A la consagració de Sant Llorenç prop Bagà (Berguedà) de l’any 983 consta que el monestir posseïa l’església de Santa Maria de Lladurs (“ecclesiam Sancte Mane de Ladurcio”), la qual, versemblantment, no era la parroquial del lloc, atès que l’acta de consagració de Sant Julià de Canalda (Odèn), de l’any 900, ens assabenta que ho era la de Sant Martí. L’any 1037 apareix novament esmentada, en aquest cas arran de la venda d’uns alous situats“in apendicio de Sancta Maria de Ladurc”. Aleshores possiblement ja no era una possessió de Sant Llorenç prop Bagà, car l’inventari dels béns del monestir de Sant Llorenç de Morunys, no datat però situable a mitjan segle XI, inclou aquesta església(“et in Ladurz ipsa ecclesia Sancta Maria”). Al final del segle XI (1095) és esmentada en donar la confrontació d’un alou de Timoneda, que tenia a llevant la“via que descendit per ipsum planum de Sarri contra ecclesiam Sancte Marie de Ladurz”. Al final del segle XVIII, Costai Bafarull indicava que era una sufragània de l’església parroquial de Sant Martí de Lladurs, categoria que mantenia a mitjan segle XIX. La reorganització de les parròquies del bisbat de Solsona, endegada l’any 1897, li llevà la condició de sufragània, que mantingué la nova distribució parroquial de l’any 1909. L’any 1928 —any que figura a la dovella central de la porta de l’edifici actual — fou reconstruïda de bell nou, i passà a ésser l’església parroquial de Lladurs, tot substituint la de Sant Martí, situada vora el castell. La nova església parroquial tingué, a partir d’aleshores, com a sants titulars, els d’ambdues esglésies (parròquia de Sant Martí i Santa Maria de Lladurs), però en l’actualitat únicament ho és santa Maria.