Arqueologia funerària de les valls del Llobregat i del Besòs

Actualment, podem distingir, ai territori de les valls del Llobregat i del Besòs, dues pràctiques funeràries diferenciades, les quals coexistiran durant tot el període: d’una banda, l’enterrament a redós d’un edifici religiós i, de l’altra, l’enterrament, en espais funeraris aïllats, formant petites necròpolis amb agrupacions de tombes.

Necròpolis en relació amb una església

Fases IA i IB de l’església i necròpoli de Sant Menna (Sentmenat), datables entre els segles V i VIII.

J. Roig

Ara com ara, al territori estudiat només coneixem pocs casos, constatats arqueològicament. de necròpolis associades a un edifici religiós de l’antiguitat tardana. Aquests cementiris, gestats juntament amb les esglésies vers el segle V avançat, presenten unes tipologies funeràries d’un marcat caràcter del romà tardà, i hi destaquen les sepultures de tègules i les obrades amb material d’obra romà i maçoneria. Les esglésies rurals amb caràcter funerari que coneixem són Sant Menna (Sentmenat, Vallès Occidental), Sant Cugat del Vallès (Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental) i Santa Maria d’Artés (Artés, Bages), a més de la seu episcopal d’Ègara (Terrassa, Vallès Occidental) i Santa Margarida de Martorell, ja al Baix Llobregat.

L’església i necròpoli de Sant Menna va ser objecte d’una intervenció arqueològica entre el novembre del 1992 i el juny del 1994. L’excavació de gairebé tot el recinte ha permès documentar l’evolució d’un edifici religiós i els seus annexos, des de l’antiguitat tardana (segle V) fins a l’època contemporània (segle XX). Aquest és el primer conjunt religiós excavat en extensió al Vallès Occidental.

La intervenció al conjunt ha identificat l’existència d’un primer edifici religiós fundacional, datat a partir de la meitat o el final del segle V, d’acord amb els materials i elements arqueològics associats. L’església fou bastida ex-novo, i sense cap precedent anterior, almenys en el mateix espai físic del jaciment. L’edifici és constituït per una única nau rectangular (10 × 5 m), i un absis, també rectangular (3 × 3,25 m), orientat a llevant, amb una petita cambra lateral quadrangular, al costat nord.

Des del mateix moment en què s’aixeca l’església fundacional, ja es documenta la presència d’inhumacions i, per extensió, d’un espai funerari ben definit, a redós de l’edifici, de tradició i característiques del romà tardà. Aquest fet ens permet d’afirmar que l’assimilació, en un únic concepte, de necròpoli i església té lloc des de l’antiguitat tardana en el cas de Sant Menna.

Aquesta necròpoli, situada dins i fora de l’edifici, anà augmentant i estenent-se durant aquest període. Es van distingir dues subfases: fase IA i fase IB. Entre ambdues s’observen, de manera més o menys accentuada, diferències en la tipologia i en la distribució espacial dels enterraments. Els límits cronològics de les dues subfases els determinava la tipologia dels enterraments i la seqüència estratigràfica: les tombes de la fase IA, sepultures de tradició baiximperial, coetànies al primer edifici religiós, es podrien datar entre el segle V i el VI; les de la fase IB, associades també al mateix edifici, es datarien entre el final del segle VI i el VIII, aproximadament, i afectarien, en molts casos, les de la fase anterior.

Els enterraments de la fase IA es van localitzar tant a l’interior com a l’exterior de l’església; el nombre total fou de catorze enterraments d’adults (quinze individus) i nou enterraments infantils (divuit individus). Durant aquesta fase es documentaren els tipus següents: les tombes de tègules de doble vessant, les més predominants, amb vuit exemplars; les caixes —d’obra i de rajols— amb quatre casos, i les fosses simples amb coberta plana —de lloses o tègules—, o sense coberta, associades especialment als infants, amb nou tombes, i un cas de tomba d’adult i un enterrament en sitja. A l’interior de l’edifici, als peus de la nau, es localitzaren tres tombes d’adults, una tomba de tègules de doble vessant, una caixa de maçoneria i una fossa simple amb coberta de lloses, com també vuit fosses corresponents a disset infants més petits de cinc anys.

Un element de datació és la presència, en alguns d’aquests enterraments, de materials arqueològics significatius, com un botó de bronze trobat en un enterrament de caixa i un fragment de ceràmica sigil·lada africana D associat a la fossa d’un infant, datables entre els segles V i VI. Pel que fa als enterraments de l’exterior, envoltaven completament l’edifici per dues bandes: la nord i la sud. Al sector sud, es localitzaren sis tombes i una inhumació en sitja, disposades paral·lelament al mur de migjorn de la nau de l’església fundacional. Tres d’aquestes tombes s’alineaven longitudinalment, en direcció E-W, i dues eren situades paral·lelament, entre aquelles i el mur sud de l’església, aprofitant la resta d’espai buit. Al sector nord, es trobaren cinc tombes, algunes de les qualsja estaven afectades per enterraments de la fase IB i per construccions medievals.

Pertanyents a la fase IB es localitzaren trenta-cinc enterraments, tots a l’exterior de l’església. Aquests enterraments es poden dividir, tipològicament, en tomba de lloses de doble vessant, caixa de lloses, caixa de còdols fent muret i fosses, rectangular i/o oval, amb coberta plana de lloses. Quatre d’aquestes tombes presentaven un ressalt antropomorf a la capçalera mitjançant còdols o lloses als laterals del cap.

Aquesta segona fase estava definida per un augment en la densitat dels enterraments, i es localitzaren ja agrupacions de tombes amb sepultures infantils associades, fet que no passava en l’anterior fase. Es va poder evidenciar, tanmateix, l’existència de remenaments puntuals post mortem, de tipus antròpic, que afectaven visiblement la disposició dels ossos de les extremitats, braços, o de la cintura pelviana, atribuïbles, amb tota probabilitat, a saqueigs i/o robatoris de material d’abillament, poc després de produir-se l’enterrament dels individus. Es documentaren cinc casos de reutilització d’una mateixa sepultura: quatre corresponien a fosses amb coberta plana de lloses, ocupades per dos adults, llevat d’una en què hi havia un adult i un infant. Les característiques eren semblants a les reutilitzacions esmentades en l’anterior fase.

El conjunt de Sant Cugat del Vallès, conegut ja d’antic, ha estat objecte d’excavacions recents en 1993-94. Aquest conjunt ofereix una aula de nau rectangular de caràcter funerari, aixecada a partir de mitjan segle V, amb enterraments emplaçats tant a l’interior com a l’exterior, amb sepultures amb murets de maçoneria, tombes de tègules amb coberta de doble vessant, algunes amb coberta superior d’opus signinum i tombes en cista de lloses, cosa que fa que esdevingui un cas molt semblant al de l’església de Sant Menna.

Pel que fa a la comarca del Bages només tenim un exemple, que no devia ser l’únic, de la presència d’esglésies rurals al territori: es tracta de l’església i necròpoli de Santa Maria d’Artés. Les excavacions arqueològiques efectuades l’any 1984 sota la direcció de J.R. Julià i K. Kliemann documentaren un temple d’època paleocristiana, que s’ha datat vers els segles VI-VII. Aquest temple té una nau rectangular de 12 × 5 m, amb un absis de ferradura interior i semicircular exterior i pavimentació d’opus signinum. Presentava una necròpoli associada, tant a l’interior com a l’exterior de l’edifici, amb un total de vint sepultures de tipologia diversa, atribuïbles pràcticament totes a aquest període. Tenien una mateixa orientació E-W, i en destacaven dues tombes de tègules de secció triangular; dues tombes en caixa de maons i tègules; dues tombes en caixa d’obra o maçoneria, de planta rectangular amb murets de còdols lligats amb morter, amb restes d’haver tingut un enlluït interior; una tomba en fossa simple i coberta de llosa plana, com també deu tombes en cista de lloses de secció quadrada, combinant fragments de maons i tègules en la seva construcció, amb coberta plana de lloses. Una d’aquestes tombes tenia un ressalt antropomorf a la capçalera fet mitjançant dos fragments de tègules; la resta eren tres enterraments molt destruïts de tipologia incerta. Pel tipus d’estructures funeràries, especialment les tombes de tègules, caixes de maons i maçoneria, de clara tradició del romà tardà, es pot proposar una datació lleugerament més reculada per a la necròpoli i l’església, amb un marge cronològic del voltant dels segles V-VII.

Resten encara dos darrers conjunts funeraris, que davant la parcialitat de les restes, producte d’excavacions antigues, i la manca de documentació suficient, no sembla clar d’incloure’ls amb tota seguretat dins del grup d’esglésies amb cementiris d’època paleocristiana. Tanmateix, les tipologies funeràries, l’entitat de les restes i el seu emplaçament en conjunts eclesiàstics d’època romànica ens permeten plantejar la possible relació d’aquests dos cementiris amb un edifici religiós de l’antiguitat tardana.

El primer jaciment és la necròpoli del Puig Cardener (Manresa, Bages), localitzada i parcialment excavada al maig del 1915. Posteriorment, l’any 1986, s’hi dugué a terme una nova campanya d’intervenció dirigida per A. Daura i E. Sánchez, consistent en un total de nou sondeigs arqueològics en diferents punts. En conjunt, s’han localitzat un total de vint-i-una tombes i diverses restes estructurals atribuïbles a l’antiguitat tardana; destaquen deu enterraments de tègules i imbrices de secció triangular, vuit sepultures de lloses de secció triangular, alguns també amb lloses a la solera, i tres de cista rectangular amb resta d’argamassa que unia les pedres; l’orientació general és d’E a W. D’altra banda, es localitzà un mur fet amb carreus ben tallats, que semblen reaprofitats, el qual ja afecta una de les sepultures. Aquesta necròpoli ha estat datada entre els segles IV-VII. Sembla que, per la seva entitat, localització i característiques, podria tractar-se d’una necròpoli relacionada, en algun moment, amb un possible edifici religiós o de caràcter funerari del mateix període.

El segon jaciment és la necròpoli de Sant Nicolau d’Arraona (Sabadell, Vallès Occidental), la qual fou objecte d’excavacions els anys 1932-1945 i al llarg del 1947 per V. Renom. Els treballs afectaren l’interior i l’exterior del temple. Es detectaren tres sepultures de l’època del romà tardà orientades en direcció E-W, una tomba de caixa d’obra, una fossa rectangular delimitada amb pedres amb morter, i un sepulcre rectangular de maçoneria revestit de tègules amb coberta de tègules de doble vessant i opus signinum a la superfície; aquestes estaven associades a unes restes de murs i paviments. Posteriorment, entre els anys 1975-76 es realitzaren noves intervencions arqueològiques, per part d’E. Morral i C. Llobet, amb la localització de set tombes més de l’antiguitat tardana: dues tombes de tègules molt destruïdes, dues caixes de maçoneria, una amb llit de tègules planes, i l’altra amb llit de calç lliscada i coberta plana de tègules, com també tres tombes en caixa de còdols, alguna amb restes de morter. També es localitzaren cinc tombes antropomorfes, posteriors, amb coberta de lloses, juntament amb sitges i restes de murs. Aquestes darreres intervencions no arribaren a aclarir la naturalesa del jaciment i l’atribuïren erròniament a l’època medieval.

L’estudi recent que hem realitzat d’aquest conjunt ens permet parlar d’una necròpoli de l’antiguitat tardana (segles IV/V-VII/VIII), de la qual podem atribuir deu enterraments amb seguretat, amb tombes de tègules, maçoneria i caixa de còdols, associada a unes restes indefinides de murs amb paviments d’opus signinum. Aquesta necròpoli sembla que evolucionarà al llarg de l’alta edat mitjana cap a un cementiri de tombes antropomorfes, associat a una església preromànica (segles IX-XI), el qual ja s’estendrà i s’allunyarà de manera significativa de l’entorn immediat del temple, pel fet que aquest ja es troba ocupat per tombes de la fase precedent.

Per les característiques del jaciment, les restes arqueològiques i estructurals, s’apunta la possibilitat d’un cementiri del romà tardà relacionat amb un edifici de caràcter funerari, que tindrà perdurado en època altmedieval amb una església parroquial.

Necròpolis en relació amb vil·les

En el territori analitzat es localitzen unes quantes necròpolis i agrupaments de tombes en relació amb vil·les baiximperials; unes es troben emplaçades a les seves proximitats, i d’altres amortitzen parts constructives de les vil·les. En aquest grup destaca el jaciment de Can Bosch de Basea (Terrassa, Vallès Occidental). Aquesta vil·la romana i necròpoli va ser objecte d’intervencions arqueològiques l’any 1974. Es van trobar, dispersos, un total de deu enterraments, tres dels quals en tègules de doble vessant, mentre que els altres set estaven agrupats formant una petita àrea funerària en un extrem de la vil·la, amb un recinte funerari construït. Aquest recinte consistia en una cambra rectangular o edicle funerari de 4, 6 × 3, 5 m, delimitat per murs de còdols i morter i una plataforma interior d’opus signinum, amb tres formae encabides a l’interior, molt arrasades, i orientades en direcció N-S; a l’exterior de la cambra i envoltant-la es disposaren quatre enterraments, dos dels quals eren a tocar dels murs perimetrals, una tomba de tègules de doble vessant amb llit també de tègules, molt arrasada, i una tomba en caixa de maçoneria, que utilitza un dels murs de l’edicle, amb coberta de tègules planes; els altres dos enterraments es troben separats per un mur llarg. Es tracta d’una sepultura amb murets perimetrals de còdols i morter i caixa de tègules a doble vessant a l’interior, i una sepultura amb murets fets de fragments de tègules i rajols, i també amb caixa de tègules, molt malmesa, a l’interior. La majoria dels enterraments presentaven reutilitzacions, amb diferents individus a l’interior de les sepultures. A partir dels materials associats es confirmà el seu ús als segles IV-V i VI, i poden ser associats a les restes de la vil·la romana excavada.

Un altre conjunt és la vil·la i necròpoli de Can Solà del Racó (Matadepera, Vallès Occidental), situada al peu de les estribacions meridionals de la serra de Sant Llorenç del Munt. Aquest jaciment arqueològic ha estat objecte de prospeccions, sondejos arqueològics de naturalesa diferent i intervencions arqueològiques d’urgència fetes els darrers anys. Els resultats de totes aquestes actuacions, encara no del tot coneguts i difosos, són testimoni de l’existència d’una vil·la romana que sembla força activa durant el Baix Imperi, al voltant dels segles III-V. D’altra banda, i situada en una terrassa inferior, es localitza una necròpoli d’inhumació, que sembla que té l’origen també en el Baix Imperi, amb presència de tombes de tègules de secció triangular, caixes de lloses, tant de secció triangular com rectangular, i fins i tot una tomba infantil en àmfora, una Keay XXXVB o Dressel 27A (segona meitat segle III-segle IV), la qual esdevé, ara com ara, un dels pocs casos coneguts al Vallès.

D’altra banda, tenim agrupaments de tombes que s’emplacen en parts construïdes ja amortitzades d’algunes vil·les romanes; aquest és el cas de la necròpoli del Mas Manolo (Caldes de Montbui, Vallès Oriental). Aquest jaciment, situat als afores del nucli de Caldes de Montbui, a l’encreuament de la carretera que va de Caldes a Granollers (C-1415), fou objecte d’intervencions arqueològiques entre l’octubre del 1992 i el març del 1993. Es tracta d’una extensa àrea industrial, amb presència d’una terrisseria amb diversos forns, dipòsits i un magatzem de dolia, amb vigència al voltant del segle I fins al VI, i amb diverses fases evolutives d’ocupació. A l’extrem sud-oest del solar es localitza una agrupació de sis enterraments corresponent a la darrera fase, un cop les estructures de tipus industrial ja són amortitzades. Es tracta de cinc enterraments en fossa de planta rectangular amb coberta de doble vessant mixta, combinant tègules amb lloses de pedra; algunes presenten una solera feta també de fragments de tègules i llosetes. El darrer enterrament és indeterminat. Les restes òssies van aparèixer força deteriorades, i en alguns casos es detectaren remocions d’enterraments anteriors i inhumacions secundàries. S’ha proposat una datació dins els segles Vl-VII per a aquests enterraments, que ja presenten una estructura funerària que combina material constructiu reaprofitat, amb lloses de l’entorn, i s’allunyen del tipus característic del Baix Imperi.

En aquest mateix sentit, a la vil·la de l’Aiguacuit (Terrassa, Vallès Occidental), es localitzaren dues tombes de tègules, que afectaven les parts construïdes de la vil·la, quan aquestes ja eren fora d’ús.

Necròpolis aïllades

Es detecta durant l’antiguitat tardana l’aparició de cementiris aïllats, emplaçats en zones aturonades, collets i faldars, dins la serralada Prelitoral. Fins ara hi ha un total d’onze necròpolis identificades arqueològicament entre les comarques del Vallès, el Bages i l’Alt Penedès. D’altra banda, cal tenir en compte la localització de moltes més concentracions de tombes en caixa de lloses escampades per turons i zones boscoses, que, per la seva manca de material associat o precarietat de les estructures funeràries, com també per la manca d’intervencions arqueològiques, no és possible situar cronològicament, per bé que la seva adscripció a l’antiguitat tardana sembla del tot possible.

Al territori del Bages hi ha la necròpoli de Can Paleta (Castellfollit del Boix). Aquesta necròpoli, coneguda ja d’antic, es troba situada en un petit turó boscos, a 660 m dalt de l’altiplà de Castellfollit. S’hi realitzà una intervenció arqueològica d’urgència durant el setembre del 1995. dirigida per J. Sales i J. Serra. S’excavaren quatre tombes i una ossera, i se n’identificaren dues més de destruïdes, una tomba de tègules de doble vessant, a la part alta del turó, i una fossa indeterminada. Les sepultures excavades presenten dues tipologies diferenciades. Una d’elles correspon a una cista de lloses de secció triangular, que té com a solera una gran llosa plana; s’hi localitzà un individu masculí adult; les altres tombes responen al tipus de caixa de lloses de planta i secció rectangular. Totes presentaven una mateixa orientació E-W, amb algunes reutilitzacions i concentracions d’ossos d’altres inhumacions.

En aquest conjunt destaca la presència d’una tomba de tègules de doble vessant, com també una tomba en caixa de lloses disposada així mateix, de doble vessant; aquests tipus sepulcrals són característics de l’antiguitat tardana; el segon és una perduració del primer, reemplaçant el material constructiu d’obra cuita, les tègules, per lloses de pedra de l’entorn local. Aquest segon tipus presenta pocs casos coneguts al territori; destaca una tomba de la fase IB de l’església de Sant Menna (Sentmenat), un altre exemplar a la necròpoli de la Solana (Cubelles, Garraf), i diversos casos al Puig Cardener (Manresa, Bages).

Dins d’aquest grup tenim la necròpoli del Collet del Cargol (Sant Mateu de Bages), situada a 540 m en un promontori de formació tabular, a 300 m de distància de l’església. S’hi realitzà una intervenció arqueològica de salvament l’abril del 1992 sota la direcció d’E. Sánchez. S’hi localitzaren quatre enterraments, amb una orientació NW-SE, els quals presentaven reutilitzacions amb concentracions d’ossos; la tomba I era una caixa de lloses rectangular corresponent a un infant, la tomba 2 era una caixa de lloses rectangular amb coberta de llosa monolítica, amb un inhumat en decúbit supí identificable com una dona, el qual presentava una sivella de cinturó de placa rígida al cap del fèmur esquerre. La tomba 3 presentava la mateixa tipologia, una caixa de lloses de planta i secció rectangular, amb llosetes planes al fons. I la tomba 4, a diferència de les altres, era excavada a la roca natural amb una fossa de planta trapezoidal i coberta de lloses planes. La sivella de la tomba 2 és datable vers la darreria del segle VI i el començament del segle VII, i ens indica que almenys un dels individus va ser enterrat vestit.

Un altre cementiri documentat arqueològicament és la necròpoli de la Païssa (Monistrol de Calders, Bages). Es troba emplaçada en el suau pendent d’un altiplà, tallat pel curs de la riera de Marfà, a tramuntana del poble de Monistrol de Calders, en un indret de relleu trencat de transició entre el massís de Sant Llorenç del Munt i la plana del Moianès, a uns 560 m d’altitud. Durant l’agost del 1983 es va dur a terme una campanya d’intervenció arqueològica, sota la direcció d’A. Roig i D. Ferran, arran del saqueig d’una sepultura i la constància de l’existència de més tombes. Es documentaren un total d’onze tombes, escampades i disperses per tota la plataforma, que ocupaven una superfície aproximada d’uns 960 m2 al llarg d’uns 320 m d’extensió. Les restes eren molt superficials i van aparèixer molt malmeses, a més de presentar les conseqüències dels saqueigs. Es tracta de sepultures formades per caixes de lloses, llargues i primes, de planta rectangular, i a voltes lleugerament trapezoidal, en alguns casos, amb llit també de lloses. Segueixen totes una mateixa orientació en direcció E-W, i corresponen a nou adults i dos infants. S’ha observat una intensa reutilització de les sepultures, amb acumulacions d’ossos als peus, amb un màxim de tres individus dins d’una mateixa tomba. Malauradament, en pocs casos podem disposar de la inhumació completa i en bon estat. Únicament, i pel que fa als materials funeraris, s’ha pogut localitzar dins una tomba, entre els ossos del nivell superior, una possible agulla fragmentada de bronze amb cabota aplanada i perforació central. I en una altra tomba, entre l’amuntegament d’ossos de les primeres inhumacions, arraconats als peus de la sepultura, i amb la presència de tres cranis, es localitzà una dena de collaret polilobulada o de cresta gallonada de pasta de vidre de color blau clar.

La datació d’aquest cementiri de la Païssa, caracteritzat per la presència exclusiva de tombes en caixa de lloses, pot situar-se dins de l’antiguitat tardana, vers els segles VI-VII a grans trets, si més no, així sembla que ho indica la dena de collaret, característica del període.

Un darrer conjunt, també dins la comarca del Bages i no tan afortunat com els anteriors, és la necròpoli del Serrat Rodó (Santpedor). Es troba situada en un pla dalt d’un serrat, i fou objecte d’excavació l’any 1976 per part del grup 616 de “Misión Rescate” de Santpedor. Es documentaren un total de sis tombes en caixa de lloses i coberta també de lloses, i es recuperà un esquelet que es diposità al Museu de Santpedor. Així mateix, es localitzà en una de les tombes una sivella sense placa, de les atribuïbles a l’època visigòtica; aquesta peça, però, va ser robada l’any 1980 del Museu de Santpedor, quan encara no se n’havia fet cap estudi específic. També es podria incloure dins d’aquest apartat el jaciment de Salabernada (Artés), on s’ha constatat l’existència de tombes destruïdes, i a més s’hi ha localitzat una sivella liriforme d’època visigòtica fora de context.

En el marc del massís de Sant Llorenç del Munt, i ja dins la comarca del Vallès, tenim tres cementiris, dos d’excavats d’antic i un tercer fruit d’una troballa fortuïta, que tant pels materials funeraris associats com per la tipologia sepulcral, poden ser atribuïts a l’antiguitat tardana.

En primer lloc, destaca la necròpoli dels Òbits (Matadepera), que es localitza davant d’una cinglera a uns 100 m de les balmes dels Òbits, a més de 900 m d’altitud; fou descoberta i excavada al juny del 1945, i s’hi localitzaren cinc enterraments, quatre tombes de tègules de secció triangular i una caixa de lloses rectangular, amb una orientació E-W. Les restes humanes sembla que estaven alterades i en un estat de conservació precari, i corresponien totes a individus adults. Aquests tipus d’enterraments fets amb materials d’obra de factura romana, tègules i imbrices, són poc freqüents a les zones aturonades de la Serralada Prelitoral; només en coneixem casos a les planes del Vallès, al carrer de Montmany de Valldoreix, a Sant Menna, Sant Cugat i Santa Maria d’Ègara, en aquests tres darrers casos en relació amb edificis religiosos de l’antiguitat tardana. Associats a una església, també se n’han localitzat a la plana d’Artés (el Bages). Aquestes tombes ofereixen una datació vers els segles V i VI.

Un altre cementiri és el de coll de les Eres (Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental), situat al cor del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac, dalt d’una carena a 950 m d’altitud. Actualment es conserven les restes d’un mínim de sis tombes visibles, escampades uns 20 m dins un alzinar; dues d’elles corresponen a infants, algunes ja han perdut les lloses perimetrals de la cista. Aquests enterraments van ser excavats al setembre del 1929 per membres del Centre Excursionista de Terrassa. Es tracta de caixes de lloses, amb coberta també de lloses, i una orientació en direcció E-W. Procedent d’una tomba d’adult es localitzà a l’alçada de la seva cintura una sivella de bronze de placa rígida calada, datable dins el segle VII.

Una altra necròpoli semblant i propera és la del Coll del Galí (Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental). Aquesta necròpoli es troba emplaçada en un indret carener, als marges de la pista que condueix a Granera, la qual ja la destruí parcialment al final dels anys seixanta; un segon eixamplament fet l’any 1987 acabà de malmetre-la, abans que se n’hagués fet la pertinent excavació i documentació. Es tracta d’un cementiri en el qual tenim constància de l’existència de diverses tombes en caixa de lloses, però en desconeixem la tipologia. A prop es localitzà, entre les terres de l’eixamplament de la pista forestal, una sivella de bronze de placa rígida calada, de forma rectangular i decoració incisa a burí, que hom pot situar al segle VII.

Emplaçades a les planes del Vallès trobem dues necròpolis més; la ja esmentada del carrer de Montmany de Valldoreix (Vallès Occidental), la qual només presenta tombes de tradició del romà tardà, fetes exclusivament amb tègules. Aquesta va ser objecte d’una intervenció arqueològica d’urgència l’any 1986 per A.M. Saorin Casado; es posaren al descobert cinc enterraments (un dels quals va ser localitzat abans de la intervenció). Tres corresponien a tombes en caixa de tègules de secció triangular, i els altres dos s’identificaren com a tombes en caixa de tègules de secció rectangular, amb tègules planes al fons, algunes, però, molt arrasades. Sembla que es tractava d’una necròpoli més extensa. Destaca la troballa de quatre sivelles de cinturó en cadascuna de les tombes excavades, dues sivelles ovalades, una sivella rectangular amb agulla escutiforme i una sivella de placa rígida rectangular, que hom pot datar entre la darreria del segle VI i el començament del segle VII.

L’altre conjunt és la necròpoli del carrer de Sant Jaume de Granollers (Vallès Oriental), la qual fou excavada amb caràcter d’urgència per J. Estrada l’any 1970; és situada aproximadament a uns 300-400 m del nucli antic i de l’església de Sant Esteve de Granollers. Consta de quatre sepultures d’inhumació, pertanyents probablement a una necròpoli més extensa, encara no localitzada. Les tombes documentades eren en fossa simple, i dues conservaven parcialment una coberta de grans rierencs allargats (40-45 cm de llarg), a la meitat superior de la fossa. Les sepultures, totes pertanyents a adults, presentaven l’esquelet en posició decúbit supí i amb el crani orientat a ponent. Tres sepultures conservaven elements d’un dipòsit funerari o material associat a l’enterrament; es tracta de dos ganivets de ferro, una sivella rectangular de bronze, una sivella ovalada de bronze amb agulla escutiforme. i també una làmina de bronze amb decoració repussada; tots aquests objectes permeten datar el cementiri dins el període de l’antiguitat tardana. Així, a partir de les dues sivelles de bronze, cal proposar una cronologia per al conjunt dins el segle VI.

Finalment, i a la comarca de l’Alt Penedès, dos jaciments il·lustren aquests cementiris aïllats amb tombes de lloses. Un és la necròpoli de Can Simó (Sant Llorenç d’Hortons), que es troba situada al peu d’un petit turó, en un indret conegut com els Bosquerons, a l’W de la masia abandonada de Can Simó. de la qual pren el nom. Fou descoberta i excavada l’any 1950 per I. Clopas, de Martorell, delegat local de la “Comisaría General de Excavaciones Arqueológicas”. Aquesta necròpoli ha restat, pràcticament, desconeguda fins ara. S’hi posaren al descobert sis tombes de caixa de lloses, cinc de caixa rectangular i una de caixa lleugerament trapezoïdal amb la capçalera arrodonida, només dues de les quals conservaven encara llur estructura intacta. La coberta era també de lloses planes de l’entorn. Cinc enterraments corresponien a adults i un era d’un infant. Dues d’aquestes tombes, amb llur contingut, restes òssies i aixovar, han estat reconstruïdes al Museu Vicenç Ros de Martorell. Procedent d’una de les tombes es localitzà una ampolleta, a la banda esquerra del cap de l’inhumat, segons els croquis i notes de l’excavació. Es tracta d’una peça de vidre verd blavós de parets molt primes, que pot situar-se cronològicament al voltant del segle VI.

L’altra necròpoli és la del Camp de l’Alzina (Torrelles de Foix), situada al N del municipi de Torrelles de Foix, a 610 m en una de les depressions de la serra de la Llacuna. Aquesta necròpoli va ser objecte d’intervenció arqueològica l’any 1988, sota la direcció de J.M. Bosch i J. Vallès. Es documentaren un total de set tombes en caixa de lloses, de planta rectangular, algunes encara amb les lloses coberteres. Els inhumats identificats corresponen a cinc adults i un infant, dipositats en decúbit supí i amb una orientació E-W. Procedent de la tomba de l’infant, es localitzà, entre el cap femoral i la pelvis, una petita sivella de cinturó de bronze de placa rígida i calada, de la qual no coneixem, ara com ara, cap paral·lel peninsular; aquesta peça pot ser datada, a grans trets, dins els segles VI-VIII.

Algunes consideracions a l’entorn de l’arqueologia funerària

Quadre de tipologies de les tombes de l’antiguitat tardana.

J. Roig

Així doncs, veiem com les necròpolis i els llocs d’enterrament estan força ben documentats en l’àmbit analitzat. Al costat de necròpolis baiximperials de tradició romana, com la de la vil·la de Can Bosch de Basea (Terrassa), s’observa com al llarg de l’antiguitat tardana van apareixent nous patrons funeraris, amb l’aparició de necròpolis associades a esglésies rurals, tant a redós dels edificis com al seu interior, amb unes tombes de tipologia del romà tardà, essencialment caixes de maçoneria i tombes de tègules. En aquest sentit. tenim els exemples de l’església de Sant Menna (dins la segona meitat-final del segle V), Sant Cugat del Vallès i Santa Maria d’Artés.

També es documenta, al llarg dels segles V-VII, l’aparició de les necròpolis aïllades. Aquestes necròpolis, normalment poc extenses i caracteritzades per la presència quasi exlusiva de tombes en caixa de lloses, acostumen a emplaçar-se en zones aturonades i de muntanya mitjana, i es localitzen al llarg de tota l’àrea de la Serralada Prelitoral, especialment al massís de Sant Llorenç del Munt-serra de l’Obac, al Vallès i al Bages. Aquestes necròpolis són testimoni d’uns nous patrons d’assentament i explotació del territori, amb la presència de grups de població instal·lats en zones anteriorment no ocupades. Destaquen els casos de les necròpolis de coll de les Eres, la Païssa i el Collet del Cargol, amb la presència gairebé exclusiva de tombes en caixa de lloses.

D’altra banda, la localització en algunes tombes de materials funeraris, especialment sivelles de cinturó, ens indiquen que almenys alguns individus van ser enterrats vestits, pràctica no gaire generalitzada i més aviat puntual en el conjunt de les necròpolis. Si hem de fer cas de les troballes efectuades, d’un total d’uns 170 enterraments documentats arqueològicament només nou han proporcionat sivelles de cinturó (un enterrament infantil i vuit enterraments d’adults). Pel que fa a la resta d’abillaments personals, són totalment absents en les sepultures, només una dena de collaret d’una tomba de la Païssa podria ser considerada com la resta d’un possible collaret o penjoll corresponent a una antiga inhumació saquejada. D’altra banda, els dos ganivets de ferro procedents de la necròpoli del carrer de Sant Jaume de Granollers i l’ampolleta de vidre de Can Simó poden ser considerats les úniques mostres d’un dipòsit funerari.

Pel que fa a les estructures funeràries de l’antiguitat tardana, trobem una gran diversistat de tipus. D’una banda, i generalment associades a un edifici cultual, tenim unes tombes de clara tradició baiximperial, obrades amb maçoneria i material d’obra romà. D’altra banda, i característiques de les necròpolis aïllades, tenim les tombes en caixa de lloses, de secció quadrangular i triangular. Al territori analitzat, i atribuïbles a aquest període enquadrable a grans trets al voltant dels segles IV/V-VII/VIII, localitzem els tipus sepulcrals següents:

Tipus I

Tombes de tègules de doble vessant, amb les juntures tapades amb imbrices; el fons és variable, un llit de tègules planes o el substrat geològic, i en alguns casos s’ha documentat la presència de claus de ferro corresponents a fèretres de fusta, del tipus baiard. Aquest tipus és característic del Baix Imperi, i totes les dades indiquen que no perdurà més enllà del final del segle VI o del començament del VII, probablement per la manca de fabricació de material constructiu.

Tipus II

Tombes de caixa de rajols als laterals i al fons, lligats en sec; els peus i la capçalera, com també la coberta devien ser probablement de tègules.

Tipus III

Tombes de caixa d’obra o maçoneria; es tracta d’una fossa rectangular excavada al subsòl, amb les parets revestides amb un muret seguit de còdols lligats amb morter, de vegades amb la superfície interior enlluïda, i d’altres amb tègules folrant les parets i el fons. La coberta devia ser de tègules disposades planes, de vegades amb la superfície coberta per un paviment d’opus signinum horitzontal; en alguns casos, s’han localitzat claus de ferro al fons que corresponen als fèretres de fusta (baiard o taüt).

Tipus IV

Tombes en caixa de lloses de doble vessant; estructuralment són idèntiques al tipus I, però utilitzen lloses en comptes de material d’obra romà (tègules i imbrices).

Tipus V

Tombes en fossa simple excavada al subsòl amb coberta de lloses planes, de formes rectangulars, pisciformes o ovalades; en alguns casos presenten un túmul de terra, pedres i material d’obra del romà tardà per sobre les lloses coberteres.

Tipus VI

Tombes en caixa de lloses, de planta rectangular amb els laterals revestits amb lloses verticals, i la coberta feta de lloses disposades planes, de vegades amb el llit també de lloses; incorporen, a més, material d’obra del romà tardà. Acostuma a ser el tipus predominant en les necròpolis aïllades.

Tipus VII

Tombes en caixa de còdols sense lligar; es tracta d’una fossa amb els perímetres revestits de còdols alineats o fent muret, disposats en sec. La coberta devia ser de lloses disposades planes. En alguns exemplars s’ha documentat un ressalt antropomorf a la capçalera, realitzat amb còdols o llosetes falcades verticals.

Cal esmentar, també, l’existència d’un tipus d’enterrament molt poc conegut en el nostre territori. Es tracta dels enterraments en àmfora, del qual només tenim constància d’un únic cas a la necròpoli de Can Solà del Racó en relació amb un infant. Aquest tipus és habitual, però, a les zones costaneres al llarg dels segles IV-VI, especialment a les ciutats de Barcelona i Tarragona. Així mateix, localitzem, també de manera molt puntual, enterraments dins de sitges, amb un únic cas conegut, per ara, a la necròpoli de l’església de Sant Menna, on es documentà un individu adult, col·locat intencionadament en posició fetal a dins una sitja ja amortitzada.

D’altra banda, i ja connectant amb l’època altmedieval, es documenten les tombes antropomorfes (tipus VIII), amb fossa excavada al subsòl i on es ressalta el cap, i coberta plana de lloses. Aquestes són àmpliament representades al territori, amb una datació que es pot situar vers els segles IX-X.

Bibliografia

• Solà, 1927-31, pàg. 151; Serra-Maluquer, 1947, 9-10, pàgs. 296-300; Renom, 1948; Estrada. 1970: Morral-Llobet, 1977-78, 4-5. pàgs. 7-52: Morral, Nuix. Martín. 1980; Daura-Galobart, 1983, pàgs. 86-87; Saorin, 1986; Daura-Sánchez, 1987, 5, pàgs. 87-97; Sánchez, 1991; Julià-Kliemann. 1992, 8, pàgs. 35-74; Guerrero. 1993; Sánchez, 1993; Barrasetas-Monleón, 1994; Molina, Roig, Coll, 1994, XX, pàgs. 143-153; Vallès-Bosch, 1994, pàgs. 103-122; Barrasetas-Monleón, 1995, pàgs. 87-94; Daura, Galobart, Pinero, 1995, pàgs. 186-189; Roig-Roig, 1995, 51, pàgs. 41-47; Roig, Coll, Molina, 1995; Sales-Serra, 1995; Artigues i altres, 1997a, 19, pàgs. 15-76.