Sant Martí de Lleida

Situació

Sector sud-est d’aquesta antiga parròquia de la ciutat de Lleida, amb la porta primitiva.

ECSA-J.A. Adell

L’església de Sant Martí és al costat de la nova parròquia de Sant Martí, a ponent del turó de la Seu Vella. (JAA)

Mapa: 32-15 (388). Situació: 31TCG019103.

Història

Malgrat el que ha restat fins avui dia de l’edifici romànic, el coneixement documental del seu passat és encara deficient. Totes les referències antigues corresponen bàsicament al buidatge de la documentació medieval que féu J. Lladonosa. No se’n coneix la data exacta de la consagració, però l’església de Sant Martí apareix ja com a parròquia dins l’Ordinatio ecclesiae Ilerdensis, el document promulgat pel bisbe restaurador Guillem Pere l’any 1168 que estableix la configuració eclesiàstica de Lleida. En aquest document Sant Martí apareix formant una prepositura amb Sant Llorenç, Sant Andreu, Sant Hilari, Vilanova de Fontanet i Palau de l’Horta. A partir del 1168 i fins l’any 1229, igual que la resta de parròquies estipulades a l’ordenació eclesiàstica, dependrà econòmicament i pastoralment de la canònica.

Segons J. Lladonosa, l’origen de la parròquia de Sant Martí fou el raval que, nascut en època sarraïna, estava ubicat prop la porta de Montsó, a la part nord-oest del turó de Lleida. Aquest barri sarraí, com tots els altres de la ciutat, tenia una mesquita, les terres de la qual foren repartides l’any 1166 pel bisbe Guillem Pere. L’existència d’aquesta mesquita, juntament amb la donació que el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona féu a l’església de Lleida de totes les mesquites de la ciutat, portaren J. Lladonosa a creure que l’església de Sant Martí s’aixecà damunt dels murs enderrocats d’aquest lloc d’oració musulmà. Des de J. Villanueva, s’ha mantingut la creença generalitzada, d’acord amb el document de dotació de l’església de Lleida promulgat per Ramon Berenguer IV, que totes les esglésies romàniques de la ciutat foren construïdes damunt de les antigues mesquites. Aquest extrem no s’ha pogut confirmar, ja que l’excavació dels fonaments de l’enderrocada església romànica de Sant Joan de la Plaça no permeté confirmar l’existència de paraments islàmics anteriors. En aquest mateix sentit i pel que fa a l’església de Sant Martí, es practicaren excavacions a la part septentrional de l’església i el resultat també fou infructuós a l’hora de corroborar l’existència d’una antiga mesquita.

Dins el territori de la parròquia de Sant Martí es va establir l’Estudi General de Lleida, fundat el 1300 per privilegi de Jaume II i amb caràcter exclusiu per al conjunt de les terres de la Corona d’Aragó. Això féu que fins a la desaparició de l’Estudi amb el Decret de Nova Planta, l’església de Sant Martí es convertís en capella de l’Estudi General, i per tant, en la seu on tenien lloc tots els actes acadèmics, les celebracions i cerimònies solemnes de la vida d’aquest centre. Suposem que és a partir d’aquest moment que, en augmentar el nombre de feligresos (els parroquians ja no eren solament llauradors, escudellers i terrissers, sinó també estudiants) i les deixes testamentàries, Sant Martí és ampliada mitjançant capelles gòtiques ubicades a banda i banda de l’absis, tot constituint, en planta, una mena de transsepte. La del costat meridional (capella de Sant Joan), desapareguda durant la guerra dels Segadors, es va obrir durant el segle XIV; la de la banda nord, existent encara avui en dia, es devia bastir durant el segle XV i fou dedicada a l’Assumpció de Maria.

D’altra banda, sabem per J. Lladonosa que Sant Martí tenia diferents altars i capelles dedicats a sant Joan Baptista, sant Quilis, sant Jaume, sant Pere, sant Mateu, sant Bartomeu, sant Esteve i Santa Maria. De tots ells, avui només s’identifica la capella de l’Assumpta.

El barri de Sant Martí potser fou el que restà més afectat per la guerra dels Segadors. En ésser situat en un dels portals de la ciutat, va quedar, en paraules de J. Lladonosa “arrasat, sense un edifici i sense cap habitant”, i cita les paraules del vicari de Sant Llorenç, Josep Sanou, el qual explica que després del setge, “la porta de l’església de Sant Martí se podia escalar amb molta facilitat”. A partir d’aquest moment Sant Martí començà a viure un periple de funcions totalment alienes per a les que va ser creat, seguint la mateixa sort que molts dels edificis medievals de la ciutat. Així, i concretament des del 1648, l’església quedà abandonada i sense culte i aviat fou utilitzada com a aixopluc del cos de guàrdia del portal de Sant Martí, per passar a convertir-se, ja al segle XVIII, en caserna i parc militar. Al començament del segle XIX, Sant Martí esdevingué la presó de Lleida, tot substituint la que funcionà des d’època medieval als baixos de la Paeria.

El 1892 el bisbe Josep Messeguer i Costa, amic i deixeble del bisbe Morgades de Vic, tot seguint l’exemple d’aquest en la recuperació del patrimoni eclesiàstic, demanà l’església de Sant Martí al govern municipal, per tal d’iniciar-ne la restauració. Així doncs, i a fi de dotar l’església d’una porta monumental a la façana de ponent —ja que l’original s’havia perdut durant els fets bèl·lics del segle XVII—, el bisbe féu portar un portal d’una antiga ermita abandonada i mig enderrocada del poble del Tormillo (Osca). Amb la seva iniciativa, Josep Messeguer convertia Lleida en una de les primeres ciutats que recuperava els seus edificis històrics, tot guiant-se per la tasca que el bisbe de Vic havia realitzat a Ripoll, Sant Joan de les Abadesses o Santa Maria de l’Estany. Actualment l’església de Sant Martí acull la col·lecció d’escultura en pedra del Museu Diocesà de Lleida. (MMG)

Església

Interior de l’església, coberta amb una volta de canó de perfil apuntat i reforçada amb arcs torals, recolzats en pilastres semicirculars i capitells.

ECSA-X. Goñi

És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per tres arcs torals, de perfil també apuntat. Els arcs torals són suportats per pilastres semicirculars, compostes com a columnes, amb capitell, fust llis i base sobre un baix podi. La nau és capçada a llevant amb un absis semicircular, obert a través d’un arc ressaltat, de perfil apuntat, suportat per dues pilastres del mateix tipus que les que suporten els arcs torals, formant una mena d’arc triomfal. L’interior del semicilindre absidal és decorat amb set petits arcs de mig punt, suportats per sis pilastres del mateix tipus que les altres de l’edifici, però de menor alçada. Aquestes pilastres suporten la volta absidal, de forma que l’espai dels arcs forma una mena de nínxols que articulen, de forma sumptuosa, el parament absidal.

Al costat nord de la capçalera, com si es tractés d’un braç de transsepte, s’hi adossà la capella gòtica de l’Assumpció de Santa Maria, documentada a partir del 1445. És coberta amb volta de creueria i oberta a través d’un arc apuntat que trenca el mur nord de l’església.

Interior de l’absis, decorat amb set petits arcs de mig punt suportats per pilastres, amb capitells ornats amb motius vegetals i zoomòrfics.

ECSA-X. Goñi

Al costat sud de la nau, i de forma simètrica a la capella de Santa Maria, hi ha un altre arc apuntat que obria la desapareguda capella de Sant Joan, documentada a partir del 1400 i avui ocupada per una sagristia que és la darrera edificació conservada de les que hi havia adossades al costat sud de l’església i que foren enderrocades arran de les restauracions del final del segle passat.

L’ampliació de l’església durant els segles XIV-XV es va efectuar amb la intenció de constituir una mena de transsepte, però va adoptar una forma asimètrica, per tal com la capella nord, dedicada a Santa Maria, era ampliada cap a ponent amb un segon àmbit cobert també amb volta de creueria, actualment aterrada, i de la qual només queden escassos vestigis en l’arc que s’obria a la capella de Santa Maria, on es veuen mènsules d’arrencada d’arcs amb l’escut de la casa Alentorn. S’accedia a aquest segon àmbit per un arc apuntat, obert al segon tram de la nau i avui paredat.

A la banda sud no fou possible aquesta ampliació, ja que a ponent de la capella de Sant Joan, al segon tram de la nau, s’obre la porta principal del temple, de forma molt austera, amb un arc de mig punt ressaltat per una arquivolta d’aresta motllurada (com la de la porta) i amples dovelles, extradossades per un guardapols motllurat en punta de diamant, que arrenca d’una imposta motllurada, de la qual neixen també els arcs de la porta.

La composició i factura d’aquesta porta, tot i mantenir elements altmedievals, presenta ja detalls com la motlluració que avancen elements de factura gòtica.

A la façana de ponent hi ha una segona porta, amb una graonada molt forçada, d’arc de mig punt i ressaltada per quatre arquivoltes motllurades, amb els motius clàssics de les portades de l’“escola de Lleida”, i suportades per quatre parelles de columnes amb capitells totalment llisos, decorats només a l’angle exterior. Aquesta portada fou instal·lada a l’església de Sant Martí, arran de la seva restauració del 1892-93, dirigida per l’arquitecte Celestí Campmany a instàncies del bisbe Josep Messeguer, procedent de l’església del Tormillo, a Osca. Per sobre d’aquesta portada s’obre una finestra de doble esqueixada i la façana és coronada amb un potent campanar d’espadanya de tres ulls en dos pisos, obra també de l’esmentada restauració. Els angles d’aquesta façana oest són formats per uns massissos contraforts que doten la façana d’una estructura similar a la de la façana oest de Santa Maria de Gardeny, tot i l’alteració que representa el campanar.

Als murs laterals, molt alterats per les successives transformacions i restauracions, s’aprecien elements de contraforts corresponents als pilars interiors. A la capella de Santa Maria es conserven, molt malmesos, els contraforts angulars i una rosassa que centra la composició de la seva façana nord.

A part aquests elements, les façanes són totalment llises i sense ornamentació, llevat d’un ràfec motllurat, molt erosionat, suportat per un fris de permòdols, tallats en cavet. Al centre de l’absis s’obria una finestra, avui paredada, presumiblement de doble esqueixada i arc apuntat, situada per sobre del fris d’arcs decoratius de l’interior.

Els murs presenten un aparell molt acurat, fet de carreus de pedra sorrenca, molt erosionats, on s’observen traces de treball amb escoda i punxó.

En el seu conjunt, i a desgrat de certs aspectes excessius de la restauració-reconstrucció, l’església de Sant Martí pot inscriure’s, juntament amb la de Sant Llorenç o les restes de Sant Ruf, dins el cercle d’obres construïdes a Lleida a redós de l’obra de la seva catedral i que hom pot datar a partir de mitjan segle XIII, en què es manifesten formes arquitectòniques que palesen l’existència d’una certa “escola de Lleida” arquitectònica, a més de l’escultòrica. Dins aquest cercle s’observen, possiblement amb més força que en la pròpia obra de la catedral, petites innovacions que palesen el canvi arquitectònic cap a les formes gòtiques, ja a la fi del segle XIII. (JAA)

Capitells

Aspecte dels dos capitells que semblen autèntics del conjunt de capitells que sostenen els arcs de l’absis.

ECSA-X. Goñi

Els capitells de l’interior de l’església que sostenen els arcs torals que divideixen en diversos trams la volta de canó són de forma troncopiramidal i ornamentats amb motius vegetals i zoomòrfics. Els àbacs són profusament decorats amb formes en ziga-zaga.

Del conjunt dels capitells que sostenen els arcs de l’absis tan sols dos semblen respondre a l’original, mentre que la resta són de nova fàbrica. (MMG)

Necròpoli

Entre el final d’octubre del 1982 i el primer semestre del 1983 el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Lleida efectuaren excavacions arqueològiques d’urgència al costat nord de l’església de Sant Martí, dirigides per J. Gallart, abans de la urbanització d’aquesta zona per part de la Paeria. Els treballs se centraren en una zona d’uns 200 m2, situada entre la part externa del mur nord de la nau del temple, la capella gòtica que li és adossada i els carrers Ronda de Sant Martí, Sant Martí i del Rei.

Ben aviat es confirmà la hipòtesi que aquest indret era ocupat per l’antic cementiri parroquial de Sant Martí, el qual, segons la documentació, estigué en ús durant el període d’utilització de l’església com a lloc de culte. En aquest espai es localitzaren en total cinquanta-set inhumacions, que cronològicament es poden situar entre la segona meitat del segle XII, quan es documenta per primera vegada l’església, i la segona meitat del segle XVII, moment en què aquesta s’abandona com a lloc de culte després de la guerra dels Segadors i les funestes conseqüències que tingué per al barri de Sant Martí.

Aquestes inhumacions, tenint en compte la forma de la sepultura, es poden classificar en tres tipus diferents: tombes de fossa simple, tombes de lloses del tipus cista i tombes excavades a la roca. Els tres tipus, en aquesta necròpoli, sembla que se succeeixen temporalment, tal com va posar de manifest en un indret la seva perfecta superposició. Així es va constatar que un enterrament de fossa simple se sobreposava perfectament a una tomba de lloses i, a la vegada, que aquesta s’assentava sobre una tomba excavada a la roca. Les excavacions posaren de manifest que l’àrea de necròpoli no ocupava tota la zona oberta sinó la franja més pròxima a la paret de l’església que tenia uns 6 m d’amplada.

Les sepultures més modernes i a la vegada més nombroses i senzilles són les de fossa simple, en total trenta-dos exemplars, vint-i-quatre d’adults i les vuit restants infantils, les quals se situen entre el final del segle XIV i mitjan segle XVII, quan es deixà d’enterrar en aquest lloc. Com a característica principal cal esmentar la seva simplicitat, ja que consisteix en un clot, més o menys rectangular i excavat a terra, on es diposita el cadàver, en un taüt o sense, i que es cobreix amb la mateixa terra treta del clot. Dues tombes de fossa simple, però, s’apartaven de la tendència general, ja que estaven recobertes per lloses de pedra, cosa que es pot interpretar com el pas de les tombes de lloses del tipus cista a les d’aquest tipus. En tots els casos la seva orientació és d’est a oest, els peus a l’est i el cap a l’oest, i els esquelets estan disposats en posició de decúbit supí, amb les cames completament estirades en el cas dels adults i una de les dues flexionades en el dels infants, mentre que els braços adopten diverses posicions.

Les inhumacions en tombes de lloses de Sant Martí es poden situar cronològicament entre el segle XIII i el final del segle XIV o el principi del XV. En total se’n van localitzar deu exemplars, nou d’individus adults i una d’infantil. Pel que fa a la dels adults, cal dir que n’aparegueren dues que contenien dos esquelets sobreposats i ben encaixats a l’interior de la cista. Estaven distribuïdes al llarg de la franja de 6 m als terrenys pròxims a l’església, sense que es pugui assenyalar una zona amb una major concentració que la resta. Es tracta de cistes rectangulars, orientades d’est a oest, amb els peus a l’est i el cap a l’oest, disposades parallelament a l’església. Estan formades per lloses verticals de pedra als costats, la capçalera i els peus, que en alguns casos aprofiten restes d’estructures pètries andalusines en la seva posició original o bé lleugerament retallades, tombes que originalment sembla que també eren cobertes per lloses primes de pedra col·locades horitzontalment formant la coberta. A l’interior apareixien els esquelets en posició de decúbit supí, molt ben encaixats, amb el crani mirant enlaire o lleugerament girat cap al costat dret, els braços estirats al llarg del cos, flexionats amb les mans a sobre de la pelvis o plegats a sobre del pit, i les dues cames completament estirades.

En total aparegueren tretze exemplars de tombes excavades a la roca, i tots ells corresponien a individus adults, fet que ens va fer plantejar la hipòtesi que els infants eren enterrats en un indret específic per a ells. Vuit d’aquestes són de tipus antropomorf i la resta del tipus anomenat d’extrems arrodonits. Malgrat aquesta diferència formal, sembla que els dos tipus corresponen a la mateixa època, la qual es pot situar entre la segona meitat del segle XII i el XIII, sense que poguem donar cap explicació sobre la simultaneïtat dels dos tipus.

Les tombes antropomorfes es caracteritzen pel fet d’estar orientades d’est a oest, amb els peus a l’est i el cap a l’oest; tenen la capçalera diferenciada del cos, quadrada o trapezial, en alguns casos amb el capçal elevat, les espatlles arrodonides o rectes, els costats simètrics, el fons pla i horitzontal, els peus arrodonits o rectes i unes llargades que oscil·len entre els 194 cm i els 168 cm. Algunes d’elles conservaven les lloses de pedra de la coberta, tot i que no presentaven l’encaix a la tomba per fixar-les, que es típic en altres necròpolis catalanes. Encaixats a l’interior, es trobaven els esquelets en posició de decúbit supí, amb els braços a sobre del tòrax, o lleugerament flexionats pel colze amb les mans a sobre la pelvis i les dues cames completament estirades en tots els casos. En algunes tombes es trobaren, escampades per sobre de les extremitats inferiors dels esquelets, restes òssies humanes d’enterraments anteriors, la qual cosa fa pensar que foren reutilitzades. Totes les tombes antropomorfes estaven situades prop de l’església i cal destacar-ne una gran concentració a la zona pròxima a l’angle format per la capella gòtica i el mur de la nau.

Les tombes excavades a la roca en forma de banyera es caracteritzen per la seva forma bàsicament trapezial o rectangular, amb els extrems arrodonits, els costats rectes i el fons pla i horitzontal, a excepció d’un cas que presenta el capçal elevat. Les mides oscil·len entre els 174 cm i els 195 cm. El fet que una d’elles conservés les lloses de pedra de la coberta ens fa pensar que totes devien tenir un cobriment similar, malgrat que cap tomba no tenia l’encaix per a la coberta. La seva orientació és d’est a oest, amb els peus a l’est i el cap a l’oest, i també, com les anteriors, estaven prop de la paret de l’església, si bé eren repartides al llarg de la franja de terreny que ocupa la necròpoli. Encaixats a l’interior es trobaven els esquelets en posició de decúbit supí. En alguna d’aquestes tombes aparegueren també restes òssies d’enterraments anteriors col·locades a sobre de les extremitats inferiors dels esquelets, que fan plantejar, així mateix, la possibilitat de reutilització de les tombes.

Fora de context es localitzaren dues esteles discoïdals funeràries. Una d’elles, sencera, però amb la decoració completament perduda a causa de l’erosió, aparegué al fons d’una mena de bassa andalusina excavada a la roca situada al sector nord-oest de l’àrea excavada. I l’altra, que només conserva el disc, apareguda a la part superior del rebliment d’una sitja trococònica andalusina excavada a la roca, presenta decoració en baix relleu a les dues cares, a l’anvers una creu ancorada emmarcada per una bordura perimetral simple i al revers unes balances, també dins una bordura perimetral simple; aquest símbol es pot interpretar com un motiu de tipus gremial o judicial o com a simbologia religiosa cristiana relacionada amb el Judici Final. Aquestes dues esteles discoïdals funeràries es poden situar cronològicament, a l’igual de la necròpoli, entre el segle XII i el XVII, sense que es pugui concretar a causa de les circumstàncies de la seva aparició.

Moltes d’aquestes tombes se sobreposaven a estructures andalusines; en altres casos, per a la seva construcció, aquestes estructures eren tallades o aprofitades. Consistien en restes de murs, que generalment només conservaven una filada de carreus de mides grans, assentada sobre la roca, i que configuraven diversos àmbits, algun d’ells amb restes d’un enllosat de pedra. També hi havia dues canalitzacions excavades a la roca, que en alguns trams conservaven els laterals recoberts per lloses de pedra on encaixaven les lloses que les cobrien, les quals devien formar part de la xarxa de sanejament de l’edifici. A la més oriental d’aquestes desembocava una canalera excavada a la roca que tenia l’origen en una de les tres bases rectangulars excavades a la roca i situades al costat nord de la capella gòtica, a les quals se sobreposaven les restes del rebliment intern de la muralla que al segle XVII s’adossà a la capella, un cop l’església de Sant Martí perdé la seva funció de culte. A la zona oest i relacionat amb una de les canalitzacions i els murs d’aquesta zona, es localitzà un paviment de terra batuda, que és el que devia cobrir el sòl d’aquesta estança.

Fora de la zona dels murs, a la part nord de la zona excavada, es localitzaren dues sitges troncocòniques excavades a la roca, totes dues completament farcides per terres que contenien abundants ceràmiques andalusines i restes de fauna. En una d’elles, parcialment tallada per una rasa de la guerra civil del 1936-39, es va constatar que el farciment no era homogeni, ja que els nivells superiors del rebliment pertanyien al moment d’abandonament del cementiri i de l’església, cosa que no passava amb l’altra, en la qual tot el rebliment era molt homogeni i es podia situar a les darreres fases d’ocupació andalusina del lloc. Finalment, cal també parlar del que sembla ser una gran bassa excavada a la roca apareguda a l’extrem sud-oest de l’àrea estudiada, de la qual només en poguérem excavar una part, ja que la resta quedava fora de l’àmbit d’excavació.

Totes aquestes estructures d’època andalusina són de difícil interpretació, ja que a l’estat d’arrasament, alteració i fragmentació en què aparegueren, cal afegir que es tracta només d’una part d’una construcció i que la resta es troba sota l’actual església i el carrer del Rei, situat als seus peus. Malgrat això, la presència d’abundants cavallets de terrisser entre els materials arqueològics recuperats, així com de fragments ceràmics amb defectes de cocció, i per tant no aptes per a la comercialització, i també l’existència de les basses excavades a la roca semblen demostrar que podria tractar-se de les restes d’una terrisseria andalusina, en contra de l’opinió d’historiadors i erudits lleidatans que han afirmat que l’església de Sant Martí, com altres esglésies romàniques, era bastida a sobre de les restes d’una antiga mesquita musulmana.

La hipòtesi que les estructures andalusines exhumades a les excavacions pertanyessin a una mesquita, la descartaria també la presència d’abundants restes de fauna localitzades a les sitges, a l’interior de les canaleres i als estrats andalusins no afectats pels enterraments posteriors, les quals cal considerar com a més pròpies d’un lloc d’hàbitat que no de culte. L’anàlisi d’aquestes restes de fauna ha posat de manifest la presència, força important, d’ovins i caprins i també que es devien sacrificar sobretot animals adults. També cal destacar el paper dels bòvids, els quals es devien emprar per al consum i es devien sacrificar a partir dels dos anys. Així mateix, és documentada la presència de gallinàcies, conills i llebres, tot i que tenen un paper molt poc important, com ho posa de manifest la seva poca representació dins del conjunt. Cal destacar també la presència d’èquids, segurament aprofitats com a força de treball, i animals domèstics com el gos i el gat, i l’absència gairebé total de bestiar porcí, fet usual als jaciments andalusins per la prohibició de l’islam del consum de carn d’aquests animals.

Tant a les restes òssies dels ovins i caprins com dels bòvids s’evidencien senyals evidents d’esquarterament, desmembrament i descarnament, encaminades a aconseguir un millor aprofitament de les parts de l’animal més interessants per al seu consum. Així mateix es palesen senyals de bullit, cremat o rostit en moltes de les restes òssies. Totes aquestes evidències, al nostre entendre, reforcen la hipòtesi que es tracta d’un lloc d’hàbitat.

Quasi tot el conjunt de materials ceràmics apareguts a les excavacions de Sant Martí pertanyen a la fase d’ocupació andalusina, per tant cal relacionar-los amb les estructures d’aquesta etapa; fins i tot, la majoria de fragments trobats a les zones remogudes i alterades pels enterraments o per altres estructures posteriors pertanyen a aquesta fase d’ocupació. Aquests materials permeten de situar cronològicament aquesta fase d’ocupació entre el segle XI i mitjan segle XII, quan les estructures d’una possible terrisseria, com ja hem dit, un cop abandonades a causa de la conquesta feudal de Lleida, són arrasades per la construcció de l’església romànica. Es tracta d’un conjunt ceràmic important, amb un ventall tipològic ampli i variat. Així, entre les ceràmiques de taula es documenta la presència de safes, escudelles, tasses, vasos, gerretes, ampolles, copes, cànteres i pitxers. Quant als elements de cuina, es constata l’existència de cassoles, cadafs, olles i tapadores. Dins del conjunt, un grup important és el de les peces destinades a emmagatzematge, com les alfàbies o tenalles, els càntirs, les gerres i les tapadores d’algunes d’aquestes peces. Finalment, hi trobem alguns fragments ceràmics corresponents a un tabal, a catúfols, a dos tipus de llànties, a un possible tinter o potet, i sobretot els cavallets de terrisser, molt ben representats. (JGF)

Bibliografia

Bibliografia general

• Villanueva, 1851, vol. XVI, ap. XIII, pàgs. 252-259; Lladonosa, 1944; Miscelánea de trabajos sobre el Estudio General de Lérida, 1949-50; Lladonosa, 1961-79, vol. I, pàgs. 21-83; Lara, 1969-70, XXX, pàgs. 173-184; Lladonosa, 1970b; Gallart, Giralt, Miró, Vives, 1991; Lladonosa, 1991, vols. I, II, pàgs. 395-396, III i IV, pàgs. 489 i 503; Diversos Autors, 1995.

Bibliografia sobre els capitells

• Lladonosa, 1944; Lara, 1969-70, XXX, pàgs. 173-184.

Bibliografia sobre la necròpoli

• Gallart, Junyent, Pérez, Rafel, 1985, pàgs. 39-52; Gallart, 1986, pàgs. 129-152; Gallart, Giralt, Miró, 1986, vol. IV, pàgs. 313-330; Vives. 1990; Gallart, Giralt, Miró, Vives, 1991.