Situació
L’església és situada a la banda del nucli poblacional, que constitueix l’agregat de Casau, petit poble enlairat, a 1.103 m d’altitud, a la riba esquerrade la Garona, al cantó sud-occidental de Gausac.
Mapa: 148M781. Situació: 31TCH188308.
L’accés a aquest poble es fa a través de la carretera que, travessant el túnel de Vielha, mena al Pont de Suert. Poc després d’haver passat pel Parador Nacional de Turisme, hi ha, a mà dreta, el trencall que hi porta. (FJM-AMB)
Església
L’església de Sant Andrèu és un edifici d’origenromànic que, com tants d’altres, acusa la incidènciad’un seguit de processos renovadors que li han llevat, en gran part, la fesomia primitiva. Aquests remodelatges, els resultats dels quals són ben evidents, només han respectat alguns dels elements antics, els quals, englobats dins el conjunt, es redueixen a fornir l’estructura bàsica de la nau.
Això no obstant, a l’interior, a manera de petit museu, hom guarda un conjunt de peces romàniques d’un gran interès, les quals en justifiquen la visita àmpliament. (FJM-AMB)
Pica beneitera
Pica beneitera que esc onserva a l’interior de l’església; es tracta d’una peça amb decoració força naturalista, jaun xic tardana.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Calc de l’ornamentacióque decora la pica beneitera de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Dins aquest temple, incrustada a la paret, es conserva una pica d’aigua beneita de marbre, tendent ala forma semisfèrica, bé que, en realitat, pren volum mitjançant un bloc quadrangular de 38 cm d’alçadaper 58 i 44 cm de costat.
La seva decoració, situada a la cara frontal, consisteix en una màscara de la boca de la qual sorgeix una tija ondulada que es desenvolupa horitzontalment, d’on surten un reguitzell de fulles lanceolades, amb l’additament d’unes flors, compostes d’un botó central envoltat per uns curts pètals.
A la part inferior encara hi ha unes fulles, també lanceolades, partides i disposades verticalment, les quals mostren diverses nerviacions.
Aquest tema decoratiu és bastant naturalista en relació amb els temes vegetals que apareixen a d’altres piques i elements escultòrics de la Vall.
La qualitat tècnica d’aquesta peça és força dolenta; es tracta d’un producte de l’art popular aranès. Creiem que fou executada en una data força tardana, ja dins el segle XIII, atès que s’allunya de l’esquematisme característic del període romànic i adopta unes formes més naturalistes. (FJM-AMB-EBC)
Pica baptismal
Pica baptismal que es conserva a l’interior del’església, bellament decorada amb figures humanes i d’animals.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Calc de l’ornamentació que decora la pica baptismal de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Una peça molt interessant, guardada a l’interior d’aquesta església, és la pica baptismal, feta amb marbre gris.
Es tracta d’un vas de forma cilíndrica, amb la base deprimida. Aquesta pica és sostinguda per un tenant prismàtic, que troba suport definitivament en una base circular, ornamentada amb quatre cares, bé que només una conserva els trets del rostre humà. El suport és decorat amb quatre semicilindres, coronats amb caparrons humans situats als angles del prisma, sobre les testes que decoren la base.
Comptant els tres elements de què consta, aquesta pica ateny 102 cm d’alçada, dels quals només 44 pertanyen al vas. D’altra banda, el diàmetre exterior fa 90 cm i l’interior 64. El suport ateny 45 cm, i els 13 restants pertanyen a la base o peu circular.
Tot el desenvolupament lateral del cilindre, corresponent al vas, apareix ornamentat profusament amb un seguit d’elements heterogenis de caràcter simbòlic, barrejats amb d’altresde caire més realista.
Així, partint de dos cercles que inscriuen una roseta i una creu, hi ha, començant per mà esquerra, les figures de dos paons enfrontats, fets de manera estilitzada, però a la vegada ostentosa, els quals beuen d’un mateix calze. Tant l’un coml’altre mostren les cues desplegades en ventall i llurs caps sónculminats per unes llargues crestes. A continuació segueix lafigura heràldica d’un lleó passant, és a dir, bo i caminant i amb la pota anterior destra alçada. La cua, que és llarguíssima, es dreça i es cargola i continua paral·lela al llarg de tot el dors. Al costat d’aquest fèlid apareix la figura d’un guerrer que, armat amb una llança i protegit per un escut, cavalca ala gropa d’un cavall. Immediatament després, amb la interposició d’un castell emmerletat i habitat, hi ha la figura d’ungall, al costat del qual, després d’una flor de lis, hi ha un altre guerrer amb un escut circular, bé que, a diferència del guerrer anterior, que era cavaller, ara es tracta d’un peó. A continuació es retalla un Agnus Dei, representat per la figura d’un anyell, totalment deforme i gairebé monstruós, completat amb una creu. El darrer element decoratiu és compost per dos peixos afrontats, força estilitzats, però amb els ulls, la cua i les aletes dorsals i pectorals ben marcades. Tots dos s’apropen a un vas d’estranya configuració, el qual reposa sobre una baserectangular a l’extrem de la qual apareix un petit tors humà que té uns braços llarguíssims, disposats de tal manera que semblen tenir moviment. Cal dir que la representació del vas, al qual s’atansen els peixos, cal endevinar-la dins el context, ja que es pot interpretar fàcilment com un esquer disputat pels dos peixos.
La part inferior del cubell és encara ornada amb semisferes, algunes de les quals, pel fet de tenir marcats els trets del rostre humà, es converteixen en cares.
EI seu primitivisme, en aquest cas, cal cercar-lo en els tallers locals, d’on sorgien obres fetes amb una certa pretensió, però desproveïdes d’un bon acabat, originat, sens dubte, per la manca de coneixements tècnics i per la poca destresa dels seus executors. (FJM-AMB)
Anàlisi tipogràfica
La tipologia d’aquesta pica és molt semblant a la que presenten la majoria de les piques baptismals araneses. Aquesta, però, es diferencia de la resta pel tipus de decoració que hi ha a la superfície exterior del cup, en la qual apareixen una sèrie de representacions figuratives i simbòliques disposades horitzontalment una darrera l’altra i separades per unes línies verticals. Les piques baptismals de Sant Pèir d’Escunhau i Sant Martin de Gausac presenten un tipus de decoració semblant per tal com també apareixen escenes figuratives i simbòliques.
Els elements esculpits que hem pogut identificar fan referència a la regeneració i immortalitat de l’ànima a través del sagrament del baptisme.
La creu grega, símbol cristològic, obre la lectura.
És seguida dels paons enfrontats que beuen d’un mateixrecipient. Simbolitzen la immortalitat de l’ànima i la seva regeneració a través del baptisme. L’origen d’aquest símbol es remunta a l’art paleocristià; també és adoptada per l’art visigòtic: rajola estampada procedent de Còrdova que actual mentes conserva al Museu Arqueològic d’aquesta ciutat. Dins el període romànic, podem es mentar com a exemples una pica beneitera de l’església de Saint Aventin (Pirineus francesos) i una pica baptismal de l’església de Sopeira (Alta Ribagorça).
La imatge del lleó pot tenir una lectura positiva o negativa, segons el context; aquí, però, creiem que ha d’ésser interpretada com un símbol cristològic o com una referència a la resurrecció de l’ànima, atès que va acompanyada d’unes altresimatges de caràcter positiu.
Les dues escenes següents, no les hem pogudes identificar. La primera podria tractar-se de la representació del cavaller victoriós si ens atenim a la imatge de la figura muntada en un cavall i amb una llança a la mà que envesteix quelcom no identificable; tanmateix manca la figura del vençut o bé no queda del tot clara.
L’Agnus Dei és una representació teofànica que simbolitza el sacrifici de Crist que mor per salvar la humanitat de les forces del mal.
El peix és, com els paons, un símbol d’origen paleocristià; simbolitza el cristià; relacionat amb l’aigua, a la qual es fa referència a través del calze o gerro, pot entendre’s com elmisteri de la regeneració en el baptisme; és a dir, el seu significat final fóra el mateix que el dels paons bevent també d’unrecipient.
Sota aquesta representació i separat per una línia horitzontal hi ha el tors d’una figura humana. No queda clar el sentit d’aquesta imatge; podria tractar-se de la representació d’un fidel en el moment d’ésser batejat, si tenim en compte l’emplaçament i els símbols que l’envolten, però no ho podemafirmar amb tota certesa, ja que no hem trobat cap paral·leliconogràfic que justifiqui aquesta interpretació.
El darrer símbol és una rosassa de sis punxes. La rosassao l’estel amb un nombre de pètals o punxes divers és un símbol solar d’origen molt antic; normalment és representat en monuments funeraris, en relació amb la immortalitat de l’ànima. Aquest símbol apareix també en altres monuments aranesos del període romànic —Casarilh, portades de les esglé- sies de Sant Pèir d’Escunhau i Sant Feliu de Vilac—, encara que en un context diferent. A la pica beneitera de l’església de Saint Aventin hi ha representada una estrella de vuit puntes.
Pels elements que hem pogut identificar, la temàtica representada aquí ha estat escollida en funció de la utilitat pràcticadel seu suport. Malauradament, no podem donar una lectura de conjunt, puix que hi ha una sèrie d’elements que no hem pogut interpretar.
La principal font iconogràfica d’aquesta decoració és constituïda per l’art paleocristià. Podem esmentar com a paral·lel més immediat la font beneitera de l’església de Saint Aventin, al nord dels Pirineus, en la qual apareixen també dues aus bevent d’una copa, l’Agnus Dei i una rosassa.
Estilísticament, aquesta peça es caracteritza per un marcat arcaisme i una gran rusticitat de formes. Aquesta tosquedat espot apreciar sobretot en les representacions de l’Agnus Dei odel cavall que el guerrer munta. Es tracta, segurament, d’una obra executada per algun taller local.
Sarrate i Forga atribueix aquesta pica al període preromànic. Nosaltres creiem, però, que devia ésser executada al final del segle XII o àdhuc al principi del XIII, ja que hem de tenir en compte que l’escultura monumental aranesa del període romànic es caracteritza per la pervivència de models iconogràfics antics i formes arcaiques; aquest arcaisme perdura en obres de ja molt entrat el segle XIII. D’altra banda, la tipologia de la pica és la mateixa que la d’altres piques araneses conservades d’aquest període, com les de Betlan o Montcorbau. (EBC)
Talla
Imatge romànica de la Mare de Dèu, conservadaa l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
A l’interior de l’església de Sant Andrèu de Casau és venerada una imatge romànica de la Mare de Déu amb el Fill a la falda, talla de fusta, policromada, de 81 cm d’alt, altura de la qual 5 cm pertanyen a la peanya.
La imatge, tot i que és un exemplar un xic tardà, segueix, en els seus trets bàsics, l’esquema romànic. Així, Maria ha estat representada de manera que evoca la idea d’ésser la Sedes Sapientiae. Seu damunt un banc, els costats del qual han estat motllurats per unes faixes estretes, algunes de perfil convex i d’altres d’aconcavat. Té la cara allargada, graciosa, amb les faccions ben marcades i treballada amb detall. L’expressió de Maria conserva la frontalitat, típica del romànic, acompanyada també de l’esteticisme característic. La cara de Maria és emmarcada per uns cabells damunt els quals hi ha unpetit vel que amb treballs li reposa damunt les espatlles i li acaba de seguida a l’esquena. Sobre el cap, una corona emmerletada amb unes fulles amples i altes. Porta una túnica de coll rodó, ajustada de cos i de braços, cenyida a la cintura, des d’on, vers la part inferior, deriva en un conjunt de plecs, els quals cauen paral·lels. La túnica li deixa veure les puntes dels peus, que porta calçats. Damunt ella un gran vel li cobreix les espatlles, es recull damunt la falda i davalla vers els peus, tot donant lloc a un conjunt de plecs. Amb la mà dreta sostenia enlaire algun objecte, actualment desaparegut, mentre que amb l’esquerra subjecta el Fill.
L’Infant apareix col·locat damunt el genoll esquerre de Maria. Té l’aspecte de seure, sense que sapiguem ben bé damunt de què. Es recolza amb els peus directament damunt elgenoll de la Mare, mentre té una posició que sembla talmentarrupit. Si el posat i els trets de Maria encara s’adscriuen forçaals esquemes romànics, els del Fill ja són marcadament gòtics. La seva cara és molt rodona, amb uns cabells arrissats que liemmarquen unes faccions que agrupen en un petit espai elstrets principals: ulls, nas i boca. Va vestit amb una túnicarecollida damunt la falda, des d’on baixa, derivada en unacolla de plecs, els quals doten el conjunt d’un gran movimenti aire de naturalitat. Té la mà dreta enlaire, mentre que ambl’esquerra aguanta una fruita semblant a una móra molt grossa, que porta damunt el genoll esquerre. Sota la túnica apareixen els peus, que només deixen veure les puntes dels dits, descalços.
No direm res de la pintura, la qual té tots els indicis d’ésser fruit d’una refecció posterior.
Es tracta d’un exemplar bonic, fruit d’un artista polit iobservador, que tenia cura del detall, el qual amb aquesta imatge executà un treball de qualitat. Curiosament, tal com ja hem apuntat, el contrast entre els trets d’una figura i de l’altra, molt diferents, la pèrdua de frontalitat del conjunt, una mala combinació entre les línies que dominen la Mare amb les que animen el Fill (aquest ja no es troba al centre de la falda, sinó desplaçat, tampoc no seu, sinó que està dret, el moviment que hom li ha donat, etc), fan pensar en un exemplar tardà dintre l’època romànica, el qual hem de situar dins la segona meitat del segle XIII. (JVV)
Bibliografia
Bibliografia de la pica baptismal
- José Sarrate i Forga: El arte románico en el Mig-Aran, Lleida 1975.
- Frederic Vergés i Bartau: Gausac, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 16, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1984, pàgs. 230-233.
Bibliografia sobre la decoració de la pica baptismal
- Joan Eduard Cirlot: Diccionario de símbolos, Barcelona 1969.
- Marcel Durliat: La sculpture romane dans la Val d’Aran, Pyrinées romanes, col. Zodiaque La pierre-qui-vire, Yonne 1969.
- El Fisiólogo, Bestiario Medieval, edició a càrrec de Nilda Guglielmi, Buenos Aires 1971.
- J. Hubert: Ornamentación, a La Europa de las invasiones, Madrid 1968.
- M. Mirabella Roberti: La symbologie paléochrétienne prélude a la symbologie mediévale, “Cahiers de Saint Michel de Cuxa”, núm. 12, 1981, pàgs. 181-187.
- José Sarrate i Forga: El arte románico en el Mig-Aran, Lleida 1975.
- P. Testini: Il simbolismo degli animali nell’arte figurativa paleocristiana, “Settimane di Studio del Centro Italiano di Studi sull’altomedievo”, XXXI, vol. II, 1983. (EBC)