Planta d’aquest cementiri de l’antiguitat tardana situat al suburbi de Tàrraco, el més important d’aquest període conservat a Catalunya.
M.D. del Amo
Aquesta important necròpoli —excavada els anys vint i trenta per J. Serra i Vilaró— és situada al costat del riu Francolí (Tulcis), a Tarragona, sobre restes de construccions anteriors que es remunten al segle I aC. Es tracta d’unes sitges (A) situades a la zona nord-est, al voltant de les quals es van trobar restes de ceràmica de vernís negre i de l’ibèric tardà.
Després, i a la mateixa àrea, apareix un carrer romà que devia formar part de les vies secundàries que, procedents de la ciutat i del port, enllaçaven amb la Via Augusta, situada al N del cementiri. Aquesta via secundària devia passar en època tardana per darrere de l’absis de la basílica de Sant Fructuós i per davant de l’atri de la basílica del Parc Central (B). Al voltant d’aquest carrer romà es construïren un seguit de tombes i mausoleus (sepulcres 1145, 1236) que podríem datar entre el segle I aC i mitjan segle III. A aquests recintes s’haurien d’afegir els trobats al camí de la Fonteta, que probablement són de les mateixes dates.
A mitjan segle II es va construir, a l’àrea d’allò que seria el cementiri paleocristià, una vil·la de la qual s’ha conservat part de les termes i una construcció del jardí amb pintures d’ocells i plantes. Després de la invasió francoalamana del 259, la vil·la va ser abandonada i els sepulcres van anar envaint les habitacions en ruïnes. No obstant això, alguns dipòsits d’aigües van ser utilitzats fins ben entrat el segle IV, la qual cosa podria fer pensar en una possible relació amb la vil·la residencial trobada enfront, al Parc Central, i construïda a mitjan segle IV aproximadament. També en ple segle IV es va construir, a la part més occidental de la necròpoli del Francolí i amb materials molt pobres, una casa (C) que fou abandonada cap a la primera meitat del segle V, data molt propera a l’abandonament de la vil·la residencial del Parc, segons els seus excavadors.
Quant a la necròpoli pròpiament dita, la qual s’inicià, com ja hem comentat, amb la invasió francoalamana del 259 i s’abandonà cap a la darreria del segle VI o el començament del segle VII, segons l’estratigrafia de la zona de la basílica, presentava una sèrie de mausoleus, enterraments en cambra i enterraments en túmul de diferents tipus. Les tombes més antigues eren en taüt de fusta, sarcòfag de pedra o plom, o amb fossa senzilla o coberta amb teules planes o a doble vessant. La seva cronologia abraçaria de mitjan segle III a mitjan segle IV aproximadament. La primera datació l’obtenim bàsicament dels sarcòfags de pedra més antics i treballats o amb inscripció, que dissortadament no es trobaven in situ perquè havien estat reutilitzats; la segona datació la donen sepulcres dels tipus esmentats que podem datar gràcies al fet que portaven inscripció. Aquesta es col·locava sobre el túmul, igual que les laudae de mosaic.
Cal remarcar que les tombes amb taüt de fusta perduren fins al final del segle VI o el començament del VII, segons les dades obtingudes de l’estratigrafia de l’àrea de la basílica.
Sector del cementiri amb la presència de tombes modestes de diversa tipologia.
R. Manent
Tot seguit, en els estrats intermedis, trobem enterraments amb tègules a dos vessants, en àmfores, i amb sarcòfag de pedra i de maçoneria. Els primers, segons l’estratigrafia, són més antics que els d’àmfora —que, en canvi, sembla que perduren més en el temps— i podem datar-los entre la primera meitat del segle IV i mitjan segle V.
Els sepulcres en àmfores, segons les tipologies de M.C. Beltran i M. Almagro (Beltran 23, 32, 52, 53, 59, 61, 63, 64 i 65A; Almagro 51 i 54), tenen una cronologia que va de la primera meitat del segle IV fins a mitjan segle V. Cal destacar que les àmfores trobades a la Tabacalera i les trobades a la necròpoli de Pere Martell, situada uns 200 m a l’E de la necròpoli del Parc de la Ciutat i al mateix cementiri del Parc de la Ciutat, són molt semblants o pertanyen als mateixos tipus. Els sepulcres d’àmfores, de tègules a doble vessant o quadrangulars, i els de lloses, amb fossat o sense, són els més utilitzats en totes les concentracions de sepulcres excavats fins ara entre la Via Augusta (Av. de Roma/Rambla Vella actuals) i el port. De fet, es considera que aquestes concentracions formen part d’una única necròpoli conjuntament amb l’àrea del Francolí.
Els sarcòfags de pedra tenen una datació que abraça de mitjan segle III al començament del segle V. N’hi ha de treballats llisos, i de pedra més o menys fina o de marbre. Cronològicament, podem dividir-los en dos grups, els datats entre mitjan segle III i començament del segle IV i els datats entre el final del segle IV i el començament del segle V. En ambdós grups n’hi ha d’importats i de taller local. En el primer grup hi ha els sarcòfags de marbre del Filòsof i dels Lleons, importats de Roma; en el segon grup, importada de l’Àfrica, tenim la placa de les Orants. Al segon grup pertanyen també altres grans peces, com el sarcòfag de Leucadius i el de la Corona o dels Apòstols, el de quatre plafons d’estrígils, el de marbre rodó amb cartel·la ansata i estrígils, i el de Pere Martell, de marbre i amb un únic fris estrigilat (“sarcòfag de la casa de la Bruixa”). Dins d’aquest darrer sarcòfag hi havia un esquelet d’una dona adulta en bon estat de conservació i restes del fil d’or que guarnia el seu vestit, circumstància que també es dóna en altres sepulcres; de fet, les tombes poden contenir com a objectes col·locats expressament restes de vestits, agulles de trossa, ornaments diversos (fíbules, braçalets, collarets...), ungüentaris de vidre, llànties, gerretes i vasos de ceràmica en general. Aquests objectes, poc freqüents en tombes tardanes, poden ajudar a datarles; el cas més espectacular de la necròpoli del Francolí són uns ungüentaris de vidre llarguíssims (d’uns 43 cm), forma Morin 32, que foren trobats a les tombes 132, 1687 i 54 com també la coneguda nina d’ivori trobada a la tomba 152.
Les tombes de maçoneria o formae podien ser sepulcres individuals o petits loculi posats uns al costat dels altres. A la necròpoli del Francolí, aquestes tombes no presenten caràcter monumental però sí, en canvi, en l’anomenat “sepulcre de cambra” I del cementiri del Parc de la Ciutat; es tracta d’una edificació de planta rectangular amb formae sota el pis. Les tombes de maçoneria van ser utilitzades, segons l’estratigrafia de la necròpoli excavada per J. Serra i Vilaró, des de mitjan segle IV fins al final del segle VI o el començament del segle VII. ja que algunes són posteriors al segon paviment de la basílica. Tret, doncs, de la llarga perdurado dels sepulcres de maçoneria i dels sarcòfags de pedra, alguns dels quals trobem també a un nivell superior al segon paviment del temple, els sepulcres del nivell intermedi del cementiri donen una datació de mitjan segle IV a mitjan segle V, data en què es devia construir la basílica i el seu primer paviment. EI nivell superior del cementiri el dataríem, doncs, entre mitjan segle V i el final del VI o començament del VII, i correspondria a les tombes fetes durant el període d’ús i abandonament de la basílica, les quals són, principalment, de lloses i de teules en secció quadrangular (caixes de lloses i de teules) i amb sarcòfag de pedra. També n’hi ha de maçoneria.
Coneixem, gràcies a les dades publicades pels seus excavadors, que les tombes que es trobaven sota el paviment de les naus i de l’ambulacre de l’atri de la basílica del Parc Central eren principalment caixes de tègules i sepulcres de tègules a doble vessant, és a dir, sepulcres dels nivells intermedi i superior del nostre cementiri. A aquests nivells correspondrien també la construcció i l’ús de les basíliques, la del Parc Central i la de la Tabacalera, les quals tenen cronologies molt semblants.
Sobre alguns sepulcres dels nivells intermedi i superior del cementiri del Francolí o de la Tabacalera hi havia laudae de mosaic, algunes de tan conegudes com la d’Òptim, la d’Ampeli o la del Crismó. La majoria es trobaven dins l’àrea de la basílica o pels voltants. Pel seu estil, paral·lels i iconografia, els mosaics funeraris tarragonins han estat datats entre el final del segle IV i mitjan segle V.
Els enterraments a la necròpoli es van cobrir amb diferents tipus de túmuls fets de pedra i calç i després enlluïts amb una capa d’opus signinum. Els túmuls podien tenir formes diverses: plans, a dos vessants, prismàtics, de “cuppa” —en forma de tapa de bagul—, en forma de llit —lectus tricliniaris— i en forma de taula —mensa—. Aquests darrers podien ser rodons, semicirculars o en sigma, i rectangulars o triclinia. Aquestes formes de taula o llit on es recolzaven els comensals per menjar recorden l’antic costum pagà de l’àpat funerari sobre la tomba. És possible que sobre aquests túmuls, es fessin ofrenes o libacions en honor seu. Els paral·lels per a totes aquestes construccions els podem trobar a l’Àfrica, a Roma i a la mateixa Península Ibèrica, segons el tipus, i la seva datació, pel que fa a Tarragona, seria de mitjan segle IV a mitjan segle V.
El cementiri del Francolí tenia nombrosos mausoleus que abraçarien un arc cronològic que va del 350 al 450. Entre els més antics hi ha el mausoleu de la part nord-oest del jaciment (D), que presenta planta rectangular gairebé quadrada a l’exterior i planta lobulada a l’interior; els dos mausoleus amb planta de creu, els dos amb planta de creu inscrita dins un rectangle —un dels quals estava comunicat amb la basílica—, i alguns mausoleus de planta rectangular o quadrada, entre els quals destacarem el que tenia les parets guarnides amb roses pintades. Entre els més tardans, hi ha l’anomenada “cripta dels Arcs” (E), que es trobava adossada a la capçalera de la basílica i tenia l’accés a través d’ella.
Alguns mausoleus tenien una única cambra. Aquest sembla que és el cas, per exemple, del de planta lobulada esmentat en primer lloc o del de planta de creu inscrita comunicat amb la basílica. D’altres tenien dues cambres, amb accés des de l’exterior per una d’elles, o per ambdues (cripta dels Arcs). El mausoleu de les Roses, que havia estat cobert per una volta, podia haver tingut dos pisos sense cap comunicació a l’exterior. Altres edificacions sembla que no tenien ni coberta, i eren simplement recintes tancats on es col·locaven els sepulcres.
La cripta dels Arcs, el mausoleu de creu inscrita no adossat a la basílica, un dels de creu lliure, l’edificació lobulada i el sepulcre de les Roses, han estat conservats i es poden veure.
S’han trobat uns altres dos mausoleus a la necròpoli del Parc de la Ciutat i al carrer de Sant Auguri (sector nord de Tarragona). El primer correspondria al tipus de planta rectangular i cel·la única, molt abundant a la necròpoli de Sant Fructuós i datable entre el 350 i el 450. L’altre, molt proper a la necròpoli del Mas Rimbau / Mas Mallol, devia tenir planta polilobulada i estar precedit per una avantcambra i un pòrtic. Es devia abandonar al final del segle VI o primera meitat del segle VII, data que coincideix amb l’abandonament del cementiri de Mas Rimbau, que començà al segle III, segons els seus excavadors.
Bibliografia
- Amo, 1979-89, vol. I, pàgs. 11-218 i 253-285 i vol.II; Ted’a, 1987, pàgs. 139-140, làm. X i fig. 92; i 1990; Remolà i altres, 1994, vol. 2. pàgs. 354-357; Hauschild, 1996. pàgs. 157-163; López i Vilar, 1997, 197, pàgs. 58-64: Codex, 1998. pàg. 24.