Les indianes o teixits de cotó estampats

Tela estampada (La España Industrial, 1847-1947)

La indiana és el teixit de cotó estampat. El nom li ve donat pels estampats procedents de l’Índia que arribaven a la Gran Bretanya com a producte colonial. La indústria britànica aviat donà el tomb al sentit del comerç i substituí la importació per l’exportació d’aquest gènere, gràcies a la mecanització, que permetia produir més i amb menys cost.

El nom inicial que reberen aquests teixits a Catalunya era el de pintats o teixits pintats. El sistema d’estampació era primari i consistia a aplicar a mà un motlle de fusta en el qual hi havia gravat un dibuix i que tenia uns colors incorporats. Les taules d’estampació permetien realitzar aquesta feina. El teixit s’estampava només per un costat.

El 1746 "no se estampaba en Cataluña una vara de tela, ni un pañuelo", diu un comentarista del segle XIX (Gassó, España con industria, fuerte y rica, 1816, pàg. 75). "Don Juan Pablo Canals, comerciante de Barcelona, en un viaje casual a Marsella compró los útiles o el ajuar fabril de un muy pequeño comerciante que por la ruina de su dueño estaba en venta, con la idea de instaurar en la provincia esta industria", afegeix.

Esquema de l’estampació (Tratado Teórico y práctico de la fabricación de pintados ó indianas, C. Ardit, 1819).

Copiador de cartes d’un fabricant d’indianes del final del segle XVIII.

L’afirmació no sembla exacta, ja que amb anterioritat al 1746 ja existia alguna fàbrica d’indianes a Catalunya (Roger Alier, Recerques, IV), però es devia tractar de projectes molt modestos i possibles gràcies a alguns “pintadors” francesos. En tot cas, és a la segona meitat del segle XVIII que es dóna un fort creixement de la producció d’indianes. Entre 1746 i 1800 es creen noranta-tres societats que es proposen la fabricació d’aquest producte (Ramon Grau i Marina López, Recerques, IV), totes al Pla de Barcelona. Però aquestes empreses eren tan sols les serioses, les que funcionaven oficialment, donant la cara. Els seus titulars passaven un examen d’aptitud i els establiments industrials tenien el vist-i-plau de l’autoritat. Al marge hi ha una florida de fàbriques d’indianes, no controlades, que mereixen la queixa de la Companyia de Filats, l’organització patronal catalana.

"Ha llegado a tal punto la multiplicacion de estas fábricas no ajustadas a la primera de las Reales ordenanzas que ya es rara la Calle o callejon de esta Ciudad y sus Arravales, en que no se vean y oigan señales de fábrica de Pintados. Las entradas, los segundos, terceros, y quartos pisos de unas reducidísimas Casas que llenan del todo una o dos mesas de pintar, se han echo oficinas de esta noble y importante industria y pasando más allá su vulgarisación y desprecio se ven en el dia confundidas en un mismo lugar las mesas de pintar con las cubas de los taberneros y los inmundos barrales de los hortelanos". (30 de setembre de 1785. Escrit de la Companyia de Filats. F. Torrella Niubó, pàg. 133. a El moderno resurgir textil de Barcelona)

El preu de les indianes.

A l’inici del segle XIX, l’any 1804, els propietaris de les fàbriques de teixits pintats de Barcelona adrecen un escrit al rei, tot queixant-se del contraban que fan els anglesos a les colònies americanes, especialment a Mèxic, que perjudica greument les exportacions catalanes a Amèrica. Al peu de l’escrit consten 104 fabricants.

Després de la guerra del Francès o de la Independència, l’any 1822, trobem un altre escrit similar. Es protesta ara contra el projecte de convertir el port de Cadis en un port franc. Els signants temen que Cadis es pugui convertir en el centre del contraban a l’estat. El règim prohibitiu vigent en aquell moment impedia la importació de quasi tota mena de teixits, però un port franc podia facilitar l’actuació dels contrabandistes. Aquesta vegada els signants són 580 "individuos del comercio, fábricas, artes e industria de la ciudad de Barcelona". Hi figuren comerciants i industrials, tots barrejats, des de xocolaters i impressors fins a teixidors o fabricants de teixits pintats. Aquests darrers són 72 i formen el grup més nombrós dintre del conjunt.

Aquest fet és confirmat per un altre. L’any 1820 s’ha constituït la Comissió de Fàbriques de Catalunya, conseqüència de la fusió de la Companyia de Filats amb el Cos de Fabricants de Teixits. La Comissió estava formada per filadors, teixidors i estampadors. El paper dels fabricants de pintats o d’estampats és predominant i no és tan sols conseqüència de la presència d’algunes figures amb caràcter, sinó del protagonisme d’aquesta branca del tèxtil a la Catalunya del començament de segle.

El fil s’importava inicialment per mitjà de comerciants maltesos, que utilitzaven el cotó de la seva zona mediterrània. La prohibició d’importació de teixits estampats, mantinguda fermament pels aranzels d’aquests anys, afavoriren evidentment el projecte de creació d’una indústria local.

L’estampador és alhora blanquejador i tintorer.