França era el país que més havia avançat en la tècnica de l’estampació durant la primera meitat del segle XIX. Que ho preguntin si no a Carles Ardit, l’espia de la Junta de Comerç de Catalunya!
No és d’estranyar que si Ardit anà a França a conèixer el procés d’estampació de les seves fàbriques, hi haguessin tècnics francesos que venien a Catalunya amb el legítim objectiu de fer diners gràcies als coneixements i a les tècniques que aportaven.
Joan Achon i Menson i el seu germà s’instal·laren a Barcelona entre 1838-40. Trobaren un bon soci que els féu costat: Francesc Puigmartí, un filador de cotó que tenia la fàbrica a Gràcia.
Achon, Puigmartí i Companyia durà pocs anys, només tres o quatre. Es donaren a conèixer participant el 1841 a l’Exposició Industrial de Madrid, on obtingueren una menció honorífica, que era el guardó mínim. Tenien el taller d’estampació al carrer de Sant Pere més alt, núm. 46, i els prats de blanqueig a Sant Martí de Provençals. “Extramuros”, com diu una guia de l’any 1842.
Puigmartí era un industrial modern. Fou un dels primers que instal·là màquines de vapor a la seva fàbrica de Gràcia, l’any 1841, un establiment en el qual treballaven 145 obrers. No és d’estranyar que ell i els germans Achon optessin per fer el mateix en el taller d’estampats. En el Repertorio de datos generales de la industria algodonera de Cataluña, publicat el 1842, i en fer un balanç dels avenços en el ram dels estampats, es fa constar explícitament l’empresa “de los Sres. Achon, Puigmartí i Compañía que acaba de montar una máquina de vapor de ocho caballos para mover las de cilindros” (pàg. 42).
Però el 1844 la societat ja s’havia dissolt. Francesc Puigmartí, que era el president de la Comissió de Fàbriques, continua amb els seus filats i els germans Achon, sols, amb els estampats.
Anunci (Barcelona en la mano, 1895). Joan Achon i el seu germà representen la tradició francesa de l’estampat, la primera a Europa.
Achon, Germans i Companyia presentaren una mostra dels productes que elaboraven a l’Exposició de Barcelona del 1844. Es tractava d’“indianas de las llamadas casimir; julianas; jaconás de máquina de varios colores y dibujo”. El casimir o caixmir era un teixit de llana o de llana i cotó que s’aplicava per a la confecció de pantalons i armilles; els francesos feien també uns anomenats mocadors de casimir, amb llana i seda, amb dibuixos estampats. Les indianes jaconàs eren estampats de fons blanc amb dibuixos florals, de les quals es feien vestits i camises per a l’estiu. Les indianes julianes eren de fons blau, amb dibuixos també de flors de color vermell i groc, aptes per a vestits.
La societat dels germans Achon també s’acabarà. Queda ara només com a Joan Achon i Companyia, que tindrà una llarga vida. El seu taller d’estampació és ara al carrer de Sant Pere més alt, núm. 13.
El ciutadà Joan Achon tindrà un incident amb els militars el 1847. Havia llogat uns terrenys a la Llacuna per estendre i posar a assecar les seves teles. Però una part d’aquest terreny queia dins el límit de les 1.500 vares castellanes que l’autoritat militar havia fixat al voltant de les muralles de Barcelona i on s’havia prohibit tota mena d’edificació o construcció. Els enginyers militars aturaren l’obra i Achon hagué de demanar permís per a continuar, “ya que dicha obra solo consiste en clavar en el suelo, de tres en tres varas, delgadas estacas de siete pies de altura, unidas por su parte superior, con delgadas latas, en que se tienden las telas”, (Torrella Niubó, El moderno resurgir textil de Barcelona, doc. núm. 93). Típics problemes de la ciutat tancada i fortificada que era Barcelona.
L’empresa va bé i Achon és un barceloní integrat. El 1844 fou un dels subscriptors de les accions del Banc de Barcelona, quan es constituí. Però no oblidà els seus orígens. El 1859 fou el president del Comitè que fundà a Barcelona l’Escola francesa, en franca oposició al cònsul del seu país, el comte de Valat, que considerava que ensenyar a llegir a un infant era convertirlo en un esperit subversiu. “Mr. Jean Achon dota cette institution par un legs de 10.000 piecettes” (Barcelone et l’Exposition Universelle de 1888 par E.A. Spoll, Barcelona 1889, pàg. 30).
Aquest mateix any 1859, el fabricant d’estampats sortí als diaris amb motiu d’un sopar que organitzà en homenatge a Ferdinand de Lesseps, ex-cònsul francès a Barcelona i aleshores promotor i director de la companyia i obres del canal de Suez.
El 1860 trobem per primera vegada una relació del que constitueix la seva fàbrica: 5 cilindres, 3 perrotines, 38 taules d’estampació, 2 tondoses i 1 taller de composició dels dibuixos. Hi treballen 60 obrers. És la fàbrica d’estampats més important de Barcelona.
Paper comercial. La fàbrica dels Achon, en el terreny ocupat actualment pel Palau de la Música Catalana, es traslladarà a Sant Martí de Provençals. L’empresa es liquidà al començament del segle XX.
Podem seguir la seva activitat a través de la participació que tingué en les diferents exposicions industrials. A la de Barcelona del 1860 presenta indianes roaneses (a l’estil de la ciutat francesa de Roan). “Sus dibujos variados y de mucho gusto; los colores finos y bien preparados; la estampación limpia; el acabado brillante y bueno” (Orellana, pàg.186). Fou present també a la de París el 1867, tot mereixent una medalla de bronze per una col·lecció bastante completa y notable de indianas, al estilo de las de Rouen y Mulhouse” (pàg. 145). També va participar a l’Exposició inaugurada a Barcelona el 1871 a l’edifici de la nova Universitat i a la Manifestació de productes catalans del 1877.
Joan Achon morí el 1883, però el negoci continuà a nom dels fills Josep i Constantí, amb fàbrica al pont de les Vaques i al nomenat Prat Nou, a Sant Martí de Provençals, i el despatx, com sempre, al carrer de Sant Pere més alt.
L’empresa, però, anà declinant amb el segle. La darrera referència és de l’any 1901, quan es procedí a la demolició de la xemeneia de la fàbrica al carrer de Sant Pere més alt, que deu coincidir amb el de l’actual Palau de la Música Catalana. L’enrunament de la xemeneia no era cosa fàcil, tenint en compte l’atapeïment urbà de la zona, que impedia la destrucció amb qualsevol explosiu a la base. I anar tirant els maons un per un havia de ser molt poc operatiu. La solució va consistir a substituir progressivament el material de la base per trossos de fusta dura; després ompliren l’interior de llenya i hi calaren foc. L’operació fou un èxit. (Industria e Invenciones, 1901, pàg. 58.)