Jeroni Juncadella i Casanovas és un dels industrials més coneguts a la Barcelona de mitjan segle XIX. Durant quaranta anys —els centrals del segle— desenvolupà la seva activitat industrial i es donà a conèixer. Això sí, com a industrial pur, perquè no consta que exercís o acceptés càrrecs públics de cap mena.
Guía de forasteros en Barcelona, 1842. Jeroni Juncadella fou un dels grans estampadors catalans. Guanyà diners i prestigi, i esdevingué un dels membres destacats de l’alta burgesia barcelonina.
Era un cotoner que començà filant i teixint i que acabà considerat per tothom un estampador, ja que aquest fou el principal producte dels seus darrers anys i el que li féu guanyar més prestigi.
Jeroni Juncadella devia néixer amb el segle XIX, més o menys. Possiblement era parent de Salvador Juncadella, un altre industrial cotoner, més gran que ell, i que l’acompanyarà en les relacions de l’època. L’any 1836, de totes maneres, ja és un personatge força reconegut, amb un càrrec representatiu a la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó de Catalunya.
La seva primera fàbrica, fins on arriben les referències, era a la plaça de Sant Pere de Barcelona. Fins el 1849 no consta que s’hagués instal·lat al carrer de la Riereta l’emplaçament d’una fàbrica de filats i teixits de cotó que fou molt coneguda pels barcelonins.
El 1850 ja és un dels principals cotoners catalans. Al taller de la Riereta hi té 1.920 pues de filar en màquines mule-jennies, mogudes per una màquina de vapor de 20 cavalls de força, i 200 telers, dels quals 60 són jacquard. Hi treballen 460 obrers.
Anunci (Guía de Barcelona, 1876). Els fills de Jeroni Juncadella continuaren el negoci industrial però assumiren també responsabilitats en altres empreses.
El 1853, en veure que la fàbrica de la Riereta està saturada, compra les instal·lacions que havien estat de la Societat Espanyola, un fracassat intent de filatura de llana, a Sant Martí de Provençals, a la que era aleshores carretera de Mataró i després carrer Recaredo, núm. 4. L’establiment de Juncadella serà conegut com La Campana.
La producció de fil i de teixit s’anirà destinant cada cop més a l’estampat a l’interior de la mateixa fàbrica i Juncadella se situa entre els estampadors. És com a tal que es presentà a l’exposició barcelonina l’any 1860, amb unes indianes anomenades mármoles, amb fons blanc.
El 1862 la fàbrica ha reduït el nombre d’obrers a 300, però en canvi té més màquines i més modernes: 8.812 pues de filar, 12 batans i 230 telers, a més d’un taller de reparació de màquines. La inversió realitzada és de 1.595.000 rals, és a dir 79.750 duros, una xifra considerable. Juncadella figura ja a totes les relacions representatives de la burgesia barcelonina amb diners, que vol dir especialment a les llistes de ciutadans disposats a fer un donatiu per a obres benèfiques o patriòtiques.
És aleshores que obre un despatx al carrer de la Lleona, a prop de la Plaça Reial.
Com a estampador no tindrà inconvenient a treballar sobre teixits que no siguin de cotó. Fou el primer que estampà mussolines de llana, que presentà amb un cert èxit —medalla de bronze— a l’Exposició Universal de París del 1867. Ho va repetir a la de Barcelona del 1871, acompanyant les esmentades mussolines amb mocadors i vestits de cotó.
El 1863, Juncadella fou un dels fundadors del Crèdit Mercantil, un banc que tindrà com a principal accionista Antonio López y López, l’home de la Companyia Transatlàntica i futur primer marquès de Comillas.
Jeroni Juncadella morí el mes de gener del 1875, deixant una considerable fortuna als seus fills. L’empresa es dirà Fills de Jeroni Juncadella. Els tres fills varons que seguiran el negoci patern són Antoni, Emili i Rodolf Juncadella i Oliva.
Els germans Emili i Antoni Juncadella són els que assumiran responsabilitats en empreses participades i rebudes en herència del pare, o realitzades per ells. En el sector financer, Antoni Juncadella serà del consell del Crèdit Mercantil, i Emili de la junta de govern del Banc de Barcelona (1884-1900) i fundador del Crèdit i Docks de Barcelona (1881). Tots dos exerciran càrrecs a la junta del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses. Tots dos, també conjuntament, seran actius a l’hora de constituir-se el 1880 l’Institut de Foment del Treball Nacional per fusió del Foment de la Producció Nacional i de l’Institut Industrial de Catalunya. Un d’ells formarà part de la junta directiva —Emili— i l’altre de la junta consultiva —Antoni—. Els tres germans seran fundadors el 1881 de la companyia Catalana de Vapors Transatlàntics.
Rodolf Juncadella passarà a la història urbana de Barcelona com a propietari de l’edifici on tenia el seu domicili a la rambla de Catalunya, núm. 33, construït per l’arquitecte Sagnier i que forma part del “quadrat d’or” de l’arquitectura modernista barcelonina.
El 1886 es tancà la fàbrica de filats i teixits de la Riereta, una de les més importants de Barcelona. Una revista dirà que “será debido a la falta de ventas” (Industria e Invenciones, 1886, pàg. 36).
Al final del segle XIX els Juncadella canviaran el projecte d’una fàbrica de cotó a Sant Quirze de Besora per una de carbur de calci.
Sis anys més tard, però, Fills de Jeroni Juncadella demanà autorització al govern per a aprofitar l’aigua del Ter en el terme de Sant Quirze de Besora (Ripollès). La força es vol destinar a una fàbrica de filats i teixits de cotó que es proposen construir. La concessió es va donar i es va construir la presa, el canal i el salt d’aigua, però canviarà d’objectiu industrial. Els Juncadella —Juncadella i Companyia, ara— crearan allí una fàbrica de carbur de calci, el 1897, que portarà el nom comercial de Carburs del Ter. De fet, i amb el temps, faran dos salts i dues fàbriques de carbur: el Carbur de Dalt, tocant a la Farga de Bebié, i el Carbur de Baix. Aquestes fàbriques seran traspassades a una societat anònima, creada el 1927, que es dirà Electra Industrial de Carburs, que utilitzava dos salts d’aigua que proporcionaven una força de 500 cavalls.
Els Juncadella tancaran així provisionalment la seva etapa d’industrials tèxtils, fins al moment en el qual Josep Maria Juncadella i Robert, nét del fundador, es casà amb Àngels Burés i Regordosa, de la família propietària de la colònia Burés, a Castellbell i el Vilar, i de la fàbrica d’Anglès amb el salt del Pasteral en el riu Ter.