Situació
Vista de conjunt des del costat sud-est. És un edifici tan modificat que gairebé ha perdut el seu caràcter original.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’església, que és la parroquial de Casarilh, es dreça a la banda occidental de la població, composta per un reduït grup de cases que s’escampen al costat de la carretera del port de la Bonaigua, a la riba dreta de la Garona.
Mapa: 149M781. Situació: 31TCH225300.
S’hi arriba des de Vielha per la carretera C-142, amb un recorregut d’uns 3 km aproximadament. (FJM-AMB)
Església
Es tracta d’una construcció d’origen romànic, actualment emmascarada per un seguit de remodelatges que l’han alterada profundament, fins al punt que, si hom la contempla des de l’exterior, li serà molt difícil d’identificar aquesta església amb una construcció romànica.
Aquest fet és fàcilment explicable, ja que la primitiva estructura fou encotillada, en gran part, per diferents cossos de diverses èpoques, que, tret del mur de migjorn, abracen tot l’edifici.
Així, doncs, l’església actual s’estructura a partir d’una nau romànica, capçada, vers llevant, per un absis semicircular. Aquesta nau és engrandida, al costat de tramuntana, amb un cos d’edifici modern, disposat de tal manera que es converteix en una autèntica nau lateral, unida a la principal mitjançant dues arcades. Altrament, l’absis romànic resta inscrit dins un cos d’edifici quadrangular, el qual fa les funcions de sagristia, bo i comunicant-se amb la nau a través d’una porta oberta al centre de l’absis.
A ponent, l’edifici és engrandit amb l’adossament d’un campanar de torre de coberta piramidal, erigit el segle XVIII, que es comunica amb la nau a través d’un portal obert a l’altura del cor.
L’edifici, segurament cobert originàriament amb volta de pedra, ho és ara amb una coberta de fusta.
Les finestres que il·luminen el temple, així com el portal, obeeixen a processos re modeladors realitzats modernament. L’únic finestral que mostra una aparença més antiga és un de situat a migjorn, espitllerat i coronat per un arc monolític de mig punt.
Bé que l’edifici romànic ha estat molt transformat, sembla, això no obstant, que respon a una construcció erigida probablement el segle XII. Posteriorment, tal com hem assenyalat, experimentà un seguit de transformacions (erecció del campanar, remodelatge de la capçalera, afegiment d’una nova nau, permutació de la coberta, etc.), el resultat de les quals es concreta en el pla i en l’aspecte formal actuals.
L’edifici és ben conservat. (FJM-AMB)
Escultura
Pedra encastada a la base del campanar, vora la porta d’entrada a la torre. Procedeix probablement d’un antic sarcòfag.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Calc de la pedra encastada en un dels murs de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
A la base del campanar, prop de la porta d’entrada a la torre, hi ha encastat un bloc rectangular reaprofitat (92 × 54 cm), procedent, probablement, d’un frontal d’un antic sarcòfag.
La seva ornamentació bàsica consisteix en tres cercles contigus i tangents, disposats horitzontalment. El central inscriu l’anagrama de Crist, el de mà dreta tanca una creu grega patent que s’uneix inferiorment al cercle mitjançant una curta espiga, i el de mà esquerra encercla un motiu vegetal constituït per quatre pètals, a manera de roseta.
A la part superior, on s’uneixen els cercles laterals amb el central, hi ha dues flors de lis força esquematitzades, de les quals la que se situa a l’esquerra és disposada de manera invertida, és a dir, amb la tija dirigida cap amunt.
A la part inferior, sota el cercle central, encara hi ha dos caparrons (segurament un d’home i l’altre de dona) emmarcats per dos arquets, els quals són delimitats superiorment per un esglaonat que descendeix, a ambdós costats, seguint la curvatura de l’arc. (FJM-AMB)
L’estrella és un motiu d’origen molt antic; segons algun sautors, aquest es remunta a abans de l’art ibèric(*). És un símbol solar i en molts casos simbolitza la immortalitat de l’ànima o, oposat a la lluna, la idea de principi. És utilitzat per l’art paleocristià, visigòtic i el trobem en alguns fragments decoratius corresponents al període pre-romànic. El trobem representat, en època romànica, en monuments funeraris i ad’altres monuments de caràcter diferent.
Pel que fa al crismó, ens volem remetre a l’estudi sobre la portada de migjorn de l’església d’Era Assumpcion de Maria de Bossòst en aquest mateix volum.
L’origen de la creu de braços patents es remunta als segles IV o V, segons Thoby(*); aquest cita com a exemples els mosaics de Sant Climent i Santa Pudenciana a Roma i els de Sant Apol·linar a Ravenna. La trobem representada en nombrosos sarcòfags paleocristians i també en exemplars d’època visigòtica i asturiana. Durant el període romànic continua utilitzantse tant a les representacions escultòriques com a les pictòriques.
La representació de Casarilh no és l’única en què aquests elements han estat relacionats. A Sant Feliu de Vilac i a Sant Pèir d’Escunhau, a la Vall d’Aran, i a Noumerens, Coutens i Beaumarches, al sud de França, apareix el crismó flanquejat per dues estrelles; al Panteó dels Nobles de Sant Juan de la Peña apareix aquest element flanquejat per dues creus de braços patents i amb mànec. En un sarcòfag del segle XIII conservat al Museu Episcopal de Vic dues estrelles flanquegen una creu.
Aquest tipus de disposició, on són representats alguns d’aquests tres elements en relació amb un dels altres, es remunta a l’època paleocristiana; al mosaic sepulcral de “Ruf” de la necròpoli de Montecillas (Coscojuela de Fantova, Osca) hi ha representat un crismó acompanyat d’una estrella de sis punxes.
Pel que fa a la resta d’elements que apareixen en aquesta llosa, no n’hem pogut interpretar el significat i no hem trobat cap paral·lel iconogràfic que presentés una composició semblant. Sarrate i Forga(*) considera que es tracta d’una llosa sepulcral i apunta que els dos rostres que apareixen a la zona inferior del bloc podrien fer referència al Paradís, al qual esperarien arribar les persones que havien de descansar enaquell sepulcre.
Quant a la cronologia d’aquesta peça, Sarrate i Forga(*) considera que possiblement procedeix d’un frontal de sepulcre paleocristià. Tanmateix, i malgrat la temàtica d’influència clarament paleocristiana i l’aspecte arcaic de la seva execució, hem de tenir en compte que durant el període romànic a la Vall d’Aran es fa una escultura en pedra que es caracteritza per la pervivència de models tardo-romans i per una gran rusticitat formal. Això i la presència de les flors de lis, motiu d’influència francesa, ens fan pensar en unes dates força tardanes dins la segona meitat del segle XII.
Aquesta cronologia i els exemples de Sant Pèir d’Escunhau i Sant Feliu de Vilac ens fan pensar en la possibilitat que l’emplaçament originari d’aquesta llosa de pedra hagués estat damunt la portada. (EBC)
Lipsanoteca
Una de les cares de la lipsanoteca, decorada amb tot un conjunt de cercles.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Mentre realitzàvem l’estudi d’aquesta església, hi localitzàrem una interessant lipsanoteca, que, per raons de seguretat, ara és guardada a la rectoria de Vielha.
Es tracta d’una petita peça (97 mm de longitud total) de ceràmica, que adopta una forma semblant a un gerro, és a dir, la part superior és formada per un cos ortoèdric, a partir del qual la peça s’arqueja vers l’interior fins al seu acabament, ones tanca amb un pla rectangular. D’altra banda, les quatre cares s’afuen a mesura que avancen cap a la base, per la qual cosa és delimitada a la part superior per un rectangle de 80 × 55 mm i a la part inferior per un altre de 61 × 21 mm. L’alçada, tal com hem indicat, és de 97 mm.
Hom l’ha decorada amb un seguit de dobles cercles concèntrics, amb el centre ben puntejat, que es reparteixen, bé que amb algunes variants, per totes les cares de la peça, àdhuc a la inferior.
Així, en un dels frontals hom compta vint-i-quatre dobles cercles disposats, si fa o no fa, formant rengles, mentre que a l’altre se’n detecten vint-i-sis, bé que aquí la superfície delimitada pels arcs mostra l’additament d’una doble sèrie de puntets que ressegueixen tot el perímetre. Els laterals tenen nou dobles cercles al cos ortoèdric (alguns es tallen amb els altres) i un cercle doble a la superfície concavada. La cara inferior, tot i que és la que sempre roman més amagada, també té l’ornamentació de tres cercles dobles, situats l’un darrere l’altre.
A la part superior, que resta oberta, hi ha unes ranures ben marcades, on encaixava la tapa, avui desapareguda, probablement de fusta.
Creiem que es tracta d’una peça molt tardana. (FJM-AMB)
Crist
Imatge de Majestat nua conservada a l’església parroquial.
F. Tur
L’església parroquial de Sant Tomàs de Casarilh conservava i venerava una imatge de Majestat nua i coronada, de talla sobre fusta, amb policromia moderna. La seva mida és de 102 × 95 cm. Actualment és al Museu de Vielha.
Formà part de l’exposició internacional “L’Art Romànic”, a Barcelona (1961), amb el núm. 246 del catàleg, on és considerada del final del segle XII i on tant el Crist com la creu consten amb les mides equivocades. Les que consignem foren preses personalment a Casarilh mateix el 8 de març de 1961, quan, coneguda la seva existència per una foto, molt deficient, de G. Roig, de l’any 1921, hi anàrem expressament a retratarla i examinar-la, després de comprovar que no figurava a cap dels arxius barcelonins consultats normalment.
Aquesta imatge ha estat assenyalada repetidament, en altres estudis, com la possible resposta, i quasi l’única, que els tallistes de l’extrem occidental podrien haver donat als del sector oriental, com a conseqüència del coneixement i l’admiració mutus dels models aliens, potser obeint, més que a un afany imitador, a un desig de renovació, coincident amb la decadència dels grans obradors.
Parlem dels tallistes de l’extrem occidental perquè la Majestat de Casarilh ja no pot ésser considerada com a obra del taller d’Erill, encara que sigui situada a la demarcació de la seva influència, ja que no n’acusa les característiques pròpies de l’escola. Només podria atribuir-se al taller d’Erill considerant-la d’època molt més tardana i quan, desaparegut el mestre fundador, ja hagués perdut la tradició de les seves originals i magistrals estilitzacions; és a dir, quan aquest taller ja no fos el taller d’Erill.
Però, si no podem atribuir-la plenament a aquest taller, n’acusa, més que una influència, una mena de ressò, que impedeix considerar-la sota la influència d’altres escoles, si no és, naturalment, la general de la modalitat de Majestat, pròpia del sector oriental, en la seva tardana variant coronada.
Només hi hem observat la presència de tres detalls relacionats amb la tradició del Mestre d’Erill, i encara no expressats totalment ni encertadament: el conjunt del bigoti i la barba, que segueix la tendència de l’escola, però sobretot la barba, que sembla voler copiar la del Crist d’Erill; el genoll dret, únic visible, fóra el segon detall, perquè és marcat amb els dos típics sécs horitzontals sota la ròtula; i, finalment, la presència de l’apòfisi xifoide, exagerada i arrodonida, però ja de forma anecdòtica i rutinària, oblidantne el sentit i la finalitat, ja que surt per sota les costelles, que s’uneixen directament ignorant l’existència de l’estèrnum.
La qualitat artística d’aquesta imatge confirma aquesta remarcada ambigüitat, ja que, essent superior a la normal deficiència de l’artesania popular, no arriba pas al nivell normal dels bons tallers ni, sobretot, a l’elevat nivell de taller d’Erill, que és el que li correspondria. Hem de concloure, doncs, que pot considerar-se com a obra d’uns continuadors d’aquest obrador, perduda ja la tradició de l’escola, però no oblidats encara totalment alguns dels seus esquemes, els quals, mancats de sentit, devien continuar reproduint-se sense convicció. Llavors, la data del final del segle XII potser semblaria prematura.
La imatge porta una corona alta, adornada amb unes grans flors de lis, alternades amb petits florons arrodonits.
Les orelles són grosses i de factura un xic barroera, però el nas és afilat i correcte. Porta dues trenes per banda, que cauen gruixudes i molt ondulades, però amb una certa tendència a la línia trencada.
En general, l’anatomia és sòbria i sense complicacions, i cerca un realisme amb bona voluntat, que, poc comprès i mal interpretat, és objecte d’errors importants. Ja hem mencionat la manca de l’estèrnum, unint les costelles directament; podem afegir que tot el conjunt que uneix el braç al tronc i forma l’espatlla i l’aixella és molt incorrecte, i els músculs corresponents (pectoral, deltoide i dorsal) són tots ells més o menys fallats.
Cenyeix els lloms una tovallola que obeeix al model resultant de la barreja de les dues modalitats més abundants i més conegudes, car fa una gran gira que cau al davant per damunt del cenyidor, i dues més que cauen igualment a ambdós costats, i queda la corretja només visible en dos petits fragments laterals, el de mà esquerra mostrant el nus, cas probablement únic.
Té també l’originalitat de caure molt llarga pel costat esquerre, tapant tot el genoll i una gran part de la cama.
Els plecs de la tovallola són abundants, ben estructurats i marcats ordenadament; molt realistes, però sense mancar-hi alguna ziga-zaga esquemàtica. És evident que la tovallola contribueix, en gran manera, a valorar la categoria escultòrica d’aquesta imatge; observem només les tres gires, tan delicadament treballades, que semblen totalment desenganxades i com si no tinguessin més gruix que el de la roba que representen.
La policromia és d’època molt posterior i de poca qualitat, amb abundància de sang i regalims a dojo, ben en contradicció amb la modalitat de Crist triomfant, expressada amb tanta evidència. Els ulls tancats són, sens dubte, un error atribuïble a aquesta policromia. (RBP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- José Sarrate i Forga: El arte románico en el Mig-Aran, Lleida 1975.
Bibliografia sobre el Crist
- Exposición de arte sacro, Vielha 1957, núm. 5.
- L’art roman. Catalogue, Barcelona 1961, pàg. 185, núm. 246.
- Albert i Jacqueline Puigoriol: La Vall d’Aran, Esplugues 1972, pàg. 110, fig. pàg. 111.
- Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Barcelona 1978, Artestudi Edicions, Col·lecció Art Romànic, núm. 9, pàgs. 251-254.
- Rafael Bastardes i Parera: Les majestats nues a Catalunya, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 11, Barcelona març de 1983. (RBP)