Santa Maria de Mijaran (Vielha)

Situació

Restes de l’església, edifici utilitzat com a polvorí durant la guerra de 1936-1939 i durantel 17 d’abril de 1938, quan arribaren les tropes franquistes. La fotoil·lustra l’aspecte queofereix l’edifici després d’haver estat restaurat.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Les ruïnes d’aquesta església són situades en un pla estès entre la carretera de França (N-230) i la Garona, prop de la Pèira i a 1 km escàs de Vielha vers tramuntana.

Mapa: 148M781. Situació: 31TCH196313. (FJM-AMB)

Història

Els seus orígens són confusos, com tot el que fa referència al passat remot de la Vall, a causa de la manca de documentació. Una llegenda, afavorida pels frares augustinians que hi vivien l’any 1314, diu que el monestir fou fundat per Sant Paulí el segle VIII, mentre que d’altres pretenen que havia estat fundat per Carlemany.

La primera data certa és dels voltants de l’any 1175, quan el rei Alfons I hi féu una concessió de delmes, i algú creu que pot ésser aquesta la Santa Maria que el bisbe Bernat de Comenge donà als templers l’any 1144, juntament amb la casa de Sent Marcèth de l’Alta Garona, però això no és gens segur. Sembla que els templers tingueren alguna possessió a la Vall d’Aran (hom esmenta com a possessió seva una heretat ambuna torre vora Vilamòs), però no consta que hi tinguessin cap casa.

El rei Alfons I, amb un document estès a Vielha un dijous 2 de març d’un any desconegut (entre 1175 i 1196), cedí a Sancta Maria de Medio Aran i al seu clergue de nom Calbetus el delme de tot el que li corresponia a la Vall d’Aran, ordenant a tots els seus fidels i als barons de la Vall d’Aran que respectessin i fessin complir aquesta donació seva. Sembla evident que en aquest moment no tenia cap comunitat religiosa, puix que altrament sortiria esmentada en el document (vegeu J. Reglà: ob. cit., vol. III, doc. 119, pàgs. 205-206). Aquest document, juntament amb altres que es refereixen a la Mare de Diu de Mijaran, es trobava escrit en un quadern de lletra antiga, amb el capdamunt dels seus folis un xic corroït, que l’any 1312 es presentà en el plet que tingué lloc per recuperar el domini de la Vall d’Aran. Fou presentat per Guillem de Santa Maria, clergue de l’església de Mijaran.

Del costum de reunir-se en assemblea i de tenir-hi lloc eljurament per part dels nous governadors de la Vall de guardartots els privilegis i llibertats dels aranesos, hi ha diverses proves documentals des del segle XII i del començament del XIV.

L’any 1283, quan ocupà la Vall en nom del rei de Françael senescal de Tolosa Eustaqui, en varen protestar els homesde la Vall d’Aran i trameteren una ambaixada al rei Pere I facta congregatione communitatis hominum dicte vallis in ecclesia Beate Marie de Medio Aranni. Igualment, el costum dejurar els nous governadors posats pel rei els privilegis i llibertats de la Vall d’Aran a l’església de Mijaran consta des del’any 1298, quan ho féu Arnau de Sant Marçal, governador de Castèl-Leon i de la Vall d’Aran en nom del rei Jaume II de Mallorca, que tenia segrestada o confiada la Vall d’Aran, mentre durà el plet entre el rei de França i el de Catalunya-Aragó. L’11 de juny de 1328 el rei Alfons II manà que tots elsgovernadors i jutges fessin a la seva entrada en el càrrec aquestjurament a Mijaran i del segle XIV en endavant hi ha constància documental de diversos juraments.

A mitjan segle XIV, en un convent edificat al costat del’església, residia una comunitat de frares augustinians, anomenats de Sant Agustí del Panyo, vinguts de Tolosa de Llenguadoc. El monestir o convent fou destruït al final de laguerra entre Joan II i el comte de Pallars (1472) i els frarestornaren a Tolosa. L’any 1506 el rei Ferran II restaurà elconvent, que es poblà de nou amb frares augustinians procedents del convent de Santa Maria de Gràcia de Lleida, elsquals hi residiren fins al començament del segle XIX. Aquestconvent fou enderrocat l’any 1835, quan la comunitat ja feiaalguns anys que s’havia dissolt.

El 17 d’abril de 1938, després d’haver estat utilitzada coma polvorí entre el anys 1936 i 1938, l’església fou volada. Laconsolidació de les seves ruïnes ha estat duta a terme els anys 1985-1986. (APF)

Església

Planta de l’església, a escala 1:200, tal com és actualment. Edifici de tres naus, capçades vers llevant amb sengles absis semicirculars, el del costat meridional dels quals, substituït per una capella de planta quadrada.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Es tracta d’un edifici d’origen romànic, lamentablement destruït durant la guerra civil espanyola de 1936-1939. El seu anorreament fou pràcticament total, per tal com només en resten fragments de lacapçalera, uns fragments del mur de ponent i dos contrafortsinteriors, coronats amb els inicis d’arrencada d’uns arcs que sesostenen precàriament.

A partir de l’anàlisi d’aquestes restes hom pot constatarque l’edifici havia experimentat uns acusats remodelatges, fetque encara és més evident en les fotografies que s’han conservat de l’església, quan aquesta encara era sencera.

Pel que fa a la capçalera, aquesta era formada per tresabsis, dels quals només el central es conservava sencer, puixque l’absidiola de tramuntana es trobava migpartida i ambvestigis d’una ornamentació de lesenes i la de migjorn ha estatsubstituïda per una capella de planta rectangular, coberta ambvolta apuntada.

L’absis central, cobert amb una volta d’un quart d’esfera, és precedit per un ressalt, el qual fa la degradació amb unampli espai presbiteral, cobert amb volta de mig punt, el qualafavoria una posició força més reculada de les absidioles, lesquals tenien l’arc apuntat.

Exteriorment l’absis central és dividit en tres compartiments mitjançant uns ressalts, a manera de lesenes, molt amples, sobre les quals, tal com demostra un fragment que n’haquedat, es desenrotllava un fris d’arcuacions cegues dobles, concèntriques i en degradació, sostingudes, entre les lesenes, per petites mènsules, però desenvolupat, amb independènciade les lesenes, que no interrompien el fris, que era seguit.

Tot aquest conjunt era abraçat superiorment per un fris endent de serra, el qual envoltava tot l’hemicicle absidal, com lesarcuacions.

Aquests elements decoratius descrits, estesos originàriament a tota la capçalera, tal com succeeix en d’altres esglésies, han estat obrats, tret de les lesenes, amb pedra tosca.

A l’absis central hi havia una finestra al mig, la qualperforava les lesenes.

Al mur de migjorn hi havia obert el portal d’entrada, enarc de mig punt, emfasitzat per dues arquivoltes en degradació, amb els seus arcs peraltats en relació amb el del portal, iextradossats per un fris escacat. Al costat del portal hi haviael campanar d’espadanya, paral·lel al mur de migjorn. L’aparell del sector del portal, fins al campanar, era de carreus bentallats i polits, els quals contrastaven amb el del sector delcampanar i de l’interior, de carreuons sense polir.

L’aparell corresponent a l’obra romànica, pertanyent a lacapçalera, és fet amb carreus de mides mitjanes, ben escantonats, però sense polir, disposats en perfectes filades horitzontals.

L’església de Mijaran devia adaptar-se al tipus basilicalcaracterístic de la Vall, i, pel seu aparell, sembla una obra delcomençament del segle XII, amb reformes posteriors, i ambrelacions possiblement, pel que fa a l’ornamentació de l’absis, amb l’església de Santa Maria de Taüll, bé que els motiusllombards han estat aplicats a Mijaran d’una manera moltpeculiar i singular.

Per la seva cronologia hom podria considerar aquesta església, juntament amb la de Cap d’Aran, potser un xic anterior, entre les més antigues en la definició del tipus basilicalaranès.

Darrerament hom ha consolidat i restaurat aquestes restes, amb la qual cosa la seva pervivència i testimoniatge semblenassegurats.

Segons que consta, a l’interior d’aquest temple hi haviahagut una interessant pica d’aigua beneita romànica, amb elpeu decorat amb estels i motius florals. (FJM-AMB-JAA)

Crist

Fragment de la figura del Crist d’un Davallament, obra que cal inscriure al grup de l’anomenat Taller d’Erill.

F. Tur

Procedent de l’església de Santa Maria de Mijaran, es conserva el fragment d’un Crist de talla sobre fusta, amb la policromia original.

La mida del fragment és de 65 × 40 cm, i permet deduirne la seva extraordinària dimensió. Schalicke li calcula unamida aproximada de 150 cm, que creiem que queda curta, jaque la mida del cap, sense l’afegit de la barba, és de 33 cm, molt superior, per tant, a la mida natural; si li atribuíssim uncànon de set caps, com correspon, per exemple, a la imatgedel Crist del Museu Marès, l’altura suposada ultrapassariaconsiderablement els 2 m.

En els arxius fotogràfics antics és esmentat com la imatged’un Ecce Homo, i així era venerat abans, però aquest torsconté la mà de Josep d’Arimatea esculpida en relleu damuntel seu flanc esquerre, cosa que en delata la pertinença a unconjunt de Davallament monumental, lamentablement destruït, del qual només resta aquesta magnífica relíquia.

Fou traslladada a Lleida l’any 1936, i després a Barcelonai a París, on formà part de les dues exposicions de “L’Art Catalan”, durant la primavera del 1937, al palau del Jeu de Paume des Tuilleries, i després al Chateau de Maisons-Laffitte. Aquesta participació és esmentada al “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, de l’octubre de 1937.

Retornada a Vielha, fou exposada posteriorment a Barcelona dues vegades. La primera la tardor del 1961, durantl’exposició “L’Art Romànic”, on figurà amb el núm. 242 del catàleg; aquesta estada fou aprofitada pels serveis tècnics del Museu d’Art de Catalunya, que netejaren la imatge i n’eliminaren un repintat, i aparegué la policromia original. També n’obtingueren un emmotllat de guix, que fou pintat l’any 1978, i és una còpia destinada a l’estudi i guardada al magatzem.

Per segona vegada fou exposada a Barcelona el desembre de 1977, en l’exposició de clausura del Congrés de Cultura Catalana, a la Fundació Miró, a Montjuïc.

Malgrat el seu estat fragmentari, és una de les peces capitals del nostre art romànic, i també una de les que hem pogut examinar millor i més còmodament i estudiar minuciosament, sobretot durant la seva estada a la Fundació Miró, amb la imatge ja restaurada i a plena llum natural.

Conté els trets característics del taller d’Erill, els quals són tractats d’una manera exemplar, i hi manquen només aquells que corresponen als fragments absents, com els braços i les cames. Entre aquests trets remarquem l’especial decoració de l’estèrnum, amb quatre sécs horitzontals, angulosos per sota i arrodonits per dalt, així com l’apòfisi xifoide, exageradament remarcada i arrodonida, encara que recorda, molt vagament, la seva estructura normal.

Les trenes, tallades en ziga-zaga, d’acord també amb el sorprenent esquema del taller d’Erill, són idèntiques a les dels Crists d’Erill i de Mur. Cauen endavant per damunt l’espatlla com una continuació de la cabellera, la qual arrenca de darrere l’orella, continua seguint l’aresta del coll i forma tres cargols al costat esquerre, damunt el trapezi, però només dos al costat dret, que és més curt, a causa de la inclinació del cap.

El pit és una superfície absolutament plana, exactament com s’esdevé al Crist d’Erill, i no mostra sinó els accidents de quatre suaus i segures incisions de l’estèrnum i el petit relleu d’un mugró minúscul.

Tota la imatge revela un treball d’una gran qualitat; el tallés sempre segur, enèrgic i precís, sense ombra de dubte ni vacil·lació de cap mena. Però és, sobretot, al cap on millor podem valorar els seus encerts; tallat per plans geomètrics molt acusats, forma arestes anguloses a celles, ulls, nas, bocai àdhuc a les arrugues de la comissura dels llavis i al séc desota el pòmul.

Observem també el delicat treball de la barba, finamentratllada, que forma tres cargols per banda; dos a cada galta idos al final, sota d’un mentó totalment pelat. També és moltparticular el bigoti, fantasiosament ratllat, molt recte i sobrepassant la barba. I recordem aquí que aquest conjunt de bigoti i barba, tan espectacular, és idènticament interpretat al Crist de Montmagastre.

Podem deduir pel fragment conservat que tota la imatge era construïda amb diversos blocs de fusta perfectament acoblats. Els braços eren adherits al cos amb un encaix per darrere l’espatlla pel que fa al braç dret, i per davant pel que fa al braç esquerre, i conserva encara restes dels ganxos de ferro. En coincidir un d’aquests encaixos amb la base del fragment, gratuïta i casual, el Crist pren una inclinació excessiva i una sensació d’inestabilitat, esmenada, a l’exposició “L’Art Romànic”, amb l’addició d’una falca.

Aquest error, tan fàcilment esmenable, afecta no solament l’estètica de la figura, sinó que té una inesperada conseqüència pel que fa a la seva mida. La que normalment és indicada als catàlegs, i que hem anotat al començament d’aquest comentari, o sigui, la de 65 × 40 cm, correspon a la posició caiguda; en l’actitud modificada amb una falca, la seva mida és de 72 46 cm, segons les darreres comprovacions fetes, a instància nostra, pels departaments tècnics i de conservació del Museu d’Art de Catalunya.

És unànimement considerada com una obra del segle XII, i podem afegir que la creiem realitzada pel Mestre d’Erill mateix, en la seva maduresa, el qual, en un volenterós procés de superació constant, culminà la seva labor amb obres com aquesta, d’una síntesi tan sàvia, que ens fa lamentar molt no haver pogut examinar-la en la seva integritat juntament ambles altres sis figures que devien formar aquest monumental i extraordinari conjunt de Davallament. (RBP)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• José Sarrate i Forca: El arte románico en el Mig-Aran, Lleida 1975.
• Frederic Vergés i Batrau: La vila de Viella (Altres indrets de l’antic terme), Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 16, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1984, pàgs. 220-222.

Bibliografia sobre el Crist

• L’art catatan à Paris, Musée National du Jeu de Paume. Musée National de Maisons-Laffitte. Generalitat de Catalunya, 1937, sala III, núm. 29.
• L’art catalan du X au XV siècle, Jeu de Paume des Tuilleries, París 1937, sala I, núm. 1.
• Christian Zervos i Josep Gudiol: L’art de la Catalogne de la seconde moitié du neuvième siècle a la fin du quinzième siècle, París 1937, làm. LVIII-LIX.
• Exposició d’art català antic al Castell de Maisons-Laffitte, “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, vol. VII, núm. 77, octubre 1937, pàg. 317.
• Walter William Spencer Cook i Josep Gudiol i Ricart: Pintura e imaginería románicas, “Ars Hispaniae” vol. VI, Madrid 1950, pàgs. 317, fig. 319.
• Joan Ainaud i de Lasarte: La sculpture polychrome catalane, “L’Oeil” 4, París 1955, pàg. 34.
• Exposición de arte sacro, Vielha 1957, núm. 2.
• Eduard Junyent i Subirá: La imatgeria, L’Art Català, vol. I, Barcelona 1957, pàg. 202, fig. 181.
• Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 12, Barcelona 1978, fig. pàg. 725.
• Eduard Junyent i Subirà: Catalogne romane, La Pierre-qui-vire, 1961, Zodiaque, Col. “La nuit des temps” 13, vol. II, pàg. 270.
• L’Art roman. Catalogne, Barcelona 1961, pàg. 183, núm. 242.
• Albert i Jacqueline Puigoriol: La Vall d’Aran, Esplugues 1972, pàgs. 74 i fig. pàg. 75.
• Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. I, Barcelona 1974, pàgs. 24, 26 i 71.
• Bernd Schälicke: Die Ikonographie der monumentalen Kreuzabnahmegruppen des Mittelalters in Spanien, Berlin 1975, núm. 4, pàgs. 20, 21 i figs. 13 i 14.
• Rafael Bastardes i Parera: La representació del Sant Crist al Taller d’Erill, Institut d’Estudis Catalans, “Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica” XXX, Barcelona 1977.
• Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Barcelona 1978. Artestudi Edicions, Col·lecció Art Romànic, núm. 9, pàgs. 49-53.
• Rafael Bastardes i Parera: Els davallaments romànics a Catalunya, Barcelona 1980. Artestudi Edicions, Col·lecció Art Romànic, núm. 13, pàgs. 118-125. (RBP)