Les ruïnes d’aquesta església, totalment desapareguda poc després de l’any 1969, es trobaven en una sorrera de la vall de la riera de la Trencada (antigament de Penida), 1 km al sud-est de can Coll. Cal identificar aquesta església, d’advocació desconeguda, amb la cella de Sant Cebrià de Penida, esmentada des del segle IX, ja que en els capbreus de Santa Maria de Roses de l’any 1624 hom fa referència a la “coma de Penida”, a la vinya de “Berta de Penida”, o, fins i tot, en els capbreus de 1798-1802 hi ha allusions al “camí d’Alseda a Penida”, coincident amb el camí que de la vall de l’Alseda porta a la Trencada, i en el cens nomenclàtor de l’any 1888 entre els nuclis de població del terme de Roses hi ha la “casa Berta de Penida”. La identificació de la vall de la Trencada amb la vall de Penida i la presència del topònim “Berta de Penida” permeten de suposar amb fonament que l’església del Sorral d’En Berta, a la vall de la Trencada, és l’antiga església de la cella de Sant Cebrià de Penida. Sant Cebrià de Penida, dita, erròniament, de Pineda, era una de les quatre celles del comtat de Peralada que al segle IX foren objecte de litigis entre els monestirs de Sant Policarp de Rasés i Sant Esteve de Banyoles. Cal suposar que aquestes quatre esglésies havien estat fundades o renovades per l’abat hispà Àtala, que vers l’any 780 s’establí pels volts de Peralada, d’on marxà per fundar el monestir de Sant Policarp. Les quatre esglésies apareixen esmentades conjuntament per primera vegada en un document de l’any 878, en un precepte de Lluís el Tartamut, datat a Troyes, favorable al monestir de Banyoles, “in comitatu Petralatense cellam quae vocatur sanctus Johannes, cum alia cella quae vocatur Pineta, et cella sancti Petri et sancti Fructuosi”. L’any 879, per una sentència judicial, el mallum o assemblea reunida a Castelló d’Empúries, presidida pel comte Delà d’Empúries i el bisbe Teuter de Girona, eren confirmades aquestes possessions. L’any 889 el rei Odó les confirmà a Sant Policarp, però amb la represa dinastia carolíngia, l’any 898 Carles el Simple concedí per precepte la possessió de la cella de “Pineta cum terris et vineis” i de les altres tres esglésies a la seu de Girona. Per contra, un altre diploma del mateix rei, datat l’any 916, contradigué l’anterior i tornà a confirmar la possessió de les celles al monestir de Banyoles. Cal identificar aquestes quatre celles amb Sant Joan Sescloses, Sant Fruitós de la Vall de Santa Creu, Sant Pere de Rodes, i la de Sant Cebrià amb l’església del Sorral d’En Berta, identificació, aquesta darrera, publicada l’any 1985. En el precepte de l’any 943 del rei Lluís el d’Ultramar, en el qual és confirmada la independència del monestir de Sant Pere de Rodes enfront de les abadies de Sant Policarp de Rasès i Sant Esteve de Banyoles, li fou reconegut el domini sobre les esglésies de Santa Maria de Roses, Sant Tomàs del Pení, Sant Joan Sescloses i “sanctique Cypriani ecclesiam in valle Pinnita”. Aquest precepte reial fou confirmat per un altre de l’any 947, on també és esmentada l’església de Sant Cebrià. Els litigis per a la possessió de Sant Cebrià i d’altres esglésies continuaren entre el monestir de Sant Pere de Rodes i el de Sant Esteve de Banyoles al llarg del segle XI. L’any 1175, en una butlla del papa Alexandre III, la cella és consignada com a possessió del monestir de Banyoles. Per ara aquesta és la darrera notícia documental que hi ha d’aquesta cella, que no figura en els nomenclàtors del segle XIV. L’església del Sorral d’En Berta es trobava en un terreny objecte d’explotació de sorra i fou totalment destruïda de manera gratuïta i innecessària. Hom desconeix la llargada de la nau perquè el mur de ponent havia desaparegut quan fou descoberta. Per l’amplada dels murs, uns 0,85 m, és possible que fos coberta amb volta. L’aparell era de pedres de granit i de pissarra, sense treballar, travades amb argamassa i disposades formant filades molt irregulars, cobertes amb arrebossat de morter de calç. L’absis, de planta de ferradura, s’obria directament a la nau sense arc triomfal ni presbiteral. Aquests elements, juntament amb el detall de l’aparell, permeten de situar la seva construcció dintre les formes pròpies del segle X. Al paratge hi ha estat trobada ceràmica d’època romana i medieval.