Necròpoli de l’Estació

Làpida d’una dama cristiana anomenada Teodora, del segle IV, trobada a la necròpoli de l’Estació, a Lleida.

A. Pérez

Aquesta necròpoli de l’època romana tardana, avui desapareguda totalment, va ser localitzada el 1926 de manera fortuïta amb motiu de les obres de construcció de la nova estació de ferrocarril de la ciutat de Lleida, aleshores a l’extraradi i actualment en un sector del tot urbanitzat, de manera que avui és impossible situar amb exactitud sobre el terreny el lloc concret on es van produir les troballes, tot i tenir una planta del moment de l’aparició. Es tractava d’una zona d’enterraments al costat d’un camí que sortia de la ciutat per l’E i que es perpetuà fins fa poc en l’anomenat camí de Corbins. El fet que no s’hagués investigat el jaciment en el seu moment no va impedir que alguna de les seves peces pogués salvar-se (avui, encara que no pas totes, són a la col·lecció arqueològica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs) i que, tot i les lògiques llacunes considerables, puguem en part interpretar les troballes. La necròpoli va estar en funcionament durant els segles IV-V —ja ho havia estat a l’Alt Imperi— i durant l’edat mitjana en aquell mateix indret hi hagué el raval de Sant Pau del Mercadal. Les confuses notícies conservades del moment de la seva descoberta (gairebé totes de la premsa local) són insuficients per a atribuir determinades troballes a una etapa o una altra de la necròpoli.

Sigui com sigui, pel que fa al moment baiximperial es documentaren tres tipus d’enterraments: en sarcòfag, en tombes de tègules i en àmfora. És possible que també hi hagués fosses simples perquè es va recalcar la presència de molts “ossos solts”, encara que també és cert que aquesta petita notícia no és suficient, ni de bon tros, per a atribuir-los a una etapa determinada. Quant als sarcòfags, se’n documentaren set, monolítics, en pedra sorrenca toscament treballada, amb coberta a doble vessant, d’uns 2 m de llarg aproximadament i sense cap tipus de decoració. No presentaven aixovar, però dos d’ells contenien sengles sarcòfags de plom. Una cronologia del segle V sembla convenient per a aquest tipus d’enterraments que, d’altra banda, ignorem si aparegueren en cambres, criptes o sense cap tipus de receptacle, si bé una foto poc clara de l’època sembla suggerir-nos l’última opció.

Els enterraments de tègules eren de secció triangular, de doble vessant, com és usual. Ignorem quants n’hi havia, tot i que devien ser abundants. Es conserven algunes de les tègules utilitzades: presenten digitacions a manera de decoració i tan sols una tègula presenta marca (ACARD). Tampoc no sabem el nombre d’enterraments en àmfora. Només se sap que un “era infantil”. No se’n conservà cap, fet que impedeix classificar les àmfores utilitzades que, evidentment, ens haurien proporcionat una valuosa informació cronològica.

La peça més interessant que ha proporcionat el jaciment és la inscripció, en làpida de marbre, segurament de Luni-Carrara, datada al segle IV, dedicada a la dama cristiana (un crismó al capdamunt ho indica) Teodora (IRC II, 10). L’interès de la peça és gran: es tracta del primer document cristià que l’arqueologia lleidatana ha proporcionat; la qualitat del marbre indica una reactivació comercial de la ciutat després d’un període d’aparent recessió i, finalment, constitueix un cas notable de promoció social, ja que és possible que la dama, evidentment rica potser gràcies al seu matrimoni, fos d’origen servil. S’ignora les circumstàncies concretes de la seva troballa i el suport on es trobava. La peça apareix fragmentada i li falta la part inicial de la quarta i la cinquena línies.

Una altra interessant troballa foren uns mosaics, dels quals es conserven alguns fragments. Aquests fragments i les escasses fotografies del moment de l’aparició indiquen que no es tracta de mosaics sepulcrals, encara que de vegades s’hagi insinuat aquesta possibilitat. Més aviat, hem de suposar que formaven part d’una residència extramurs, d’una basílica o, fins i tot, d’un martyrium, ja que sabem que a l’indret es localitzaren parets i tambors de columnes, segons una confusa notícia, encara que hem de tenir present que aquestes —o part d’aquestes— construccions podien correspondre a l’esmentat raval medieval. Es conserven actualment tres fragments musius. Amb tessel·les blanques, negres i vermelles, apareixen representades una garlanda de fulles de llorer, una vora amb trena i ram de llorer i la cua d’un paó, com també figures no identificables (entre elles potser el cos d’un ocell). És molt possible que es tracti de representacions que es puguin relacionar amb el cristianisme (com el cas del paó, per exemple) i que es datin a la primera meitat del segle IV, amb la qual cosa serien contemporànies d’alguns enterraments i potser de la inscripció esmentada.

Bibliografia

  • Arnau, 1926, 16. pàgs. 254-255; Vives, 1927-31, pàg. 400; Pita, 1973; Lara, 1976; Lladonosa, 1980; Fabre, Mayer, Rodà, 1985, vol. II; Blázquez i altres, 1989; Pérez, 1991; 1992. 2, pàgs. 199-215; 1993 i 1996, 9. pàgs. 145-201.