Situació
Al nord-oest del terme municipal de Roses, prop del límit amb Palau-saverdera, hi ha la riera de Queralbs, torrent que davalla pel vessant occidental de la muntanya del mateix nom. El pendent és esglaonat, en una bona part, per feixes d’oliverars limitades amb paret seca. Prop del marge esquerre de la riera, a la part alta del curs, justament on comença a engorjar-se en un pregon solc erosionat a la roca natural de llicorella, hi ha les ruïnes d’un antic edifici.
Mapa: 259M781. Situació: 31TEG129837.
Per arribar-hi cal situar-se a la carretera de Roses a Vilajuïga. Cosa d’1 km abans d’arribar a la vila de Palau-saverdera, surt, a mà dreta, un vell camí limitat per parets de tanca, paral·lel a la riera en llargs trams, i que avui serveix d’accés als oliverars. L’edifici és a uns 500 m de la carretera i a poca distància del camí, entre aquest i a la riera.
Història
No hi ha notícies documentals que es refereixin concretament a aquesta construcció. El paratge de Queralbs s’estén des del cim de la carena de la muntanya d’aquest nom (512 m), a la serra de Rodes, pel seu ve ant ponentí. Aquesta carena és limítrofa amb els termes de Roses i la Selva de Mar. El topònim, referit al cimal de la muntanya, és esmentat l’any 1063 en l’oblatio in monachum de Pere, fill dels comtes d’Empúries, Ponç I i Adalaisa, amb motiu del seu ingrés a la comunitat monàstica de Sant Pere de Rodes. En aquesta avinentesa els comtes donaren a l’abadia l’alou de la Selva de Sant Romà, territori situat a l’actual terme de la Selva de Mar, a llevant de Queralbs. Hom precisà com un dels límits de l’alou “ipsam pennam quae est super Cheros albos”.
Al final del segle XIX Sebastià Aguilar publicà una llista dels llocs que formaven el comtat d’Empúries, entre els quals figura Queralbs. Malauradament, aquest autor no indicà ni la data ni la procedència del document. Sens dubte aquestes ruïnes pertanyien al poblat de Queralbs, de masos escampats, la darrera pervivència del qual han estat els dos masos, el de Queralbs i el d’En Guillot, que segurament no s’abandonaren fins a la segona meitat del segle XIX o el començament del XX. Són uns 200 m al nord de les ruïnes.
Ruïnes
Un aspecte de les ruïnes.
J. Badia
Es tracta de les restes d’un edifici de planta irregular i de mida més aviat petita, d’uns 15 m de llargada m ima, aproximadament. Es troba al mig d’un oliverar i ha servit de pedregar. Les pedres soltes que hom hi ha apilat, caigudes de la mateixa construcció, n’omplen l’interior, que resta del tot colgat, i també priven l’observació de molts sectors dels paraments externs.
La planta sembla que s’aproxima a la forma de T, amb un cos ampli, destacat vers llevant, i uns altres dos de més curts i estrets, a migdia i a tramuntana.
L’alçada màxima dels murs és d’uns 4 m. A llevant hi ha una petita porta que resta tapiada, de la qual hom no ha acabat de saber si pertanyia a l’antic edifici o a una barraca agrícola que hi fou adossada, ja que els munts de pedres en priven la identificació clara.
Al mur meridional és força visible l’aparell i també al nord-oest. La construcció és feta amb lloses de llicorella sense treballar, lligades amb un morter terrós, poc dur en alguns punts, mentre que en d’altres només hi ha fang. Les pedres han estat disposades i egularment i lliguen amb cantonades fetes amb blocs de pedra molt més voluminosos, irrescol·l.its per les seves mides, força un ormes.
Pocs metres a tramuntana, s’hi escampen diverses restes d’altres murs que es troben al mig d’un espès garrigar. Aquests murs són de poca alçada i escassament visibles, a causa de l’esmentada vegetació que els amaga.
S’hi veuen alguns fragments d’aparells, que són idèntics als esmentats de la construcció menys enrunada. Devien pertànyer a altres edificacions semblants o formaven diverses dependències d’un mateix conjunt.
L’observació d’aquestes ruïnes no permet establir-ne una d ació aproximada sense una neteja i una prospecció de totes les parts encara subsistents i, si pot ser, una excavació. Es tracta, probablement, de les restes d’un mas, masos o bordes d’època medieval.
Entorn de les ruïnes, en un radi no gaire extens, hi ha escampada bocinalla de terrissa grisa, generalment molt basta i amb molt desgreixant.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 222-223.