Arqueologia funerària de Bàrcino

Introducció

Mapa de la localització de les troballes d’enterraments urbans i suburbans del romà tardà.

D. Miquel i F. Puig

La localització d’enterraments d’època romana o del romà tardà en diferents zones del subsòl de la ciutat de Barcelona ha estat i és un fet usual i periòdic, fruit de la moderna recerca arqueològica i de troballes fortuïtes que s’han anat succeint al llarg de la història recent de la ciutat. Diversos documents i publicacions antics ens donen notícia de la localització de tombes, més d’un cop d’adscripció cronològica difícil de precisar. Recordem, per exemple, la identificació, esmentada per J. Pujades, d’inhumacions a la zona de Sant Pau del Camp al final del segle XVI, fruit d’obres d’urbanització del carrer de Sant Pau, o bé la documentació de tombes quan es construí l’església de Santa Marta, al segle XVIII, en el solar proper a l’angle septentrional de la muralla romana de la ciutat.

Tot i que el coneixement de les necròpolis barcelonines del moment cronològic que podem situar entre el final de l’Imperi Romà i l’època comtal s’aprofundeix dia rere dia, a hores d’ara, malauradament, no tenim cap treball de síntesi que ens permeti estudiar a fons el tema per poder extreure’n conclusions sobre les característiques i evolució dels sistemes i rituals d’enterrament a la ciutat(*).

La recerca sobre les necròpolis tardanes aporta moltes dades. però dissortadament fragmentàries, ja que en molt pocs casos tenim grans sectors funeraris excavats. Això és logic, si hom té en compte que els treballs es duen a terme en un medi urbà densament construït i que la localització dels enterraments i els cementiris que els contenen està invariablement lligada al procés de les obres d’arranjament i renovació del teixit urbà. Tot i això creiem que, com es veurà i sense voler ser exhaustius en la nostra exposició, les dades que tenim són prou nombroses i poden permetre un coneixement preliminar prou fiable en alguns aspectes.

Els antecedents

Enterrament de tègules trobat al carrer dels Arcs, prop de la Plaça Nova.

Arxiu de la Secció d’Arqueologia Urbana de l’Ajuntament de Barcelona - F. Puig

En primer lloc. cal tenir present el mal coneixement dels cementiris de l’etapa altimperial, sobretot pel que fa a la caracterització dels enterraments i la seva localització espacial. És segur que, als tres primers segles de l’Imperi, les àrees de cementiri de Bàrcino se situaven fora del seu pomerium. També sembla comprovat que s’iniciaven a la zona immediata a la muralla i seguien. com és normal. el traçat de les vies d’accés per, almenys, tres de les seves portes: les dues que donaven accés al cardo maximus —eix carrer dels Carders-plaça de l’Àngel, en direcció N i carrers de la Boqueria-Call, cap a migdia—; i la de la part de muntanya —eix carrer dels Arcs-Plaça Nova— que continuava el traçat del decumanus.

També és ben coneguda, des del punt de vista arqueològic, la reutilització intensa dels materials constructius i decoratius de les tombes d’aquelles necròpolis urbanes per tal de bastir el sistema defensiu de l’antiguitat tardana a la ciutat(*). Aquella acció destructiva va fer desaparèixer sistemàticament la major part dels testimonis de les necròpolis, sobretot els grans monuments funeraris, cosa que, és clar, dificulta el conèixer-ne en profunditat les característiques i la ubicació topogràfica.

Per sort tenim l’àrea de la plaça de la Vila de Madrid, localitzada en bon estat de conservació, amb almenys 85 enterraments, com a exemple de necròpoli urbana d’aquell moment històric anterior al segle IV. No hem d’oblidar, però, que es tracta d’un sector prou allunyat de la muralla, una via sepulcral potser secundària, amb enterraments d’entre els segles II i III, pertanyents a classes socials mitjanes o modestes, i que no ens mostra els monuments funeraris que constaten els diferents fragments recuperats en els treballs de buidatge dels farciments de torres i panys de muralla.

Recerques més recents —1988— han permès conèixer una part d’un d’aquells grans monuments, a la zona del carrer dels Arcs més propera a la porta de la Plaça Nova. Les estructures estudiades corresponien als fonaments d’opus caementicium d’un edifici versemblantment de planta quadrangular, d’uns 6 m de costat, a la base interior del qual es van localitzar les restes del que semblava un ustrinum que contenia, entre les cendres, alguna peça de vidre sencera, d’altres de foses per l’acció del foc, i també dues ceràmiques de parets fines datables de l’època de Neró. L’edifici fou desmantellat. segurament entre la segona meitat del segle IV i el segle V.

En àrees més allunyades de la ciutat, però dins de la seva zona d’influència més immediata, s’han pogut estudiar restes de dos monuments més, lligats amb seguretat a vil·les suburbanes, i per tant aïllats, que ens aporten noves dades complementàries sobre quin tipus d’edificacions monumentals podríem trobar en aquelles necròpolis. Ens referim al mausoleu o, més ben dit, monument funerari, localitzat l’any 1989 prop dels absis del monestir de Sant Pau del Camp, i al localitzat a la plaça de Joaquim Xirau, al capdavall de la Rambla, tots dos afectats per la construcció d’un aparcament.

Es tracta, en el primer cas, d’uns fonaments notables, també d’opus caementicium, d’un edifici de planta rectangular, de 6,5 per 5 m de costat, amb una paret que dividia l’espai interior en dos possibles conditoria. Probablement, la planta baixa de l’edifici era pavimentada amb opus signinum i coberta amb volta. Les marques deixades en el morter dels fonaments semblen indicar que les seves parts aèries eren realitzades amb carreus o aplacats de pedra de notables dimensions. La seva datació és més problemàtica, però els materials ceràmics apunten cap a una cronologia de segle I per a la seva construcció i un desmuntatge del voltant del segle IV.

El monument de la plaça de Joaquim Xirau, excavat l’any 1997(*), es trobà molt malmès. Solament es va localitzar un dels angles de l’estructura construïda amb carreuons (opus vittatum), a l’interior de la qual es conservava un enterrament d’incineració. Una capsa de tègules protegia una urna de terrissa amb nanses i tapadora, que contenia la cendra i els fragments d’ossos recremats del difunt, tot acompanyat d’altres objectes d’aixovar, com una ampolleta de vidre i fusaioles decorades d’os. No creiem que el monument tingués grans dimensions, atès el gruix dels murs. La datació del conjunt pot situar-se als primers anys de l’imperi.

Ja molt més allunyades de la colònia trobem altres zones de necròpolis anteriors que pertanyen amb seguretat a vil·les altimperials, com per exemple la de la Travessera de les Corts, excavada l’any 1959, amb diverses tombes de tègula a doble vessant i de fossa simple en la qual es localitzaren ceràmiques d’ofrena, entre elles un vas de ceràmica corintia.

Altres necròpolis amb inhumacions descobertes al segle XIX, de les quals tenim poques notícies, potser podrien datar-se dins dels segles II o III, com per exemple, la del passeig de Can Tunis a Montjuïc o bé la del Putget. La seva cronologia és impossible d’establir i restarà com a incògnita fins a noves troballes.

Els cementiris tardans

L’estudi de les necròpolis de l’època antiga tardana de la ciutat de Bàrcino resta condicionat, com hem vist. per la dificultat de la identificació cronoevolutiva de les tombes d’inhumació. Les mateixes característiques físiques de molts dels enterraments (fosses simples, taüts de fusta, tombes de tancament ceràmic amb tègula…), el fet de no tenir cap. o molt pocs, objectes que acompanyin el cos, l’absència d’inscripcions funeràries, la més que segura coexistència de diferents tipus de tombes en un mateix moment històric…, són raons prou evidents que justifiquen aquesta dificultat. Hem de deixar de banda aquelles tombes que reutilitzen envasos amfòrics, les quals ens aporten, amb les seves lògiques limitacions, uns índexs cronològics prou fiables que permeten una aproximació al moment històric de l’enterrament.

Per al recull que ara ens ocupa, volem distingir tres àrees de localització de necròpolis en relació amb la seva situació geogràfica dins del territori de Barcelona.

En primer lloc, els enterraments situats dins del pomerium de la ciutat romana tardana (recordem que la ciutat closa dins de les segones muralles perdurarà fins a l’alta edat mitjana). Els anomenarem enterraments urbans.

La segona zona d’enterraments correspondrà a aquells que es localitzen a la perifèria immediata de la ciutat, és a dir, els enterraments suburbans, que ocuparien la franja de terreny íntimament lligada a la vida de la ciutat, tant per activitat com per proximitat o jurisprudència: allò que els textos clàssics anomenen suburbium, és a dir. la franja d’aproximadament d’una milla romana (1 495 m) d’amplada al voltant del perímetre de la ciutat. Tot i això, per raons de topografia, n’exclourem certes zones, com per exemple als vessants de Montjuïc, que per la seva orografia accidentada creiem que eren una zona plenament rural lligada a l’ager, o bé les zones properes al delta del Besòs, zona probablement inundada en aquest moment.

Finalment, queden aquelles zones de cementiri que es troben en àrees rurals més allunyades, és a dir, els enterraments de l’ager de la ciutat. La delimitació del territori de la colònia Bàrcino és una tasca difícil. Si en l’etapa altimperial sembla provat que s’hauria d’estendre des dels vessants del Garraf, seguint la Serralada Litoral fins al congost de Martorell. tota la conca baixa del Llobregat i el Barcelonès. des de Collserola fins al Besòs, caldria reflexionar sobre quina és l’àrea d’influència de la ciutat a partir del segle IV, sobretot quan la supremacia de Bàrcino sobre els territoris colindants es fa cada cop més evident i alguna de les ciutats properes perd importància. Tot i això, optem per deixar de banda les poques restes de necròpolis conegudes d’aquestes terres limítrofes i centrar-nos en l’arc geogràfic delimitat per Montjuïc, Collserola i el Besòs.

Enterraments urbans

Es tracta de pocs enterraments que se situen dins del recinte murat i, en general, molt a prop d’aquest. Presenten com a característica el fet de trencar amb la tradició i la legislació romana que prohibia les inhumacions i les cremacions de cadàvers en la zona urbana. Aquesta anomalia és interessant històricament i creiem que caldria situar-la, en general, a partir d’un moment prou avançat, a partir dels segles VI-VII.

Ens referim, en primer lloc, al conjunt d’enterraments localitzats els anys trenta en les excavacions del subsòl de la plaça del Rei, on hi ha 16 tombes, la majoria en tègula de doble vessant, 4 en àmfora i una que combina fragments de tègula i àmfora. Algunes es localitzen sota d’un paviment d’opus signinum i al voltant d’un espai tancat i porticat, potser un jardí, que es creu que té relació directa amb el possible temple visigòtic de planta cruciforme que es troba en aquest lloc(*). La datació que hom proposa és a partir del segle VI, tal com demostren la tipologia de les àmfores i els materials visigòtics localitzats en el moment de l’excavació. Potser també hi té relació una sepultura aïllada de tègula amb coberta de doble vessant localitzada a la cantonada del carrer dels Comtes-Baixada de la Canonja.

Just a la banda oposada del conjunt episcopal, al Pla de la Seu, les obres prèvies al Congrés Eucarístic Internacional, l’any 1952, van permetre observar la presència d’almenys tres tombes de tègula de secció triangular i una altra amb restes d’àmfora. Aquests enterraments envolten un espai de comprovat caire cultual i cal interpretar-los com a necròpolis lligades al complex episcopal.

D’altres casos aïllats fan planar dubtes sobre el caràcter urbà de certes zones de la ciutat en èpoques prou avançades: en primer lloc, la troballa recent d’una tomba d’un nounat localitzada arran de la muralla en l’excavació de l’Arxiu Administratiu, a la Baixada del Caçador(*). Es tracta d’un enterrament en àmfora que permet una datació ja dins del segle VII, en el moment que les estructures de la domus del segle IV que hi trobem ja han estat amortitzades i remodelades. Resta el dubte si aquesta tomba pot tenir relació amb el costum ancestral de l’enterrament de nadons a l’interior dels habitatges, atès el seu aïllament dins d’un conjunt arqueològic intensament excavat. Un enterrament de característiques semblants fou documentat en els treballs d’excavació de la porta romana sota el palau episcopal.

Finalment, en tenim dos exemples més que es localitzen al voltant del que havia estat el temple de Sant Miquel. Aquesta església, amb una data de fundació imprecisa, aprofitava les estructures del frigidarium de les termes públiques de la ciutat, i és considerat un dels temples més antics de Barcelona. A la plaça de Sant Miquel mateix, en els treballs duts a terme els anys seixanta, es van localitzar sepulcres de caixa de lloses de pedra lligades amb morter de filiació indeterminada, possiblement medieval. Hi trobem, però, un enterrament de tègula de secció triangular datable al voltant del segle IV, a partir dels fragments de llàntia trobada al seu costat. Més recentment, l’any 1997(*), s’ha pogut estudiar parcialment un enterrament prou estrany, tipològicament, al carrer de la Font de Sant Miquel. Es tracta de diverses inhumacions abocades, més aviat que no enterrades, dins d’una sitja. El material ceràmic que acompanya i cobreix els dos o tres esquelets permet una datació a partir del segle V o VI, sense poder precisar res més.

Enterraments suburbans

Es tracta del conjunt més nombrós de tombes, localitzades aïllades o agrupades en cementiris. Se situen fora del recinte murat de la ciutat però s’hi relacionen íntimament.

La zona més rica, pel que fa a la localització d’enterraments, es troba al NE de la ciutat, espai urbà que coneixem com a sector de Ribera, situat entre el barri de Sant Pere i el mar. Aquest espai és travessat per un dels carrers més importants de la Barcelona medieval (actuals carrers de Carders i de Corders), que correspon al traçat del ramal de la Via Augusta que connectava Bàrcino amb el Maresme i el Vallès.

A ambdós costats de la via es localitzen enterraments. Al N. hi trobem un sector de necròpoli que s’ha pogut identificar en diferents punts. Els més propers a la porta de la ciutat corresponen a la plaça de l’Àngel, on sembla que es van documentar diversos enterraments, alguns d’ells de tègula i àmfora que foren destruïts en obrir-se el túnel del metro i els seus accessos a l’estació de Jaume I. Aquesta àrea sepulcral va ser comprovada l’any 1988, quan s’amplià l’estació amb motiu de les obres olímpiques i es va localitzar un enterrament en àmfora tardana molt malmès.

Mosaic amb un crismó central descobert a la plaça d’Antoni Maura de Barcelona l’any 1954.

Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona - R. Muro

Sembla que, en general, les obres de construcció de la Via Laietana i les seves infraestructures de sanejament i transport van malmetre o fer desaparèixer una bona part de la necròpoli a la zona més propera a la ciutat. En alguns punts, però, la recerca o el seguiment va ser possible. Per exemple, en dur-se a terme l’excavació de l’església de Santa Marta, situada entre la plaça d’Antoni Maura, la Via Laietana i el carrer de la Tapineria, l’any 1920, es van poder estudiar diversos enterraments amb tancament ceràmic de tègula de doble vessant o en caixa. Aquest fet era conegut d’ençà de la construcció de l’església al segle XVIII a fi de resituar la comunitat afectada per les obres de construcció de la ciutadella borbònica. En el transcurs de les obres s’esmenta la troballa d’enterraments d’aquella característica. La zona d’enterraments sembla que era molt intensa ja que abraçava la zona compresa entre el carrer de la Tapineria, a recer de la muralla, fins al carrer dels Mercaders, prop de Santa Caterina.

Just en aquest indret, a la zona més propera a l’avinguda de la Catedral i la plaça d’Antoni Maura, es va produir una de les troballes més significatives de les necròpolis tardanes de la ciutat. Fou l’any 1954, arran de nous treballs de recerca del Museu d’Història de la Ciutat en aquest indret, quan es localitzaren diverses estructures arquitectòniques, una d’elles absidada, construïdes al damunt de les restes d’una vil·la amb paviments de mosaic, que va restar amortitzada, versemblantment, al començament del Baix Imperi. Relacionats amb aquestes estructures es van poder estudiar diversos enterraments, completament adossats els uns als altres, d’obra i amb tancament de tègula, i també un de característiques singulars. Es tracta d’un sepulcre, probablement construït d’obra, amb un tancament superior decorat amb un mosaic policromat. El mosaic permet una datació dins del segle V, i presenta una decoració emmarcada amb sanefes trenades de dues cordes i el camp central realitzat amb volutes de fullam estilitzades, ornamentades amb flors. Al centre hi trobem un medalló estrellat que representa un crismó, amb les lletres alfa i omega, normals en la iconografia paleocristiana, sobretot nord-africana. Es tracta, sens dubte, d’una lauda d’un personatge important dels primers moments del cristianisme barceloní. Resta pendent d’establir la relació entre la construcció de l’estructura arquitectònica absidada i la tomba, i, cosa que no deixa de ser suggerent, la seva possible funció hegemònica com a generadora de la gran necròpoli que s’estén des d’aquí, en direcció nord-est i est, fins a la zona de l’avinguda Cambó i Santa Caterina. No hem d’oblidar que les recerques dutes a terme a l’avinguda de la Catedral, l’any 1989, amb motiu de la construcció d’un aparcament subterrani, només van mostrar 3 enterraments de fossa simple a l’extrem immediat a la plaça Antoni Maura, i van demostrar que l’àrea sepulcral finalitzava en aquell indret. S’apunta, per tant, la possibilitat que l’edifici que conté la tomba esmentada esdevingui l’extrem, arrecerat a la muralla, d’aquesta àrea de cementiri amb una clara funció de lloc de culte.

L’avinguda de Francesc Cambó també ha resultat fèrtil, com dèiem, pel que fa a troballes funeràries. La localització fortuïta d’enterraments de tègula al carrer de les Freixures feia preveure la continuïtat del cementiri cap aquest indret. Entre els anys 1984 i 1986 es van dur a terme excavacions en el seu subsòl que van permetre d’estudiar un conjunt d’enterraments tant de fossa simple amb coberta de lloses com de caixa de tègula de secció triangular o bé quadrada. També se’n van localitzar de taüt de fusta i d’àmfora. Es tracta d’una àrea d’intensa activitat funerària per al conjunt de la qual es confirma una cronologia dins de l’antiguitat tardana.

Les prospeccions dutes a terme al començament del 1998(*) dins del mercat de Santa Caterina deixaren al descobert un altre enterrament de tègula a doble vessant pertanyent a aquesta àrea sepulcral, encara que sembla que aquesta zona no té la intensitat d’inhumacions que es documenta a l’avinguda de Francesc Cambó. Calen nous treballs per a confirmar-ho.

EI límit conegut de la necròpoli pel seu costat septentrional, pel que sabem, sembla marcar-lo un enterrament, també de tègula de secció triangular, localitzat recentment(*), entre els carrers Forn de la Fonda i Fonollar, a la part posterior mateix del solar ocupat per l’antiga església de Sant Cugat del Rec, edifici d’origen, com a mínim, altmedieval. Aquesta església afrontava amb el carrer de Carders, l’antic ramal de la Via Augusta.

El quadrant oriental del barri de Ribera, entre la via esmentada i el mar, sembla una zona molt densa pel que fa a enterraments. Aquí es coneix, en primer lloc, i com passava en el sector abans esmentat, la destrucció de conjunts d’enterraments causats per les obres del metro i l’obertura de la Via Laietana. Les notícies són imprecises, com també ho són les que esmenten la troballa d’enterraments a la part posterior de l’edifici de Correus, al carrer d’Àngel Baixeres.

La zona del carrer de Manresa sembla que ha resultat bastant fèrtil per a la localització d’enterraments, ja que hom hi esmenta la presència d’un nombrós grup d’enterraments de tègula, sense més precisions. D’aquí es diu que prové, probablement, l’anomenat sarcòfag Amatller, trobat el 1924, un sarcòfag de marbre figurat amb iconografia cristiana. Es tracta d’un sepulcre infantil, per les seves dimensions, datable en època constantiniana.

La continuïtat d’aquesta àrea d’enterraments en la zona del carrer de l’Argenteria i la plaça de Joaquim Raventós s’ha confirmat en els treballs de recerca duts a terme l’any 1997(*), que han permès la localització d’una intensa activitat funerària en tots els punts excavats. Es tracta d’una trentena d’enterraments d’adults i d’infants en fossa simple, alguns amb escadusseres alineacions de pedres al voltant i algun amb taüt de fusta, sebollits seguint l’alineació de l’actual carrer, del qual s’han localitzat nivells de circulació compactats amb materials que fan pensar que el traçat d’aquest vial es va fer en un moment al voltant de l’antiguitat tardana. La necròpoli, datable a partir del segle V, s’ha pogut resseguir fins a la cantonada de la plaça de Santa Maria i carrer d’Abaixadors, on els enterraments són fosses simples retallades a la sorra compactada.

Just entre aquesta zona i la Via Laietana es troba la plaça de Víctor Balaguer, al subsòl de la qual hi ha una vil·la suburbana altimperial amb mosaics i paviments d’opus signinum i pintures parietals, excavada sectorialment entre el 1983 i el 1997. Al damunt dels nivells d’amortització d’aquestes estructures, l’any 1983, prop del carrer de la Tarongeta, es van poder documentar 3 o 4 enterraments, un dels quals possiblement amb coberta de tègula.

La millor mostra d’aquesta extensa necròpoli, la trobem a l’interior de la basílica de Santa Maria del Mar, excavada entre els anys 1940 i 1967 amb motiu de la construcció d’una cripta moderna. A sota de construccions anteriors al temple gòtic –alguna d’elles sota un paviment d’opus signinum–, i al llarg d’una claveguera rectilínia anterior, es van poder estudiar 106 enterraments, la majoria dels quals seguien l’orientació de l’eix de l’església i es presentaven sense cobertura aparent i excavats a les sorres de base d’aquest sector de la ciutat. De les 73 inhumacions amb aquesta tipologia, aproximadament 40 eren de fossa simple, amb alguna protecció de pedres o ceràmica al cap o bé als peus; una quinzena amb una elemental construcció de pedra amb morter, i unes altres amb coberta de fragments de pedres, tègula, maons, en sec o bé travades amb morter o fang. Són més interessants pel que fa a cronologia els 33 sepulcres amb tancament ceràmic, 15 dels quals utilitzen la tègula amb disposició triangular. Les 18 restants reutilitzen envasos amfòrics de datació entre els segles IV i VI. Es creu, sense gaire fonament, que de l’interior del temple procedeix el sarcòfag estrigilat anomenat de Santa Eulàlia, que segons la tradició secular fou enterrada a Santa Maria de les Arenes, església presumiblement anterior a la basílica gòtica.

El subsòl dels carrers del voltant confirma la presència d’enterraments de les mateixes característiques. A l’altre costat de la plaça de Santa Maria, al carrer de l’Espaseria, es recull la notícia de troballes d’enterraments amb tancament ceràmic; al carrer dels Sombrerers també, encara que molt imprecises; a la placeta de Montcada hi ha notícies de sepultures, versemblantment de tègules, similars a les localitzades a l’interior de la basílica.

Cap al N tenim diverses notícies i excavacions que ens indiquen que des de la via del carrer dels Carders fins a Santa Maria del Mar, tot seguint el traçat del carrer de Montcada, es localitzen enterraments semblants. A la confluència dels carrers de Carders i de Corders, i a la placeta d’en Marcús, es van observar tombes de tègula i àmfora, alguns materials de les quals es guarden als fons del Museu d’Història de la Ciutat. També es va poder documentar al palau Nadal, al carrer de Montcada núm. 14, la presència de 3 inhumacions, aprofitant el traçat d’una claveguera romana. Cadascuna de les tombes utilitza una tipologia diferent: l’una simplement aprofita l’espai interior del conducte amortitzat, l’altra era de caixa de tègula de secció triangular, i la darrera probablement de taüt de fusta, ja que s’hi van documentar restes dels claus.

Darrerament, l’any 1998(*), s’han dut a terme treballs de recerca als edificis del carrer de Montcada núms. 21 i 23, corresponents a la casa Mauri i al palau Finestres, respectivament, el subsòl dels quals ha confirmat l’extensió del cementiri cap aquest indret. Es tracta d’una desena de fosses simples que seccionen o aprofiten estructures o nivells altimperials, o bé retallen nivells sorrencs, en el cas del palau Finestres.

El límit de la necròpoli en direcció nord-est és encara difícil de precisar, ja que l’any 1989 s’observaren restes d’inhumacions, associades a fragments d’àmfora i tègula, a la confluència dels carrers de la Princesa i passeig de Picasso. També al passeig del Born, a la zona propera a l’antic mercat, l’any 1972, es van anotar troballes de sepultures, que foren confirmades l’any 1990 en el subsòl de la Plaça Comercial com a fase prèvia a la construcció d’un aparcament subterrani amb l’estudi d’aproximadament una vintena de sepultures en fossa simple i tègula. Aquesta excavació i els estudis geològics realitzats permeten afirmar que la zona d’enterraments ocupava una franja estreta i allargada que corresponia, segons els estudis geològics realitzats, al llom d’una duna fòssil. Aquesta franja seguia, aproximadament, l’alineació del passeig del Born i Santa Maria, paral·lela al mar, i continuava cap a l’interior del mercat.

Complementant aquest cementiri de gran superfície en trobem un altre de situació i característiques ben diferents. A la confluència dels passeigs de Picasso i de Pujades i el carrer del Comerç, els anys 1996 i 1997(*) va poder-se excavar l’extrem sud d’una altra zona d’enterrament que s’estén en direcció al passeig de Lluís Companys. Es van poder excavar 40 sepultures d’adults i d’infants realitzades en fosses simples o bé en fosses cobertes de lloses. Els materials arqueològics escadussers del paquet estratigràfic, i fins i tot algun fragment associat a les cobertes, indiquen que ens trobem en una fase més avançada que podríem situar a partir del segle VI i fins a època comtal.

El coneixement arqueològic de la part de mar i de migdia del suburbium de Bàrcino és menor, i les restes de necròpolis localitzades es caracteritzen pel seu allunyament de la ciutat. L’àrea més propera a la muralla no ha proporcionat, a hores d’ara, cap enterrament. Les sepultures es localitzen agrupades en indrets aïllats. Així, en trobem una agrupació a la zona més propera al mar, entre la Rambla, el carrer d’Anselm Clavé i el passeig de Colom, a la seu de l’antic Govern Militar, on antany hi havia hagut el convent dels franciscans. En els treballs de construcció de l’edifici militar es van poder estudiar diverses tombes, majoritàriament de fossa simple amb taüt de fusta, com també de tègula i àmfora. Tanmateix hi ha notícies on es parla de la presència de sarcòfags monolítics de pedra. El seu extrem es va localitzar en direcció a mar, però la necròpoli continuava per sota del carrer d’Anselm Clavé vers el N. El seu relatiu allunyament físic –menys de 200 m–, i cronològic, del monument funerari i la vil·la altimperial de la plaça de Joaquim Xirau. permet descartar, encara que no totalment, la relació entre ambdues zones de cementiri.

Grup d’enterraments de tègules excavats a Sant Pau del Camp.

Arxiu de la Secció d’Arqueologia Urbana de l’Ajuntament de Barcelona - R. Farré

Aquest vincle entre un monument funerari pagà, una antiga vil·la i un cementiri tardà és bastant clar en el cas de la necròpoli de Sant Pau del Camp. Es tenen notícies d’aquesta zona des del final del segle XVI, corresponents a la localització d’enterraments de tègula i àmfora, motivades per les obres de construcció de la xarxa de sanejament del carrer. Posteriorment, l’any 1931. en el transcurs d’unes obres s’observaren restes de tègules i àmfores procedents de sepultures, així com una sivella de bronze visigòtica. Ja els anys seixanta es va documentar la presència d’un enterrament de tègula de secció triangular davant mateix de la paret meridional de l’església del monestir. No serà, però, fins a l’any 1989 que, amb motiu de la construcció d’un aparcament subterrani a la zona anomenada Parc de les Hortes de Sant Pau, es va poder excavar una mostra d’aquest cementiri. A tocar mateix del carrer i al costat nord del mausoleu altimperial esmentat —i de les poques estructures d’una vil·la del mateix moment històric— hom va poder estudiar un conjunt de 20 tombes molt malmeses. La tipologia corresponia, bàsicament, a enterraments de fossa simple i tègula, com també a una fossa infantil en àmfora. Estratigràficament el conjunt s’ha de situar en un moment posterior al segle IV o V. Una mica més allunyat, en direcció a mar, i proper al carrer de les Tàpies, es va localitzar un enterrament aïllat de tègula a doble vessant.

L’any següent es va poder excavar el quadrant nord de l’illa de cases delimitada pels carrers de Sant Pau, Riereta i Santa Elena, per tal de bastir-hi una caserna de la Guàrdia Civil. Concretament al carrer de Sant Pau núm. 92 es va poder localitzar, en la mitgera posterior dels edificis, una trentena d’enterraments en bon estat de conservació. Es tracta d’enterraments majoritàriament de tègula de doble vessant. encara que alguns eren en fosses sense coberta, probablement sebollits en taüt de fusta, atesa la pervivència dels claus. Presenten com a característica el fet de relacionarse amb un seguit de murets de pedra, la funció dels quals no sembla que tingui cap relació amb un edifici, sinó amb una mena de delimitacions de l’espai d’enterrament.

Els lligams entre aquesta àrea de cementiri tardana i la fundació del monestir de Sant Pau del Camp no estan demostrats. Malgrat això, les cales de prospecció dutes a terme l’any 1997(*) a l’interior del claustre han confirmat la presència d’estructures anteriors al cenobi i d’enterraments de tègula que s’hi relacionen a tocar dels absis.

El darrer dels sectors amb enterraments suburbans el trobem prop de la porta de la Plaça Nova. Després de l’abandonament i desmuntatge del monument funerari situat al solar dels carrers dels Arcs i Boters, es produeix una reutilització de l’espai per a usos funeraris. Així, al costat dels fonaments del monument altimperial. hi trobem una tomba de tègula de secció triangular travada amb fragments constructius i d’àmfora, datable al segle V. També hi trobem, als nivells superiors dels farciments de l’edifici, un enterrament infantil d’un nounat, en fossa simple. Aquesta àrea i el gran conjunt del NE de la ciutat són les úniques necròpolis lligades de manera directa i física amb el conjunt urbà. Les altres semblen correspondre a àrees funeràries aïllades dins dels espais que els circumden.

Enterraments a l’ager

Quan s’emprèn el recull de les necròpolis tardanes localitzades al territori barceloní es constata el poc coneixement que es té de la seva part central. Únicament es detecta la presència de punts amb enterraments coneguts a les zones perimetrals (Sants, les Corts, Horta, Sant Andreu) mentre que la gran majoria del territori és desconegut. Aquest fet és general per a qualsevol tema arqueològic, la qual cosa distorsiona notablement el coneixement del passat de la ciutat.

Començarem el nostre recull per Montjuïc. Entre les diferents restes arqueològiques de la muntanya, hi trobem algunes referències a troballes d’enterraments tardans. Es tracta de dues notícies i una troballa amb recerca arqueològica. En primer lloc, al passeig de Can Tunis, al vessant de migdia de la muntanya. Aquí es documentà, a la segona meitat de segle XIX, la presència de diverses tombes amb coberta de tègula. N’ignorem el nombre i les característiques. Més a prop de la ciutat, ja coincidint amb la zona del Morrot. i concretament al lloc conegut antigament com a Vista Alegre, hi ha una altra notícia d’aparició d’enterraments d’aquella tipologia.

L’únic punt de la muntanya on s’ha constatat modernament la troballa d’un enterrament de tègula ha estat, el 1971, durant les obres de construcció del Museu Etnològic, al passeig de Santa Madrona. Aquí es va poder excavar una tomba de tègula, acompanyada d’algun fragment d’àmfora tardana, datable entre el segle V i el VII. S’apunta la possible relació amb l’antiga capella de Santa Madrona, abans de Sant Fructuós, documentada a l’edat mitjana i localitzada prop d’aquell indret.

A la zona de Sants trobem dos punts amb presència d’enterraments. Es tracta, en el primer cas, d’una notícia que esmenta, sense confirmació arqueològica, que als voltants de l’església de Santa Maria de Sants, d’origen medieval, foren trobades tombes de tègula. Igualment, i sense gaires especificacions, se sap que al carrer de Begur, l’any 1970, es pogueren identificar enterraments de tègula i àmfora.

A la zona de les Corts les troballes tampoc no són gaire explícites; s’esmenta la troballa d’enterraments, probablement d’època tardana, a la vil·la de Can Batllori. Potser podrien ser també d’aquest moment alguns dels enterraments localitzats en l’esmentada necròpoli de la Travessera, al costat del carrer de Joan Güell.

Més al N, en la confluència de l’avinguda de Pedralbes amb la carretera d’Esplugues, els anys cinquanta es va documentar la presència de diverses tombes amb fossa simple i en àmfora. Al turó del Putget, dins del terme de Sarrià, també s’esmenta la troballa d’enterraments al segle XIX.

A Can Gomis, a la confluència del passeig de la Vall d’Hebron amb República Argentina, l’any 1962, es van excavar, entre d’altres elements del jaciment, dues tombes de datació imprecisa que podríem interpretar com a part d’una petita necròpoli tardana. Es tractava d’un enterrament infantil amb coberta de tègula, una d’aquestes amb la marca altimperial de l’obrador de L.HER.OP., i un altre enterrament que conservava claus de ferro, probablement procedents del taüt de fusta.

A l’antiga església medieval de Sant Genis dels Agudells s’esmenta la troballa de diverses sepultures amb tancament ceràmic de tègula, i també una de singular amb coberta d’opus signinum. Prop d’allí, a Montbau, l’any 1950 es van poder documentar almenys 14 enterraments de fossa simple amb coberta de lloses de llicorella, tots amb la mateixa orientació. Aquesta tipologia i l’absència de sepultures amb tancament ceràmic ens orienten cap a una datació incerta però possiblement avançada.

Trobem tombes d’aquestes mateixes característiques a la necròpoli de Can Casanoves, al Guinardó, descoberta i excavada sectorialment l’any 1931. S’hi han reprès els treballs de recerca els anys 1983 i 1998(*). Es coneixen més de 80 enterraments, molts d’ells trobats buits. Així i tot, s’ha pogut establir l’ús de la diversa tipologia funerària situada entre el moment tardà i l’altmedieval, fet que permet parlar d’una llarga utilització de la necròpoli. Hi trobem enterraments en fossa simple, amb coberta de lloses o no, enterraments en àmfora, o amb fragments de dolia, amb coberta de tègula a doble vessant o amb cista de pedres. S’ignora la localització d’un nucli d’hàbitat proper.

L’excavació de la vil·la romana de Can Cortada l’any 1987 va permetre descobrir 6 enterraments infantils d’una fàcies tardana. Aquestes inhumacions eren variades tipològicament, amb tombes en àmfora, coberta de tègula a doble vessant o bé en simples fosses. Els materials recollits apunten cap a una cronologia dels segles V-VI.

Ja al pla, l’any 1854, en dur-se a terme les obres del ferrocarril de la línia de Granollers, prop de l’estació de Sant Andreu de Palomar, aproximadament entre els actuals carrers de Prim i Onze de Setembre, s’esmenta la troballa d’enterraments probablement d’una necròpoli romana. N’ignorem les característiques.

Més recentment, l’any 1960, a l’antic camí de la Verneda, entre els carrers de la Selva de Mar i Provençals, en construir-se un grup d’habitatges, el Museu d’Història de la Ciutat documentà cinc tombes de tègula.

Com veiem, els enterraments documentats en el territori barceloní són prou nombrosos, encara que la informació és qualitativament diversa i irregular. Mentre que el coneixement de l’àrea central és força coherent i va renovant-se constantment, el territori perifèric de la ciutat continua essent majoritàriament desconegut. Pocs dels jaciments esmentats són fruit de treballs de recerca científica, l’única manera d’avançar en qüestions tan bàsiques com les relacions dels cementiris amb els seus hàbitats, les evolucions tipològiques, les cronologies, els rituals i costums funeraris, i cosa que és més important, la seva íntima relació amb la vida de la ciutat, en un moment tan definitori com el de la gestació de Barcelona com a nucli central del territori.

Per a completar aquest panorama, caldria que hi afegíssim els pocs coneixements sobre altres troballes, objectes i jaciments relacionats amb aquest món funerari del moment que ens ocupa, com per exemple l’epigrafia, els sarcòfags, el cementiri jueu de Montjuïc, almenys en la seva primera fase, les troballes a l’ager més allunyat, que completarien aquesta visió de conjunt. Tot i això, se’n poden extreure algunes primeres conclusions.

És clar que Bàrcino té un gran cementiri tardà que se situa al NE del nucli urbà i immediat a les seves muralles. Semblaria, però, que aquesta necròpoli no ocupa tot el sector, sinó que podria estar organitzada a partir de diversos elements de referència: el precedent de la necròpoli altimperial que devia seguir la via principal cap al N, els diferents camins rurals, els possibles llocs primitius de culte, la topografia de la zona... Així sembla que ho indica la recerca acurada dels diferents indrets estudiats recentment, on s’observen concentracions, diverses alineacions. El seu límit pel costat de muntanya sembla clar, en no haver-se localitzat enter-raments en les intervencions arqueològiques realizades, algunes de tanta envergadura com, per exemple, la de l’avinguda de la Catedral. Per la zona litoral sembla que la necròpoli arriba a acostar-se notablement a la platja. En canvi, en direcció al Besòs, els límits són força desconeguts i es prolonguen en diferents sectors com a la zona del Born, en direcció a la Ciutadella; o la de l’avinguda de Francesc Cambó en direcció a Sant Pere de les Puelles.

Es més que probable que la necròpoli romana de la Plaça Nova - carrer dels Arcs també fos reutilitzada, encara que en desconeixem pràcticament tots els aspectes. De la zona de migdia la informació és nul·la, la qual cosa no implica que l’àrea d’enterrament no pugui existir.

A l’interior de la ciutat es localitza el conjunt funerari lligat al grup episcopal. Fora, tant al suburbium com a l’ager, trobem diverses necròpolis lligades a estructures de vil·les, algunes amb els seus monuments funeraris pagans, com és el cas de Sant Pau, i potser el de la plaça de Joaquim Xirau. També és significativa la relació entre necròpolis i esglésies medievals, tant dins de la ciutat com fora: Sant Miquel, Sant Pau, Santa Maria del Mar, Santa Madrona-Sant Fructuós, Santa Maria de Sants, Sant Genís, en són una mostra. Són especialment interessants les restes localitzades a la plaça d’Antoni Maura, suggeridores de la presència d’una cella memoria o martyriuum, l’únic lloc amb veritables tombes construïdes d’obra i amb una tomba singular de gran qualitat.

Bibliografia

  • Pujades, 1609; Duran i Sanpere, 1972-75, vol. I; Granados - Travesset, 1979, PÀGS. 1003-1018; Bacaria, pagès, Puig, 1991, pàgs. 149-151; Granados, 1992. vol. XX, pàgs. 143-151; Puig, 1992, vol. XX, pàg. 227, Granados - Muñoz, 1993, pàg. 110: Granados, Puig, Farré. 1993, pàg. 27; Llauger, 1993, pàg. 110: Vega, 1993.