Arqueologia funerària del llevant de la Laietània

A la zona de la Laietània compresa entre la serralada litoral, els rius Besòs i Tordera i el mar, és a dir, les actuals comarques del Maresme i el nord del Barcelonès, se situen dues ciutats romanes: Bètulo (Badalona) i Iluro (Mataró), fundades al segle I aC i qualificades per Plini com oppida civium romanorum. Es desconeixen els límits territorials d’aquestes dues ciutats, encara que els accidents naturals, rieres, turons, etc., sens dubte els condicionaren.

Tot i que està molt més documentada arqueològicament la ciutat de Bètulo, és molt més coneguda l’època baiximperial d’Iluro i també la seva arqueologia funerària, la qual ha proporcionat més elements que els coneguts fins ara a Bètulo.

Tipologia

En general, les troballes funeràries tardanes localitzades en ambdós jaciments no difereixen de les troballes funeràries d’aquest període. Pel que fa al tipus de sepultures, el més senzill consisteix en una simple fossa on es diposita el difunt (de vegades protegit per una caixa de fusta de la qual s’acostumen a conservar els claus). No obstant això, la tipologia més habitual en el territori analitzat és aquella que utilitza tègules per a la seva construcció. Aquestes tègules es disposen formant una caixa de doble vessant, de vegades amb imbrices a la part superior, que dóna lloc a una estructura de secció triangular. Un altre tipus de sepultura documentat sovint és el fet amb lloses de pedra disposades en forma de caixa.

Els enterraments en àmfora eren pràctica habitual en el món del romà tardà i se’n coneixen alguns exemples en aquesta zona. Altres tipus de sarcòfags en plom, marbre, etc., són poc freqüents, tot i que també estan documentats. S’ha de destacar el fragment de tapa de sarcòfag en marbre decorat amb l’escena dels tres joves hebreus en el forn de Babilonia, amb una datació de la primera meitat del segle IV, que va aparèixer a Badalona, prop de la necròpoli tardana de Can Peixau, amb la qual es podria relacionar. Quant als sarcòfags de plom, hi ha notícies de la troballa d’alguns exemplars, tres de procedents de l’entorn de la vil·la de Torre Llauder i un al carrer de Munt d’Arenys de Mar. També hem de mencionar dues sepultures de tègules recobertes amb planxes de plom aparegudes a la necròpoli de la Bòbila o Rajoleria Ros.

Cronologia

El fet que els diferents tipus d’enterraments tinguin una llarga pervivència durant tota l’antiguitat tardana i l’absència pràcticament absoluta d’aixovars que permetrien de concretar la data de l’enterrament, fa difícil precisar la cronologia dels diversos tipus de tombes. L’única datació exacta la proporcionen els enterraments en àmfora, ja que aquests contenidors tenen unes datacions força precises. No obstant això, s’han establert certs criteris cronològics: es creu que les tombes de tègules són característiques dels segles IV i V, amb tendència a desaparèixer cap al segle VI, tot i que no s’exclou la possibilitat d’exemples més tardans. Quant a les sepultures construïdes amb lloses de pedra, es documenten durant un ampli període que se situa cronològicament des del segle VI fins al segle XII.

Aixovar funerari

Les sepultures de l’antiguitat tardana rarament contenen dipòsits funeraris, fet que fa molt difícil determinar-ne la datació. De vegades es fa referència a la troballa de monedes en relació amb inhumacions, però no és possible establir si es tracta de dipòsits funeraris o de troballes prop de tombes, tal com s’esdevé en una tomba documentada en relació amb les estructures de la vil·la de Can Peixau, on es va trobar una moneda de plata i una de bronze del segle IV però no és possible determinar amb exactitud si les monedes foren trobades en relació directa amb l’inhumat o en les seves proximitats i, per tant, no poden ser utilitzades per a establir-ne la cronologia.

Entre els possibles objectes d’aixovar funerari documentats a les necròpolis que hem analitzat destaquen la sivella trobada en una tomba de la necròpoli de la Rajoleria Robert (Vilassar de Mar), una peça de 5 × 3, 5 cm, amb la representació de dos animals afrontats —dofins segons M. Prevosti—, que la mateixa autora data del segle IV. A Pineda de Mar i en relació amb una sèrie d’estructures romanes, entre les quals destaquen dipòsits, murs, sepultures, etc., es va descobrir una sivella de cinturó de tipus liriforme amb una cronologia del segle VII, amb perduració fins al començament del VIII. També és molt interessant l’anell que va aparèixer durant les excavacions realitzades l’any 1979 a la necròpoli de Santa Anna (Premià de Dalt) dins una tomba de tègules. Es tracta d’una peça de bronze de 12, 9 mm de diàmetre decorada en negatiu i baix relleu amb un crismó i un colom amb una branca. La peça s’ha datat entre els segles IV i V. Aquest objecte és un delspocs exemples en què és possible determinar la filiació religiosa del difunt ja que (i exceptuant la presència d’alguna llàntia amb motius cristians o la vinculació de les sepultures a un edifici de culte) és molt arriscat a partir de criteris tipològics o d’orientació de les sepultures, determinar si es tracta de tombes i necròpolis de caràcter cristià o pagà.

Epigrafia

La manca d’inscripcions funeràries descobertes a la Laietània litoral és un fet també remarcable. Una excepció notable són tres peces, dues de trobades en relació amb la necròpoli tardana de l’ermita de Sant Martí de Mata (Mataró) i una tercera apareguda juntament amb sepultures al voltant de Sant Cebrià de Cabrera. De les dues primeres, una és una inscripció en pedra interpretada en relació amb una deposició de relíquies vinculada a la dedicació de l’edifici, amb un formulari que només es coneix a partir del segle III. L’altra és un petit fragment de placa de terra cuita amb inscripció que devia fer referència a un enterrament ad sanctos. Finalment, la trobada a Sant Cebrià de Cabrera és un fragment en marbre blanc possiblement del segle V, amb una dedicació que al·ludeix al fet de descansar en pau.

Necròpolis urbanes

A lluro està documentada una necròpoli intramurs a la zona de l’actual església de Santa Maria, en un lloc que prèviament havia estat ocupat per un edifici de culte pagà i on havia existit també una necròpoli d’incineració altimperial. Al voltant i prop d’aquest edifici, s’han documentat en diverses obres de remodelació des del segle passat (i principalment durant els anys cinquanta del segle actual) nombroses sepultures, majoritàriament de tègules i sense dipòsits funeraris destacables.

A Bètulo es desconeix la situació de la necròpoli urbana d’època tardana i no tenim cap dada que ens permeti assegurar-ne l’existència. No obstant això, sí que s’ha documentat la presència de diversos enterraments a l’àrea central de la ciutat, centrats en la zona propera al fòrum, en la zona entorn de l’actual església de Santa Maria i també en la part baixa del jaciment, entorn de la Via Augusta, alguns dels quals ja extramurs. Es tracta d’enterraments de tipologia diversa, però majoritàriament de tègules de doble vessant, encara que hi ha un cas d’enterrament en àmfora, concretament en una àmfora Africana I, i una petita tomba feta amb murs de pedra, amb una estructura semblant a una cuppa.

Necròpolis rurals

La majoria de necròpolis documentades al territori dels nuclis urbans de Bètulo i lluro s’han de posar en relació o amb establiments rurals o bé amb llocs de culte. En el primer dels casos, les troballes de sepultures són abundants a tota la Laietània i es tracta, bàsicament, d’enterraments aïllats o poc nombrosos, tot i que hi ha algunes zones, gairebé sempre relacionades amb les principals vies de comunicació, principalment la Via Augusta, amb grups més amplis de sepultures que ens indiquen l’existència de necròpolis d’una certa importància. Dues de les necròpolis més extenses que s’han localitzat a la Laietània són les anomenades de la Rajoleria Robert i la del Palmar Hotel. A la Rajoleria Robert (Vilassar de Mar) es van trobar les restes d’una important necròpoli amb tombes d’incineració i d’inhumació. La major part de sepultures són construïdes amb tègules i els dipòsits funeraris són escassos. Destaca la si vella amb decoració ja esmentada. A la zona del Palmar Hotel, a Premià de Mar, es trobà un important conjunt de tombes (més de mig centenar) la majoria de tègules, però també de fossa i dues en àmfora. Aquesta necròpoli, igual que l’anterior, devia estar relacionada amb una gran vil·la o una aglomeració d’hàbitat.

Les sepultures vinculades a un establiment rural se situen habitualment prop seu, formant petites necròpolis, com en els casos de la Bòbila o Rajoleria Ros i Can Rafart. La Bòbila o Rajoleria Ros és a uns 400 m de la vil·la de Torre Llauder, amb la qual sens dubte s’ha de relacionar. S’hi documentaren tombes de tègules i sarcòfags de plom. Entre l’aixovar que es va trobar a l’interior d’alguna de les tombes, hem d’esmentar llànties Hayes I - Atlante VIII i dues monedes datades en 337-341 i 378-383. Can Rafart, situada dins l’actual nucli urbà de Mataró, era prop d’una estructura interpretada com un edifici dedicat a activitats productives. S’hi van localitzar catorze sepultures de tègules de secció triangular o quadrada.

En alguns casos, les sepultures ocupen o reutilitzen parcialment part de les construccions de la vil·la. La reutilització d’estructures d’establiments rurals com a espai funerari en època tardana és un fenomen àmpliament documentat tant a la Tarraconense com en d’altres províncies de l’imperi i forma part d’una sèrie de transformacions funcionals que experimenten aquests establiments durant l’antiguitat tardana. Alguns jaciments on es constata aquest fet són Ca la Madrona, el Sant Crist de Cabrils i Can Peixau. A Ca la Madrona, Mataró, es trobà una necròpoli que podria pertànyer a un important assentament rural, ja que hi aparegueren nombroses tombes. Al Sant Crist de Cabrils es documentà també l’amortització de part de les estructures de l’establiment per a instal·lar una necròpoli de la qual es coneixen diverses sepultures de tègules. A Can Peixau, Badalona, es va localitzar un recinte limitat per dos murs reutilitzats com a tancament d’un espai que, sens dubte, es volia dedicar específicament a zona funerària. Era situat sobre la part rústica d’una important vil·la, al peu de la Via Augusta i al costat d’una construcció circular interpretada com un edifici funerari d’incineració altimperial. A la part excavada d’aquest recinte es van localitzar onze enterraments que corresponien a diversos tipus: caixa feta amb teules, caixa de fusta de la qual s’han conservat els claus; en un forat fet a la terra verge i cobert amb teules; dins un taüt de fusta, amb fossa tallada a la terra verge i cobert amb teules de doble vessant. Els tres enterraments adults restants estaven fets directament a la terra i coberts també per terra. Quant als infants, i com era habitual en el món del romà tardà, estaven enterrats cadascun d’ells a l’interior d’una àmfora, una de procedent del nord d’Àfrica, de l’actual Tunísia —tipologia Africana I— i l’altra, bizantina, tipologia Late Roman 1, procedent de la zona de l’actual Turquia. S’han de mencionar també dues sepultures, una de les quals amb caixa de fusta i fossa a la terra verge, aparegudes en excavacions els anys cinquanta.

Quant a l’existència de necròpolis relacionades amb llocs de culte, se n’han documentat diversos exemples a la Laietània. En alguns casos les intervencions arqueològiques han pogut determinar que les esglésies i ermites foren construïdes sobre l’emplaçament d’estructures pertanyents a un establiment rural romà. Les esglésies de Sant Martí de Mata (Mataró), Sant Miquel del Cros (Argentona), Sant Cebrià (Cabrera de Mar) o Sant Cristòfor (Cabrils) en són alguns exemples. L’anàlisi d’aquest fenomen és vital per a comprendre el procés de cristianització del territori i posa en relleu els vincles existents entre el sistema d’explotació i la penetració de l’Església al món rural durant l’antiguitat tardana. Sovint és molt difícil establir quina seqüència cronològica hi ha entre establiment rural, església i sepultures, ja que no es pot determinar si les sepultures es troben allà per la presència d’un edifici de culte o si és l’edifici el que es construeix per la presència anterior d’un espai funerari. La capella de Sant Miquel del Cros es construeix a partir de les estructures d’un establiment rural romà que ja havia estat utilitzat per a instal·lar nombroses tombes de tègules, com sembla que evidencia el fet que les tombes apareguessin directament sobre el paviment d’opus signinum de l’establiment rural i sota el nivell de circulació original de l’església. El mateix s’esdevé amb l’església de Sant Cebrià, construïda sobre un establiment rural romà dotat d’un sector residencial on, segons M. Prevosti, s’instal·là un oratorium durant el segle V, que posteriorment donà lloc a la construcció d’una església. La destrucció de l’edifici el 1950 va permetre documentar l’existència de sepultures de tègules sota el paviment de l’absis. Un exemple molt interessant és el de l’ermita de Sant Martí de Mata, situada al NW de la ciutat de Mataró, on les intervencions arqueològiques dutes a terme la dècada dels anys cinquanta per M. Ribas van poder determinar que l’edifici de culte estava construït sobre les estructures d’un establiment rural d’època romana (es van descobrir murs, fragments de paviments d’opus signinum, ceràmica d’època tardana, etc.). En relació amb l’edifici es van documentar sepultures de tègules, una llàntia decorada amb motius cristians i les dues inscripcions a què hem fet referència anteriorment, que semblen evidenciar que en un moment indeterminat (si ens basem en la inscripció que faria referència a la deposició de relíquies al segle VII) l’edifici prengué un caràcter martirial.

Bibliografia

• Ribas, 1975. pàgs. 51-58, 59-62. 65-66. 72-86 i 108-113; Guitart, 1976, pàgs. 167-168; Prevosti. 1981a, pàgs. 120-127, 173-178, 192, 246-248, 343 i 475-477 i 1981b. pàgs. 129-130, 176: Fabre. Mayer. Roda, 1984, vol. I. núm. 96, pàg. 140. núm. 123. pàg. 166 i núm. 124. pàgs. 166-168: Garcia - Cerdà, 1990, pàgs. 7-22; Gurri - Ruiz, 1993, 5, pàgs. 73-85; Clariana - Járrega, 1994, pàgs. 117-126: Chavarria, 1996, X, pàgs. 165-202; Coll - Járrega, 1996-97. pàg. 1071; Chavarria, 1998, XXXIX. pàgs. 9-30.