Situació
L’església de Santa Eulària, que és la parroquial d’Arròs, es dreça a la banda oriental del poble, situat a 956 m d’altitud, estès a la riba dreta de la Garona, prop del junyent del riu de Varradòs, als vessants occidentals de la muntanya de Mariagata.
Mapa: 148M781. Situació: 31TCH168345.
S’hi arriba fàcilment a través d’un brancal de curt recorregut, que sorgeix, a mà dreta, de la carretera N-230, després d’haver passat per Aubèrt i poc abans de trobar el trencall que mena a Vilamòs. (FJM-AMB)
Pica
Pica baptismal conservada a l'interior de l'església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Calc de la decoració que ornamenta la pica de l'església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
A l’interior de l’església de Santa Fulària (és una construcció bàsicament gòtica) hi ha una pica baptismal romànica que, ateses les seves petites mides, també podria identificar-se com a beneitera.
Es tracta d’una peça cilíndrica, afuada lleugerament a la base, que reposa sobre un suport, també cilíndric, ornamentat amb unes estries helicoidals, i que encaixa amb una base constituïda per un bloc llis prismàtic. La suma d’aquests tres elements és d’uns 78 cm (25 cm el contenidor, 41 cm el suport i 12 cm la base). El vas contenidor té un diàmetre extern de 46,50 cm i un altre d’intern de 38 cm.
La pica pròpiament dita és ornamentada amb dos busts humans, els quals mantenen els braços alçats, amb l’additament d’una tija ondulada, la qual, a cadascuna de les corbes, es desdobla en una altra que es cargola fins a tancar-se totalment, amb el rebrot de dues fulles lanceolades que sorgeixen just a l’indret on la tija inicia el tancament.
Tot aquest ritme ondulat s’escampa pel vas sobre un altre element decoratiu, més simple, consistent en un relleu semicilíndric, ornamentat amb un soguejat.
El darrer element decoratiu és constituït per un caparró humà, situat entremig del brancatge, just entre dues curvatures.
Bé que aquest tema escultòric, d’inspiració mossàrab, es repeteix en altres piques de la comarca, tanmateix, en aquest cas, si ens atenim a la tècnica emprada en el cisellat i a la concreció de les formes, aquesta pica s’aparta ostensiblement de les que hi ha a Vielha, a Betlan i a Montcorbau, i s’apropa a d’altres piques treballades més toscament, cenyides a un art més popular i localista.
Cal dir que les figures humanes, atesa la seva situació dins l’ornamentació del vas (ocupen la part que s’encasta a la paret), amb prou feines són perceptibles i fàcilment poden passar desapercebudes. Una sembla que sosté una gaiata i encara sembla endevinar-se sota els seus braços la presència de dos caparrons humans. (FJM-AMB)
La tipologia d’aquesta pica és semblant a la d’altres piques baptismals conservades també a la Vall d’Aran; podem citar com a exemples les de Sant Roc de Begòs, Sant Esteve de Montcorbau i Sant Pèir de Betlan, entre d’altres; encara que aquesta és de mides més reduïdes.
El basament no presenta cap mena d’ornamentació; el suport, en canvi, presenta un soguejat que ocupa tota la columna. La pica és decorada amb un motiu de tipus vegetal que es desenvolupa horitzontalment al llarg de tot el perímetre exterior. És delimitat, a la part inferior, per una línia de soguejat, creant un tipus de composició anàleg al que apareix a les piques beneiteres de Sant Pèir d’Escunhau i de Sant Martin de Gausac.
El motiu vegetal de la pica correspon al tema 182 de la classificació feta per E. Carbonell dels motius ornamentals que apareixen a la pintura romànica catalana (E. Carbonell: L’ornamentació en la pintura romànica catalana, Artestudi Edicions, Col·lecció de Materials, núm. 2, Barcelona 1981, pàg. 156). És el mateix tema que apareix a les piques beneiteres de Gausac i d’Escunhau i és semblant al que decora la llinda de la portada de migjorn d’Era Assumpcion de Maria de Bossòst. L’origen d’aquest tema, l’hem de cercar a l’Orient i devia ésser introduït al continent europeu per l’art bizantí i l’art islàmic. És un motiu que pertany a un grup de temes força semblants que tenen la mateixa arrel i que durant el període romànic van gaudir d’una forta expansió; els trobem sobretot decorant els muntants dels frontals d’altar.
Entremig del fullatge podem observar una cara de mides reduïdes. La representació de cares o màscares en piques baptismals, capitells, etc., és força freqüent a l’escultura romànica de la Vall d’Aran.
No tenim prou dades per donar una cronologia exacta d’aquesta peça; ara bé, si tenim en compte que el motiu vegetal representat a la pica experimentà una forta expansió durant el segle XII, podríem datar-la en aquest segle o fins i tot a la primera meitat del XIII, ja que no hem d’oblidar que a la Vall d’Aran hi ha un tipus d’escultura molt arcaïtzant, tant pel que es refereix a la forma i la tècnica com a la iconografia i l’estil. (EBC)