Món funerari de la ciutat de Tàrraco

Introducció

Tradicionalment s’ha considerat que a partir de la segona meitat del segle III es produeix l’aparició de grans àrees funeràries que ocupen l’espai extramurs de la ciutat de Tàrraco. Almenys dues d’elles se situen en el vessant sud-occidental de la ciutat, ocupant antics espais residencials parcialment abandonats. Es tracta de l’anomenada necròpoli paleocristiana del Francolí i d’una àrea més imprecisa ocupada actualment pel Parc de la Ciutat, el carrer de Pere Martell i els carrers adjacents. Una tercera necròpoli, coneguda com a Mas Rimbau, s’estén per una zona no urbanitzada en època romana al NW de la ciutat.

Totes elles presenten uns trets coincidents: necròpolis a l’aire lliure situades extramurs, prop de les vies perifèriques, ús de ritus de la inhumació, escassos aixovars i dipòsits funeraris —sempre presents en els enterraments més antics— i una orientació estàndard majoritària: W-E, amb el cap a ponent.

No són, és clar, els primers vestigis funeraris que es coneixen. S’han produït nombroses troballes en incineració o inhumació que reflecteixen la cultura de la mort a la ciutat romana des de l’època republicana tardana. No obstant això, és a partir del segle III i especialment durant els segles IV i V quan es formen els grans cementiris que hem esmentat. La seva aparició és el resultat d’una nova pràctica funerària propiciada per una evolució de la societat romana en la qual l’adopció del cristianisme té un paper important.

Malgrat que la ciutat de l’antiguitat tardana pateix una forta contracció i la població es concentra fonamentalment en dos espais —zona portuària i part alta, tot ocupant l’antiga seu del Consilium Provinciae Hispaniae Citerioris i el circ—, el perímetre emmurallat republicana tardana i altimperial manté una clara vigència legal i les principals àrees d’enterrament se situen fora d’aquest recinte. Aquesta tendència reflecteix una continuïtat de les disposicions legals romanes que es coneixen des de les Lleis de les XII Taules, i que es refermen contínuament després. En època visigòtica, sant Isidor defensa la situació extramurs dels cementiris (Etym. 15, 11) i un cànon del concili I de Braga —any 561— manté que els cementiris urbans continuïn extramurs. No obstant això, també es coneixen petites àrees d’enterrament dins de la ciutat visigòtica, un fet habitual en les ciutats d’aquesta època —Bàrcino i València, per a mencionar les més properes— i que és profundament conegut.

Fem, tot seguit, una relació sintètica de les principals àrees d’enterrament conegudes fins ara, ordenades topogràficament:

Extramurs: sector meridional

Una de les zones funeràries preterencials de Tàrraco s’estenia per la plana al·luvial del marge esquerre del riu Francolí, entre el límit meridional de la ciutat, l’àrea portuària i el riu. L’origen d’aquesta ocupació s’ha de situar en època republicana tardana en relació amb la xarxa viària que vertebrava les comunicacions i l’accés a la ciutat. Coneixem diversos trams de vies d’aquest sistema, constituïdes per una barreja compactada de morter, pedres i còdols, en disposició aparentment radial interconnectats amb trams perpendiclars.

L’excavació, entre els anys 1923 i 1933, dels terrenys destinats a acollir la fàbrica de la Tabacalera, va posar al descobert el que s’ha anomenat necròpoli paleocristiana (també ha rebut els noms de necròpoli romanocristiana, necròpoli de Sant Fructuós, necròpoli del Francolí o de la Tabacalera, etc). Amb anterioritat, s’havien produït troballes més o menys aïllades i escassament documentades d’enterraments en zones properes. Després de la Guerra Civil Espanyola, es produïren noves troballes coincidint amb el creixement urbanístic d’aquest sector de la ciutat. Segons els coneixements que en tenim actualment, al sector meridional d’extramurs sembla que es perfilen dues grans àrees d’enterraments: la ja esmentada necròpoli paleocristiana del Francolí o de la Tabacalera i una àrea encara poc definida que s’estén pel Parc de la Ciutat i els carrers de Pere Martell, Ramón y Cajal i Prat de la Riba. Vora la primera d’elles recentment s’ha identificat una nova basílica amb prop de 172 enterraments que ocupen el seu subsòl.

Necròpoli paleocristiana

Per a J. Serra i Vilaró, els límits de la necròpoli paleocristiana de Tarragona —la necròpoli en superfície (sub divo) d’època romana tardana més extensa coneguda a l’occident mediterrani— eren clars: limitaria a l’E amb un vial romà, al N amb un mur conservat actualment a l’angle sud-oriental del soterrani del museu, al S amb la basílica o el “camí de la Fonteta” i a l’W amb l’extrem final de l’àrea d’exposició in situ actual. El nombre total d’enterraments identificats i numerats per J. Serra i Vilaró va ser de 2 051, una xifra que probablement està per sota del volum real d’inhumacions existents (alguns enterraments conservaven restes de més d’un individu).

La tesi que rep més consens situa la formació d’aquesta àrea funerària a la segona meitat del segle III, en un espai ja prèviament urbanitzat. Precisament amb relació a aquesta urbanització, de la qual destaquen un tram de vial i diverses estructures residencials i productives, cal situar els monuments funeraris i les escasses mostres del ritu d’incineració d’època tardorepublicana i altimperial situades al costat de les vies d’accés a la ciutat. Aquesta coexistència i alternança d’activitats i funcions diverses és un fenomen àmpliament documentat en aquesta zona.

La hipotètica ubicació en aquest punt de les despulles mortals del bisbe Fructuós i dels seus diaques Auguri i Eulogi, martiritzats a l’arena de l’amfiteatre el 21 de gener de l’any 259, hauria actuat com a dinamitzador de l’activitat funerària. I és aquesta referència la que devia justificar la construcció, en un moment encara no plenament definit dels segles IV-V, d’un recinte de culte que devia ocupar un dels extrems de la necròpoli. El moment final de la necròpoli, entesa com a tal. sembla situar-se dins de la primera meitat del segle V, tot i que és indubtable una continuïtat fins als segles VI-VII, en proporció molt reduïda i possiblement circumscrita al recinte cultual, com ho demostren determinats elements epigràfics, estratigràfics, metàl·lics i ceràmics. És certament significativa l’absència d’àmfores —el contenidor funerari més usual— que puguin ser datades més enllà de la primera meitat del segle V. Tot i que aquesta aparent interrupció de l’ús de les àmfores no és un argument concloent a l’hora de determinar el final de la necròpoli (es podrien utilitzar altres menes de contenidors), no es pot obviar que l’àmfora continua essent habitual més enllà de la primera meitat del segle V, cosa que no succeeix a la necròpoli.

És problemàtic definir com es vertebrava aquest espai funerari. No es detecta, de manera clara, una disposició ordenada dels enterraments en fileres paral·leles, com succeeix en els punts coneguts de l’àrea d’enterrament del Parc de la Ciutat/avinguda Ramón y Cajal/Prat de la Riba/Alguer. No és descartable que aquesta percepció sigui, almenys en part, la conseqüència de la visualització en un sol pla del que és, en realitat, una successió seqüencial d’enterraments. Si ens cenyim a l’àrea actualment visible, admetent, com a hipòtesi, una disposició perpendicular de les tombes respecte dels vials de circulació interna i considerant l’orientació de les estructures tumulars i de la restituible, aproximadament a partir dels contenidors conservats podem intuir un tipus d’ordenació “agrupada” de l’espai funerari. En alguns casos, s’observen clarament aquestes agrupacions ordenades i diferenciades de túmuls. També com a hipòtesi podríem relacionar aquesta ordenació amb una particular intensitat d’ocupació derivada de la proximitat de la basílica que s’erigeix, probablement, sobre la tomba dels màrtirs. D’entre el variat repertori tipològic d’enterraments documentats destaquen els mausoleus amb cripta localitzats en l’espai més immediat a la basílica.

Necròpoli del Parc de la Ciutat / carrer Pere Martell

A diferència de l’anterior, aquesta necròpoli només ha estat excavada de manera molt puntual i la major part ha desaparegut, indocumentada, durant el moment àlgid de la urbanització d’aquest sector els anys seixanta. Resulten per tant hipotètiques tant la unitat com la delimitació d’aquest espai funerari. Recents intervencions posen de manifest l’existència de mausoleus i recintes funeraris, tot i que encara no és possible definir amb una certa aproximació quins límits tenen. En els petits sectors excavats corresponents a l’àrea d’enterrament del Parc de la Ciutat/avinguda Ramón y Cajal/Prat de la Riba/Alguer s’observa una disposició regular i més individualitzada on els enterraments s’ordenen en fileres paral·leles. Aquest model, pràcticament ortogonal, amb les tombes disposades perpendicularment respecte dels petits vials que separaven les fileres, no sembla que es pugui aplicar a la necròpoli paleocristiana. També la tipologia de les estructures funeràries és, en comparació de la identificada a la necròpoli paleocristiana, sensiblement més simple, amb un predomini gairebé absolut dels enterraments en fossa. Quant a la cronologia, les dades actuals semblen indicar que l’extensió de la pràctica funerària en aquesta zona s’ha de situar dins del segle III.

Enterraments en el subsòl de la basílica del Parc Central (Eroski)

Recentment s’ha descobert una nova basílica prop de la necròpoli del Francolí o de la Tabacalera, associada a una sèrie d’estructures suburbanes —fundus o monasterium—. A l’interior de l’edifici, bastit durant la primera meitat del segle V, s’han documentat un total de 172 enterraments sobre un màxim estimat de 200. Aquests enterraments es disposen ordenadament en fileres i dins de fosses excavades en el subsòl de la basílica. Destaquen els enterraments en tègules, en caixa quadrada o triangular. A diferència del que s’esdevé a la basílica de la necròpoli paleocristiana (també ocupada per enterraments) o a la basílica de l’amfiteatre, en aquest cas no es detecta la presència d’una àrea d’enterraments annexa a l’edifici cultual. Tots els enterraments se circumscriuen a l’espai interior de l’edifici.

Altres àrees d’enterraments del sector meridional

A més d’aquestes àrees caracteritzades per l’extensió, densitat i continuïtat d’enterraments, tenim constància d’àrees funeràries de dimensions aparentment molt més reduïdes, puntuals, discontínues i imprecises que són, en la majoria de casos, difícils de caracteritzar. Dins d’aquesta mena de petites àrees d’enterraments aïllades es podrien incloure els enterraments localitzats a les excavacions del PERI (Tabacalera-Jaume I). A més d’una extensió molt limitada, els altres elements definidors d’aquesta segona categoria d’àrees d’enterrament són la baixa densitat i una clara discontinuïtat temporal.

Extramurs: sector septentrional

Necròpoli de Mas Rimbau

Aquesta necròpoli és situada al vessant meridional de la muntanya de l’Oliva, prop de la partida de Sant Pere Sescelades i a només uns 650 m de la part alta de la ciutat. Es tracta d’una àrea no afectada per l’expansió urbanística de la ciutat romana, amb escasses troballes arqueològiques, i en la qual s’han recuperat fins ara 433 enterraments.

A diferència de les àrees meridionals de la ciutat, aquesta es caracteritza per l’ús exclusiu d’enterraments a l’interior de fosses tipus banyera, sense sepulcres edificats. Només s’ha recuperat un sarcòfag amb símptomes clars de reaprofitament. Els enterraments es disposen en una densitat aproximada d’un enterrament cada 5 o 6 m2 i amb escasses superposicions. Les fosses es troben excavades a la roca o en nivells estratigràfics anteriors i l’orientació predominant és la SW-NE, amb els peus a llevant i el cap a ponent, sempre amb la posició de decúbit supí. S’observen lleugeres variacions en l’orientació, que poden ser conseqüència de la variabilitat estacional del sol o bé condicionades per la circulació interior de l’espai funerari. S’han donat sis casos d’orientació anòmala que s’han de relacionar amb els enterraments més antics —segona meitat del segle III—, disposats en taüt de fusta i amb dipòsit funerari.

L’anàlisi de la tipologia d’enterraments permet establir dues fases cronològiques, però els treballs efectuats —que no han exhaurit tota la necròpoli— no han permès d’observar un clar límit entre ambdues o un moment de transició. En la primera àrea s’han recuperat els enterraments ja esmentats del segle III. El tipus d’enterrament més utilitzat, després d’aquells que han perdut la coberta a causa dels treballs agrícoles posteriors, és l’enterrament en fossa i cobert amb tègules horitzontals. El següent tipus és l’enterrament en fossa introduint lateralment el cos en una àmfora escapçada. La cronologia d’aquesta àrea se situa entre la segona meitat del segle III i el segle V.

En la segona àrea, situada a l’W de la primera, s’observa la pràctica desaparició de les àmfores i les tègules i el grup majoritari és la fossa simple amb coberta de lloses de pedra irregulars. Les escasses àmfores recuperades, d’origen oriental, ens indiquen una cronologia aproximada dels segles VI i VII. En aquesta fase trobem fragments d’inscripció de clara filiació jueva, com un menorah i el nom de Samuel. Aquests fets són una prova més de la presència de població d’origen oriental a la ciutat.

Extramurs: sector oriental

Necròpoli de la basílica de l’amfiteatre

A l’interior de l’amfiteatre de Tarragona hi ha una basílica construïda durant el segle VI sobre l’arena en record del martiri patit pels sants Fructuós, Auguri i Eulogi en aquest mateix indret durant les persecucions de l’emperador Valerià. La implantació d’aquest recinte de culte va propiciar l’aparició d’una petita àrea funerària al seu voltant que devia estar en ús fins a l’abandó de la ciutat. Només un d’aquests enterraments se situa a l’interior de la basílica, en concret a l’interior d’una cambra annexa (sacrarium).

S’han documentat un total de 48 enterraments individuals, a més de tres petites cambres funeràries amb un nombre indeterminat d’inhumacions al seu interior. La majoria dels enterraments són en fosses excavades i amb una caixa interior de lloses obtingudes de l’espoli dels elements constructius de l’amfiteatre. L’orientació és NE-SW o E-W —paral·lela o perpendicular a la basílica— i amb el cap sempre a l’W.

Carrer de Sant Auguri

Recentment ha estat descobert un mausoleu funerari construït durant el segle IV i que és situat a uns 400 m al NW de la ciutat, entre aquesta i l’àrea funerària de Mas Rimbau. Es tracta d’un edifici de sala quadrangular amb tres petits absis annexos i un pòrtic d’accés. Al seu voltant han estat documentats sis enterraments infantils en àmfora.

Intramurs: la part alta

Els enterraments que s’han trobat a l’interior de les muralles són molt escassos i amb unes referències estratigràfiques imprecises. Prop del fòrum municipal s’ha documentat un enterrament infantil; a la torre del Pretori s’excavaren cinc inhumacions en tègula; a la plaça del Fòrum foren extrets un nombre reduït i indeterminat d’enterraments i, finalment, al carrer de la Mercè es van trobar també dos enterraments infantils. Aquests enterraments infantils poden tenir relació amb el costum, recollit en la legislació romana i documentat en època visigòtica, d’enterrar els nens morts abans de quaranta dies sota el terra de les cases.

Un dels dubtes que resta per resoldre és l’existència d’una àrea funerària entorn de la catedral visigòtica, situada al N de l’actual i al voltant de la qual s’han trobat escasses restes funeràries. Al jardí de la catedral i prop del teòric emplaçament d’aquesta basílica, s’ha identificat una inhumació en fossa coberta de lloses amb aixovar visigòtic i una altra d’infantil en àmfora de difícil filiació cronològica.

Bibliografia

• Foguet, e.p.; Serra i Vilaró, 1928, 1929, 1930, 1932, 1935. 1936, 1944 i 1948; Balil, 1969; Sanmartín - Palol, 1972, pàgs. 447-458; Amo. 1973. fasc. 113-120, pàgs. 103-171; Février, 1973, pàgs. 41-138; Amo-Barriach, 1975. fasc. 129-132, pàgs. 107-112; García-Moreno, 1978, 50-51, pàgs. 311-321; Amo, 1979-89, vols. 1-2; Barral, 1982; Ted’a, 1987; Ripoll, 1989, 2, pàgs. 389-418; Ted’a. 1990; Benet i altres, 1992, pàgs. 73-86; Blasco i altres, 1994. pàgs. 185-199; Hauschild, 1994. pàgs. 151-156; Riu i Barrera, 1993, pàgs. 23-39; Remolà i altres, 1994, vol. 2, pàgs. 354-357; Berrocal - Laiz, 1995, pàgs. 173-182; Foguet - Vilaseca. 1995. 1, pàgs. 151-171; Macias - Remolà, 1995. 1. pàgs. 189-201; Mar i altres, 1996, 4, pàgs. 320-324; López i Vilar, 1997. 197. pàgs. 58-64.