Jaume Ricart i Guitart. Dels filats als estampats
La família Ricart.
Jaume Ricart i Guitart era fill de Casserres de Berguedà. Hi devia néixer més o menys al mateix temps que el segle XIX. Eren els anys en què la capital de comarca i els pobles veïns estaven plens de dotzenes de petits tallers que filaven i teixien cotó. Per a filar utilitzaven, per descomptat, les berguedanes.
Però les seves principals activitats es desenvoluparan a Barcelona, tot i que fins a la meitat del segle funcionà una fabriqueta de filats i teixits de cotó a nom seu a la població on havia nascut.
A Barcelona obrí una fàbrica de filats de cotó al carrer de les Tàpies, al costat d’altres establiments molt semblants. Les referències posteriors parlen del 1832 o 1833 com a data de l’obertura, i sembla confirmar-ho el fet que no hi hagi el seu nom a la relació de fabricants del 1829. Això no obstant, el 1828 tingué una topada amb Josep Roura, el professor de Química de la Junta de Comerç en demanar un privilegi a favor seu d’un sistema per a treure la borra dels filats de cotó per mitjà de gas hidrogen carbonat. Roura protestà, adduint que aquest era un procediment aportat per ell en un viatge a França el 1825 i que la propietat del sistema havia de ser de la Junta de Comerç i no d’un particular. Però la Junta donarà la raó a Ricart i més aviat esbroncà l’il·lustre químic, que devia ser una persona de geni viu i de pell prima, per altres coses que se saben d’ell.
Fàbrica d’estampats de Ricart i Companyia a Sant Martí de Provençals (La Exposición, Diario Oficial, 1888). Jaume Ricart inicià una empresa familiar de gran volada. De la filatura i el tissatge passà a l’estampació, fent el cicle complet del cotó.
L’ascensió social i econòmica de Jaume Ricart fou molt ràpida. Possiblement la causa fou el seu casament amb Rosa Gibert i Abril, membre d’una de les bones famílies de Barcelona, germana de la marquesa de Casa Riera i del qui serà el primer marquès de Santa Isabel (1847). D’altra manera no s’entén que el propietari d’unes berguedanes a Casserres del Berguedà sigui nomenat president del ram de filats de la Comissió de Fàbriques el 1830.
La seva filatura al carrer de les Tàpies era veïna de la fàbrica de teixits de Nicolau Tous i Soler. Foren de les primeres a disposar de màquina de vapor per a moure les màquines. L’associació entre tots dos industrials seguí amb la participació de Ricart a la foneria de Tous i Ascacíbar, una de les bases de La Maquinista Terrestre i Marítima (1855).
La fortuna i la posició de Ricart es confirmen amb la seva participació a la fundació del Banc de Barcelona (1844) amb la subscripció de quaranta accions i amb el seu nomenament com a membre de la junta de govern d’aquest banc (del 1845 al 1848).
El 1844, Jaume Ricart és tan sols un filador de cotó. A l’exposició barcelonina d’aquest any participà amb fil del núm. 20 —dels més corrents— fins al núm. 70 —dels més fins—.
Jaume Ricart i Fill (1862).
És a partir d’aquest moment que Ricart eixamplà el negoci amb el tissatge i l’estampació de teixits. Pel que fa al tissatge no devia considerar que fos cap problema greu, perquè la majoria de filadors completaven el cicle amb el teixit. El 1850 tenia 7.004 pues de filar —la major part en màquines mule-jennies— i 60 telers mecànics, amb una màquina de vapor de 30 cavalls de força i 222 obrers al seu servei.
Per a l’estampació, però, Ricart buscà un soci francès. L’estat veí era el capdavanter en aquesta tècnica. La societat s’anomenà Ricart i Manoury i durà pocs anys. El 1850 tenia 2 cilindres i 2 perrotines, que funcionaven amb una màquina de vapor de 16 cavalls, amb 52 persones que hi treballaven. Manoury s’establí després pel seu compte, però no va fer cap carrera llarga. La fàbrica d’estampats estava situada també al carrer de les Tàpies, de Barcelona, en els locals del que havia estat un saló de ball molt popular, “La Patacada”, i que després ocuparan el despatx i la impremta del Diari de Barcelona.
Amb la dissolució de Ricart i Manoury, les tres fàbriques existents —filats, teixits i estampats— integraran l’actiu de la societat Jaume Ricart i Fill. El pare traspassarà la gestió dels negocis al seu fill gran, Frederic.
Frederic Ricart i Gibert
Frederic Ricart i Gibert, marquès de Santa Isabel, consolidà l’empresa (La Ilustració Catalana, 1883).
Frederic Ricart i Gibert nasqué a Barcelona el 3 de maig de 1830. Estudià a l’escola de Figueres, però ben aviat el seu pare el féu treballar un temps al Banc de Barcelona —ell n’era membre de la junta de govern— perquè aprengués nocions de comptabilitat. Als setze anys el reclamà per a l’empresa pròpia.
Segons els seus biògrafs ell fou l’impulsor de la fàbrica d’estampats i de la dispersió geogràfica dels tres establiments industrials. Entre 1852 i 1854 es compraren els terrenys a Sant Martí de Provençals, on s’edificà la que serà una de les primeres fàbriques d’estampats de Catalunya. Ocupava 39.750 m2 en el que després serà la carretera de Mataró. Era coneguda com can Ricart. No tot el terreny era edificat, i tal com es pot comprovar al gravat “se halla rodeada de frondosas alamedas, de magníficos plátanos y eucaliptos, los cuales rodean bellísimos jardines, verdes prados y deliciosas huertas con bosques de naranjos y rosales”. (El Industrial de Barcelona, 5 de maig de 1867.)
La fàbrica de teixits fou traslladada a Manresa el 1862 i la de filats dos anys després. El 1879, la filatura anà a la vora del Llobregat, al terme de Castellbell i el Vilar, mentre que el tissatge quedava a la capital del Bages. A Castellbell i el Vilar llogaren una part de la fàbrica i del salt d’aigua dels Borràs. Els filats i els teixits es destinaven a l’estampació.
El despatx s’instal·là a Barcelona, primer al carrer de Sant Oleguer, núm. 10, i després del 1866 al carrer de Sant Pau, núm. 83.
Els estampats com a producte final fou l’objectiu dels tres establiments industrials. Del que es tractava era de millorar i augmentar la producció a Sant Martí de Provençals, amb la primera matèria filada a Castellbell i teixida a Manresa. L’estampat era una qüestió de disseny i de química i per això disposava d’un bon químic i un bon colorista que es deia Francesc Maymir.
Els estampats de can Ricart es destinaven principalment a vestits femenins. A les botigues de moda de Barcelona s’exposaven les teles acompanyades de figurins a l’estil del que feien els fabricants francesos.
| Ricart i Companyia (1888) | ||
|---|---|---|
| Filatura, a Castellbell i el Vilar (la colonia Borras) | energia | I turbina de 120 cavalls i 1 màquina de vapor de 80 cavalls, com a auxiliar |
| maquinària | 18 màquines amb 9 492 pues, més les de preparació | |
| Tissatge, a Manresa | energia | 1 turbina i 1 màquina de vapor de 40 cavalls |
| maquinària | 302 telers mecànics | |
| Estampació, a Sant Martí de Provençals | energia |
màquines de vapor per 2-40 cavalls de força:
1 de 40 cavalls per al blanqueig
2 de 100 cavalls per als estampats (totes fabricades per La Maquinista Terrestre i Marítima)
|
| sala de måquines, taller de gravat i prat per a estendre les peces | ||
| Producció | 6 milions de metres anuals | |
Ricart i Companyia (1888).
El 1866 la societat Jaume Ricart i Fill canvià per la de Ricart i Companyia. No és que hi haguessin grans canvis. El fundador de l’empresa era ja vell i moriria el 1872. El fill gran, Frederic, associaria en la direcció de l’empresa el seu germà Jaume.
Pel mes de gener del 1870 hi hagué un seriós incendi a la fàbrica de Sant Martí. Es cremà una ala de l’edifici i una part del magatzem. Els danys es valoraren en 30.000 duros, però com declarà Frederic Ricart, l’edifici i el seu contingut estaven correctament assegurats.
Frederic Ricart desenvolupà una important activitat pública al costat de la industrial. S’havia afiliat al partit conservador però, com diran d’ell, “sin descender a la arena candente de las pasiones políticas” (Andreu de Sard). Era dels industrials catalans que acceptaren càrrecs no pas per ambició política o voluntat de poder, sinó per a servir així els interessos dels industrials. Fou dues vegades regidor de l’Ajuntament de Barcelona i la segona, com a tinent d’alcalde, coincidint amb l’epidèmia colèrica. Tres vegades fou diputat provincial: del 1866 al 1868, representant el districte de Granollers, del 1874 al 1877, pel de Sabadell i del 1880 al 1882 pel districte de Badalona. Aquest era el que el tocava més de prop, ja que Sant Martí de Provençals era inclòs dins d’aquest districte electoral. Com és lògic, lluità al costat dels proteccionistes.
No consta que tingués problemes socials a les fàbriques. Era de temperament paternalista en les seves relacions amb els obrers. “Jo espero —digué una vegada— que millorant contínuament les condicions d’il·lustració de la classe obrera, es comprendrà que les bones relacions entre l’obrer i el patró són la base més ferma pel constant i complet desenvolupament de la industria, en la que els dos estem interessats.” (La Ilustració Catalana, 1884, pàg. 362.)
“Català de cor i d’arrel, estimava amb passió la nostra terra i sobretot la nostra ciutat, dirà l’esmentada revista. Ricart era español de corazón y catalán de raza: amaba a Cataluña y sentia ardiente pasión por Barcelona y su esplendor” (Sard). El 1880 oferí una estàtua de bronze de Rossend Novas al guanyador del certamen poètic organitzat pel Centre Catalanista Provensalenc, que guanyà Josep Martí i Folguera.
Enviudà al cap de pocs anys de matrimoni. Tingué dos fills, Felip i Rosa. El 1877 es trobà amb el títol de marquès de Santa Isabel, procedent del seu oncle matern. Viatjà força per Europa, a l’encalç dels avenços tècnics relacionats amb la seva empresa.
Fou vice-president del Foment de la Producció Nacional el 1870 i president interí uns mesos quan renuncià el president, Pere Bosch i Labrús. El 1883 fou president fundador de la societat Fomento de la Cría Caballar de Cataluña, i membre de les juntes directives de l’Ateneu Barcelonès, de l’Institut Català d’Artesans i Obrers i de la Societat Econòmica d’Amics del País. Era soci de l’Académie Nationale Agricole, Manufacturière et Commerciale de París, de la Société Industrielle de Mulhouse i de la de Rouen, els dos grans centres europeus de l’estampat.
Morí el 14 de desembre de 1883.
Felip Ricart i Córdoba
A la mort de Frederic Ricart l’empresa continuà amb el mateix nom de Ricart i Companyia. Els gerents eren Jaume Ricart i Gibert, germà del difunt, i Felip Ricart i Córdoba, el seu fill.
Estampats de Felip Ricart (Catalunya Tèxtil, 1911). Felip Ricart representa la tercera generació. Vengué l’empresa a Eusebi Bertrand i Serra.
L’empresa inicià un llarg període de decadència. Portaven empenta i per inèrcia continuaren la seva marxa durant uns anys, sense demostrar-ho. Abans del 1888 es tancà la fàbrica de Manresa, que s’integrà a la de Castellbell i el Vilar. Però l’arrendament de la fàbrica dels Borràs es cancel·larà al començament del segle, quedant aleshores com a únic establiment el de Sant Martí de Provençals.
Amb el tombant de segle, Jaume Ricart i Gibert es retirà del negoci, i el deixà en mans del seu nebot. La capacitat d’estampació de la fàbrica era aleshores de sis milions de metres anuals. L’empresa serà ara individual: Felip Ricart. L’oncle morirà el 14 de desembre de 1904. Havia estat durant vint-i-cinc anys membre de la junta de govern del Banc de Barcelona (1879-1904).
Etiqueta de Felip Ricart.
Can Ricart patí les conseqüències de les vagues d’aquest fi de segle al Pla de Barcelona. El ram era especialment conflictiu i Can Ricart fou la primera fàbrica a tancar i la darrera que obrí. El 1897, amb motiu d’una exposició industrial a Barcelona, donarà una nota de les seves activitats:
“La cantidad de producción es muy variable, por estar esta industria sujeta a las demandas de las fábricas de géneros de punto y artículos de color. El número de operarios que en esta fábrica trabajan está en razón directa con las necesidades del consumo”. (Exposición Industrial, 1897, Barcelona).
En aquestes condicions no és d’estranyar que el 1912 o 1913 Felip Ricart vengués l’empresa a Eusebi Bertrand i Serra, que la mantingué en el seu lloc amb el mateix nom fins el 1925 en què l’absorbí.
Al llarg de la seva existència, Ricart i Companyia acumulà els premis següents:
- 1862 Medalla de bronze a l’Exposició Universal de Londres
- 1864 Medalla de plata a l’Exposició Franco-espanyola de Baiona
- 1867 Medalla de bronze a l’Exposició Universal de París
- 1868 Medalla de bronze a l’Exposició de Saragossa
- 1871 Medalla de bronze a l’Exposició General catalana
- 1873 Medalla de bronze a l’Exposició Internacional de Viena
- 1876 Medalla de bronze a l’Exposició Universal de Filadèlfia
- 1878 Medalla de plata a l’Exposició Universal de París
- 1878 Medalla d’or a l’Exposició de Matanzas (Cuba)
- 1882 Medalla del progrés a l’Exposició de Vilanova i la Geltrú
Bibliografia
- de Sard, A., Memoria necrológica del Exmo. Sr. D. Federico Ricart y Gibert, Marqués de Santa Isabel, Barcelona 1888.
- Arabia i Solanas, R., “Lo Excelentissim Senyor D. Frederich Ricart y Gibert, Marquès de Santa Isabel”, La Ilustració Catalana, 1883, pàg. 359 i ss.