Pel que fa a l’arqueologia funerària, el que es conserva o allò de què es té notícia a les comarques occidentals de Catalunya reflecteix sens dubte la realitat del que hi devia haver al seu moment. Prescindint de la ciutat de Lleida, l’únic jaciment de la cronologia que ens ocupa investigat científicament és el del Bovalar, a Seròs (Segrià), del qual són ben coneguts la basílica paleocristiana i les troballes de mobles litúrgics, com també el poblat annex, que s’estudien en un altre lloc. El conjunt, datat entre el segle IV i el començament del segle VIII, també tenia un notable conjunt d’enterraments en el mateix edifici religiós o al seu voltant, que constituïen una important necròpoli. Entre aquests enterraments destaquen els sarcòfags de pedra, d’una sola peça sense cap decoració, que són molt semblants als de l’anomenada necròpoli de l’Estació de Lleida, si bé els del Bovalar tenen una coberta, també d’una sola peça, almenys en algun cas de quatre vessants amb una creu bizantina incisa al frontal. L’altre tipus de tombes documentades eren de llosa de pissarra o calcària local. Hi ha notícia de la troballa al Bovalar de les característiques tombes de tègules, tan freqüents en aquesta etapa, si bé la confusa informació correspon a la primera etapa de les excavacions i les intervencions posteriors, amb més garantia, sembla que neguen aquesta presència. Tampoc no hi consten enterraments en àmfora, dels quals hi havia testimonis a l’esmentada necròpoli de l’Estació. S’ha de destacar que al Bovalar, formant part del temple, hi havia cambres funeràries, possibles mausoleus de personatges notables en opinió del seu excavador, i també que en alguns enterraments es conservaven restes de taüts de fusta.
El cas del Bovalar constitueix un unicum, però possiblement no es tractava d’una excepció a la zona. La manca d’una mínima investigació amb garanties impedeix que puguem ser més rotunds en aquest punt. Ens hem de valer de les escasses dades, de vegades molt confuses (algunes amb tan poques garanties que en prescindim) i, malauradament, sense possible comprovació futura en haver-se destruït molts jaciments sobretot a les comarques de més al sud com a conseqüència dels espectaculars canvis agrícoles esdevinguts especialment des del decenni dels anys seixanta del segle XX. Així, en la corresponent carta arqueològica realitzada per la Generalitat de Catalunya, es recull la notícia de les possibles restes d’un temple paleocristià i de tombes coetànies, potser corresponents a una vil·la, al lloc conegut com a Torre Llango, a Alcarràs (Segrià), i en el mateix terme municipal al lloc de Vallmanya s’assenyalen les restes d’una construcció absidal amb sepultures al voltant, entre elles sarcòfags de pedra d’una sola peça. També a la coneguda vil·la del Reguer, a Puigverd d’Agramunt (Urgell), amb mosaics datats al segle IV, hi havia restes d’una basílica i d’una necròpoli a la qual pertanyien també sarcòfags de pedra d’una sola peça. Tanmateix, el cas probablement més proper al Bovalar és el de la “basílica paleocristiana” de Morulls (Os de Balaguer, Noguera), on es documentaren ruïnes d’àmplies dimensions, ara molt destruïdes pels treballs agrícoles. Actualment es conserven sota l’altar de la parròquia de Gerb uns capitells localitzats a Morulls. Del lloc procedeixen diferents sarcòfags de pedra, alguns avui a la casa del propietari del terreny.
Hi hagué altres sarcòfags de pedra en una necròpoli als Vilars, a Aitona (Segrià), on es registraren restes d’habitació dels segles IV-V, a la partida de la Mitjana, a Vilanova de la Barca (Segrià), i prop d’Anya (Artesa de Segre, Noguera).
Una de les tombes de tègules aparegudes al claustre de la catedral de la Seu d’Urgell el 1996.
J.P. Joffre
Menys sovint s’ha assenyalat la presència de tombes de cista (Santa Quitèria, la Sentiu, Noguera), però el més corrent són les referències a les tombes de tègules, generalment de secció triangular. Aquest tipus de tombes eren les més populars en aquest moment. Així, sabem que, entre altres llocs, s’han localitzat tombes de tègules a la Femosa III, a Lleida, a Comabella, a Verdú (Urgell) o a la Seu d’Urgell (Alt Urgell). La presència en aquesta darrera localitat de dues tombes de tègula, excavades al claustre de la catedral el 1996, és important perquè prova el poblament a Urgellum en l’etapa immediatament anterior o contemporània a l’aparició del seu bisbat. Com se sap, aquest bisbat és l’únic que no té un antecedent segur de colònia o municipi romà. La localitat més al N que des d’època flàvia tingué organització municipal fou Eso (Isona), al Prepirineu (Pallars Jussà). En aquesta ciutat sembla que li hauria hagut de correspondre un bisbat i no pas a la més septentrional d’Urgell. Segurament la inseguretat de l’època revaloritzà les regions muntanyoses i això pot explicar un possible trasllat de població cap a la vall on confluïen el Segre i el Valira. Sigui com vulgui, gairebé no hi ha rastre de poblament a Isona al segle IV i, menys encara, d’alguna necròpoli baiximperial.
Sembla que també hi va haver enterraments de cistes cobertes de tègules als Tossalets B de Tàrrega (Urgell). Pel que fa als enterraments en àmfora, no en tenim constància, excepte a la necròpoli de l’Estació de Lleida. Potser n’hi hagué, però les dificultats de conservació o de reconeixement fan que no n’hagi quedat constància.
Un cas específic el constitueix el conegut sarcòfag de marbre d’Àger (Noguera), conservat a la parròquia de Sant Vicenç d’aquesta localitat, del qual s’ignora la procedència i es discuteix la datació. Es tracta, potser, de la peça funerària més notable d’aquestes terres: profusament decorat, presenta en un dels frontals el difunt, imberbe i togat dins un cercle, i una sèrie de personatges relacionats amb un tema mariner pagà, un thiasos (hipocamps, nereides, tritons, dofins...). L’altre frontal apareix sense decoració; no així els laterals. Se suposa que és de l’Alt Imperi. A. García Bellido el datà al segle II, però hi ha hagut qui ha cregut que és del segle III (la majoria) o fins i tot del segle IV, quelcom ben poc probable. Tot i això, hi ha notícies a Àger de vestigis del Baix Imperi, com els enterraments en sarcòfag de pedra de Santa Coloma (contemporanis dels del Bovalar?), que constitueixen els més antics que es documenten a la necròpoli medieval que hi havia al voltant de l’església dedicada a aquesta santa. Tanmateix, malgrat el que s’ha dit algunes vegades, no hi ha res més a Àger que amb seguretat pugui ser considerat d’època romana o del Baix Imperi, excepte la troballa d’alguna moneda aïllada.
Bibliografia
- Pita, 1973; Fité, 1985; Palol, 1989A; Pérez, 1993.