Situació
Una perspectiva de l’interior de l’església.
A. Mazcuñan-F. Junyent
L’església parroquial de Sant Feliu es dreça a la banda ponentina de la població, inserida als vessants del pla de Mont, bo i presidint una plaça que, atesa la seva situació, vorera al pendent, es converteix en un autèntic mirador, conegut pel “balcó de Vilac”.
Mapa: 148M781. Situació: 31TCH197325.
S’hi arriba fàcilment per la carretera de França (N-230), on, a mà dreta, s’origina la que porta a Vilac, que és el primer poble que es troba sortint de Vielha. (FJM-AMB)
Església
És un extraordinari edifici, fruit de diverses èpoques constructives, el qual conserva íntegra una bona part de l’obra primitiva, concretada en el cos on es desenvolupen les naus. La capçalera desaparegué quan el temple fou ampliat vers llevant amb un gran cos d’edifici octogonal, coronat amb una llanterna, i s’hi afegíencara una sagristia.
Sobre el mur de ponent en època gòtica fou bastit unimposant campanar de torre.
Dins el context de l’edifici actual es distingeix perfectament el cos romànic, format per una planta basilical de tres naus, separades per arcs formers (quatre per banda) adovellats de mig punt, els quals recolzen sobre uns pilars circulars, llevat de les zones terminals, on, a ponent, s’uneixen a unes pilastres encastades a la paret, i, a llevant, troben suport en uns pilars octogonals irregulars i molt més desenvolupats que els circulars.
Planta, a escala 1:200, de l’església, interessant edifici romànic, el qual ha conservat de la part original les naus, mentre ha vist substancialment alterada la seva capçalera.
A. Mazcuñan-F. Junyent
La nau central és coberta amb volta de canó de mig punt, i les laterals amb voltes de quart de cercle. Totes són reforçades amb arcs torals, els quals troben suport en uns ressalts situats entre els arcs i sobre les columnes i que, als murs perimetrals, reposen definitivament en unes pilatres estretes encastades als murs, exterioritzades a manera de contraforts.
Tot aquest sistema de cobertes conté una cornisa separadora que s’estén, abraçant pilars i ressalts, al llarg de tots els murs, bé que a la nau central ocupa una posició més elevada. Alguns fragments d’aquesta cornisa són ornats amb hemisferes.
Actualment, la il·luminació del temple és aconseguida pràcticament per finestres modernes, situades al presbiteri octogonal. Amb tot, dins els paraments romànics encara resten algunes finestres originals, bé que algunes han estat cegades o bé modificades.
Així, a la façana de migjorn podem veure, al costat de la porta, una estreta espitllera, actualment inutilitzada, que és coronada per un bloc monolític, integrat dins l’aparell com si fos un carreu més, bé que es diferencia de la resta de carreuons pel fet d’haver estat rebaixat inferiorment en forma d’arc de mig punt, ensems que mostra un cisellat que imita unes dovelles, disposades radialment, tal com trobem en nombrosos finestrals. Al tram següent, delimitada pels contraforts, hi devia haver una altra finestra, perfectament dibuixada encara dins l’estructura de l’aparell, i de la qual romanen les impostes, decorades amb estries horitzontals i amb un soguejat.
Llinda de finestra reaprofitada dins l’aparell. Hom l’ha ornamentada amb un escacat central, flanquejat amb entrellaços, amb l’additament d’un estret bordó que abraça els tres elements que fan la decoració.
F. Junyent-A. Mazcuñan
En aquest mateix indret, barrejada amb els carreus que conformen l’aparell, destaca una llinda de finestral, constituïda per un bloc monolític que adopta la forma d’un arc de mig punt, la qual és resseguida, a la part superior, amb un bordó, sota el qual, al centre, hi ha un escacat, flanquejat a cada costat per uns entrellaços.
Sobre els finestrals descrits, i a la mateixa façana, encara hi ha dues espitlleres i dues finestres marcadament modernes.
A la façana de ponent només hi ha obert un finestral poc o molt retocat.
A la façana de tramuntana, talment com a la paret de ponent, només hom pot constatar la presència d’un finestral, i encara obturat, de característiques semblants al finestral del mur meridional, coronat amb una llinda que imita un aparellat.
La porta s’obre al capdavall del mur de migjorn, i és engalanada amb elements esculturats, distribuïts de manera uniforme dins els diversos elements que la componen.
El campanar, erigit en època gòtica, es dreça en forma de torre molt massissa al capdavall de l’edifici, sobre la nau central, perfectament integrat, atesa la seva proximitat constructiva, amb el cos d’edifici romànic, amb el qual es fusiona.
L’edifici ha estat aparellat amb blocs de pedra, perfectament escantonats i polits, disposats en filades horitzontals de diferent gruix, puix que els blocs presenten unes mides força irregulars dins una estructura on dominen els blocs allargassats. Cal notar la inclusió en la composició de l’aparell d’unsblocs de pedra de mides realment gegantines (106 × 11 cm; 280 × 15 cm; 132 × 14 cm; 145 × 33 cm ), on encara es fa més palès el predomini de les formes allargassades abans esmentades.
Barrejats amb els blocs llisos n’apareixen uns altres, potser reaprofitats, ornats amb diversos elements esculpits. Així, per exemple, sobre el primer arc de la nau central, apareix un fris d’arquets cecs que només és present en aquest espai. D’altrabanda, als paraments perimetrals interiors, hi ha diversos blocs decorats amb incisions geomètriques, fet que també es dóna als paraments exteriors, especialment al mur de migjorn, on, a més d’haver-hi un seguit de blocs ornats també amb elements geomètrics, n’hi ha un que es destaca perquè mostra elements vegetals, un segon que presenta una cara esculpida en relleu i un tercer que acull la figura d’un ocell. A la façana de tramuntana n’hi ha un on apareix la figura d’un cànid que correairosament.
Aquests elements descrits, conjuntament amb la presència dels contraforts, són els únics components que trenquen la nuesa dels paraments romànics, així com la porta i els finestrals alegren mesuradament la seva sobrietat.
L’edifici, malgrat les reformes introduïdes, especialment durant el segle XIX, encara conserva, tal com hem vist, una bona part de l’estructura romànica, corresponent a una obra tardana, realitzada al final del segle XII i que, segurament, abasta també l’inici del següent, d’acord amb el tipus basilical característic de la Vall.
Bé que les reformes han modificat l’obra romànica, erigida de manera unitària, la fusió dels volums actuals adquireix un resultat plàstic que confereix al temple una personalitat acusada que una restauració adequada fa ressaltar.
L’estat de conservació de l’edifici és excel·lent. (FJM-AMB)
En una de les finestres de Sant Feliu de Vilac hi ha un arc de mig punt recolzat sobre sengles carreus rectangulars, el qual presenta una decoració a base d’un escacat flanquejat, als dos extrems, per un entrellaç de doble línia. L’arc és resseguit, a la seva part interior, per una línia contínua arrodonida.
L’escacat és un tema ornamental que apareix gairebé a totes les portades de les esglésies romàniques araneses; és present, també, a la portada d’aquesta església. Constitueix un dels elements característics de l’escultura monumental d’aquesta regió. Apareix també molt sovint decorant els portals de les esglésies romàniques aragoneses i navarreses i, d’una manera més esporàdica, en alguns de la resta del Principat i del nord dels Pirineus. És un tema de tradició molt antiga; també el trobem representat en pintura.
Aquest mateix tipus d’entrellaç que apareix en aquesta finestra apareix en un capitell de la portada d’aquesta esglésiai en un altre de la portada de tramuntana de l’església d’Era Assumpcion de Maria de Bossòst. Un capitell de l’església de Sant Andreu de Salardú presenta un entrellaç semblant. És un motiu d’influència carolíngia derivat de les miniatures irlandeses; entrà a la Península Ibèrica també a través de l’art musulmà.
Atesos els paral·lelismes que manifesta amb la portada, considerem que aquesta finestra devia ésser esculpida durant la mateixa fase d’execució que aquella: final del segle XII. (EBC)
Portada
Porta d’entrada a l’església, oberta al mur de migjorn.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Planta, alçat i secció de la portada de l’església.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Un dels elements més destacables de l’edifici ésconstituït per la porta, oberta a la façana de migdia, on la simplicitat estructural i la rusticitat compositiva es barregen amb una sumptuositat ornamental moderada, no exempta d’un cert primitivisme.
Aquest notable portal és compost per quatre arcs de migpunt, sensiblement irregulars, fets amb lloses disposades radialment, i que es degraden a mesura que són embeguts pel gruixdel mur.
Tot aquest conjunt d’arcs arrenca a partir d’una impostallisa i gruixuda que, excedint un bon tros l’arc exterior, s’esténper tota l’amplada del portal fins a fusionar-me amb la llinda, la qual delimita la porta pròpiament dita.
D’altra banda, l’arc exterior és emmarcat per una arquivolta, disposada a manera de guardapols, i que és ornamentada amb un escacat resseguit per un estret soguejat, motiu ornamental que també es dóna a la imposta, la qual, situada sobre la primera, fa de suport, a cada banda, a l’arquivolta.
Aquest portal, fornit primitivament de dues o tres columnes per banda, actualment només en conserva una que s’allotja a la raconada interna del cantó esquerre. Aquesta columna, que descansa sobre una base àtica, és coronada amb un capitell esculpit amb uns entrellaços, disposats simètricament.
Un detall del timpà que corona la porta d’entrada a l’església, a la façana de migjorn, esculpit amb les figures del Pantocràtor, envoltat pel tetramorf.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’espai semicircular, delimitat per l’arc intern i la llinda, és ocupat pel timpà, que és centrat pel Pantocràtor, envoltat pels símbols dels quatre evangelistes, tots ells esculpits de manera rústega i primitiva, cosa que confereix al conjunt un caire arcaïtzant.
L’esquema compositiu resta totalment condicionat per la posició central del Totpoderós, al qual se subordina la iconografia tetramòrfica, distribuïda d’una manera irregular i asimètrica, atès que cadascun dels símbols ocupa l’espai deixatper l’altre després d’haver estat esculpit, cosa que evidencia una manca absoluta d’un estudi compositiu previ. Així, al costat d’unes figures ben desenvolupades i esculpides harmònicament, n’apareixen unes altres que, totalment desproporcionades, es contorsionen per tal de poder-se configurar dins uns espais, sens dubte insuficients, que els priven d’assolir unesformes adients i apropiades al símbol que representen.
La figura del Crist Totpoderós apareix entronitzada, ambla mà dreta en actitud de beneir i amb l’esquerra sostenint un pergamí. Va vestit amb una túnica solcada per nombroses estries, cosa que no impedeix que es visualitzin els principals detalls anatomies de les cames que, bo i caigudes, adopten una posició poc solemne.
La seva testa, orlada amb una corona quadrangular, mostra un rostre esculpit de manera matussera, el qual reflecteix una gran severitat, acusada per un cisellat brusc i poc concret que difumina els trets del rostre humà, definidors i individualitza dors del personatge representat.
L’alçada d’aquesta figura excedeix l’espai ocupat pel timpà, de tal manera que el cap trenca per la meitat un bordó que circueix la peça, mentre els peus envaeixen la llinda.
A la dreta del Pantocràtor (esquerra de l’espectador) apareixen l’àliga i el bou, símbols dels evangelistes Joan i Lluc respectivament, mentre a l’altra banda hi ha el tors d’un home, símbol de l’evangelista Mateu i el lleó, representació simbòlicade Marc.
L’àliga ocupa l’extrem dret de la peça (la nostra esquerra), i és, sens dubte, malgrat les deficiències, la figura més ben esculpida de totes les que representen el Tetramorf. El seu cos és molsut i robust, trets que no encaixen amb el coll, llarg i prim, que es fusiona amb un cap petit, acabat amb un bec agut. Les extremitats són potents i acaben en unes fortes urpes. La cua, que és quadrada, mostra uns acanalaments amanera de plomes, tret que també es dóna a l’ala que manté plegada, la qual discrepa de l’altra, que no té el plomatge marcat i que es manté desplegada seguint la curvatura del timpà.
Al costat de l’àliga i ocupant una posició inferior, s’allotjael bou, les formes del qual, gairebé caricaturesques, s’hand’adaptar a un espai massa reduït, cosa que fa que l’animal representat mostri un cos deforme i contorsionat, on resten difuminats els trets característics del bòvid. Ranejant l’esquema hi ha una petita ala, el desenvolupament de la qual també resta condicionat totalment per l’espai.
A l’altre costat, tal com hem indicat, s’allotgen els símbolsde sant Mateu i de sant Marc. EI primer és representat pel tors d’un home que manté el braç dret enlairat i l’esquerre, quemarca l’acabament de la figura, colzat i situat sobre l’abdomen. Tota la figura, pràcticament només ha estat esbossada, sense mostrar cap detall ben acabat. Així, el rostre apareix sense cap tret distintiu (li manquen els ulls, el nas i la boca), la qual cosa li lleva qualsevol indici d’expressivitat. D’altrabanda, la mà dreta només s’insinua, mentre que l’esquerra, desdibuixada del tot, es fusiona i es confon amb el braç.
Sota aquesta figura, dins el reduït espai que queda, hi hael lleó, símbol de l’evangelista Marc. Aquest fèlid, que apareix ajaçat (no hi cabria de cap altra manera), ha estat esculpit molt deficientment, de tal manera que si no estigués inclòs dins el context d’aquest timpà, formant part del Tetramorf, difícilment seria identificable, puix que es redueix a un simple esbós, atribuïble a molts d’altres animals, especialment fèlids o cànids.
El darrer element decoratiu d’aquest portal és constituït per un bloc de pedra rectangular, disposat horitzontalment amanera de fris, ben centrat i situat a tocar gairebé l’arquivoltaque emmarca l’arc exterior.
La seva temàtica escultòrica, realitzada en baix relleu, consisteix en tres cercles tangents, dels quals el central inscriu l’anagrama de Crist, mentre que els laterals inclouen un motiu vegetal compost de nou pètals. Als espais superiors, entre la intersecció dels cercles, encara s’allotgen dues petites creus gregues.
Aquest bloc, potser reaprofitat, tant per la seva temàtica escultòrica com per la tècnica emprada, és molt semblantal plafó central del fris que corona el portal de Sant Pèir d’Escunhau, bé que aquest darrer mostra una execució més acurada.
Si el fris presenta una marcada similitud amb el de Sant Pèir d’Escunhau, el timpà, per la seva banda, mostra alguns trets similars als que trobem al timpà d’Era Assumpcion de Maria de Bossòst, on també, malgrat la data tardana de la seva realització, hi ha uns procediments escultòrics molt rudimentaris, executats per unes mans poc expertes, sorgides, segurament, de tallers locals.
El fustam de la porta és engalanat amb unes barres de ferro forjat, acabades en doble rinxolat, les quals mostren unes incisions geomètriques, tret que també es dóna en el forrellat.
Tant aquest portal com l’església semblen una obra força tardana. Probablement, la seva data de realització, lleugerament posterior a la de Bossòst, pugui fixar-se al final del segle XII, o potser, fins i tot, al principi del XIII.
Dins la sagristia es conserven uns capitells i uns fragments de fust de columna, els quals, gairebé amb tota seguretat, pertanyien a aquest portal, actualment, tal com hem vist, desarticulat parcialment. (FJM-AMB)
La portada de l’església de Sant Feliu de Vilac presenta una tipologia semblant a les portades d’Era Assumpcion de Maria de Bossòst i Sant Pèir d’Escunhau. Correspondria al grup de portades amb múltiples arcades i llinda de la classificació feta per J. Puig i Cadafalch(*) dels portals catalans.
En una fotografia datada l’any 1918(*) podem observar que a l’espai corresponent a l’arquivolta interior, al costat dret, hi havia una columna formada per una base —decorada amb un entrellaçat molt semblant al que apareix al capitell de la portada conservat in situ—, un fust llis cilíndric i un capitell—ornamentat amb un cap humà—. En una altra fotografia datada el 1962(*) aquesta columna ja havia desaparegut.
La decoració esculpida es redueix al timpà, a un capitell, a un fris que envolta l’arquivolta exterior i a un bloc de pedra situat damunt la portada.
El tema de la Maiestas Domini voltada dels símbols dels quatre evangelistes ocupa el timpà. La figura de Crist majestàtic centra la composició; és coronada i té el cap recolzat en un element quadrangular damunt el qual hi ha representats els braços laterals d’una creu. És asseguda damunt un tron, representat només per dues volutes a banda i banda. Té el braç dret aixecat, fent un gest de benedicció, i amb l’esquerre agafa un filacteri. No hi ha màndorla. A la dreta de la Maiestas Domini hi ha, a la part superior, l’àguila de sant Joan i, a la part inferior, el brau de sant Lluc; a mà esquerra, a dalt, l’àngel desant Mateu i, a baix, el lleó de sant Marc.
Aquest tema té la seva principal font iconogràfica a l’Apocalipsi de Sant Joan(*) i al Llibre d’Ezequiel(*). El significat dela imatge del Crist majestàtic és completat pel dels símbols dels quatre evangelistes, que farien referència als quatre aspectes de la natura de Crist; la naixença, la mort, la ressurrecció i l’ascensió(*).
La glòria apocalíptica de Crist és un dels primers temes representats a les portades de les esglésies romàniques(*). A Catalunya el trobem en els timpans de Bossòst (tot i que en aquest cas no queda del tot clar si es tracta d’una Maiestas Domini o d’una Maiestas Mariae), Santa Maria de Besalú i Sant Pere d’Or. Podríem citar com a precedent la llinda de l’església de Sant Andreu de Sureda, malgrat que allí no apareixen els símbols dels evangelistes.
La representació de Sant Feliu de Vilac té com a particularitat que la figura de Crist no és inscrita en una màndorla i que l’ordre dels símbols tetramòrfics és invertit (l’ordre habitual és que l’àngel i el brau estiguin disposats a la dreta de Crist i l’àguila i el lleó a l’esquerra); d’altra banda, la Maiestas Domini normalment agafa, amb la mà esquerra, el llibre sagrat i no un filacteri com en aquest cas. Aquestes particularitats figuren també al timpà de la portada de tramuntana de l’església d’Era Assumpcion de Maria de Bossòst, en el qual la representació del tron ha estat solucionada d’igual manera. Aquestes coincidències, així com el fet que totes dues esglésies pertanyen a la mateixa comarca, ens porten a considerar la portada de tramuntana de Bossòst com el paral·lel iconogràfic més pròxim de la de Vilac i fins i tot a pensar que una serví de model a l’altra, malgrat que no podem establir l’ordre cronològic, puix que no tenim dates concretes que facin referència ala construcció dels portals o dels edificis.
Aquest timpà presenta un aspecte força rústec; sembla com si no hagués estat acabat. La composició és centrada perla figura de Crist, els vestits del qual presenten un plegament molt acusat a base de línies paral·leles i perpendiculars i cercles concèntrics. Els símbols tetramòrfics han estat esculpits en l’espai restant, adequant la seva forma al marc arquitectònic. La representació de l’àguila és, sens dubte, la més acurada; podem observar com una de les ales segueix la forma marcada per la línia corba que delimita el timpà.
El capitell que resta de la portada és ornamentat amb un tema d’entrellaç compost per una doble tija. Aquest tipus d’entrellaç és representat també en un capitell de la portada anteriorment citada d’Era Assumpcion de Maria de Bossòst, en un capitell de l’església de Sant Andreu de Salardú i en una finestra de la mateixa església de Vilac. És un motiu d’influència carolíngia, derivat de les miniatures irlandeses; entrà a la Península Ibèrica també a través de l’art musulmà.
L’escacat, disposat a manera de fris que envolta l’arc exterior de la portada, és un tema geomètric d’origen molt antic que és present a gairebé totes les esglésies araneses i aragoneses, fins al punt de constituir una característica de l’escultura monumental d’aquestes regions.
Damunt la portada, en un bloc de pedra rectangular, hi ha representat un crismó flanquejat per dos estels de nou puntes; tots tres elements estan inscrits en sengles cercles. A l’espaisuperior entre els cercles hi ha esculpides dues creus llatines de mides reduïdes.
EI crismó és compost per la P (Rho) i la X (Khi), l’alfa il’omega i la S i la T. L’alfa i l’omega tenen l’ordre invertit i la S és a l’inrevés(*).
El crismó és un element comú a les esglésies araneses del període romànic; malgrat que normalment apareix isolat, a vegades va acompanyat d’altres elements; veiem que, per exemple, a la catedral de Jaca és flanquejat per dos lleons i al’església de Santa Maria de la Oliva per dos àngels. Com a exemples d’una disposició semblant a la de Vilac —crismó flanquejat per estrelles amb un nombre divers de puntes—podem esmentar l’església de Sant Pèir d’Escunhau, el bloc de pedra de Casarilh i, fora de la comarca aranesa, al sud de França, Noumerens (a Auriach-sur-Vandinelle), Coutens i Beaumarches.
Aquests dos elements (crismó i estrella) junts ja apareixenen l’art paleocristià, en relació amb el món funerari: mosaic sepulcral de “Ruf” de la necròpoli de Montecillas (Coscojuela de Fantova, Osca), en el qual hi ha representat un crismó acompanyat d’una estrella de sis puntes. En un sarcòfag datat al segle XIII i conservat al Museu Episcopal de Vic hi ha una disposició semblant, però en aquest cas el crismó ha estat substituït per una creu.
L’origen dels estels amb un nombre de puntes que oscil·laentre sis i dotze és molt remot; segons alguns autors(*), es remunta més enllà de l’art ibèric. Es tracta de símbols solars, els quals estan associats, habitualment, a un context funerari, en relació amb la immortalitat de l’ànima. Gaudeixen d’una fortatradició que arriba fins al període romànic; els trobem representats en sarcòfags paleocristians i en edificis visigòtics. Creiem, però, que a partir del seu ús reiterat s’han convertit en un tema purament ornamental.
En aquest cas concret, igual que a Sant Pèir d’Escunhau, pensem que podrien simbolitzar el sol i la lluna, és a dir, la idea de principi i fi, ja enunciada per l’alfa i l’omega delcrismó. Tanmateix, hem de tenir en compte que les lletres del crismó han estat invertides i que, per tant, és possible que l’escultor ignorés el seu significat i es limités a copiar un tema que, pels exemples que hem esmentat, era força freqüent a les esglésies del nord dels Pirineus i d’Aragó i Navarra.
L’aspecte general d’aquesta portada és força arcaic, d’acord amb la resta d’escultura monumental del període romànic que es conserva en aquesta comarca. Creiem que és obra d’algun escultor o taller d’àmbit local; malgrat la relació de tipus iconogràfic que hem pogut establir amb la portada de Bossòst, no sembla que el timpà hagi estat esculpit pel mateix artista.
Elements com el crismó i l’escacat enllacen aquesta portada —i per extensió l’escultura monumental aranesa— amb l’escultura romànica aragonesa i navarresa i del nord dels Pirineus. Aquesta relació es manté a nivell iconogràfic, però no a nivell estilístic; en aquest sentit, i com ja hem dit, l’escultura en pedra aranesa manifesta un profund arcaisme, allunyat dels principals corrents que afecten el Principat i la regió aragonesa.
Puig i Cadafalch(*) assenyala que l’únic element que pot ajudar a datar aquesta església és l’analogia que presenta ambles esglésies de Taüll; per tant, segurament que té una cronologia no gaire posterior a l’any 1123. La comparació amb altres conjunts escultòrics aranesos porta a datar la portada al final del segle XII, data que correspondria a la cronologia donada per a la construcció de l’edifici romànic i que està d’acord amb l’apuntada per Sarrate i Forga(*). (EBC)
Pica beneitera
Pica beneitera, conservada a l’interior de l’església. Cal datar-la del final del segle XII o del començament del XIII.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Una peça molt interessant, guardada a l’interiord’aquesta església, és la pica beneitera que, a més a més de destacar per la seva ornamentació, ressalta per les seves grans proporcions, més pròpies gairebé d’una pica baptismal.
Aquesta pica és composta per un vas o contenidor deforma lleugerament semisfèrica i per un pedestal, a manera de columna, d’estructura complexa.
La pica pròpiament dita fa uns 30 cm d’alçada i és delimitada per un diàmetre extern de 66 cm i un d’intern de 45 cm. La part superior és ornada amb dos filets paral·lels que tanquen un seguit de paral·lelograms, els quals, disposats inclinada ment i l’un molt a prop de l’altre, envolten tota la peça. Acontinuació, a la part inferior, hi ha una franja rebaixada a lapedra, on s’allotgen un reguitzell d’hemisferes, a manera de botons, les quals també circueixen totalment el vas.
Els paral·lelograms han estat esculpits en baix relleu, mentre que les hemisferes ressalten dins el rebuidat, la qual cosa dóna un acusat contrast a la peça, la qual d’aquesta maneraassoleix uns resultats plàstics molt brillants, mitjançant la combinació de diferents volums.
El suport, que fa uns 50 cm d’alçada, és format per un nucli central cilíndric, que fan ressaltar quatre columnetes que tenen la base i el capçal comuns, de tal manera que totes quatre, juntament amb el nucli central, formen una sola peça. (FJM-AMB)
Les hemisferes que decoren la pica constitueixen un motiu ornamental característic de les piques de la Vall d’Aran, jaque apareixen a la majoria d’aquestes. Aquest element ens serveix per datar aquesta peça a la segona meitat del segle XII o a la primera del XIII, període al qual pertanyen una gran part de les piques conservades en aquesta regió. (EBC)
Pica baptismal
Pica baptismal romànica, conservada a l’interior de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Calc de la pica baptismal, obra ja tardana dintre elperíode romànic.
F. Junyent-A. Mazcuñan
També a l’interior d’aquest temple es conserva una pica baptismal de marbre, ornamentada amb un seguit d’elements que criden poderosament l’atenció.
Es tracta d’una peça constituïda per un vas se misfèric, sostingut per un pedestal cilíndric, que quatre cilindres estrets disposats verticalment fan ressaltar. Aquest suport s’uneix al contenidor mitjançant un anell gruixut, i es fonamenta sobre una base circular decorada amb semisferes, piràmides i un caparró humà.
L’alçada total de la peça és d’uns 95 cm, dels quals 35 pertanyen al vas, 42 al suport i 18 a la base. D’altra banda, el contenidor és delimitat per un diàmetre extern de 90 cm i un d’intern de 67 cm.
La pica pròpiament dita és resseguida a la part superior per un fris, el qual forma una estreta faixa rebaixada a la pedra, on ressalten esculpits en relleu uns elements decoratius centrats per la figura d’un animal mostruós, semblant a un drac, amb quatre potes i proveït d’ales. El cap, que sembla coronat per una cresta, és ocupat per un gran ull, amb la pupil·la ben marcada. La boca es mostra confosa i és difícil endevinar-ne la morfologia, tot i que, segons com es miri, sembla que es tracti d’un bec curt.
La cua de l’animal, tot just eixida, es transforma en una estreta tija que, bo i ondulant, ressegueix tota la peça fins atornar on és l’animal que l’aferra amb la boca. Els espais curvilinis, delimitats per cadascuna de les ones, són ocupatsalternativament per unes fulles trevolades i unes pinyes.
La resta de la pica és centrada per una figura femenina totalment nua, llevat del cap, que apareix cobert amb una còfia. Mancada de les proporcions anatòmiques més elementals, adopta un posat grotesc, subratllat per la posició dels braços, els quals, acabats amb unes mans desproporcionadament grosses, es cargolen bo i adoptant una positura gairebé simiesca, concretada en l’enlairament del braç esquerre fins educar el cap i la caiguda del braç dret fins al ventrell. El rostre, tot i que té tots els trets configurats, és força inexpressiu, cosa originada, sens dubte, pels ulls, els quals, a més d’ésser moltgrossos, no mostren cap indici de vivacitat.
A partir d’aquesta figura, i escampant-se a tot el llarg i ample de la peça, hi ha un seguit de fulles simples amb l’àpex arrodonit, que són acompanyades per unes petites flors de lis, situades als espais lliures, on incideixen els àpexs de les fulles. (FJM-AMB)
Les hemisferes que apareixen a la base poden ésser considerades com un element característic de les piques baptismals araneses, ja que es troben a la majoria d’elles.
No hem pogut identificar la figura que centra la composició i, per tant, no ens és possible escatir el significat que pot amagar.
Per la tipologia que presenta i pels elements ornamentals que hi apareixen, hem de datar aquesta peça a la segona meitat dels segle XII o a la primera meitat del XIII. (EBC)
Altar del presbiteri
Un dels tenants d’altar que es conserven a l’interior de l’església, reutilitzat en un altar modern.
A. Mazcuñan-F. Junyent
A més de les peces descrites, a l’interior d’aquesta església encara hi ha quatre tenants romànics, reaprofitats, els quals suporten les ares dels altars, situats al presbiteri octogonal.
El primer d’ells, situat en una capella lateral del cantó de tramuntana, és format per un bloc prismàtic, de 86 cm d’alçada, que ha estat afaiçonat parcialment, de tal manera que el rebuidat només afecta la part central, amb la qual cosa resta delimitat a ambdós extrems amb dos blocs quadrangulars, talment com si es tractés d’una base i un capitell. A la part rebuidada, concretament a la cara frontal, entre dues columnetes, destaca la figura d’un atlant, el qual suporta el bloc superior. Malgrat la seva constitució complexa, el tenant és format per un sol bloc de pedra, on han estat esculpits els elements descrits. (FJM-AMB)
Altar lateral
Un altre tenant, emplaçat també en un altar lateral, adopta una forma semblant a l’anterior, també a partir d’un sol bloc prismàtic d’uns 88 cm d’alçada.
Hom també l’ha afaiçonat parcialment, llevat dels extrems, on es distingeixen dos fragments quadrangulars que fan de base i capitell dins el context del suport. Als angles de la part rebuidada es desenrotllen quatre cilindres, disposats a manera de columnetes que uneixen i traven les dues peces quadrangulars dels extrems.
Pedra d’altarromànica, reutilitzada actualment en un altar modern, conservada a l’interior de l’església.
A. Mazcuñan-F. Junyent
EI fragment superior, disposat a manera de capitell, és més desenvolupat que el que fa de base, i és decorat a la cara frontal per un escacat, situat als flancs, el qual centra un estriat delimitat superiorment per un fris decorat amb triangles juxtaposats i contigus, que descriuen una ratlla en ziga-zaga.
A la base es repeteixen els triangles juxtaposats i contigus, amb llur alçada determinada per una estria. (FJM-AMB)
Altar lateral de migjorn
Un tercer tenant, situat en un altar lateral del costat de migjorn, també és constituït per un bloc prismàtic d’uns 76 cm d’alçada, el qual mostra un lleuger eixamplament al capçal. A diferència dels altres, no exhibeix cap element decoratiu. A la cara frontal, però, hi ha una petita cavitat quadrangular, a manera de reconditori. (FJM-AMB)
Altar central
El darrer tenant és situat a l’altar central. Aquest també pren volum a partir d’un bloc prismàtic on es distingeixen diverses parts, les quals, a desgrat deformar part de la mateixa peça, es desdoblen enelements independents. Així aquest tenant és delimitat per dos blocs quadrangulars, units per quatre cilindres situats a les cantonades, afavorides pel rebuidat de què ha estat objecte aquesta part de la peça. El bloc superior és decorat amb dos cercles separats per una estria central, discontínua, formada per un seguit de perforacions quadrangulars. El bloc inferior mostra una creu de braços desiguals, inscrita dins un rectangle.
A la cara frontal de l’espai que resta entre les columnetes, i tal com succeïa anteriorment, també persisteixen els elements decoratius, consistents en un semicilindre central, disposat verticalment, amb l’additament de quatre semisferes situades al’extrem de cadascun dels compartiments. (FJM-AMB)