Arnau Descolomer, prevere del capítol de Girona (1384-1389)

El 4 de juliol de 1384, les Corts Generals reunides a Fraga nomenaren tres nous diputats i confirmaren els poders donats a començament d’any a l’administrador de la Diputació: diputat eclesiàstic: Arnau Descolomer (Mas Colomer, Amer ? – Santa Coloma de Queralt 1410), prevere del Capítol de Girona; diputat militar: Guillem d’Argentona, cavaller; diputat reial: Pere Terré, doctor en lleis, ciutadà de Barcelona; administrador de la Diputació: Jaume Nicolau.

Arnau Descolomer, el diputat eclesiàstic, era batxiller en decrets i prevere beneficiat del Capítol de Girona des del 1377, un càrrec una mica inferior al de canonge. Des del 1385 fou també paborde de l’administració de Castelló d’Empúries, i vicari general del bisbe de Girona Berenguer d’Anglesola del 1386 al 1408. Per les llargues absències del bisbe, des que esdevingué cardenal l’any 1397, li correspongué a ell el govern de la diòcesi. El 1390 intervingué —amb dues persones més— en representació del bisbe i el Capítol en la concòrdia entre la ciutat de Girona i les parròquies foranes per a repartir les despeses de construcció de les muralles del Mercadal. El 1402 s’ocupà d’afers de l’Almoina de Girona. Fill de Guillem i Brunissèn, Arnau Descolomer era originari del mas Colomer, d’Amer, i fou una persona pròxima a la facció eclesiàstica anomenada dels devots, que triomfà a la cúria papal avinyonesa amb Benet XIII. Els devots eren gent d’una gran exigència moral i que mostraven un marcat interès per la instrucció i el saber com a mitjà de salvació. Arnau formà una biblioteca important, de 44 volums, valorada en 600 florins, que l’any 1397 donà a la catedral perquè fos el nucli inicial de la nova biblioteca catedralícia, a part dels llibres que ja hi havia al cor; la biblioteca havia d’estar oberta als membres del Capítol i als beneficiats de la seu, molt més nombrosos. Malgrat que, segons una de les condicions de la donació, els llibres no podien sortir de la biblioteca, només el 25% s’han conservat a la catedral gironina. En agraïment, la seu acordà celebrar un aniversari el dia de la seva mort. També fou ell qui hi féu construir la capella dels Dolors i hi creà un benefici sota el patronat de membres de la seva família, benefici dotat amb nombrosos béns; les restes d’Arnau Descolomer foren traslladades en aquesta capella, bé que ara la seva llosa sepulcral es troba a la sagristia de la catedral.

Guillem d’Argentona (m. Papiol 1399), cava-ller, fou el 1365 un dels dos veguers de Tarragona. L’any 1382, ell o el seu fill del mateix nom, exercia la castlania del castell de Tamarit. Quan es produí la invasió del comte d’Armanyac, que saquejà el nord de Catalunya entre el 1389 i el 1390, li fou confiada la Capitania de la ciutat de Manresa, a fi que la defensés; havia d’ocupar-se de fer enderrocar les forces que no es poguessin sostenir, com la de Santpedor, i d’ordenar a tothom que es refugiés als llocs emmurallats. Passada aquesta situació bèl·lica, s’encarregà de missions més frívoles, però molt importants per al rei Joan I, com ara fer una batuda per les vernedes de Sant Adrià i de Sant Andreu per veure si s’hi podrien caçar senglars amb motiu de les festes de celebració del matrimoni de la infanta Joana amb el comte de Foix, el 1392. Quan morí, era casat en segones núpcies amb Clareta de Muntanyans. Dels fills, Guillem l’havia premort, i Joan hi estava enemistat fins al punt que uns àrbitres hagueren de descompartir els béns familiars, situats a Argentona i altres llocs, que quedaren en mans del fill, mentre que el pare conservà algunes rendes. Fou enterrat al carner de la família al claustre de la catedral de Barcelona.

El diputat del Braç Reial, Pere Terré (m. ~1389), era doctor en lleis i ciutadà de Barcelona. Un dels juristes barcelonins més reputats de la seva època, l’any 1366 figurava en la llista d’onze doctors suggerits per l’infant Joan al seu pare perquè l’aconsellessin en l’enfrontament amb el bisbe de Girona pel nomenament de notaris, que el monarca considerava com una regalia que li pertocava de manera exclusiva. Pel seu saber, fou persona escollida per a fer d’àrbitre en diversos conflictes. Participà sovint en el govern de la ciutat de Barcelona: fou conseller tercer el 1356, conseller segon el 1365, el 1371 i el 1374, i conseller en cap el 1377, el 1379, el 1383 i el 1386. Probablement fou un dels homes del seu temps que més sovint ocuparen alguna conselleria ciutadana; quan no l’ocupava, no per això deixava d’exercir la seva influència, perquè assumí durant uns quants anys el càrrec d’advocat de la ciutat: fou elegit per a aquesta funció l’any 1373 i novament el 1375, passat un dels períodes de conselleria. Per designació reial, des del 1378 s’encarregà de l’administració de les obres de construcció de les Drassanes de Barcelona, que edificaven a mitges el rei i la ciutat. Quan fou nomenat diputat tenia ja una llarga experiència parlamentària, perquè havia estat un dels quatre síndics de la ciutat a les corts de Cervera (1359), Montsó (1362-63), Barcelona-Lleida-Barcelona-Tortosa (1364-65), Barcelona (1368-69), Montsó (1376) i novament Montsó (1383-84). Morí mentre se celebraven unes altres corts a Montsó, i la seva defunció obligà a efectuar el nomenament dels nous diputats.

La successió dels Arborea i la pacificació de Sardenya

L’any 1383, unes noves corts havien estat convocades a Montsó per a donar curs a les denúncies dels braços contra consellers i oficials reials. Eren moltes les persones que exigien la depuració de les responsabilitats polítiques per les guerres amb Gènova i Castella, causants de la ruïna del país, i hi havia també denúncies de corrupció i malversació contra consellers i cortesans. Malgrat que l’objectiu de les corts era el de demanar comptes al govern, els esdeveniments a Sardenya obligaren el rei a presentar aquesta qüestió com a prioritària. Al mes de març d’aquell any, Hug III d’Arborea i la seva filla havien estat assassinats durant una revolta popular a Oristany, a Sardenya, fet que Joan I veié com la millor ocasió que hi havia hagut mai per a conquerir les terres d’Arborea, que des de feia gairebé vint anys li feien la guerra; calia evitar, a més, l’aliança dels genovesos amb els sards revoltats. Però el monarca no disposava de mitjans per a una actuació ràpida i per això els demanà a les corts. Resultà inútil que fes llegir en una sessió tres cartes del governador del Cap de Logudor i dels consellers de l’Alguer que informaven del perill de pèrdua de l’illa perquè la muller de Brancaleone Doria, Elionor d’Arborea —una de les germanes del jutge difunt—, havia ocupat la major part del jutjat o regne d’Arborea, mentre que la ciutat de Sàsser s’havia donat a Gènova; els braços es resistiren a donar al rei l’ajuda immediata que demanava. Exigien satisfacció, abans, als greuges que hi havia contra els oficials reials. Així s’esfumà, com advertien les cartes dels oficials reials a Sardenya, la possibilitat d’intervenció en el primer moment de desconcert.

Un altre dels motius de discussió entre les corts i el rei era quina decisió s’havia de prendre amb la persona de Brancaleone Doria, aliat dels catalans fins llavors i que havia vingut a Catalunya a demanar ajut per a aconseguir l’herència d’Arborea per a la seva esposa Elionor i el seu fill Frederic, herència pretesa també per una altra germana, casada amb el vescomte de Narbona. Les notícies del reconeixement obtingut per la seva esposa a Arborea provocaren molt de recel i la cort, que no es fiava del que pogués fer quan arribés a Sardenya, volia que romangués a Catalunya. A final d’any, Brancaleone negocià un acord amb el rei i amb l’infant primogènit en virtut del qual podia tornar a Sardenya acompanyat pel noble Bernat de Senesterra, que havia de passar a l’illa per tal d’assolir-ne la pacificació. Per garantir la seva bona fe, Brancaleone Doria es comprometé a lliurar el seu fill Frederic, que seria posat com a ostatge en mans de Bernat de Senesterra; aquest noble l’hauria de guardar a Càller fins que tingués edat suficient per a viatjar a la cort, on hauria de residir fins que tingués catorze anys, amb el benentès que, mentre tots dos fossin a Càller, no estarien sotmesos a cap altra autoritat, és a dir, haurien quedat exempts de la jurisdicció del governador. Si Brancaleone no podia aconseguir que li fos lliurat el seu fill, es comprometia a romandre a Càller en poder de Bernat de Senesterra dos anys, temps durant el qual negociaria la pau amb la seva muller Elionor i amb el poble sard. Si en el transcurs d’aquests dos anys el rei no havia tramès un estol a Sardenya per a dominar els rebels, Brancaleone hauria d’ésser deslliurat i podria anar on volgués. Es comprometé, però, quan gaudís de llibertat, a procurar que la seva muller Elionor i el poble sard tornessin a l’obediència reial, raó per la qual li havien d’ésser lliurats poders del sobirà per a negociar en nom seu. En el futur, Brancaleone es comprometé a fer guerra al costat del monarca en els conflictes bèl·lics que hagués d’afrontar, i aquest s’obligà a defensar Brancaleone si era atacat.

Les corts expressaren la seva desaprovació d’aquest tracte i volgué que constés en l’acta que s’excusava de qualsevol responsabilitat. Joan I demanà que se li fes un servei que li permetés passar amb un estol a Sardenya l’estiu següent, capitanejat per ell mateix o per l’infant Joan; en aquest cas prometia que Brancaleone romandria a Catalunya fins llavors i que passaria a l’illa amb l’estol. Les corts desaprovaren novament la intenció reial de deixar tornar Brancaleone i no es comprometeren a votar el subsidi per a l’estol destinat a Sardenya que el monarca demanava; recordaren al rei, a més, que havien estat convocades per afers de justícia i no per Sardenya i que, per tant, s’hi havien de resoldre abans els afers de justícia. La discussió entre el rei i les corts sobre aquesta qüestió s’anà allargant i provocà una gran tensió fins al punt que l’assemblea féu públic el seu dissentiment amb el monarca. Finalment, Brancaleone fou portat a Sardenya, on romangué en presó uns quants anys perquè Elionor no volgué lliurar en ostatge el petit Frederic.

El 4 de juliol de 1384 s’aprovà un préstec de 60 000 florins d’or d’Aragó per a Sardenya, i no hi hagué donatiu perquè no arribà a concloure’s, a causa de l’aparició d’un brot de pesta que obligà a nombroses suspensions i canvis de lloc, i també del desig del rei de procedir contra el seu gendre, el comte d’Empúries, acusat de deslleialtat; el càstig reial es convertí en una guerra civil a l’Empordà, que finalitzà amb la derrota de Joan d’Empúries.

Abans de la suspensió de les corts s’havia renovat la Diputació de Catalunya, renovació que s’havia fet necessària per la mort de Guillem Ferrer, diputat reial, receptor i administrador de la Diputació anterior.

Els nous diputats tingueren les mateixes atribucions que la Diputació precedent, és a dir, el diputat reial havia d’actuar com a receptor i administrador, mentre que els altres dos havien d’exercir d’oïdors. Ara, però, el diputat reial es veié auxiliat per Jaume Nicolau, l’administrador que havia estat nomenat al principi de l’any 1384. Jaume Nicolau, que tingué un paper destacat en l’actuació de la nova Diputació, apareix juntament amb els diputats en l’encapçalament dels documents, ja que les corts havien decidit que continués la seva tasca al costat dels diputats escollits. Els diputats continuaren la tradició de deixar armes i eixàrcies per a armaments marítims útils al bé públic, aprofitant els estocs que tenien a les Drassanes; per aquest motiu, l’any 1386 lliuraren als consellers de Barcelona i a Pere de Gualbes, com a capità de dues galeres que la ciutat armava contra els moros, 210 rems, 126 cuirasses, 120 capellines, 120 gorgeres, 60 pavesos, 600 llances, 700 dards i aparells per als vaixells.

L’actuació d’aquesta Diputació es prolongà encara durant els primers mesos de reunió de les Corts de Montsó del 1389. Les corts havien allargat dos mesos el seu mandat perquè tramitessin el préstec atorgat al rei. Però Pere Terré, que era el responsable del funcionament de la Diputació, havia mort i per això els afers de la Generalitat havien quedat només en mans de Jaume Nicolau, administrador. Finalment, les corts procediren al nomenament de nous diputats.