Situació
Façana de migdia de l’església, on destaca el ferreny i rabassut campanar.
ECSA - M.À. Font
L’església parroquial d’Estet es troba als afores del poble d’Estet, devers septentrió, damunt la riba dreta de la Noguera i a l’esquerra del barranc homònim o riu de Bertol.
Mapa: 32-9 (180). Situació: 31TCH123106.
Per a arribar a Estet, cal prendre una carretera que arrenca de la N-230, passat el km 137. (MAF-XFG-JBP)
Història
La vil·la d’Estet surt documentada per primera vegada al testament d’un tal Arnau Gaufred del final del segle XI, on es diu que el cavaller Rotlan Ramon posseïa grans béns a la vil·la de Stedo, a la vall de Barravés. En el testament de l’esmentat Rotlan Ramon del 1083, aquest deixà a Santa Maria de Gerri “de ipsum meum alodem hoc est in villa Estedo, in territorio atque valle Barravensi, de quales homines vel feminas ibi habeo vel habere debeo cum ipsum omnium meum alodium”. Sembla que aquest llegat no va ésser efectiu, car a la primeria del segle XII el monestir del Pallars Sobirà encara reclamava aquests béns. Així doncs, la història de l’església i del poble d’Estet no fou pas diferent a la de la resta de la vall i cal relacionarla amb la jurisdicció de Sant Andreu de Barravés. A la primeria del segle XIV el poble va ésser adquirit pel bisbe Ponç d’Aguilaniu a la canònica de Roda. Segons consta en un memorial de Jaume II (1316), Ramon de Sarroca, àlies Erill, i els seus homes van fer diverses incursions contra els homes d’"Astet” per raó d’ésser vassalls del bisbe Guillem d’Aranyó.
No es tenen notícies d’època medieval sobre l’església parroquial d’Estet. (JBP)
Església
Planta del temple, molt modificat per reformes tardanes.
X. Fresneda i M.À. Font
És un edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis de planta semicircular ultrapassada, precedit d’un arc presbiteral. Té obertes dues capelles tardanes al mur de tramuntana i també ha sofert una ampliació vers migdia. A l’angle sud-est s’aixeca un campanar de torre quadrat i rabassut.
L’interior, molt modificat i compartimentat, ha estat arrebossat amb ciment, a excepció de la part baixa de l’absis. Aquestes refaccions posteriors feren que durant algun temps l’accés a l’església s’efectués per una porta oberta al mateix absis i que l’altar fos col·locat als peus de l’edifici. Fa pocs anys que es va retornar l’orientació original a l’església. Les obres realitzades l’any 1988 als peus de l’edifici descobriren una probable llinda de porta amb una inscripció que duu la data de 1622. L’accés actual s’efectua altre cop pel sector sud-oest a través d’una porta d’arc de mig punt de grans dovelles.
Les façanes presenten un aparell de carreuó irregular i són totalment mancades d’ornamentació. Corresponen a una construcció rústega datable probablement al segle XII. A la part sobrealçada de l’absis s’ha obert un ull de bou per sota del teulat a dos vessants i a la zona baixa s’endevina, al SW, la porta que fins fa poc comunicava amb l’església.
El campanar presenta finestres d’arc de mig punt al pis superior i un coronament piramidal de lloses, a diferència de la resta de l’edifici, on planxes d’uralita han substituït l’antic teulat. Alguns carreus reaprofitats i d’origen incert, que han servit per a bastir el campanar, són decorats amb baixos relleus. (MAF-XFG)
Frontals
Frontal d’altar conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. 3 909 de l’inventari), dedicat, en les escenes laterals, a diversos episodis de la vida de sant Climent.
ECSA - Rambol
Frontal d’Estet
El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva un frontal d’altar pintat procedent d’Estet, catalogat amb el núm. 3 909 de l’inventari, que hi ingressà l’any 1932 formant part de la col·lecció Plandiura. M. Iglesias Costa (1985-88, vol. I/2, pàg. 58) el fa procedir de l’església de Sant Climent d’Estet, però l’advocació de l’església d’Estet és de sant Pere. És estrany, doncs, que un frontal amb escenes dedicades a sant Climent no vingui d’una església amb aquesta advocació. Per això, potser cal pensar que procedeix de Sant Climent d’Aneto, església molt propera a la d’Estet.
La taula presenta una divisió en escenes força habitual —un compartiment central flanquejat per quatre de laterals—, les quals són envoltades per un marc decorat amb relleus d’estuc que defineixen una sanefa floral força estilitzada. E. Carbonell (1981) la defineix amb el tema núm. 209, tot i que no la troba en cap altre conjunt. El registre central és ocupat, com és normal en aquest tipus de peces mobles, per la figura de Crist en Majestat assegut en un tron, aureolat i envoltat de les quatre figures del tetramorf. Els compartiments laterals mostren quatre moments diferents de la vida de sant Climent.
L’estat de conservació de la taula és força deficient —el fons de la taula tan sols conserva alguna mostra de la decoració d’estuc que probablement el recobria—; tanmateix encara es poden llegir algunes de les escenes representades. Crist, al centre del frontal, seu sobre un tron de tipus cofre, duu túnica i mantell, sosté el llibre amb la mà esquerra i beneeix amb la dreta, com és habitual; és coronat per les lletres alfa i omega, que pengen d’un fil que neix al vèrtex superior, tot i que han estat col·locades a l’inrevés —primer l’omega i després l’alfa—. Aquesta alteració en l’ordre de les lletres no és del tot estranya, hi ha altres casos en què es repeteix (frontal de Sallagossa o placa d’arqueta esmaltada conservada al MNAC amb el núm. MAC 65 566 de l’inventari). El nimbe crucífer que llueix ha estat tractat amb estuc, per tal d’aconseguir una major riquesa visual. La part baixa de la figura, corresponent a una meitat de les cames i als peus, s’ha perdut. És envoltat per una aurèola traçada simplement amb una línia gruixuda de color vermell, igual a la de les separacions entre escena i escena a la resta del frontal. Els carcanyols que deixa lliures la màndorla són ocupats pels quatre símbols del tetramorf, Mateu —àngel— i Joan —àguila— a dalt, Lluc —bou, del qual només resta una ala— i Marc —lleó— a baix. Sembla que tots quatre subjectaven el llibre dels evangelis, mentre que en cap moment se’ls veu actitud de subjectar la màndorla.
Dels episodis de la vida de sant Climent, tan sols dos han conservat prou elements per a poder-ne fer una interpretació acurada. Les dues escenes de la dreta tenen relació històrica entre elles. A dalt es representa el moment en què l’emperador Trajà ordena a Mamertí, prefecte de Roma —no a Sisinus, com s’havia dit, si seguim el text recollit per Iaccopo de la Voragine—, que si Climent no ofereix sacrificis als seus ídols el desterri de la ciutat i el confini al desert; un cop complert el manament de l’emperador, Climent arriba al desert i troba milers de cristians angoixats per la distància que han de recórrer per trobar aigua; com a conseqüència, el sant els demana que preguin tots junts per tal de trobar una altra font més propera, moment en què se li apareix un anyell —figura no representada al nostre frontal— que assenyala amb una pota un punt en un turó, lloc que Climent colpeja i del qual, tot seguit, comença a brollar l’aigua —l’escena del frontal que s’estudia identifica aquest moment amb la inscripció FONTE damunt el turó L’escena inferior relata el passatge en què Climent és enfonsat al mar per ordre de Trajà.
Els compartiments de la banda esquerra del frontal no han conservat pràcticament cap element significatiu. Tan sols en el superior es poden reconèixer les figures en conversa del sant i d’un emperador, identificat amb Trajà, i el braç d’un tercer personatge; tot i que no resten elements per a interpretar quin passatge devia representar, potser correspon al moment en què Trajà dicta sentència de mort per al sant.
El programa iconogràfic que es presenta recorda el del frontal de Sant Climent de Taüll (MNAC núm. 3 908), molt més ben conservat, tot i que amb força simplificació de detalls en general. Cal advertir, en aquest sentit, que en el nostre frontal la figura de Climent llueix, en tot moment, la indumentària pròpia del seu càrrec papal, és a dir, alba, dalmàtica i casulla, a més de mitra i en algun moment bàcul; en el frontal de Taüll, en canvi, hi ha moments en què no és així. Formalment, també es tracta d’una obra força simple. Els recursos tant cromàtics com fisonòmics són repetitius i no gaire lluïts. Finalment, diverses solucions compositives són contradictòries: la presentació de grups de persones en diverses converses, no unidireccionals, dins una mateixa escena es contradiu amb la fórmula en què la imatge de Crist en Majestat és representada al centre de la taula, seguint la més pura fórmula romànica. La relació estilística que J. Ainaud (1973, pàg. 204) establí amb els murals de Navasa sembla força encertada, tot i que no hi ha elements suficients per a pensar que és obra d’una mateixa mà. Bàsicament, és la manera de dibuixar els ulls el que més acosta ambdós conjunts.
Tot això fa situar el frontal, cronològicament parlant, dins la segona meitat del segle XIII, tot seguint una línia estilística força conservadora que denuncia de manera clara la presència d’un primer estil gòtic. (LCV)
Frontal d’altar de procedència incerta —hom l’atribueix a Estet—, que es conserva al MNAC (núm. 3 911 de l’inventari) i que és dedicada a Crist en Majestat i als dotze apòstols.
ECSA - Rambol
Frontal d’origen incert
El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva un frontal d’altar de procedència incerta, tot i que l’any 1961 (El arte románico, 1961, pàg. 132) hom apuntava la possibilitat que procedís d’Estet. La iconografia que presenta el frontal no es contradiu amb el fet que pugui procedir de Sant Pere d’Estet, però certs aspectes formals que comentaré més endavant continuen posant en dubte la procedència certa d’aquesta obra.
La taula, organitzada a la manera tradicional romànica, presenta al mig la imatge de Crist, beneint amb la mà dreta i amb l’esquerra sostenint el llibre, la coberta del qual mostra la inscripció IhS/XPS. Seu sobre un setial encoixinat, una mena de banc, en el qual tan sols s’ha representat el seient, fórmula utilitzada, per exemple, al frontal de Baltarga. El fet que sota del banc es representi un arc, com a les taules de Sant Pere i Sant Pau d’Aurós, recorda llunyanament altres representacions del segle XII, com ara els murals d’Estaon o el Burgal, Ginestarre o Esterri de Cardós, Engolasters, les Bons o Taüll, o bé els frontals d’Ix i de l’Apostolat o el baldaquí de Tavèrnoles —conjunts tots ells conservats al Museu Nacional d’Art de Catalunya—. La representació de Crist en actitud de trepitjar el món, tema també habitual en el romànic, ha estat resolt mitjançant un altre arc sostingut per una columna amb capitell, fórmula força estranya. Crist és envoltat per una màndorla, dibuixada amb ornamentació d’estuc, que sostenen d’una manera passiva els quatre vivents de l’Apocalipsi, o símbols del tetramorf, disposats de la manera habitual —Mateu (àngel) i Joan (àguila) a dalt, Marc (lleó) i Lluc (bou) a baix— tot ocupant els carcanyols que deixa lliures l’aurèola central. Tots quatre semblen sostenir el llibre dels evangelis sobre els quals apareix escrit el seu nom.
Els compartiments laterals presenten, seguint amb la formulació clàssica del romànic, les figures dels dotze apòstols separats en grups de tres. Cadascun d’ells presenta nimbe ornat amb relleus d’estuc, similars als dels quatre evangelistes, i filacteri amb el seu nom —alguns d’ells, però, il·legibles—. D’entre tot el grup destaca la figura de sant Pere, portador del filacteri i de les claus que l’identifiquen, a més de lluir el cabell tot blanc per ser el de més edat. Tots ells drecen les seves mirades al centre de la taula, com ara els quatre vivents.
En aquesta taula l’ornamentació és rica i variada. Els relleus d’estuc, utilitzats en els elements separadors d’escenes i en els nimbes de tots els personatges, donen un caire de riquesa en intentar imitar les obres d’orfebreria fetes de metalls i pedres precioses. El marc presenta una composició repetitiva però estudiada quant a la combinació de colors i formes. Una doble línia ondulada defineix una trena, que inscriu motius florals de quatre pètals a les bandes i rosasses a les cantonades; la divisió dels encreuaments ondulats feta mitjançant fulles cargolades dóna a la sanefa un caire rítmic i ordenat. La combinació de colors, que hem destacat en la banda ornamental, és una tendència dominant en tota l’obra. Tot i que l’autor ha treballat amb una paleta de colors força reduïda, la sensació que produeix el frontal és la d’una varietat cromàtica força elevada.
La destresa que demostra l’autor d’aquesta taula en el camp ornamental no és la mateixa en les solucions de dibuix. Les figures dels apòstols, tot i que per la proporció dels cossos estan perfectament adaptades a l’alçada dels espais que ocupen, hi semblen encabides a la força. Aquesta sensació es desprèn de la desproporció que hi ha entre el volum dels cossos i els caps. Aquests són els elements anatomics que s’han resolt de pitjor manera, tot i que tampoc no són gaire aconseguides les extremitats superiors. La indumentària, en general, sembla més ben acabada, però el mal estat de conservació dels colors fa que part dels volums s’hagin perdut. Hi ha certes solucions que denoten el caràcter tardà del conjunt, com ara els plecs volats o inflats de la part baixa dels vestits. Tots els personatges presenten una disposició d’induments diferent, fet que confereix més varietat formal i, per tant, més riquesa visual a la taula. Els trets fisonomics són, juntament amb la tipologia dels caps, l’aspecte més revelador de l’estil de l’artífex. És a partir d’aquí que, curiosament, es pot establir una relació estreta amb conjunts de la geografia andorrana (J. Ainaud —1973, pàg. 206— ja ho assenyalà), com ara el frontal de Sant Romà de Vila o el baldaquí de Sant Romà de les Bons —en aquest cas coincideixen alguns elements ornamentals (Carbonell, 1981, tema 121)—, o amb conjunts de les comarques del Ripollès (frontals de Frontanyà i Sant Pere de Ripoll) i el Pallars (frontals de Ginestarre de Cardós i Mare de Déu de Covet). És amb un conjunt d’aquesta darrera comarca que es pot establir una relació estilística directa —potser no tant d’autoria com de tractament d’equip—; es tracta del frontal de Farrera, conservat també al MNAC (núm. d’inventari MAC 15 808), que té la mateixa iconografia que el nostre i una composició molt semblant. Els caps dels personatges tenen la mateixa disposició —sembla com si pesessin excessivament i es decantessin cap endavant— i els colls, un dibuix anatòmic semblant.
Per tots aquests aspectes, crec que cal situar aquest frontal més cap al segon quart del segle XIII, o potser cap a mitjan segle, que no cap al començament. (LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 56-60
- Puig, 1991, vol. II, doc. 32, pàgs. 22-23
Bibliografia sobre el frontal d’Estet
- Gudiol i Cunill, 1929, pàgs. 267-280
- Post, 1930, I, pàg. 275
- Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 64, núm. 20
- Frontales románicos, 1944, fig. 14
- Cook - Gudiol, 1950, pàg. 244
- Gudiol, Alcolea, Cirlot, 1956, pàg. 56
- Cook, 1960, pàg. 26
- El arte románico, 1961, pàgs. 132-133
- Gudiol i Ricart, 1971, pàg. 18
- Ainaud, 1973, pàg. 205
- Azcárate, 1974, pàg. 74
- Borras-García, 1978, pàg. 367
- Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 26
- Sureda, 1981, pàg. 342
- Iglesias, 1985-88, vol. 1/2, pàgs 58-60
- Kyrios, 1995, pàg. 20
Bibliografia sobre el frontal d’origen incert
- Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 63, núm. 16
- Frontales románicos, 1944, pàg. 13
- El arte románico, 1961, pàg. 132
- Ainaud, 1973, pàg. 206
- Cook - Gudiol, [1950] 1980, pàg. 168
- Carbonell, 1981, tema 234
- Sureda, 1981, pàg. 367
- Kyrios, 1995, pàg. 21