Situació
El poble de Gausac s’escampa en un indret enlairat, a 994 m d’altitud, entre el Joèu i la Garona, des d’on domina la població de Vielha, que s’arrauleix ala banda meridional.
Mapa: 148M781. Situació: 31TCH193309.
L’església de Sant Martin es dreça a l’entrada del poble, just al costat de la carretera que uneix aquesta població amb Vielha, amb la qual, atès el creixement urbà, s’uneix pràcticament, bo i formant-ne un barri. (FJM-AMB)
Església
L’església de Sant Martin és una construcció gòtica que ha conservat alguns elements i accessoris romànics de gran interès.
Crist esculpit en un bloc de pedra encastat a la base del campanar, la qual fa les funcions d’atri.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Al porxo, obert a la base del campanar, concretament al mur dret, hi ha un bloc de pedra integrat a l’aparellde l’edifici, on apareix esculpida la figura de Crist clavat ala creu.
Aquest bloc fa 71 × 54 cm i emmarca una creu de 68 × 50 cm, d’on penja el cos del Salvador.
La figura del Crucificat, llevat d’un curt faldellí, apareix totalment nua, amb una positura relaxada, gairebé hieràtica i marcadament simètrica, atès que, tant el cos com els braços, s’adapten als eixos dels pals de la creu, cosa que fa que el crucificat mantingui els braços en una positura totalment horitzontal.
Les proporcions del cos serien força equilibrades, si no fos pel desmesurat volum del cap, contingut gairebé sis vegades dins la llargada del cos.
La testa del Crucificat és cenyida amb una corona d’espines molt esquematitzada, la qual ressalta sobre el cap, desproveït de cabellera. Els trets de la cara apareixen esculpits rudimentàriament, però prou definits per a configurar un rostre humà que, en aquest cas, a desgrat de la simplicitat compositiva, són prou aclaridors i, fins i tot, prou realistes, tal com evidencien els acanalaments que pentinen el bigoti i la barba. Els ulls estan remarcats per un cercle i el nas té molt poc relleu i forma una mena de triangle allargat.
A grans trets, aquest rostre, esculpit toscament, mostra serenor i majestuositat, qualitats que, paradoxalment, es combinen amb un cert rictus de dolor.
El cos s’uneix al cap mitjançant un coll força llarg, el qual cau perpendicularment sobre el tors, just a l’indret de l’encreuament, on s’inicia l’extensió dels braços que segueixen l’horitzontalitat del pal travesser.
Al tors hom distingeix perfectament els pectorals, amb la inclusió del costellam, cosa que no es dóna en les extremitats, les quals, tant les superiors com les inferiors, es limiten a uns volums poc treballats i definits, que ressalten sobre la creu, bé que a l’acabament s’eixamplen amb unes mans amb els palmells oberts, els braços en posició horitzontal, les cames encreuades i uns peus ben desenvolupats, amb els dits ben dibuixats i marcats, perforats pels claus del suplici que, en aquest cas, són tres: un a cada mà i un altre que perfora els dos peus, situats l’un sobre l’altre. (FJM-AMB)
Segons Thoby(*), les primeres representacions d’aquest temadeuen datar dels segles IV o V (arqueta de vori del segle V i una cornalina del final del segle IV o del principi del V, conservades al Museu Britànic). Yarza(*) constata que la primera representació de la crucifixió a la Península Ibèrica és la del Beatus de Liébana, la qual constitueix un dels exemplars més rics pel que fa a la iconografia.
La representació de la crucifixió en pedra és poc freqüenten el període romànic; a Catalunya podem esmentar les de Sant Pèir d’Escunhau i Sant Miquèu de Vielha, a la Vall d’Aran, i les de Santa Maria de Siurana i Santa Maria de l’Estany a la resta del Principat; aquestes dues darreres presenten una iconografia més completa i complexa, ja que apareixena companyades d’altres personatges. Puig i Cadafalch(*) esmenta la de l’església de Sant Gil de Provença, fora del Principat. Tanmateix es conserven molts exemplars en fusta i alguns d’ells pertanyen a la Vall d’Aran (crucifixió de Salardú, Crist de Mijaran). El segle XII hi hagué una gran profusió de talles que representaven la crucifixió. Fonamentalment n’hi havia dos tipus: les majestats vestides i les majestats nues(*). La de Gausac correspondria al darrer grup. Aquestes talles podrien justificar la presència d’aquest tema en una portada, com és el cas de Sant Pèir d’Escunhau i segurament els de Vielha i Gausac, l’emplaçament originari dels quals deuria haver estat el timpà. També deurien exercir una influència formal i iconogràfica.
Trens(*) cita com a primer exemple conegut de crucifixió en què s’utilitza la fórmula dels tres claus una miniatura del Saltiri de Langrave Hermann de Turíngia (conservat a la Biblioteca de l’Estat, de Stuggart) que podria ésser datada entorn del 1217. Segons aquest autor, malgrat l’existència de documents antics(*), que indicaven que el Crist fou clavat a la creu amb tres claus, aquesta innovació trigà a ésser acceptada d’una manera general.
Segons el mateix autor, és quan es comença a dramatitzar la figura de Crist que hom adopta la corona d’espines (fins aleshores devia portar una corona reial), i el canvi devia coincidir amb la substitució de la fórmula de quatre claus per la de tres).
Una fotografia de la curiosa lipsanoteca, vista de costat.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Vegem, doncs, que en el cas del Crist de Gausac ja han estat introduïts alguns canvis (tres claus, en comptes de quatre, corona d’espines en comptes de corona reial), que assenyalen una concepció iconogràfica més avançada. Les altres crucifixions araneses en pedra presenten encara la fórmula antiga dels quatre claus.
Tanmateix, aquesta evolució iconográfica no va acompanyada d’una evolució formal. El Crist de Sant Martin de Gausac és molt arcaïtzant i ha estat executat amb una gran rusticitat. D’altra banda, perdura el hieratisme i no hi ha indicis que l’artista hagi volgut representar el sofriment en el seu rostre o en la posició del cos. Manifesta el mateix arcaisme i la mateixa tosquedat que caracteritzen en general, amb diferents graus de qualitat tècnica, l’escultura aranesa; un arcaisme que també es fa patent a la crucifixió del timpà de Siurana, però no a les representacions en fusta araneses d’aquest tema.
Malgrat això, l’adopció de fórmules iconogràfiques que devien aparèixer ja ben avançat el segle XIII dóna una cronologia per a aquesta crucifixió del segon quart d’aquest segle oàdhuc més tard. (EBC)
Pica baptismal
Pica baptismal, ornamentada amb diversos motius vegetals i figuratius, al·lusius, potser, ala doble faceta de la vida de Sant Martí com a soldat i com a bisbe.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Calc d’un fragment de l’ornamentació que decora la pica baptismal de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
A l’interior d’aquesta església es conserva una pica baptismal romànica, bellament ornamentada, on es combinen una sèrie d’elements decoratius que hom pot veure, bé que dissociats, a les piques de Vielha, d’Escunhau i de Betlan, i que, a desgrat de la diferent temàtica, la fan semblant estilísticament a la pica baptismal dela població veïna de Casau.
Es tracta d’un vas cilindriforme, de proporcions força remarcables (44 cm d’alçada, amb uns diàmetres exterior i interior de 85 i 67 cm respectivament), el qual reposa sobre un suport cilíndric molt curt, de 39 cm d’alçada i 40 cm de diàmetre, decorat amb uns rebaixos ovalats.
La decoració de la pica pròpiament dita és centrada per un seguit d’elements on domina la figuració humana, completats amb un ritme ondulat d’origen vegetal, amb la inclusió d’estels de cinc i sis puntes.
Pel que fa a la decoració figurativa, aquesta es concreta endu-se parts ben diferenciades.
La primera pren volum mitjançant dos arquets de mig punt, sostinguts per columnetes soguejades, amb la interposició d’una flor de lis, força estilitzada. Un d’aquests arcs aixopluga una figura humana, semblant a la que hom pot veure ala pica de Sant Pèir d’Escunhau, la qual és revestida amb una túnica que li arriba fins a l’altura dels genolls. Els braços, elsmostra estesos, bo i sostenint una destral amb la mà dreta i un martell amb l’esquerra. L’arquet contigu, en canvi, es tanca sobre una flor de lis, sobre la qual hi ha encara un caparró humà.
La segona part, corresponent a la temàtica figurativa, situada a tocar el registre constituït pels dos arquets, és omplerta per la figura d’un bisbe, tocat amb mitra i revestit amb una casulla bastant curta (les cames són ben visibles), el qual mostra els braços enlairats, amb la mà dreta en actitud de beneir, mentre que amb l’esquerra sosté el bàcul. Aquest personatge ha estat treballat toscament, sense tenir en compte les proporcions més elementals i l’anatomia general del cos humà, la qual cosa li confereix una marcada ingenuïtat, molt propera als esquemes infantils i fins i tot fa dubtar de la seva identificació amb un bisbe.
Al costat del prelat apareix la figura d’un guerrer cavalcant damunt un cavall, deforme i desproporcionat. El cos del guerrer, cal endevinar-lo, per tal com aquest ha estat substituït per un llarg escut que cobreix tot el cos. Aquest cavaller va armat amb una llança que, suposadament, aferra amb la mà dreta, i que manté inclinada.
És versemblant que aquestes dues darreres figures facin al·lusió al sant titular, el qual, abans de rebre els ordes sagrats, fou militar. Ambdós estats —militar i sacerdotal— són annexionats sovint dins la iconografia cristiana, bé que moltes vegades, quan hom representa el cavaller, aquest, en un gest desinteressat, dóna la meitat de la seva capa a un pobre que la pren, agraït, amb les mans. Malgrat això, el binomi guerrerbisbe sembla que és suficient per a fer-nos entendre que ambdues figures poden representar sant Martí.
La resta de la pica és ocupada per un element vegetal, consistent en una tija ondulada, a cadascuna de les corbes dela qual sorgeixen uns rebrots secundaris que es cargolen en espiral, i que inscriuen estels de cinc puntes (alguns de sis). Altrament, la simplicitat geomètrica de les tiges és trencada amb una rebrotada de fulles que compliquen l’esquema bàsic, determinat per un ritme ondulatiu, amb l’increment dels espirals. (FJM-AMB)
La pica baptismal de l’església de Sant Martin de Gausac presenta una tipologia semblant a la de les piques baptismals de Montcorbau o Vielha.
El tipus de decoració que es desenvolupa a tot el perímetre de la superfície exterior del cup —de caràcter simbòlic i figuratiu— fa d’aquesta pica, juntament amb les de Sant Andrèu de Casau i Sant Pèir d’Escunhau, una excepció dins els grup que formen les piques baptismals araneses, les quals es caracteritzen en general per un tipus d’ornamentació vegetal o geomètrica.
La decoració d’aquesta pica, la podem dividir en dues parts: una de tipus vegetal —formada per una tija ondulant que genera una sèrie de tiges secundàries que formen uns espais dins els quals hi ha inscrits uns motius florals de cinc o sis pètals— i l’altra de tipus figuratiu, que ocupa l’espai deixatpel tema vegetal.
En primer lloc hi ha un personatge sota un arc de mig punt, format per la continuació de la tija del tema vegetal. Aquest personatge agafa, amb la mà dreta, una eina semblant a una arada i, amb l’esquerra, un instrument que recorda un martell o una destral. Aquest mateix personatge, el trobemre presentat a la pica baptismal de Sant Pèir d’Escunhau.
Sota un altre arc de mig punt —recolzat damunt dues columnes soguejades— hi ha una màscara humana i, sota aquesta, un element vegetal que pren la forma d’una flor delis. Tant el motiu vegetal com el rostre representat són uns elements que trobem molt sovint en l’escultura sobre pedra aranesa i no únicament en piques baptismals sinó també decorant alguns capitells de portades.
Damunt les columnes i a l’espai exterior dels arcs, aquest motiu vegetal es repeteix.
Seguidament, hi ha esculpida la figura d’un bisbe amb elsseus atributs —mitra i bàcul— i a continuació la figura d’uncavaller amb escut i llança.
No hem pogut interpretar la figura del personatge que agafa dues eines amb les mans; tanmateix, creiem que amaga algun sentit simbòlic, ja que el tornem a trobar representat ala pica de Sant Pèir d’Escunhau.
El bisbe i el cavaller podrien fer referència a dues èpoques de la vida de sant Martí, al qual és consagrada l’església. Lafigura del bisbe recorda molt les representacions escultòriques d’aquest mateix personatge que apareixen a les arquivoltes dela portada romànica de l’església parroquial de Ciranqui (Navarra).
No podem donar una lectura de conjunt, atès que no hem pogut interpretar totes les imatges. És possible que el sentit final pugui fer variar la interpretació que hem donat a les figures del bisbe i del cavaller.
Hi ha una influència paleocristiana en la manera de solucionar la separació entre les diferents imatges. En alguns sarcòfags paleocristians les escenes són separades per columnes soguejades. Podem citar com a exemple un sarcòfag encastat a la façana de la catedral de Tarragona. En un capitell de la portada de l’església romànica de Jaqueta hi ha unes figures inscrites dins uns arcs de mig punt, recolzats sobre columnessoguejades. A la pica baptismal de Sant Pèir d’Escunhau laseparació entre imatges és solucionada d’una manera semblant, encara que aquí els arcs són tancats a la part inferior amb un semicercle.
El principal paral·lel d’aquesta peça, el constitueix la pica baptismal de Sant Pèir d’Escunhau. Aquest paral·lelisme no es dóna únicament a nivell iconogràfic, sinó també a nivell formal i estilístic. Fixem-nos que la manera de solucionar els rostres i les figures és molt semblant. Aquesta proximitat formal i iconogràfica porta a creure que totes dues peces foren executades, si no pel mateix escultor, sí pel mateix taller. La baixa qualitat tècnica i la rusticitat de formes fan pensar que es tracta d’un taller local.
Pel que fa a la cronologia d’aquesta peça, hem de donar una data força tardana dins el període romànic, final del segle XII o començament del XIII, atès que les formes arcaiques i els models antics perduraren fins ben entrat el segle XIII en aquesta regió i que la presència de motius com la flor de lis, d’influència francesa, dóna unes dates avançades. (EBC)
Pica beneitera
Pica beneitera conservada a l’interior de l’església i decorada amb diversos motius vegetals. És semblant a la pica beneitera de Sant Pèir d’Escunhau. Es tracta d’una peça rustega, expressió de l’art popular aranès del segle XII.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Calc de l’ornamentació que decora la pica beneitera de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
També d’època romànica, es conserva incrustada a la paret, just a tocar la porta d’entrada, unapica beneitera cilindriforme que fa 27 cm d’alçada, amb un amplada determinada per un diàmetre exterior de 52 cm i un d’interior de 37 cm.
La temàtica decorativa repeteix el motiu vegetal d’una tijaondulada que admet uns rebrots secundaris cargolats en espiral, d’on sorgeixen encara unes fulles lanceolades i uns rebrots incipients a l’inici de cada espiral.
Tot aquest conjunt, compost de tiges i fulles, es desenvolupa sobre un bordó soguejat, estès a la part inferior de la peça. (FJM-AMB)
Es tracta, sense cap mena de dubte, d’una pica beneitera, atès que és adossada al mur i que presenta unes mides molt reduïdes; és de forma semicircular. Podem esmentar com a paral·lels tipològics la pica beneitera de Sant Roc de Begòs, lade Mont i la d’Escunhau, totes a la Vall d’Aran. Aquestadarrera és la que presenta una tipologia més semblant.
A la cara exterior presenta un motiu ornamental de tipus vegetal que es desenvolupa horitzontalment i que és delimitat per un soguejat.
Aquest motiu vegetal correspon al tema núm. 182 de la classificació feta per Eduard Carbonell al seu estudi sobre l’ornamentació en la pintura romànica catalana (E. Carbonell: L’ornamentació en la pintura romànica catalana, Artestudi Edicions, Col·lecció de Materials, núm. 2, Barcelona 1981, pàg. 156). En aquest cas, però, presenta una composició molt esquematitzada. Segons Carbonell, aquest tema devia ésser d’origen oriental i devia haver estat transmès per l’art bizantí i l’islàmic. És tracta d’un motiu que és utilitzat amb força freqüència pels artistes romànics; a part els exemples que esmenta en pintura i escultura, el trobem, amb algunes variants, a l’escultura de la Vall d’Aran, com, per exemple, a la pica baptismal d’Arròs i a la pica beneitera d’Escunhau.
El tema del soguejat delimitant una franja ornamental apareix tam bé en altres piques de la Vall d’Aran, com és el cas de la ja esmenta da pica beneitera d’Escunhau. Apareix també en piques baptismals de fora la Vall d’Aran. És un tema de tradició molt antiga; a la Península Ibèrica apareix en edificis visigòtics i asturians decorant columnes i en sarcòfags paleocristians.
És difícil adscriure aquesta pica a un artista o a un taller concrets. És una peça força rústega d’execució i arcaica deformes, com la majoria de l’escultura en pedra de la Valld’Aran. El seu paral·lel tipològic i formal més pròxim és constituït per la pica beneitera d’Escunhau. Per la seva factura no creiem que hagi estat executada pel mateix escultor de la pica baptismal conservada també en aquesta església.
No podem donar una cronologia exacta d’aquesta peça, atès que l’església actual de Sant Martí de Gausac és gòtica i que es tracta, per tant, d’una peça re aprofitada que no es conserva en el seu lloc original. D’altra banda, la tipologia de les piques beneiteres no varia gaire durant tot el període romànic i el tema ornamental que presenta és de tradició molt antiga i gaudeix d’una gran expansió durant tot aquest període. Si la comparem amb d’altres peces de la Vall d’Aran i tenim en compte la seva factura, podem datar-la aproximadament al segle XII. (EBC)
Bibliografia
- José Sarrate i Forga: El arte románico en el Mig-Aran, Lleida 1975.
- Frederic Vergés i Bartau: Gausac, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 16, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1984, pàgs. 230-233.