precedents permeten de mantenir, com a hipòtesi, l’atribució de l’edifici a un primitiu temple de cap al final de l’època visigòtica, amb una perduració en els primers temps altmedievals. Cal tenir en compte la seva possible relació amb Sant Tomàs del Pení o el cenobi de Magrigul.
Aquesta opinió ha estat molt contestada per autors (E. Junyent, X. Barral), que no admeten que les restes del puig Alt puguin pertànyer a una església. Potser cal assenyalar que són pràcticament del tot desconegudes les característiques dels edificis monàstics d’època visigòtica del país, sobretot en els casos de comunitats pobres i marginals, arrecerades a la muntanya, la qual cosa fa discutible qualsevol afirmació taxativa sobre això.
Bibliografia
- Josep Rahola i Sastre: Cadaqués antiguo. Rodalia, “Canigó”, Figueres setembre del 1964.
- Joan Badia i Homs: Les restes alt-medievals de Puig Alt (Roses), “Revista de Girona”, núm. 70, Girona 1975.
- Manuel Riu: La arqueologia medieval en España, apèndix dins Manual de arqueologia medieval de M. Boüard, ed. castellana, “Teide/Base”, Barcelona 1977, pàg. 417.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 212-216, 245 i 250.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 269-270.
- Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàg. 158.
- Joan Badia, Benjamí Bofarull, Enric Carreras i Miquel-Dídac Piñero: Els límits territorials de Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera I Santa Maria de Roses pels volts de l’any mil, (inèdit).