Mosaics funeraris de l’antiguitat tardana

Introducció

Els mosaics funeraris (laudae musives), panells rectangulars fets íntegrament o parcialment amb mosaic, servien com a coberta de sepultures. Es documenten normalment en relació amb edificis de tipus funerari (mausoleus), edificis de culte (esglésies) —en aquest cas sovint inserides al paviment— o aïllades en necròpolis més àmplies. Tot i existir algunes laudae no decorades amb motius cristians i que s’han considerat com a paganes —algunes peces de Tunísia, un exemplar procedent de Salona (Croàcia) o les peces documentades a Ostia i Itàlica (Sevilla)—, la major part dels exemples coneguts tenen un marcat caràcter cristià.

En general la seva composició ornamental és molt homogènia. La peça sol estar delimitada per una sanefa més o menys complexa de caràcter geomètric o vegetal. La decoració pot estar orientada en funció de la posició del cos dipositat a l’interior de la sepultura o de manera transversal. Es poden distingir fonamentalment dos tipus de composició: la primera es caracteritza per estar dividida en dos o tres registres ocupats per un epitafi, un element de caràcter simbòlic i de vegades altres motius de caràcter decoratiu; el segon tipus és aquell en el qual la major part de l’espai és ocupat per un personatge que cal identificar com la representació del difunt acompanyat per algun element simbòlic o decoratiu i la corresponent inscripció. Sovint els elements simbòlics són crismes o creus acompanyats o no de les lletres apocalíptiques moltes vegades inserides en una corona vegetal, bens, coloms, cràteres, etc. Generalment les inscripcions que se situen a la part superior del panell contenen fórmules habituals en els epitafis funeraris, a més de referir-se al nom, edat i data de defunció de l’inhumat. Igual que els sarcòfags, les laudae musives eren tipologies de sepulcres que pel seu elevat cost econòmic estaven reservats a personatges destacats de la comunitat cristiana, especialment membres de l’alta jerarquia eclesiàstica i administrativa.

Les troballes de laudae musives de l’antiga província tarraconense constitueixen la major part de peces documentades a la Península Ibèrica. El grup de laudae més important, tant pel nombre d’exemplars descoberts com per la seva qualitat i bon estat de conservació, procedeix de la necròpoli paleocristiana de Tarragona, on s’haurien documentat més d’una desena d’exemplars de les quals només es conserven quatre laudae. Fora de Catalunya cal destacar molt especialment el conjunt de laudae descobertes a Coscojuela de Fantova (Monte Cillas, Osca), l’exemplar d’Alfaro (Logronyo), la peça dedicada a Severina procedent de Dénia i el conjunt de laudae descobertes en relació amb les basíliques paleocristianes de Sa Carrotxa de Manacor i Son Peretó (Mallorca). Fora de la Tarraconense, les peces conegudes són poques i es limiten a diverses peces procedents d’Itàlica i una de Frende (Porto). En pocs casos es poden datar per dades arqueològiques i es tendeix a fixar-ne la datació a partir de criteris estilístics. Les peces hispàniques acostumen a ser comparades a exemplars del nord d’Àfrica, especialment del nord de Tunísia, d’on procedeix el conjunt més important de laudae musives de l’Imperi estudiades en diverses ocasions per N. Duval. Una part important de les peces africanes se situen dins d’un període cronològic força limitat que va des de la segona meitat del segle IV fins a la primera meitat del segle V, coincidint amb l’autorització per a poder enterrar els difunts dins les esglésies, fet que possiblement explica el desenvolupament d’aquesta tipologia de cobertures sepulcrals (Duval, 1976, pàgs. 70-71).

A més d’Àfrica i la Península Ibèrica, es documenten mosaics funeraris a la basílica de Salemi (Sicília), Porto-Torres (Sardenya), la basílica de Grado (Itàlia), Salona (Croàcia) i alguns exemplars a Síria.

Bibliografia

  • Ripoll, e.p.; Delbrueck, 1929; Balil, 1955, XXVIII, pàgs. 142-144; Palol, 1967; Vives, 1969; Barral, 1972, XXXVIII, pàgs. 476-485; Alfoldy, 1975; Sotomayor, 1975; Duval, 1976; Volbach, 1977; Barral, 1978; Travesset, 1993, pàgs. 71-140; Duval, 1996, pàgs. 71-79; Gómez - Mayer, 1996, XXXI, pàgs. 49-96.

Passem a fer un inventari dels mosaics funeraris localitzats a Catalunya:

Mosaic de Barcelona

Aquesta peça fou descoberta al novembre del 1954 durant les excavacions realitzades per l’Institut d’Història de la Ciutat de Barcelona a la plaça d’Antoni Maura dirigides per A. Duran i Sanpere. Fa 211 × 73 cm. La seva decoració, disposada de manera transversal en relació amb la posició del difunt, està composta per una sanefa amb trena de doble cap sobre un fons fosc i una banda de quatre cubs que emmarca un motiu central constituït per un crismó amb alfa i omega a l’interior d’una corona dentada. A cada costat dos roleus d’acant surten de la corona central i es despleguen, alternant fulles negres amb flors vermelles. Els colors predominants són el vermell, l’ataronjat, el blanc, el verd i el negre.

El mosaic cobria una tomba d’una necròpoli del romà tardà situada en la intersecció de la Via Laietana i l’avinguda de la Catedral, a extramurs de la ciutat romana, en el terreny ocupat fins al començament del nostre segle per una església dedicada a Santa Maria datada al segle XVIII. La necròpoli, composta per un total de dotze sepultures, s’instal·là aprofitant les estructures arquitectòniques d’una vil·la suburbana abandonada cap al segle III, una habitació amb capçalera semicircular identificada com el triclinium. A l’angle nord-est d’aquest àmbit hi havia una sepultura en fossa de 190 × 55 cm, originalment feta a base de murs de maçoneria, que recolzava directament sobre el paviment musiu de l’estança i era coberta amb peces de ceràmica revestides per una capa d’opus signinum que en un moment posterior se substituí per la lauda sepulcral que estudiem.

La major part d’investigadors que han estudiat aquest mosaic remarquen l’africanisme, especialment pel que fa al motiu central del crisma inserit dins d’una corona, molt freqüent en les peces nord-africanes (per exemple en la sèrie d’Upenna a Tunísia). A la Península Ibèrica aquest motiu apareix també a Tarragona, possiblement a l’anomenada lauda d’Ampeli i en un altre exemplar trobat prop seu, a l’exemplar d’Ursicinus (Alfaro, Logronyo) i al mosaic de Balería a la basílica de Son Peretó (Mallorca). Els investigadors daten la lauda de Barcelona al segle V.

Tant per l’acurada factura de la làpida com per la seva iconografia, es fa molt versemblant pensar que es tracta de la sepultura d’un personatge destacat de la comunitat cristiana de Bàrcino. Tradicionalment s’ha identificat amb el sepulcre del bisbe Pacià, que exercí els últims anys del seu episcopat al final del segle IV. Ara bé, el fet que la dignificació de la tomba no es produís en el moment de la inhumació del difunt (com seria lògic si es tractés de la figura del bisbe de la ciutat) sinó en un moment posterior, quan se substituí la coberta original d’opus signinum per una làpida de mosaic, amb un crismó amb corona i flors vermelles (corona purpurea) —símbol d’aquells que havien aconseguit el cel per la sang—, fa dubtar que es tracti de la tomba del bisbe Pacià. Més aviat cal pensar que ens trobem davant la sepultura i cella memoriae d’un màrtir local.

Bibliografia

  • Ripoll, e.p.; Palol, 1967, pàg. 343; Sotomayor, 1975, pàg. 209; Duval, 1976. pàgs. 113-114, figs. 47 i 48; Barral, 1978, pàg. 60; Travesset, 1993, pàgs. 106-108; Gómez - Mayer, 1996, XXXI, pàg. 54.

Mosaic del paviment de Santa Maria de Terrassa

Làpida funerària de mosaic i marbre situada a l’antic paviment de Santa Maria de Terrassa.

ECSA - F. Bedmar

Aquesta peça és integrada a la zona sud-est del paviment original de la basílica de Santa Maria de Terrassa, adossada al mur sud de la primera ampliació de l’església primitiva abans de l’exedra semicircular que contenia una tomba de lloses. L’exemplar és compost per tres lloses de marbre de 59, 56 i 58 cm per 40 cm, emmarcades per una banda de mosaic. Al marge esquerre de la banda, hi ha una decoració de quadres blancs i negres i a la dreta una doble sanefa. Una altra sanefa formada per dues cintes tricolors entrellaçades decora la part inferior i la part superior és ocupada per una inscripció, en mal estat, que fa referència al difunt (Cecilianus o Cecilius) transcrita per J. Gómez Pallarès i M. Mayer de la manera següent:

1 SECURUS […]
2 (vacat) CECIL[…]
3 N+[…]
4 [……]
5 ES[…]
6 EST E[…]

P. de Palol considerava que la peça tenia una datació no posterior a la segona meitat del segle V. X. Barral la data de manera genèrica al segle V, mentre que segons J. Gómez Pallarès i M. Mayer la sanefa i la inscripció devien correspondre a una reutilització de la sepultura que hauria tingut lloc cap al segle VI.

Bibliografia

  • Palol, 1967, pàg. 328; Barral, 1978, pàg. 134; Gómez - Mayer, 1996, XXXI, pàg. 55.

Mosaic del paó de Santa Maria de Terrassa

Fragment de mosaic funerari amb la figura d’un paó, conservat a l’interior de l’església de Santa Maria de Terrassa.

ECSA - M. Catalán

Aquest fragment de mosaic va ser descobert l’any 1947 per J. de C. Serra i Ràfols a l’església de Santa Maria de Terrassa, en una zona de sepultures. En el moment de la troballa feia 140 × 70 cm, tot i que després, durant la seva restauració i adequació va perdre un bon nombre de tessel·les. Actualment fa 70 × 60 cm i és exposada a l’interior de l’església de Santa Maria. El fragment representa un paó mirant cap a l’esquerra. Els colors utilitzats són el blanc, el vermell, el gris, el negre, el blau i el verd.

Els investigadors no acaben de posar-se d’acord sobre si es tracta o no d’una lauda sepulcral. En alguns casos es creu que podria ser un fragment d’un mosaic pavimental reutilitzat per cobrir una tomba, ja que no corresponia ni per mides ni per orientació a la sepultura que cobria i, a més, la seva instal·lació fou posterior a la construcció de la tomba. Altres autors consideren que el paó degué formar part d’un motiu de paons afrontats davant d’un crater. Es data entre el final del segle IV i el començament del segle V.

Bibliografia

  • Barral, 1978, pàg. 130; Gómez - Mayer, 1996, XXXI, pàg. 55.

Mosaic de Sant Cugat del Vallès

Exemplar descobert entre els anys 1931 i 1932 durant les excavacions realitzades a l’interior del claustre romànic del monestir dirigides per P. Bosch i Gimpera amb la col·laboració de J. de C. Serra i Ràfols i J. Puig i Cadafalch. Les circumstàncies de la troballa són confuses i es desconeix el lloc exacte on se situava. Fins i tot, hi ha dubtes si realment es tractava d’una lauda o paviment musiu. El 1955 era dipositada al Museu Arqueològic de Barcelona però després es va perdre. La peça era força malmesa i estava molt fragmentada. El fragment principal mostrava la part superior d’un colom mirant a la dreta amb dos petits motius decoratius al fons de caràcter floral o geomètric. Altres fragments pertanyents a la sanefa eren decorats amb filades de tessel·les negres que emmarcaven una doble filera de tessel·les blanques i una decoració d’onades.

Bibliografia

  • Barral, 1972, XXXVIII, pàgs. 478-482.

Mosaic d’Òptim de Tarragona

Aquesta lauda musiva fou trobada a la necròpoli del Francolí (Tarragona) durant les excavacions dels anys vint. Cobria el sepulcre núm. 40, construït amb lloses, i tenia unes mides originals de 228 × 70 cm, tot i que actualment en manca la part inferior. És exposada al Museu de la Necròpoli Paleocristiana.

La major part de la superfície de la lauda, emmarcada per un fi llistó de marbre i rivetejada per una sanefa de trena de doble cap, és ocupada per la representació d’un individu, possiblement el difunt, de dimensions pròximes a les naturals. Es representa barbat de front, vestit amb una llarga toga, amb rivetejat ocre i negre, plegada sobre l’avantbraç esquerre. La mà dreta està en actitud de benedicció i amb la mà esquerra agafa un volumen. L’envolten flors vermelles i ataronjades sobre un fons blau. La figura s’inscriu dins una mena d’arc motllurat sobre el qual apareix una inscripció en vers (hexàmetres dactílics) de lletres negres sobre fons blanc referida al difunt:

1. OPTIME MAGNARUM […]
2. CUI MAXIMA RERU[M…]
3. DIVINAS CAELI QUAS PROMIS+++
4. ARCES ECCE DEDIT SANCTA CRHISTI
5. IN SEDE QUIESCIS

La traducció és:

“Òptim, […] a qui ha estat encomanada la major preocupació per les coses importants […], heus aquí que Déu t’ha concedit les divines fortaleses del cel que et va prometre; reposes ja en la santa seu de Crist.”

Tant J. Vives (1969, pàg. 93), G. Alföldy (1975, pàg. 412), com J. Gómez Pallarès i M. Mayer (1996, pàg. 75)(*) proposen identificar el difunt com a bisbe però no hi ha cap evidència ni en la inscripció ni en la iconografia del personatge representat que permeti de confirmar aquesta identificació.

Un element interessant de la inscripció és la fórmula sancta Christi sedes quiescis, que permet considerar aquesta sepultura com a enterrament privilegiat, ja que aquesta sedes Christi es refereix possiblement a la basílica o memoria on es devien conservar les relíquies dels màrtirs de Tarragona Fructuós, Auguri i Eulogi, espai que la investigació situa tradicionalment en aquesta necròpoli i d’on procedeixen altres inscripcions funeràries que fan al·lusió a inhumacions ad sanctos.

P. de Palol vincula aquest exemplar a representacions tardanes de caràcter oficial com la que apareix al sarcòfag d’Adèlfia ai Museu de Siracusa, datat cap al 340, o el retrat de Flavi Patrici en el seu sarcòfag de la necròpoli de Sant Sebastià (Roma), obra datada l’any 360. També remarca la semblança del gest d’Òptim amb un frontal de sarcòfag de la mateixa necròpoli de Tarragona anomenat “de les orants”. D’altra banda, la composició i l’estil d’aquest mosaic funerari es relacionen directament amb els díptics consulars característics del Baix Imperi, on els personatges apareixen representats en una actitud semblant: de manera frontal i sota estructures arquitectòniques que tenen com a objectiu dignificar la seva persona, com el díptic d’Estilicó conservat a la catedral de Monza i datat cap a l’any 400, el de Probus (Aosta), en 406, el d’Anteni de Verona o el d’Anastasi de Berlín datat de l’any 517. També la peça de l’apòstol Pau, conservada al Musée de Cluny de París, presenta idèntiques arcuació i actitud que el personatge d’aquest mosaic de Tarragona. Aquest exemplar s’acostuma a datar al primer quart del segle V.

Bibliografia

  • Palol, 1967, pàgs. 340-341; Volbach, 1977, fig. 53; Gómez - Mayer, 1996, XXXI, pàg. 75.

Mosaic d’Ampeli de Tarragona

Detall del mosaic d’Ampeli i mosaic, molt malmès, del Bon Pastor, que cobrien sengles tombes de la necròpoli paleocristiana del Francolí, a Tarragona.

Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona

Aquesta peça fou trobada durant les excavacions dels anys vint a la necròpoli paleocristiana del Francolí (Tarragona). Fa 182 × 70 cm. Li manca la part superior o esquerra. Actualment és exposada al Museu de la Necròpoli Paleocristiana.

Una àmplia sanefa vegetal emmarca l’espai central, on sobre fons blau es disposen tres zones de composició. Els tres motius estan disposats de manera transversal respecte de la posició del difunt: a la part dreta hi ha una cràtera gallonada de la qual surten branques i flors; el centre és ocupat per un be; i a la part superior es troba una inscripció amb lletres ataronjades sobre fons blau i vermell. La inscripció diu:

1. AMPELI
2. IN PACE
3. REQUIES-
4. CAS

J. Gómez Pallarès i M. Mayer (1996, pàg. 76) consideren que la inscripció presenta l’estructura d’un codex purpureus amb el fons vermell i les lletres grogues representant litterae aureae. Probablement es tractava d’un individu important de la comunitat cristiana de Tarragona, com evidencia la iconografia i la seva gran qualitat tècnica. Es pot datar al primer quart del segle V.

Mosaic del sepulcre 16 de la necròpoli del Francolí de Tarragona

És un exemplar molt deteriorat. Només conserva part de la sanefa i el terç superior de la peça. Aquest fragment permet observar la seva estreta relació amb la lauda d’Ampeli, especialment pel que fa al tipus de sanefa, colors, tècnica i estil. La decoració de la part superior —que manca a la làpida d’Ampeli, on s’intueix una representació semblant— reproduïa un crismó amb alfa i omega, inscrit en una circumferència, i restes d’una inscripció:

1. A (crismó) ω
2. […] O
3. […..]I
4. […]IS 5. [REQUIESC]AT
6. [IN PA]CE
7. […]V

Com el mosaic d’Ampeli, cal datar aquesta peça al primer quart del segle V.

Mosaic del sepulcre 77 de la necròpoli del Francolí de Tarragona

Aquest exemplar és conservat al Museu de la Necròpoli Paleocristiana i és conegut amb el nom de lauda del Bon Pastor. La peça, situada sobre un sepulcre de lloses, és força malmesa i conserva només una superfície de 87 × 52 cm, corresponents a la seva part superior. Les tessel·les són molt petites i irregulars. Està protegida per un gruixut marc motllurat de marbre blanc i la superfície musiva és emmarcada per una sanefa de trena de doble cap a l’interior de la qual hi ha representada la figura d’un jove amb túnica curta amb clavi i posició estant (braç esquerre paral·lel al cos i braç dret aixecat). Sobre el cap del jove dos coloms afrontats emmarquen un crismó. La superfície de la peça, de color clar, està decorada també amb motius vegetals i una àncora. P. de Palol assenyala que a l’interior del sepulcre es va poder documentar un esquelet que havia portat vestits ornats amb fils d’or.

El seu estil i la composició són semblants a la sèrie de laudae amb representacions d’orants aparegudes a Coscojuela de Fantova (Monte Cillas, Osca), peces de marcat caràcter africà, i molt especialment a alguns mosaics de Tabarka (Tunísia). P. de Palol la data en el segon quart del segle V.

Bibliografia

  • Palol, 1967, pàgs. 329 i 341; Duval, 1976, pàg. 49, fig. 22.