Necròpoli de la Neàpolis d’Empúries (Castelló d’Empúries)

Sarcòfags monolítics de pedra d’un taller de la Septimània amb acroteris, trobats a l’interior d’una de les cambres funeràries de l’església de l’antiguitat tardana.

X. Aquilué

Damunt mateix del sector septentrional del barri mariner d’Empúries, que començà a desocupar-se durant el segon terç del segle I i que s’havia abandonat completament els primers anys del segle II, i en el sector sense estructures que quedava més cap a l’W, es desenvolupà a partir del segle IV un cementiri que cal relacionar amb l’àrea portuària de la ciutat i amb el lloc de Sant Martí, que entre el final del segle III i mitjan segle V fou sòlidament fortificat. La connexió entre un lloc i l’altre es realitzava, amb barca, a través del port o per terra, i es recorria un camí que resseguia el penya-segat nord-oriental del turó de la ciutat regular, arran de mar. El lloc triat era el més adequat si considerem aquesta necròpoli com el cementiri preferent de Sant Martí.

L’àrea sepulcral, que té com a nucli ordenador una petita església alhora martirial i funerària, en un moment avançat en el temps que no s’ha pogut datar, fou rodejada d’un mur de tanca de pedruscall i fang que separava la zona d’enterrament i l’exterior, ben conservat en el sector meridional de l’antiga àgora, amb un petit edifici en l’extrem més occidental de la closa que es podria interpretar com la dependència del servei dels fosores.

Les tombes, de tipologia diversa, tal com veurem més endavant, s’agrupaven en conjunts, alguns dels quals són nombrosíssims, sense que, en cap cas, hi hagués superposició ni destrucció, clar indici de l’existència de senyals evidents a l’exterior i d’un funcionament harmònic i assenyat. No hi ha, en canvi, làpides sepulcrals, un fet, d’altra banda, que coincideix amb el que s’esdevé en altres cementiris de la ciutat d’Empúries i, malauradament, en les altres necròpolis conegudes en aquest territori aquesta situació no deixa de ser diferent de la que passa en cementiris d’aquesta època en altres indrets del món mediterrani, on la recuperació de material epigràfic sovinteja. En cap cas, les tombes perforaren i malmeteren els sòcols i els paviments dels vells edificis abandonats feia, pel cap baix, dos-cents cinquanta anys, i com a molt s’hi dipositaren directament al damunt. Les agrupacions d’enterraments podrien respondre a àrees familiars. Entre unes i altres hi havia camins de circulació i espais desocupats que feien possible preveure un llarg creixement abans de tenir-se necessitat de disposar unes sepultures damunt de les altres.

Ha estat possible identificar gairebé 500 tombes i tot fa pensar que el nombre total d’inhumacions no hauria anat, tirant llarg, més enllà de les 700 o 800, una xifra que pot semblar alta i que algú pot pensar que corresponia a una gran població. No és pas el cas. Si tenim en compte que el cementiri s’utilitzà ininterrompudament durant 400 o 450 anys, el grup humà que l’utilitzà havia de tenir poc més de 50 persones.

La tipologia funerària és pròpia de l’antiguitat tardana amb paral·lels intensos en els altres cementiris de l’entorn geogràfic immediat (Caldes de Malavella, Sant Feliu de Guíxols, Santa Cristina d’Aro, Girona, Porqueres, Figueres, Saldet, Roses) i d’altres indrets de l’actual Catalunya, del Llenguadoc i de la Provença. Hi ha un important conjunt de sarcòfags monolítics de pedra (6, 7% del total), localitzats sempre a redós de l’església funerària, a l’interior d’areae ben definides amb sòls d’opus signinum que segellaven les tombes un cop l’espai era ple per permetre una utilització nova del lloc. Aquests sarcòfags són procedents de pedreres pròximes a Narbona i, per tant, d’un taller de la Septimània. També hi ha dos sarcòfags esculturats de taller romà clarament reutilitzats. Altres tipus d’enterraments són tombes mixtes d’àmfora i altres elements (0, 81%); tombes de tègules de secció triangular, rarament amb imbrices per reforçar les crestes d’unió (8, 53%), i de secció quadrangular en un únic cas (una tomba infantil feta de dos imbrices)-, caixes de pedra preferentment de planta rectangular (26, 82%); tombes de pedruscall i morter (5, 48%), algunes recobertes amb opus signinum i, en algun cas, amb decoració plàstica a l’exterior (el monograma de Crist, una creu en upsilon); en fossa simple (32, 31%) o preparada (6, 40%), i indeterminades.

Quant al ritual funerari cal saber que els difunts eren disposats en decúbit supí i amb els braços al costat del cos o, molt rarament, encreuats sobre la panxa i. majoritàriament, orientats (94, 72%), és a dir, mirant en direcció a la “Jerusalem Celestial”, tot esperant la parousia, la segona i definitiva vinguda de Crist. Pel que fa a l’orientació de la resta d’enterraments, d’alguns no en tenim dades i d’altres tenen l’orientació invertida o una disposició N-S o S-N.

Seguint també el costum d’aquest territori, no hi ha mai ofrenes ni deposicions a l’interior del sepulcre i el cadàver era col·locat cobert amb una mortalla i completament nu. Només en un cas segur el difunt fou enterrat vestit, un costum propi dels pobles bàrbars, tal com ho provaria la localització d’un bell fermall de bronze que correspondria a la part metàl·lica i ornamental del cinturó, l’única peça que no hauria acabat descomposta i desapareguda sense deixar rastre.

Finalment caldria considerar si la troballa d’uns quants plats sencers de ceràmica africana D amb decoració estampada o de DS.P d’origen narbonès, no significa una modesta evidència del costum, arreladíssim, del refrigerium, que es continuà practicant damunt o prop de la tomba per familiars i amics malgrat les disposicions en contra de la jerarquia eclesiàstica.

La consideració com a necròpoli cristiana del cementiri s’ha de deduir de l’existència de l’esglesiola, del ritual mateix —amb l’orientació gairebé absoluta dels difunts i l’absència total d’ofrenes i objectes—, de la modèstia general de les sepultures i de l’existència de símbols clarament cristians.

Pel que fa a la cronologia, la tipologia funerària, la planta del temple i, sobretot, la datació d’aquells pocs plats d’africana D o de DS.P i principalment de les àmfores utilitzades com a taüt i que s’han identificat, permeten defensar una cronologia general entre el segle IV (mitjan o segona meitat) i començament o mitjan segle VIII. Després de la conquesta sarraïna o, potser més ben dit, de la reconquesta franca, els habitants de Sant Martí s’enterraren al redós de l’església de Sant Martí, intra muros, o en els cementiris subsidiaris de Santa Magdalena o Sant Vicenç.

Bibliografia

  • Nolla, 1995, pàgs. 99-105; Nolla - Sagrera, 1995.