Sant Pèir d’Escunhau (Vielha)

Situació

Vista de conjunt de l’església, des del costat nord-est.

F. Junyent-A. Mazcuñan

L’església senyoreja el poble des d’un lloc alteros, situat al costat de migdia del nucli.

Mapa: 149M781. Situació: 31TCH220296.

Des de Vielha hom arriba fàcilment a Escunhau per la carretera C-142 (carretera del port de la Bonaigua), al costat de la qual i al ribatge esquerre de la Garona s’escampa la població. El recorregut entre ambdues poblacions és d’uns 2,500 km. (FJM-AMB)

Església

L’edifici és una construcció d’origen romànic, però alterat, com succeeix en tants d’altres edificis de la Vall, per un seguit de reformes, les quals han emmascarat totalment la seva primitiva estructura, de la qual actualment només resta el cos d’edifici corresponent a la nau, i encara desproveït de la seva coberta original, puix que aquesta fou substituïda per una altra, feta amb fusta.

Planta, a escala 1:200, de l’església, un edifici que presumiblement en la seva època original constava d’una única nau, capçada a llevant per un absis semicircular. Avui, però, l’estructura del temple ha sofert importants transformacions.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Bé que es conserven alguns finestrals originals, aquests, llevat d’un, situat al mur de tramuntana, han estat retocats o bé obturats. Malgrat això, tots, sigui quin sigui el seu estat, se subordinen a una mateixa estructura, concretada en obertures de doble esqueixada i rematades amb arcs de mig punt adovellats, fets amb pedra tosca.

La porta d’ingrés, que és, sens dubte, l’element més interessant del temple, és oberta en un lloc afegit a l’obra original, al capdavall del mur de migjorn, enfront de l’actual cementiri, i és construïda, a diferència dels murs de la nau, amb carreus de granit, perfectament tallats i disposats.

L’aparell amb què ha estat obrada la nau és constituït per uns carreus de mides desiguals, mal escantonats i sense polir, però arrenglerats en filades horitzontals, amb incisions a les juntes, molt grosses, les quals imiten un carreuat.

Tal com es desprèn de l’anàlisi dels diversos elements que componen l’edifici, la part més antiga correspon a la nau, laqual, atès el seu aparell i la morfologia de les finestres, probablement fou aixecada el segle XI, i constitueix un dels exemples a la Vall d’Aran de clara substitució d’una tecnologia pròpia del segle XI. El segle següent hom reféu la porta, que ha perdurat fins als nostres dies. Ja en època gòtica, l’edifici fou ampliat, vers llevant, amb el previ enderrocament de l’absis romànic, amb un cos d’edifici quadrangular, el qual, com que excedeix l’amplada de la nau, és disposat a manera decreuer. Altrament, aquest nou element reincorporat a la primitiva construcció encara mostra l’additament d’un segon cos d’edifici, també quadrangular, que allargassa l’edifici vers llevant. Per altra banda, l’església encara és engrandida, al cantó de ponent, ultra un presbiteri, amb l’adossament d’un campanar de torre, de coberta piramidal, aixecat el segle XVII, elqual s’enfronta, vers llevant, amb un campanaret d’espadanya, que remata el mur de ponent del cos d’edifici que suplí la primitiva capçalera. La manca d’edificis de clara filiació dins el segle XI a la Vall d’Aran dóna un especial atractiu a la nau d’Escunhau, la qual cosa fa que sigui d’un gran interès l’excavació arqueològica del seu subsòl per tal de comprovar-ne l’estructura. (FJM-AMB-JAA)

Portada

Vista de conjunt de la porta d’entrada, oberta al mur de tramuntana de l’església.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Planta, alçat i secció de la portada de l’església.

A. Mazcuñan-F. Junyent

La porta d’entrada, oberta al mur de tramuntana de la nau, és, ateses la seva estructura i la sevaesculturació, l’element romànic més interessant deltemple, ensems que esdevé un dels portals més bonics i originals de la Vall.

Aquest portal pren volum mitjançant un parament avançat respecte al mur de la façana a la qual és adossat. L’aparell ésfet amb blocs de pedra força voluminosos, ben tallats i polits, fet que encara és fet ressaltar per la seva disposició ordenada, la qual contrasta ostensiblement amb l’aparell de la nau, de confecció molt menys acurada.

De constitució simètrica, és format per tres arcs de mig punt adovellats i en degradació, a l’intradós dels quals giren dues arquivoltes llises de secció circular, les quals, amb la interposició d’unes àmplies impostes decorades, troben suport definitivament en unes llargues columnes cilíndriques (due sper banda), proveïdes de bases i capitells esculturats. L’arc exterior és extradossat per un segon arc, més estret, disposat amanera d’arquivolta, el qual és ornat amb un escacat.

Tant aquest darrer arc com el que delimita, conjuntament amb la primera arquivolta, recolzen sobre unes impostes àmplies, més llargues que les interiors, les quals són decorades ala part de davant amb una tija ondulada, d’on en sorgeixen d’altres que, en alguns casos, es cargolen en espiral, amb la rebrotada d’algunes fulles filiformes. Als costats laterals, però, la de mà dreta té esculpit un arbre, mentre que la de l’esquerra mostra un escacat.

Les impostes que sostenen l’arquivolta interior no tenen cap element decoratiu en comú. Així, la cara frontal de la dreta és omplerta per un conjunt de fulles trevolades, i la cara lateral per la figura d’un ocell. En canvi, la imposta esquerra té un escacat que s’estén per les dues cares. Igualment, a les raconades, és a dir, on incideixen les impostes internes amb les externes, al cantó dret hi ha un semicilindre, mentre que a l’esquerre sobresurt una esfera.

A la mateixa altura de les impostes, però en una posició més reculada, s’estira la llinda del portal, en la qual es repeteix l’escacat, bé que, en aquest cas, les caselles adquireixen unesproporcions més grans.

Entre aquesta llinda i l’arc intern es desplega un timpà semicircular llis, on ressalta, però, la figura de Crist clavat enuna creu de braços molt amples, però amb el pal longitudinal escapçat per la intromissió de la llinda, bé que les extremitats inferiors del Crucificat hi penetren, bo i trencant les caselles de l’escacat al centre de la peça.

La figura de Crist, totalment desproporcionada, apareix, a desgrat de trobar-se en el suplici de la creu, amb una posició gairebé hieràtica, accentuada per la simetria de l’escultura, que no mostra cap mena de contorsió. Aquesta actitud d’assossegament encara és incrementada per la serenor que reflecteix el seu rostre, on no es constata cap contracció ni rictus de dolor. Llevat dels trets del rostre, els altres detalls anatomics són poc marcats i, a vegades, només insinuats, la qual cosa fa que, en conjunt, la figura adquireixi unes formes simplistes i fins i tot desmanegades. Els únics detalls esculpits es troben en el perizoni, solcat per unes estries disposades a manera de plecs.

Les llargues columnes llises, de secció circular, acaben als extrems amb capitells i bases esculturats.

Detall de la porta d’entrada a l’església amb els capitells del costat esquerre, segons l’espectador.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Els capitells, llevat de l’intern del cantó esquerre, on hi ha quatre pisos consecutius ornamentats amb semicercles, són tots ornats amb caparrons humans que mostren els principals trets del rostre humà, perfectament diferenciats i definits de manera semblant, per tal com tots ofereixen un posat greu i seriós.

Així, al capitell exterior de mà dreta hi ha dues testes humanes entaforades dins uns rebuidats ovalats, fets sobre una superfície treballada amb unes incisions que adopten diferents esquemes. El que li fa costat, a la part interna, mostra tres caps força allargassats, dos dels quals acaben en unes barbes obertes en ventall.

El capitell davanter de mà esquerra també mostra, com el seu parió de la dreta, la representació de dos caps humans, l’un a tocar l’altre, que s’adapten dins un espai rebaixat, delimitat superiorment per dos arquets i inferiorment pel collarí.

Un detall de la porta d’entrada a l’església, amb les bases de les columnes del costat esquerre de l’espectador.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Les bases, talment com succeïa en els capitells, també són esculturades, tret d’una, amb esquemes força semblants.

Així, a la base externa de la dreta es veu un primer pis de semicercles contigus rebaixats a la pedra, seguit per un altre de rombes i per un tercer de triangles. La base interna d’aquest mateix cantó també mostra tres compartiments sobreposats, bé que ara s’inicia amb un primer pis on hi ha un seguit de triangles afaiçonats a la pedra, que s’oposen i es juxtaposen amb uns altres que es formen a partir de la superfície llisa deixada pels primers. Sobre aquest rengle es disposen els dos pisos restants, formats per arquets contigus, bé que els superiors tenen els extrems situats al centre dels inferiors.

A la base externa del cantó esquerre hi ha dos compartiments, en el primer dels quals tornen a aparèixer els semicercles rebaixats, ara amb la intercalació d’uns petits triangles oposats pels vèrtexs. Al segon registre es repeteixen una altra vegada els semicercles, entre els quals ara només s’interposa una sèrie de triangles amb els vèrtexs dirigits cap avall. La base interna és esculpida amb elements zoomòrfics, consistentsen dues figures de cànids (tant poden ser gossos com llops).

El darrer element decoratiu d’aquest portal és constituït per un fris compost per tres grans blocs, dels quals el central dobla la llargada dels laterals. Sobre aquest fris, i just als extrems, sobresurten dos caparrons humans, entre els quals, i encastats a la paret, es detecten els vestigis d’un embigat, amb el qual segurament, en un moment donat, devia aixoplugar-se el portal mitjançant un porxo.

El plafó central és decorat amb un crismó flanquejat per dues rosetes de vuit puntes, inscrites, com l’anagrama de Crist, dins de cercles, amb la interposició, a la part superior, de dues petites creus acabades amb una espiga.

Als plafons laterals es repeteix el mateix element decoratiu, concretat en una creu grega potençada amb el braç longitudinal perllongat per mitjà d’una espiga estreta, amb la inscripció d’un cercle.

Els extrems del bloc central i els extrems interns dels laterals són acabats amb una doble sèrie de rebaixos, formats per una línia de rectangles i per una altra de triangles, disposats longitudinalment respecte al bloc.

Tot aquest conjunt ha estat treballat a doble pla, amb un cisellat molt precís i ben acabat.

Interiorment, aquest portal també sobresurt respecte als paraments interiors, i acaba amb un arc de mig punt adovellat.

A la base del muntant dret hi ha dues figures esculpides que passen fàcilment desapercebudes, consistents en un lleó ajaçat, situat al lateral, i en un petit caparró que sobresurt a l’extrem esquerre de la part frontal.

El fustam de la porta és embellit amb elements geomètrics, i el forrellat de què és proveïda, decorat amb incisions, sembla força antic, bé que és difícil de datar-lo amb exactitud, atesa la continuïtat de la forja pirinenca.

És versemblant creure que, en la confecció d’aquest portal hi van intervenir diferents escultors, ensems que també és probable que alguns elements fossin reaprofitats. Sigui com vulgui, valorant tot el conjunt, cal considerar-lo com una de les obres més reeixides del romànic aranès, la qual cosa justifica sobradament la visita a aquesta església. (FJM-AMB)

Detall de la façana de l’església amb la llinda que corona la porta d’entrada.

F. Tur

Si seguim la classificació que fa Puig i Cadafalch(*) de les portades romàniques, hauríem de situar la d’Escunhau dins el grup de portades amb llinda i múltiples arcades. Presenten una tipologia semblant les portades de Bossòst (portada de tramuntana) i Vilac, a la Vall d’Aran, i les de Sant Pol de les Abadesses (Ripollès), Cornellà de Conflent i Vilafranca de Conflent. Hem de subratllar el fet que la majoria de portadesaraneses tenen timpà i llinda. Pel que fa al fris superior, aquest també és present a d’altres portades de la Vall, com, per exemple, a la de Vilac, la qual presenta una composició i una decoració semblants.

Aquest fris superior és decorat, com ja hem dit, amb dues creus potençades amb mànec. Thoby(*), en l’estudi que fa de les creus llemosines, diu que les potençades llemosines procedeixen a la vegada de les creus patents i de les potençades de l’art heràldic. A Catalunya es conserven alguns exemples de creuspotençades en fusta datades majoritàriament el segle XII; és possible que aquí hi hagi hagut una influència de les talles. També semblen potençades les creus del fris central.

El crismó és compost per la P (rho) i la X (khi), l’alfa i l’omega i la S i la T. La col·locació de les lletres és correcta, no n’hi ha cap d’invertida(*).

El que és més freqüent és que el crismó aparegui sol, però no és pas estrany que a vegades vagi acompanyat d’altres elements. A la catedral de Jaca, per exemple, és flanquejat per dos lleons. Aquí ho és per dues estrelles de vuit punxes, inscrites també en un cercle. Podem esmentar com a paral·lels d’aquesta disposició les de Vilac i Casarilh, a la Vall d’Aran, i les de Noumerens (a Auriach-sur-Vandinelle), Coutens i Beaumarches, al sud de França. En un sarcòfag datat el segle XIII i conservat al Museu Episcopal de Vic hi ha una disposició semblant, però en comptes d’un crismó hi ha esculpida una creu. Hi ha exemples d’època paleocristiana en què trobem aquests dos elements relacionats; podem esmentar el mosaic sepulcral de “Ruf” de la necròpoli de Montecillas (Coscojue-la de Fantova, Osca), en el qual hi ha representat un crismó acompanyat d’una estrella de sis punxes.

Les estrelles amb un nombre variable de punxes —normalment entre sis i dotze— tenen un origen molt remot que es remunta, segons alguns autors(*), més enllà de l’art ibèric. Són símbols solars que normalment es troben associats a un context funerari, en relació amb la immortalitat de l’ànima. Apareixen representats en sarcòfags paleocristians, en edificis visigòtics i fins i tot en obres d’època romànica. Tanmateix, és possible que a força de repetir-se hagin perdut el seu sentit originari i hagin passat a tenir simplement una finalitat ornamental.

En el cas d’Escunhau és difícil saber quin era el propòsit de la seva representació. Podria ésser que no fos purament ornamental; el fet que siguin dues estrelles i que flanquegin el crismó podria simbolitzar el sol i la lluna i, per tant, la idea de principi i fi.

La part principal de la portada pròpiament dita, la constitueix el timpà, el qual és decorat amb un Crist crucificat. Lacreu té els braços patents i és força ampla en relació amb la figura del Crucificat. Segons Thoby(*), la creu patent apareix els segles IV i V, als mosaics de Sant Climent i Santa Pudenciana a Roma, als de San Apollinare a Ravenna i en un gran nombre de sarcòfags d’època paleocristiana. La creu de braços patents també és representada en obres visigòtiques, com en un relleu de l’església de Quintanilla de las Viñas.

El Crist és clavat amb quatre claus; segons Trens(*), la primera representació del Crucificat amb tres claus no es dóna fins als voltants de l’any 1217; aquest mateix autor diu que el subpedani i la corona d’espines no apareixen fins que s’adopta la nova modalitat de tres claus.

Les primeres representacions de la crucifixió daten del final del segle IV o del principi del V (vegeu nota 5; l’autor cita com a exemples una arqueta de vori de segle V i una cornalina del final del segle IV o del principi del V, conservades al Museu Britànic). Segons J. Yarza(*), la primera representació d’aquest tema a la Península Ibèrica és la que apareix al Beatus de Girona. Podem esmentar com a exemples de representacions de crucifixions esculpides en pedra d’època romànica les de Vielha i Gausac, a la Vall d’Aran, i les de Siurana i Santa Maria de l’Estany, a la resta del Principat. La de Siurana és l’única que també és emplaçada al timpà de la portada. Totes, a excepció de la del monestir de l’Estany, són molt arcaïtzants, malgrat que la de Gausac presenta només tres claus, dada que ens fa pensar en una cronologia molt tardana. Puig i Cadafalch(*) esmenta com a exemple de crucifixió en pedra fora del Principat la de Sant Gil de Provença.

Es tracta d’una iconografia poc freqüent en un timpà. Probablement, les crucifixions de Gausac i Vielha originàriament estaven emplaçades en aquesta part de la portada i, a causa de les reformes posteriors, devien ésser desplaçades al seu lloc actual (adossades a un dels murs exteriors).

Possiblement ha rebut una influència de les majestats nues. El Crist en fusta de Salardú presenta una disposició semblant pel que fa als braços i les cames, però no al cap. Aquest de Sant Pèir d’Escunhau manifesta una major majestat i hieratisme i una més gran rusticitat.

Els caps que apareixen en els capitells manifesten un marcat arcaisme. Segons Sarrate i Forga(*), la seva presència aquí s’hauria d’entendre com una reminiscència de l’art celta. Es troben molt sovint en edificis romànics del segle XII de les regions pirinenques i normalment en un emplaçament i amb una disposició espacial semblant; podem esmentar com a paral·lels els capitells de les portades de les esglésies de Sant Llorenç d’Isavarre, Sant Joan de Gil, Santa Cecília de Bolvir i Sant Andreu d’Angostrina.

L’escacat és un dels temes ornamentals que gaudeixen d’una més gran expansió en el romànic aranès. És un element característic, també, de les esglésies aragoneses i navarreses d’aquest període; aquesta coincidència juntament amb d’altresde tipus iconogràfic (crismó) fan suposar una major relació entre aquesta comarca i les regions pirinenques d’Aragó i Navarra més que no pas a la resta del Principat. Amb menys profusió, el trobem estès per tot el territori català. Segons E. Carbonell(*), es tracta d’un motiu molt antic d’arrel autòctona.

EI tema vegetal —molt estilitzat— que es desenvolupa horitzontalment al llarg de la imposta apareix també a la pica baptismal conservada en aquesta església. És molt similar al tema 182 de la classificació feta per E. Carbonell (vegeu nota 10, pàg. 156) i té un origen oriental; l’art bizantí i l’art islàmic el van estendre per l’Occident europeu.

En general, la principal característica formal d’aquest aportada és l’arcaisme profund que presenta i que es manifesta, sobretot, en els capitells i les bases i en la concepció compositiva i formal del timpà. Hi ha, d’altra banda, una pervivència d’elements antics, com poden ésser les estrelles.

Hi ha una diferència evident de qualitat tècnica entre el fris i els elements que constitueixen la portada pròpiament. El fris manifesta una major qualitat d’execució i fa pensar que fou afegit en una fase posterior a l’execució de la portada.

Aquest estil arcaïtzant és la característica general de l’escultura romànica aranesa, on hi ha una llarga pervivència d’elements tardo-romans i de tradició popular. Les manifestacions artístiques d’aquesta comarca es mantenen al marge dels corrents escultòrics i de les influències que afecten el Principat. Com ja hem dit, sembla que hi havia una major relació amb les regions pirinenques veïnes d’un costat i de l’altre dels Pirineus.

Creiem que aquesta portada té dues fases constructives, l’una anterior a l’altra. La primera fase, hauríem de datar-la a la segona meitat o al final del segle XII i correspondria a la portada; la segona fase tindria una cronologia aproximada dela primera meitat del segle XIII i estaria molt a prop, tant cronològicament com estilística, de l’execució de la portada de migjorn de l’església de Bossòst. (EBC)

Pica baptismal

Pica baptismal conservada a l’interior de l’església.

A. Mazcuñan-F. Junyent

A l’interior de l’església, en una petita capella lateral que fa les funcions de baptisteri, es conserva una magnífica pila baptismal romànica, feta amb marbre i de grans proporcions, la qual és sostinguda per un suport cilíndric totalment llis i, evidentment, esquifit, ateses les considerables mesures del vas.

Aquesta pica és un cubell cilíndric, amb la base aixamfranada, que ateny 44 cm d’alçada. El diàmetre extern fa uns 104 cm, mentre que l’intern no excedeix els 83 cm. El suport només arriba a fer 43 cm, la qual cosa pressuposa que l’alçada total de la pica és de 87 cm.

L’ornamentació del vas és centrada per quatre compartiments, situats l’un a continuació de l’altre i delimitats per tres cercles i un rectangle.

El primer compartiment, començant per mà dreta és emmarcat per un cercle on s’inscriu un crismó força esquematitzat. A continuació segueix un segon cercle que s’uneix amb el primer mitjançant un segment rectilini, sobre el qual, als entre arcs, s’allotja una testa humana ovalada, sostinguda per un coll curt i estret. Els trets del rostre són representats rudimentàriament, però són prou definits. L’espai corresponent a la part inferior, compresa entre els dos cercles, és ornat, aquí, amb una flor de lis.

En aquest segon cercle s’inscriu una figura humana, força desproporcionada i realitzada ingènuament. Aquest personatge porta una túnica que, amb un estrangula ment a la cintura, li arriba fins a l’altura dels genolls, on acaba un plec central iniciat un xic més avall de la cintura, el qual fa que aquesta figura aparenti dur uns pantalons bombatxos. Ambdós braços els manté estirats, bo i sostenint amb la mà dreta un martell i amb l’esquerra una destral.

Calc d’un fragment de l’ornamentació que decora la pica baptismal de l’església.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Aquest cercle s’uneix amb el següent per mitjà d’un soguejat rectilini, delimitat, a ambdós extrems, per una flor de lis. El seu contingut és concretat per la figura de l’Agnus Dei, símbol representat aquí per un anyell esculpit matusserament i desproveït de les proporcions més elementals, amb l’additament d’un bordó carregat amb una creu patent.

El darrer compartiment, a diferència dels altres, és delimitat per un rectangle que inclou una figura humana semblant ala del segon cercle. En aquest cas, però, el personatge representat, que té també els braços estirats, però amb una positura molt forçada i anatòmicament inviable, sosté amb la mà dreta un bordó, culminat per un ocell, i amb l’esquerra un vas semblant a una copa. Aquesta figura mostra un cap ovalat, més petit que el de la figura anterior (molt voluminós, per cert), i amb els trets del rostre definits d’una manera simple i esquemàtica. El seu vestit consisteix en una túnica que arri bafins a l’altura dels genolls, on s’obre desmesuradament. A la cintura mostra un estrangulament, però no té cap mena de plec, bé que un acanalament fet al tòrax fa que el vestit deixi la banda esquerra del pit al descobert.

A partir d’aquests compartiments la pica és dividida en dos registres: en el superior es desenrotlla un mateix tema, mentre que a l’interior es diversifica en cadascuna de les bandes.

El motiu decoratiu que emplena el registre superior consisteix en una tija que descriu unes ondes amples, d’on sorgeixen, en cadascuna de les corbes i en sentit oposat, unes altres tiges que es cargolen en espiral, amb el rebrot de dues fulles lanceolades molt primes.

A la part inferior, a partir de la dreta, hi ha un reguitzell de cercles encavalcats, puix que cadascun és tallat pel contigu al llarg de tota la sèrie. A la banda esquerra, en canvi, hi ha un conjunt d’arcs de mig punt, secants els uns amb els altres, que aixopluguen una flor de lis, la qual també es fa present superiorment entre cadascun dels arcs, bé que aquí disminueix sensiblement la seva mida. (FJM-AMB)

Aquesta pica de l’església de Sant Pèir d’Escunhau té una tipologia i una forma molt semblants a la de Sant Martin de Gausac. Aquesta semblança també es dóna en el tipus de decoració i en la disposició que pren aquesta.

Hi ha dos tipus d’ornamentació: un de caràcter vegetal i geomètric i un altre de caràcter figuratiu i simbòlic.

La zona ocupada per la decoració vegetal i geomètrica és dividida en dos frisos horitzontals per una línia. Al registre superior és desenvolupa el tema vegetal que és format per una tija ondulant, la qual genera altres tiges secundàries, acabades en fulles tri lobulades. Aquest motiu és molt semblant al que apareix a la pica beneitera i a la imposta d’aquesta mateixa església i a la pica beneitera de Sant Martin de Gausac. Correspon al toma núm. 182 de la classificació que fa E. Carbonell dels motius ornamentals a la pintura romànica catalana (E. Carbonell: L’ornamentació en la pintura romànica catalana, Artestudi Edicions, Col·lecció de Materials, núm. 2, Barcelona 1981); té el seu origen en l’art oriental i hauria estat transmès per l’art bizantí i l’islàmic.

Al registre inferior es desenvolupa un tema de tipus geomètric, format per cercles i semicercles secants i alternativament hi ha una flor de lis inscrita.

Aquests dos registres queden truncats a la part central per incloure la temàtica figurativa i simbòlica. L’espai que ocupa aquesta és dividit en quatre compartiments; el primer és rectangular i els tres darrers han estat dividits a partir d’arcs de mig punt, tancats a la part inferior amb un semicercle.

Al primer compartiment hi ha un personatge que, amb la mà dreta, agafa un pal l’extrem superior del qual culmina amb un ocell. Amb l’esquerra agafa un objecte estrany que no hem pogut identificar. Segons Sarrate i Forga (Sarrate i Forga: El arte románico en el Mig-Aran, Lleida 1975), l’objecte que agafa amb la mà dreta és un bàcul en forma de T (Tau), el qual faria referència a la creu del calvari. Nosaltres creiem, com ja hem dit, que l’objecte representat al cim del pal és un ocell. Segons Champeaux i Sterckx (G. de Champeaux, S. Sterckx: Introduction au monde des symboles, Zodiaque 1972), el pal amb l’ocell, normalment una àguila, és un símbol de sobirania, del poder rebut o exercit des del cel. EI veiem representat a la miniatura otònida (Evangeliari d’Odó III), com un atribut de la figura de l’emperador; apareix també en una miniatura anglesa del principi del segle XII (Chronicle of Battle Abbey) com a atribut de Guillem I.

Al segon compartiment apareix representat l’Agnus Dei. Aquesta imatge teofànica també apareix representada a la pica baptismal de Sant Andrèu de Casau.

Al següent compartiment apareix un personatge dempeus que porta dues eines semblants a una destral, la de mà dreta, i a una arada, la de mà esquerra. Aquest personatge, també el trobem representat a la pica baptismal de Sant Martin de Gausac. No hem pogut escatir el significat d’aquesta representació; creiem, però, que amaga algun sentit simbòlic, atès que es repeteix a d’altres llocs.

El darrer compartiment és ocupat per un crismó, inscrit en un cercle. Sobre el sentit, els orígens i la història d’aquest element ens volem remetre a l’estudi sobre la portada de migjorn de l’església d’Era Assumpcion de Maria de Bossòst, que apareix en aquest mateix volum. Volem apuntar, però, que la presència d’aquest element aquí constitueix una excepció, jaque normalment apareix representat a les portades.

Entre arc i arc, a la part superior, hi ha representades una flor de lis i una màscara, respectivament.

La manera com ha estat solucionada la compartimentació d’aquestes imatges recorda la pica baptismal de Sant Martin de Gausac. La utilització d’arcs de mig punt recolzats damunt columnes soguejades (aquí només una), ja la trobem a l’art paleocristià: sarcòfag encastat a la façana de la catedral de Tarragona.

El paral·lelisme amb la pica baptismal de Sant Martin de Gausac també es dóna a nivell formal i estilístic, sobretot pel que fa al tractament de les figures. Aquestes similituds fan pensar que totes dues obres devien ésser executades per un mateix escultor o per un mateix taller. L’arcaisme i la rusticitat formal ens porten a creure que es tractava d’un taller local, de baixa qualitat tècnica.

Malgrat l’arcaisme patent que caracteritza aquesta peça, així com la majoria de les manifestacions escultòriques araneses del període romànic, creiem que ha d’ésser datada entorn del final del segle XII o el principi del XIII; elements com la flor de lis, d’influència francesa, donen una cronologia força tardana dins el període romànic. (EBC)

Pica beneitera

Pica beneitera conservada a l’interior de l’església.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Dins aquest temple també es conserva una picabeneitera que, com que fou desencastada del mur, ara roman sobre el paviment.

Es tracta d’un vas en forma de tassa, que fa 24 cm d’alçada, amb una amplada delimitada per uns diàmetres de 42 i 28 cm.

El tema decoratiu consisteix en un soguejat inferior, sobre el qual s’estira una tija ondulada, d’on neixen uns brots secundaris que es cargolen en espiral just en eixir en cadascuna de les corbes de la tija principal. Al mateix temps, del centre de les espirals sorgeixen unes fulles lanceolades que arriben fins gairebé a tocar la tija que marca el ritme ondulat.

El motiu ornamental que acabem de descriure només és present en unes tres quartes parts de la peça, les quals corresponen a la part visible, puix que la part restant devia anar encastada al mur, per la qual cosa no calgué esculpir-la. (FJM-AMB)

Malgrat que una mica més petita, aquesta peça és molt semblant, tant per la seva tipologia com per la decoració que presenta, a la pica beneitera de Gausac; per tant, ens remetem a l’estudi que hem fet d’aquella en aquest mateix volum.

Si comparem aquesta pica beneitera amb la pica baptismal conservada també a l’església de Sant Pèir d’Escunhau, veurem que el motiu vegetal que omple la cara exterior de la primera es repeteix a la segona, però sense que, en aquest darrer cas, constitueixi el motiu principal. No creiem que totes dues hagin estat executades per un mateix escultor, ja que la beneitera és molt més tosca i de menys qualitat artística.

Pel que fa a la cronologia, és difícil, com a la resta de piques, donar una data exacta, ja que la tipologia de les piques no sofreix grans modificacions durant el període romànic i, d’altra banda, la Vall d’Aran es manté una mica al marge del desenvolupament estilístic i formal que segueix la resta del Principat, i conserva, per tant, unes formes arcaïtzants. Segurament fou executada en algun moment del segle XIII, període al qual pertanyen la majoria dels edificis romànics conservat sen aquesta regió. (EBC)

Escultura

Dins també d’aquesta església, es conserva, encastat a la paret, un bloc de pedra, amb un rebuidatinterior, que és ornat exteriorment amb una hemisfera. Atesa la seva situació, és difícil de prendre’nles mides amb precisió.

És difícil de precisar-ne la funció, tot i que últimament fou reutilitzada per als olis de les ofrenes. (FJM-AMB)

Crist

A l’església parroquial de Sant Pèir d’Escunhau es conservava i venerava la imatge d’un crucifix, detalla sobre fusta policromada, de 92 × 75 cm damunt una creu que fa 141 × 108 × 3,5 m, probablement contemporània. Actualment és guardada en una casa particular del poble.

El cap, no gens caigut, i la posició dels braços, gairebé horitzontals, determinen l’atribució d’aquesta imatge al grup de les majestats nues, perquè sembla molt clara la voluntat de l’escultor de realitzar un Crist no sofrent, intenció reforçada per la corona que porta, que sembla metàl·lica i, per tant, postissa, però que en realitat és de la mateixa fusta del cap. És una corona baixa, amb quatre florons, actualment bastant malmesa.

L’aspecte formal d’aquesta imatge es veu perjudicat per la posició incorrecta del peu esquerre, absurda i discordant, i que sembla justificar la hipòtesi d’una manipulació posterior tendent a transformar uns peus originals rectes i separats, típicament romànics, en uns peus junts, de mentalitat gòtica. Aquesta transformació, tanmateix, no és aconseguida, ja que el clau que subjecta aquest peu no arriba a tocar l’altre.

Oblidant aquesta incongruència, la imatge és bastant interessant, i mostra una cara rodona, amb les orelles perpendiculars al cap, fent com unes nanses, aspecte que ens recorda, en gran manera, les imatges pintades al fresc per l’anomenat Mestre de Santa Coloma, sobretot la figura de sant Jaume de Sant Romà de les Bons, que té, a més, gairebé idèntics el bigoti i la barba.

Les faccions són correctes i ben dibuixades: té un frontample, el nas afinat, els ulls grossos i la boca tan reduïda que és molt més petita que els ulls. El bigoti arrenca de sota els narius, acaba en un cargol i deixa el sobrellavi destapat; la barba, formada amb tres petits flocs per banda, acabats en cargols, reprodueix la fórmula esdevinguda tan abundant i que considerem originària del taller d’Urgell.

L’anatomia del cos és tractada amb molta simplicitat, i observem com a detall característic l’especial manera d’unir els braços al tronc: negligint la presència del deltoide, els músculs trapezi i pectoral formen dues corbes divergents i continuades que dibuixen i aprimen el braç, eixamplant el colze i formant un avantbraç més robust. És un esquema molt semblant al que veiem en algunes de les imatges de bronze de Llemotges.

La tovallola és també molt singular, i presenta la particularitat de caure molt avall pel costat dret, tapant el genoll i mitja cama i deixant l’altre genoll destapat, detall que també observem a la Majestat de Casarilh, si bé referit a l’altra cama. Però la forma de la tovallola no se li assembla gens, i més aviat podria relacionar-se amb els esquemes que prevalgueren durant el període posterior: forma uns plecs verticals al costat esquerre, que sorgeixen per sota d’un altre plec later alondulat, derivat de l’ample nus d’una faixa, de factura molt convencional. És pintada de color blau.

La creu és una variant de la forma potençada, amb eixamplaments addicionals als extrems i aurèola circular a l’encreuament. El braç superior és escapçat (li’n manca un bon fragment), i la creu té ambdues cares decorades de manera molt desigual: l’anvers té una decoració floral feta amb relleus de pasta, i, en canvi, el dors és policromat, i és ben conservada la representació de l’Agnus Dei al cercle central, i encara apreciables els símbols dels evangelistes en els extrems (el superior inexistent, i l’esquerre molt esborrat); al llarg dels braços hi ha una inscripció. Segons el gust del moment, ha estat utilitzada frontalment una cara o l’altra, i el llibre La Vall d’Aran d’Albert i Jacqueline Puigoriol reprodueix, a les pàgs. 118 i 119, dues fotografies que demostren aquesta diversitat.És probable que la decoració amb pasta sigui fruit d’una restauració i un xic posterior a la pintada, que és la que preferim.

Imatge d’època tardana, conserva molt encara del caràcter romànic, i és generalment considerada com a obra del segle XIII.

Malgrat existir diverses fotografies en els diferents arxius barcelonins, no hem trobat enlloc cap referència a les mides d’aquesta imatge. Les que hem indicat al començament d’aquest comentari, les devem a mossèn Joan Caseny, de Vielha, que va atendre la nostra demanda d’informació amb una amabilitat que estimem i agraïm. (RBP)

Creu

Tradicionalment, aquesta creu ha estat situada a l’altar de l’església, davant les portes d’un sagrari barroc, amb les figures de la Mare de Déu i sant Joan, formant el conjunt d’un calvari. Segons consta en una fotografia de l’Arxiu Mas (C24429 - any 1918), era treta durant les celebracions litúrgiques processionals. Aquesta col·locació, que no permet de contemplar el revers policromat de la creu, és d’època moderna, puix que originàriament devia ésser situada al costat de l’altar, tal com era habitual.

El fet que darrerament aquesta creu hagi estat custodiada en una casa particular del poble d’Escunhau ha motivat que pràcticament passés desapercebuda en la historiografia dels arts català i occità (vegeu Bastardes 1978, pàgs. 287-291). La recent restauració ha permès de posar al descobert el bon estatde conservació de la pintura original, la qual, si bé es conservapràcticament intacta a la talla del Crist, a la part de la creupresenta pèrdues importants (vegeu Gasol, Pedragrossa 1978, en premsa).

El revers de la creu presenta el característic tema apocalíptic, amb la representació de l’Anyell Místic amb la creu al medalló central i els símbols dels quatre evangelistes als extrems dels braços; manca el superior, que correspon a l’evangelista Joan. Al braç dret hi ha el lleó alat de sant Marc, amb el llibre girat vers l’Anyell; hom hi pot llegir, en un perfecte estat de conservació, la inscripció S MARCHUS. A l’extremdel braç esquerre de la creu són visibles les extremitats inferiors del brau de sant Lluc; hi ha la inscripció S LUCHA (hi manca la S final del nom). El braç superior ha perdut l’espai on hi havia la representació de l’àguila de sant Joan; s’ha conservat, però, la part final de la inscripció amb les lletres … ANES. Finalment, al braç inferior hi ha la figura de l’àngel, de mig cos, símbol de sant Mateu, amb el rostre lleugerament inclinat vers mà dreta; conserva la lletra S inicial de sant i el començament de la M de Mateu.

L’anvers de la creu, destinat habitualment a ésser-hi clavada la imatge de Jesucrist, ha conservat una refinada i ben conservada decoració, a base d’orles d’estuc i colradura; malauradament, aquesta decoració ha estat pintada en època moderna amb pintura de color verd, la qual amaga el color daurat original, definitivament perdut.

La paleta utilitzada pel pintor se cenyeix als colors vermell, groc, blau, blanc i negre; aquests colors foren aplicats d’un amanera plana i uniforme, tot seguint plenament la tradició romànica. D’entre tots destaca el color blanc de l’Anyell, conservat amb tota la seva intensitat, el qual dóna una gran claredat i lluminositat a la figura. Per tal de donar forma a les figures que apareixen a la creu —l’Anyell, el lleó i els fragments de l’àngel—, utilitza, gairebé d’una manera exclusiva, la pinzellada lineal de color negre. Aquestes línies, fortament traçades, serveixen per marcar l’anatomia de les figures, les quals han estat representades amb unes formes es quemàtiquesi geomètriques, dotades, però, d’un cert dinamisme i moviment, contingut dins l’espai. La precisió i la seguretat amb què aquestes pinzellades han estat traçades palesen el treball d’un bon pintor d’ofici, el qual dominava especialment la tècnica del dibuix. Precisament la bona utilització d’aquest atècnica permet de relacionar i comparar la peça amb la producció d’obres similars, dutes a terme als tallers catalans entreel final del segle XII i el començament del XIII.

Per un costat, la nostra creu s’allunya de les innovacions bizantines d’aquesta època, plenament desenvolupades al frontal d’altar de Sant Andreu de Baltarga (Museu d’Art de Catalunya, núm. 15804), les quals introduïren l’ús de les matisacions i degradacions del color, especialment el blanc, per tal de crear sensacions de volum a les figures. D’altra banda, lacreu d’Escunhau podria trobar-se aparentment més pròxima ala manera de fer, més autòctona, del conjunt d’obres produïdes al cercle de Lluçà: creu d’altar de Lluçà (Museu Episcopal de Vic, núm. 4) i frontal dels Arcàngels (Museu d’Art de Catalunya, núm. 3913) (Carbonell: Thesaurus 1986, pàgs. 52-53).

Hi ha certs paral·lelismes formals, no pas estilístics, entre aquest conjunt de peces i la creu: cal·ligrafia de les lletres, l’aurèola puntejada del nimbe de l’Anyell, el dibuix dels estucs, etc. Malgrat això, creiem que l’autor de la creu d’Escunhau utilitzà unes fórmules anteriors a les tècniques desenvolupades tant a Baltarga com al grup de Lluçà. Només el tractament de la policromia del Crist, que denota una certa voluntat de matisar els colors de les carnacions, podria acostaraquesta talla a la creu pintada de Lluçà (Museu d’Art de Catalunya, núm. 1610) o a la creu també pintada del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, núm. 84) (Bracons: Catàleg d’art romànic i gòtic del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, en premsa). És precisament la talla del Crist, que ja presenta el nou tractament del Crist viu coronat desenvolupat a la zona francesa (Durliat 1956, pàg. 45), que pot portar la cronologia de la peça cap a dates més avançades, sempre a l’entorn de l’any 1200. (JMTT)

Restauració

Pel que fa a l’estat de conservació, direm que el suport de fusta de la creu ha esta escapçat pels dos costats. Manca l’eixamplament superior, amb la consegüent pèrdua de la iconografia i un bon tros de peu, el qual ha estat reduït a lameitat. La fusta, però, és ben conservada, sense que hagi sofert ni atacs d’insectes xilòfags ni deformacions produïdes per la humitat.

La tècnica emprada en la utilització de la policromia de lacreu ha estat diferent en les dues cares: la cara anterior, on originàriament havia d’anar clavat el Crist, té tot un relleu en pasta, amb ornamentacions florals, recobertes de colradura.És la part repintada d’un color verd violent i amb molts regalims blanquinosos. La cara posterior té una capa de preparació fina, a base de coles animals i guix sobre la fusta o l’endrapat que reforça les unions. La policromia, aplicada al procediment de tremp, és la zona amb més pèrdua pictòrica, aproximadament de l’ordre del 50%.

La talla del Crist, realitzada amb el mateix procediment, es conserva millor en comparació amb la creu de suport, i la policromia i les capes de preparació resten ben cohesionades al suport de fusta. Només algunes llacunes que afecten majoritàriament la part del tronc i el perigoni produeixen una discontinuïtat a la capa de superfície, bé que en aquesta darrera hom pot detectar un repintat general del mateix to blavós de la zona original. D’altra banda, la corona del Crist té restes metàl·liques i presenta la pèrdua de dos dels cinc florons que l’ornamenten. Cal fer notar el bon estat de conservació del rostre, sense amb prou feines pèrdua de matèria ni repintats, la qual cosa millora considerablement l’avaluació general de l’estat de conservació de la creu.

Pel que fa al procés de restauració, apuntarem que aquest procés ha estat realitzat sota el criteri unificat i la supervisió del Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya. En conseqüència, en primer lloc hom ha procedit a la fixació de les capes de preparació i pictòrica, mitjançantl’aplicació d’un producte adhesiu. L’etapa següent ha estat la de l’eliminació de vernissos envellits, així com de la brutícia acumulada, tant a la capa pictòrica com a la superfície de la fusta. Un cop efectuades les anàlisis físico-químiques pertinents, s’ha procedit a la neteja i a l’eliminació de repintats dela part de la policromia amb diferents dissolvents, segons la reacció a cada zona cromàtica. Finalment, com a protecció ha estat aplicada una capa de vernís a tota la superfície.

Quant al sistema de presentació, ha estat descartada qualsevol intervenció que impliqués una aportació gratuïta, com fóra completar i reconstruir les parets de suport que manquen o la reintegració pictòrica de les grans zones de pèrdua. En aquest sentit han regit les dues lleis fonamentals de tot procés de restauració: la de la conservació física de la peça i la de la seva legibilitat. (RMGF-NPeG)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• José Sarrate i Forga: El arte románico en el Mig-Aran, Lleida 1975.

Bibliografia sobre el Crist

• Exposición de arte sacro, Vielha 1957.
• Albert i Jacqueline Puigoriol: La Vall d’Aran, Esplugues 1972, pàgs. 117-118.
• Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Barcelona 1978. Artestudi Edicions, Col·lecció Art Romànic, núm. 9, pàgs. 287-291.
• Rafael Bastardes I Parera: Les majestats nues a Catalunya, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 11, vol. II, Barcelona març de 1983. (RBP)

Bibliografia sobre la creu

• Marcel Durliat: Christs romans. Roussillon-Cerdagne, Tramontane, Perpinyà 1956.
• Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Artestudi Edicions, Col·lecció Art Romànic, núm. 9, Barcelona 1978.
• Eduard Carbonell i Esteller: Thesaurus. Estudis, núm. 25, Barcelona 1986.
• Rosa M. Gasol i Fargas i Núria Pedragosa i Garcia: “De Museus. Quaderns De Museologia i Museografia”, Barcelona, En Premsa.
• Josep Bracons i Clapés: Catàleg d’art Romànic i Gòtic Del Museu Diocesà i Comarcal De Solsona, Barcelona, En Premsa. (JMTT)