Situació
Aquestes ruïnes, també conegudes com Mas del Renego, són emplaçades al fons o a la capçalera de la vall de l’Alzeda. Aquesta vall, drenada per la riera dels Ginjolers, que desemboca al bell mig de la població de Roses, és arrecerada del mar, però molt propera, al nord-est de l’esmentada vila. La construcció té una posició una mica enlairada, al cim d’un serrat, sobre les terres planeres del centre de la petita vall. El nom de mas del Renego, probablement és originat en un malnom d’implantació moderna.
Mapa: 259M781. Situació: 31TEG172802.
Per arribar-hi cal agafar el camí que porta al mas de l’Alzeda, l’únic que no és ruïnós i que encara és habitat de l’indret. Des d’aquesta casa hom s’ha d’apropar, a peu, fins a les ruïnes, que es troben en un contrafort enmig d’oliverars. El serrat separa els dos torrent de la capçalera de la vall, dels quals neix la riera e entada.
Història
El topònim de l’Alzeda, referit al coll del mateix nom que hi ha més amunt d’aquestes ruïnes, ja és esmentat al segle XII, en un text datable entre els anys 1137 i 1164, i que és una definició feta pel comte Ponç II a l’abadia de Roses: “…et descendit ad collum de Ulzeda…” (d ument del Cartoral de Santa Maria de Roses, Arxiu Diocesà de Girona).
És molt probable que aquest edifici estigui relacionat amb el llinatge dels Alzeda o Salzeda, sens dubte arrelat en aquest lloc. Des del final del segle XII i durant el segle XIII hi ha notícies de personatges d’aquest nom, com a batlles de Cadaqués. L’any 1212 consta com a batlle de Roses “Iohannis de Olzeda”. Altres notícies sobre Joan de “Salzeda” o “Saldeda” (un o dos personatges) són dels anys 1214, 1221 i 1251. El 1214 consta com a batlle de Roses un dels seus fills, Bernat.
Edifici
Aquest edifici, avui molt ruïnós, era de planta complexa i de dimensions considerables. Els murs són con ruïts amb lloses de llicorella lligades amb fang. Es mantenen en una alçària màxima d’uns 3,5 m al sector de tramuntana del conjunt edificat, però normalment no sobrepassen els 2,5 m. D’alguns trams només es veuen els fonaments. El gruix de les parets és homogeni, de 65 cm.
Es fa difícil esbrinar la totalitat de la planta, que és molt co artimentada i amb nombroses inflexions en el perímetre. Al sector de llevant hi ha dos cossos quadrangulars, molt reduïts, que s’avancen amb relació a les façanes del casal i que molt probablement són el que resta de sengles torres de defensa, angulars.
Aquesta construcció es caracteritza per la col·locació horitzontal dels blocs de llicorella, desbastats, amb tendència a donar-los formes de petit carreu, si bé de manera rústega. Hi ha un clar intent de crear filades uniformes, que la irregularitat de la talla impedí. Als angles han estat utilitzades pedres més grosses i més escairades, igualment que als brancals de les dues estretes portes que s’hi poden identificar. Als llenços sol haver rengles d’encaixos quadrangulars per a fixar les bastides.
Aquest edifici té alguns afegitons tardans, però escassos i poc significatius, potser en ésser utilitzades les ruïnes com a refugi o barraques. L’antiga construcció és difícil de datar, però no és a iscat de suposar-la medieval. Per la tecnologia de la construcció, evolucionada, malgrat tractar-se d’una obra molt rústega, re ecte a les restes alt-medievals de la rodalia, podria datar de l’època en què hom té notícia de la presència dels batlles anomenats de Salzeda; és a dir, dels segles XII o XIII.
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Josep M. Marquès i Planagumà: El cartoral de Santa Maria de Roses (segles X-XIII), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1986, docs. núm. 3, 97, 108, 120 i 121.
Bibliografia sobre l’edifici
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 607.