Història
L’existència d’un cenobi al lloc dit Magrigul, a les muntanyes de Roses, és coneguda pel document de dotació de l’abadia de Santa Maria de Roses pel comte Gausfred d’Empúries-Rosselló i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, de l’any 976.
A més de precisar les possessions que hom concedia al monestir, el text inclou una part narrativa sobre els orígens de la seva comunitat, que ja han estat comentats en l’article corresponent a Santa Maria de Roses. Hom hi explica que uns monjos fugitius del monestir de Magrigul construïren la petita església de Santa Maria (a Roses) i s’hi aplegaren; i també es precisa que l’antic cenobi anomenat Magrigul, dedicat a la Mare de Déu, a sant Sa ador, a la part de migdia, i a sant Miquel, a la part superior o de tramuntana, es trobava a les muntanyes que foren depredades i cremades pels “pagans” que dominaven Barcelona en temps de l’emperador Carles, fins que vingueren els valents cavallers cristians per enfrontar-s’hi.
Tot fa suposar que es fa referència a la invasió sarraïna i als inicis del domini franc en aquest territori, o bé a algun atac sarraí posterior com el d’Abd al-Malik, de l’any 793.
També s’expressa que hom dóna al monestir de Roses tota la muntanya esmentada, a la qual correspon el litoral de llevant del port de Jóncols al cap de Norfeu i el de migdia del cap de Norfeu al cap Morrell. D’aquest alou, els donants —el comte i el seu fill— es reservaven la meitat de la vall de Magrigul. El document permet d’identificar la vall de Magrigul amb l’actual Montjoi; la petita vall de Montjoi, assolellada i arrecerada, ensems oberta al mar al fons de l’àmplia badia del mateix nom, a migdia del promontori del cap de Norfeu que s’endinsa mar endins. El lloc és certament adequat per a l’emplaçament d’un antic cenobi; no hi manca una deu d’aigua esponerosa: la font de Montjoi de Baix, entre d’altres. Tanmateix, és probable que el monestir o les seves dependències no solament estiguessin al fons de la vall, sinó també una mica dispersos per les vessants i les muntanyes immediates.
Hom empra la forma Magrigul per a designar aquest lloc i aquest cenobi, si bé els escassos textos que en parlen donen grafies molt diverses de l’antic topònim, avui completament oblidat.
Una altra notícia indirecta sobre el cenobi en demostra també l’origen molt reculat. Es troba en un diploma de Carlemany concedit a l’abadia occitana de Sant Policarp, al comtat de Rasès, del qual es coneix un trasllat del segle XVII en un cartoral d’aquesta casa. La data exacta n’és desconeguda. En aquest document s’explica que l’abat hispà Àtala fundà el monestir de Sant Policarp (vers l’any 782) i que abans s’havia establert al territori de P alada, al lloc de “Magregesum” o “Magregerum”. L’abat “hispà” anava acompanyat d’Agobard, que en el futur seria arquebisbe de Lió i un gran personatge de la cort de Lluís el Piadós, i de servents o monjos i homes lliures. Al seu pas per “Magregesum” o Magrigul, Àtala va refer unes esglésies del territori fundades antigament i que havien estat destruïdes pels pagans: “invenit ecclesias, quae ab antiquitus fuerant fundatae, sed a paganis erant destructae”.
Cal observar que l’actuació d’Àtala i els seus a l’Empordà es produí uns anys abans del 782, i, per tant, força temps abans del lliurament de la ciutat de Girona al poder carolingi, l’any 785. Això sembla demostrar que, després del domini del Rosselló per part dels francs, vers l’any 760, a les terres immediates de migdia de l’Albera el poder sarraí ja no devia ésser gaire efectiu. Si el domini franc no hi hagués estat implantat de manera plena, s’hi hauria produït, de fet, un buit de poder.
Àtala i els seus —cal suposar que era tota o una bona part d’una comunitat monàstica que fugia del territori sarraí— devien ésser personatges que s’havien significat en l’ajut a l’expedició fracassada de Carlemany del 777. Cal suposar que devia ésser per motius polítics, i no pas estrictament religiosos, que acudien vers el nord a acol·l.ir-se a l’estatut dictat per Carlemany a favor dels hispans.
Les esglésies restaurades per Àtala eren, segons el diploma esmentat, les de Santa Maria, Sant Esteve, Sant Fruitós, Sant Pere, dalt de la muntanya, i una altra al lloc de la Garriga, que s’ide ifiquen amb Santa Maria de Roses (si no es tractava de l’església amb aquesta dedicació del mateix lloc de Magrigul), segurament Sant Esteve de Mata (la Selva de Mar), Sant Fruitós a la vall de Santa Creu, Sant Pere de Rodes i Sant Feliu de la Garriga.
En aquestes esglésies deixà uns monjos o va refer unes comunitats monàstiques ja existents. Les cel·les foren confirmades a Sant Policarp, com a obra d’Àtala: “…praedictas celias, quae superius sunt nominatae, cum monachi ibidem deo servientibus concedere deberemus ad domum sancti Polycarpi martyris”.
L’abat hispà, des del monestir de Magrigul, que devia perviure més decadent o menys, renovà llocs de culte o antics cenobis de la muntanya propera, però també d’indrets més oberts a la plana, fins a la rodalia d’Empúries (Sant Feliu de la Garriga).
D’altra banda, documents posteriors evidencien que l’actuació d’Àtala no es limità a les cel·les esmentades, o bé que la seva i ervenció directa fou continuada pels seus seguidors, segurament sense interrupció. Així, hom pot interpretar el fet que dues de les cel·les esmentades (Sant Fructuós i Sant Pere) a partir del segle IX siguin disputades entre els monestirs de Sant Esteve de Banyoles i Sant Policarp, junt amb unes altres dues cel·les: Sant Cebrià de Penida i Sant Joan Sescloses. Evidentment, la pretensió dels monjos de Sant Policarp es basava en l’actuació d’Àtala.
Sant Cebrià de Penida és situada a la mateixa rodalia de la serra de Rodes, en una vall immediata a l’antiga ciutat de Roses on hi havia el monestir de Santa Maria, mentre que Sant Joan Sescloses és a la plana, a la vora de l’estany de Castelló.
Potser, amb més dubtes, s’hi podrien afegir les esglésies de Sant Genís (del Terrer), a la muntanya del terme de Llançà, i Sant Tomàs del Pení, a la rodalia de Magrigul, que apareixen en litigi entre els monestirs de Sant Pere de Rodes i Sant Esteve de B yoles als segles X i XI, juntament amb algunes de les cel·les atalianes abans esmentades.
La possessió de les quatre cel·les (Sant Fructós, Sant Pere, Sant Cebrià i Sant Joan) per part de l’abadia de Banyoles es documenta per un diploma de l’any 822, si bé no hi són anonenades amb precisió. Els litigis amb Sant Policarp quedaren teòricament r olts en l’assemblea d’Attigny de l’any 870, on acudiren davant Carles el Calb els abats d’ambdós monestirs. El rei donà la raó al monestir de Banyoles, que exhibí més preceptes favorables, i li concedí un nou instrument confirmatori.
Malgrat això, uns monjos de Sant Policarp acudiren al bisbe Teuter de Girona, encarregat de lliurar les cel·les a Banyoles, amb una pretesa carta del rei amb instruccions contràries. L’any 878 l’abat de Banyoles acudí novament a Troyes, on el rei Lluís el Tartamut li lliurà un nou precepte. En un judici celebrat a Santa Maria de Castelló el 879, el monjos de Sant Policarp recon ueren l’engany i les cel·les foren lliurades a Banyoles.
Tampoc en aquesta avinentesa restà del tot acabat el conflicte. Amb el trencament de la dinastia carolíngia i l’accés al tron del rei Odó, el comte Sunyer II d’Empúries-Rosselló organitzà, l’any 889, una expedició a la cort, a Orleans. Entre d’altres instruments —dins el context de l’intent de reforma del bisbat d’Empúries i la promoció com a bisbe d’Ermemir enfront de Servusdei de Girona— hom aconseguí un precepte d’Odó en el qual confirmava les cel·les a Sant Policarp. El comte, per tant, era aleshores bel·ligerant a favor dels arguments dels monjos del monestir fundat per Àtala.
En aquest diploma de l’any 889 apareix per darrera vegada entre la documentació coneguda el nom de Sant Policarp amb relació a les cel·les de l’Empordà.
El fracàs de l’operació de Sunyer i Ermemir respecte al bisbat, i, sobretot, temps després, el restabliment de la legitimitat carolíngia amb el coronament del rei Lluís el Tartamut, fill de Carles el Calb, l’any 898, canviarien la situació.
Probablement per solucionar de manera definitiva els litigis a més d’aconseguir el domini de les famoses cel·les, el bisbe de Girona Servusdei aconseguí un precepte de Carles el Senzill, l’any 899, en el qual s’atribuïa la possessió d’aquestes cel·les a la seu gironina. Hom no sap si aquest canvi tingué efectes reals; el cert és que l’abat de Banyoles obtingué una nova confirmació per al seu monestir, del mateix rei Carles, l’any 916.
Amb la conversió de Sant Pere de Rodes, una de les quatre cel·les, en abadia independent respecte a Banyoles, les altres tres esglésies passaren a dependre’n. En el precepte de Lluís el d’U ramar de l’any 944, que establí definitivament la independència de Sant Pere de Rodes, ja s’hi confirmaren les esglésies de Sant Cebrià de Penida i Sant Joan Sescloses, a més de Santa Maria de Roses i Sant Tomàs del Pení.
Temps després l’abadia de Banyoles reclamà la possessió e ront de Sant Pere de Rodes. Probablement, la qüestió s’acabà, almenys de manera efectiva, amb el judici celebrat a Castelló, favorable als interessos de Sant Pere de Rodes, en el qual les e lésies discutides eren Sant Joan i Sant Cebrià (dues de les lit ades amb Sant Policarp anteriorment), Sant Tomàs del Pení i Sant Genís. Tot i que el monestir de Banyoles les féu confirmar en butlles papals dels anys 1097 i 1175, sembla indubtable que restaren en mans de l’abadia de Sant Pere de Rodes.
Àtala i els seus seguidors devien trobar un antic monestir encara segurament amb vida, a Magrigul, i una sèrie d’esglésies o antics cenobis destruïts pels sarraïns. Aquesta és una valuosa i ormació indirecta del monaquisme visigòtic del territori. El cenobi de Magrigul, per la seva situació, com algunes de les altres cel·les, potser sorgí o tingué un moment important al segle VII, amb la gran crisi social que originà la fugida de la gent esclava o pobra i sobreexplotada pels poderosos, a les muntanyes, molts dels quals abraçaren la vida monàstica, cenobítica o eremítica.
Per la dotació de Santa Maria de Roses del 976 hom sap que el monestir de Magrigul havia estat depredat i que un grup dels seus monjos s’establí en comunitat a Roses. Hom es pregunta si aquest fet no és coincident amb la notícia de la restauració de l’església de Santa Maria per part d’Àtala.
El nom de Magrigul probablement no s’aplicava només a la vall de Montjoi, sinó que designava un sector extens de la muntanya, potser tot l’extrem de llevant o del sud-est de la serra de Rodes. En aquest sentit és interessant el text del precepte d’Odó a favor de Sant Policarp, quan en confirmar les cel·les de Sant Fructuós i Sant Pere les precisa situades “…in Armorotas supra taxatum Magregerum”. Per altres documents se sap que “Armen-rodas” era el nom de la serra, probablement al sector de tramuntana on era situat el monestir de Sant Pere de Rodes. Aquest veïnatge amb “Magregerum” demostra que el topònim s’estenia per un ampli sector de la serralada.
Un document de l’any 1081, el text del qual ha estat redescobert amb el Cartoral de Santa Maria de Roses aporta una dada d’i erès, que permet d’eliminar els dubtes que hom pogués tenir sobre la presència efectiva del monestir atalià de Sant Policarp a les possessions d’aquest territori. Es tracta d’un litigi sobre uns feus entre un particular i l’abat de Roses. S’hi discutia el delme d’unes terres i unes vinyes de l’alou de Sant Policarp a la vall de Roses: “alodium Sti. Policarpi in valle Rodis”. El nom de la possessió té l’origen en l’abadia occitana fundada per Àtala, indu ablement. Per l’al·lusió a la vall de Roses, segurament té alguna relació amb Sant Cebrià de Penida.
Una altra notícia d’interès, del mateix Cartoral, és la permuta feta l’any 1117 per Ramon Renard i el seu fill amb el monestir de Santa Maria de Roses de la meitat dels delmes del castell de Magrivil i de l’església que pertanyia a aquest castell: “…castro de Magrivil et de ipsa ecclesia et de ipsis terminis et adiacentiis et po essionibus et de omnibus ad ipsum castrum pertinentiis…”.
Al començament del segle XII hi havia, doncs, un castell a Magrigul amb un terme propi. És sorprenent constatar l’existència de l’església, probablement un dels llocs de culte de l’antic cenobi que encara pervivia o havia estat restaurat. Per raons lògiques d’emplaçament i per l’aspecte de les restes, el castell pot ésser identificat, amb probabilitats d’encert, amb la Guardiola, una petita fortalesa que dominava el litoral de la badia de Montjoi i una part de l’antiga vall de Magrigul.
En diferents capbreus tardans, del segle XVII, apareixen noves referències a aquest castell i el lloc de Magrigul. Per a la ident icació del lloc és definitiu un capbreu en el qual es fa consignar que es recullen dades de documents dels anys 1274 i 1374 i que esmenta el “castell de Monjoy que antigament se acostumaba anomenar Magirol…” (Arxiu Diocesà de Girona).
A la vall de Montjoi, els testimonis d’ocupació humana d’època romana hi són evidents, sobretot prop del mas Montjoi de Baix. Hi ha un extens jaciment, amb troballes sobretot de dolia, àmfora i tègula, que demostra l’explotació agrària almenys des d’època baix-imperial. No s’hi veu, però, cap vestigi d’edificació antiga que es pugui relacionar clarament amb l’antic cenobi, la qual cosa potser no pot estranyar, tenint en compte l’intens conreu de la contrada al llarg dels segles.
Els únics vestigis que, de moment, hi han estat identificats es troben a poca distància del mas esmentat i de la font de Montjoi de Baix, al fons de la vall. Es tracta d’uns grans fragments de construcció de pedra lligada amb ferm morter. Són unes restes minses de murs de molt gruix molt trossejats i fins i tot, en la majoria dels casos, remoguts del lloc original. Aquestes restes, insignificants i poc explícites, només permeten d’endevinar que pertanyien a un edifici d’una gran solidesa, que podria tenir r ació amb l’establiment d’època romana o bé amb l’ocupació m àstica pre-medieval.
El document de l’any 976 fa referència a tres dedicacions al monestir de Magrigul: la Mare de Déu, sant Salvador, a migdia, i sant Miquel, al nord. Es podria pensar que hom al·ludeix a un temple amb tres altars. Però més lògicament, caldria suposar-hi tres llocs de culte diferents, d’acord amb la distribució d’alguns monestirs i de les seus episcopals d’època visigòtica. Cal assenyalar que és normal la dedicació a l’arcàngel Miquel, en el lloc més enlairat.
Si hom té en compte que als cenobis d’època visigòtica devia ser normal la distribució en diferents edificacions aïllades, sense formar un conjunt arquitectònic compacte, i considerant que el nom Magrigul segurament designava una rodalia àmplia, hom pot apuntar la hipòtesi sobre la pertinença al monestir de restes d’ed icis situats tot a l’entorn de l’actual vall de Montjoi.
Si bé no hi ha un edifici cultual ben clar, les ruïnes de la Farella i el Fitor, situades al nord-oest de la vall, sobre els contraforts muntanyosos que la limiten podrien haver estat petites cel·les o dependències monàstiques. En aquesta mateixa situació, però a tramuntana, hi ha la fortalesa de la Guardiola, potser el castell de “Magrivil” esmentat al segle XI.
Si es pren aquesta rodalia d’una manera una mica més àmplia, hi poden ésser inclosos els edificis del pla d’En Seniqueda i el possible temple veí del puig Alt o Rocaplana, potser més ben relacionable amb Sant Tomàs del Pení.
Ja una mica més lluny, vers el sud-oest, hi ha les restes de la Casa Cremada, amb una estructura que no és impossible que pertanyi a una petita capella alt-medieval o anterior.
Cal recalcar que, per dissort, això no són més que hipòtesis, més o menys arriscades o fonamentades, mentre la descoberta de documentació o l’exploració arqueològica no aporti més dades.
Finalment, cal assenyalar el molt probable testimoni d’erem isme antic, a la rodalia immediata a la vall de Magrigul-Montjoi, al promontori del cap de Norfeu, a la cova de les Ermites. (JBH-BBG-ECV-MDPC)