L’any 1376, la Cort reunida a Montsó elegí els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Guillem de Guimerà (Ciutadilla, Urgell segle XIV – Barberà de la Conca 1396), gran prior de Catalunya de l’orde de l’Hospital; diputat militar: Joan Berenguer de Rajadell, cavaller; diputat reial: Ramon de Carcassona, ciutadà de Lleida; oïdor eclesiàstic: Galceran d’Anglesola, vicari general de l’arquebisbe de Tarragona; oïdor militar: Hug de Santapau; oïdor reial: Joan Serra, ciutadà de Barcelona.
La Cort nomenà també els següents diputats per a les mostres de tropes i estimes de cavalls: Galceran Satallada, pel Braç Eclesiàstic; Ferrer de Llagostera, pel Braç Militar, i Vidal Grimau, pel Braç Reial.
Guillem de Guimerà, fill segon de Gispertó de Guimerà i de Beatriu d’Abella, senyors del lloc i castell de Ciutadilla, degué venir al món a la segona dècada del segle XIV, de manera que visqué de ple un moment transcendental de la història catalana, centrat cronològicament al llarg de tot el regnat de Pere el Cerimoniós. El fadristern dels senyors de Ciutadilla, com esdevenia sovint entre la petita i fins i tot entre l’alta noblesa, ingressà a l’orde militar de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, on realitzà una fulminant carrera. El fet que fos religiós i vinculat a l’obligació del celibat no fou obstacle perquè fos pare de dues filles, Elionor, que maridà Ramon de Calders, senyor del lloc de la Tallada, i Blanquina, que el 1382 casà amb el donzell Berenguer de Moxó.
Devia ser força jove quan, al principi de març del 1333, els comanadors de la castellania d’Amposta, reunits en capítol provincial al castell de Gandesa, sota la presidència de Sanç d’Aragó, li encomanaren la batllia d’Amposta. Malgrat la seva joventut, Guimerà fou un eficaç administrador de la comanda que li havia estat assignada per l’orde de l’Hospital, de manera que la fama de bon gestor que adquirí motivà que els responsables hospitalers li confiessin, al cap de dos anys, una nova responsabilitat: el 21 de juny de 1335, Sanç d’Aragó, des del castell de Miravet, li concedí per sis anys el govern de la comanda del Villel.
A partir del 1340, Guillem de Guimerà començà a participar en la política general de l’or-de hospitaler. Així, al mes d’agost d’aquell any, es trobava a l’illa de Rodes, on residien els responsables màxims de l’orde, probablement delegat per la castellania d’Amposta per gestionar el pagament de les contribucions que les províncies aportaven a la casa central. Durant l’estada a Rodes, Guillem aconseguí que el gran mestre li concedís la provisió de la comanda de Montsó.
L’any següent es trobava novament als estats del monarca català, i intervingué en les diferències sorgides entre Sanç d’Aragó, fill bastard de Pere II de Catalunya-Aragó, i Juan Fernández de Heredia sobre el govern i la direcció de la castellania d’Amposta, que va obtenir aquest darrer —no sense abans enfrontar-se amb el Cerimoniós— gràcies a la intervenció i les gestions de Guimerà. El suport polític donat per aquest a Juan Fernández de Heredia convertí tots dos en enemics del rei Pere, el qual, per desprestigiar-los, els acusà davant el gran mestre de l’orde, al mes de setembre del 1341 (el primer, d’haver encunyat moneda il·legalment, i el segon, de causar escàndols i d’ordir conspiracions). Fins i tot arribà, al començament del 1342, a empresonar-los, i aconseguí, així mateix, que el responsable màxim de l’orde els desposseís de les seves comandes. Fetes, però, les paus, tant Heredia com Guimerà aconseguiren novament la provisió de les seves comandes.
Reconciliat i recuperada l’amistat amb el Cerimoniós, Guimerà col·laborà molt eficaçment en la campanya que el monarca realitzà al Rosselló contra Jaume III de Mallorca, palesant en les seves accions la seva extraordinària condició d’hàbil estrateg i eficaç militar, tal com el mateix monarca explicà en diversos passatges de la seva crònica. Les seves actuacions militars en la campanya d’ocupació del Rosselló, en absència del rei o bé al seu costat, motivaren que el 1344 aquest sol·licités al gran mestre la provisió de les comandes hospitaleres de Montsó, Sant Celoni i Barberà en favor de Guimerà.
No obstant això, després de les campanyes del Rosse-lló, i fins el 1367, les activitats de Guillem de Guimerà dins l’orde restaren circumscrites principalment a la castellania d’Amposta, on l’any 1349 consta com a comanador d’Horta, i assistint com a tal al capítol provincial de la castellania celebrat a Gandesa per l’abril i presidit per Juan Fernández de Heredia. Poc temps després, el 1351, fou nomenat procurador dels frares de la castellania davant d’Heredia. La seva tardança a pagar les responsions de la castellania motivaren la destitució d’aquest càrrec. El 1359 se li assignà el regiment de la comanda de Tortosa i Granyena. Com a tal, li fou cursada una butlla d’Urbà V, datada a Avinyó el 14 d’abril de 1365, convocant-lo a una assemblea d’hospitalers a la ciutat de Carpentràs, a la Provença. A l’octubre del mateix any, el nou mestre Ramon Berenguer de Provença li concedí de per vida l’administració de les comandes de Tortosa i Granyena, que el 1366 bescanvià amb el prior de Catalunya Pere Guillem d’Oms per la comanda de Barberà.
El temps que Guimerà estigué dedicat a guardar els castells i les fortificacions que li confià el rei Pere durant la campanya de recuperació del Rosselló i també la perspicàcia amb què degué actuar per tal de poder expugnar algunes de les fortificacions del territori li proporcionaren una bona experiència en l’art d’enginyeria militar. Els seus coneixements estratègics i de defensa, tingué l’oportunitat d’aplicar-los amb els encàrrecs que Pere el Cerimoniós li féu de dirigir la fortificació de diversos llocs estratègics del país amb motiu de la guerra contra Castella. En aquest sentit, intervingué personalment en la direcció de la construcció de les muralles de Lleida i de Montblanc, i projectà i dirigí la defensa exterior de Poblet. També els aplicà en la fortificació d’algunes cases del Priorat de Catalunya, com ara Corbins, Torres de Segre i Gardeny. En altres cases, aquest tipus d’obres anaren acompanyades d’un embelliment especial de la residència conventual, com a Barberà, on bastí el Palau Nou.
A partir del 1360, Guimerà apareix com a persona d’especial confiança del monarca, atès que el Cerimoniós li encarregà l’ofici de vicegerent de governador de Catalunya els anys 1369 i 1373 amb motiu de les absències del conseller i majordom Berenguer d’Abella, fora del país per assumptes reials. Fou també persona de confiança de l’infant Joan, atès que aquest el designà lloctinent seu a la ciutat i el Camp de Tarragona a la primeria del 1382.
A partir del 1343, després dels seus importants èxits militars i polítics al Rosselló en temps de la guerra entre Pere el Cerimoniós i Jaume III de Mallorca, la figura de Guimerà entrà de ple en el cercle directiu i de govern del país. Es tractava ja d’un personatge ben destacat en la vida pública catalana, de manera que la seva presència fou continuada a les diferents corts en representació del Braç Eclesiàstic. Per aquesta època destaca la seva intervenció en la Cort de Barcelona-Tortosa de 1364-65, on el 2 de desembre de 1364 fou elegit, juntament amb altres tres persones, per acompanyar la reina fins a Tortosa a fi de tractar amb el monarca assumptes pertinents al bon regiment del país. Al mes de febrer de l’any següent fou elegit diputat pel Braç Eclesiàstic per fer les estimes, recaptar els diners i revisar els comptes relatius a l’auxili promès a Pere III.
Tot i el costum que al final de cada cort fossin revocats dels seus càrrecs els diputats del General i oïdors de comptes, i també els altres diputats locals i tots aquells que tenien algun càrrec electiu dins la Diputació, aquesta cort, per bé que destituí tot aquest personal, elegit a les Corts de Montsó de 1362-63, confirmà Guillem de Guimerà en el càrrec de diputat per a «les estimes e mostres dels homes de cavall», que segurament ja havia exercit en la Diputació anterior. A la Cort de Vilafranca-Barcelona de 1367-68 fou elegit tractador pel Braç Eclesiàstic, igual que a les següents, celebrades a Tarragona-Montblanc-Tortosa entre el 1370 i el 1371.
Des del primer de febrer de 1375, la ciutat de Lleida acollí, a la casa del Capítol de la seu, la magna assemblea catalana convocada pel rei a fi de demanar un subsidi per tal d’oposar-se a l’entrada de l’infant Jaume de Mallorca al Principat. El paper exercit per Guimerà en aquesta Cort de Lleida fou realment brillant, i la seva destacada participació és ben coneguda a través de les actes conservades. En primer lloc, fou elegit diputat, juntament amb Joan Serra, ciutadà de Barcelona, a fi d’obtenir mitjançant la venda de violaris i censals sobre les generalitats el donatiu de 60 000 florins d’or d’Aragó promesos per la Cort. A més, fou el representant del Braç Eclesiàstic davant del rei per tal d’ordenar i aconsellar-lo en les campanyes militars que havien de dur-se a terme. Així mateix, fou comissionat per anar a Barcelona i obtenir del banquer Pere Descaus un crèdit de 50 000 florins en un termini de 8 mesos, crèdit pel qual la Generalitat obligava els seus drets d’entrades al Principat i també els ingressos del fogatge que la Cort havia votat.
La carrera política de Guimerà arribà al seu punt més alt precisament a les Corts Generals de Montsó del 1376, ja que el prestigi d’home de govern adquirit li valgué l’elecció, en favor de la seva persona, de diputat del General de Catalunya pel Braç Eclesiàstic. El nou càrrec situava Guimerà al cim de l’organisme parlamentari, al mateix temps que li imposava una sèrie d’obligacions que durant algun temps l’apartaren parcialment dels afers de l’orde de l’Hospital. L’ofici de diputat del General comportava la residència a Barcelona, tal com és ben palès en el llibre conservat a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona que registra les pagues fetes pels arrendadors dels drets de la Generalitat; els instruments d’àpoca van gairebé sempre encapçalats per Guillem de Guimerà. La seva tasca com a diputat no era circumscrita a qüestions purament econòmiques, sinó que, ampliant el marc de les seves competències, assumí veritables funcions militars i de govern.
En aquesta època, el càrrec de diputat durava fins a la celebració d’unes noves corts, en les quals els assistents revocaven de llur ofici els diputats i oïdors de comptes, i tots els altres oficials i diputats locals de la Generalitat. Les noves Corts Catalanes se celebraren a Barcelona el 1377, tot just un any després de les Generals de Montsó. En el temps comprès entre aquestes dues assemblees Guimerà exercí de diputat del General, i com a tal administrà els cabals de què disposava la Diputació. Sembla, però, que la seva gestió econòmica no fou pas del tot clara, i que fins i tot esmerçà diners del General en profit personal i de l’orde de l’Hospital. En efecte, al mes de novembre del 1390, Domènec Nicolau, encarregat de revisar els comptes d’aquells que van arrendar els censos del General l’any 1378, testificava que Guillem de Guimerà acabà el seu ofici devent al General la suma de 708 lliures i 7 diners barcelonesos. Durant aquest període de l’exercici de diputat, integrà l’ambaixada catalana que acompanyà Gregori XI a Roma entre els mesos d’agost i octubre del 1376.
Potser ja a la Cort de Barcelona de 1377-78 corria la veu de les irregularitats financeres de Guimerà. No obstant això, els assistents l’elegiren per tractar diversos problemes: el 12 de maig era escollit pel Braç de l’Església a fi de discutir la petició formulada pel rei relativa a mil llances per a defensar les fronteres del Rosselló; el 12 de juliol representà el Braç Eclesiàstic, juntament amb el bisbe d’Urgell i Galcerà d’Anglesola, vicari de l’arquebisbe de Tarragona, per tal de comunicar que acceptaven l’assignació dels 2 000 florins demanats pel monarca. Els assistents a la Cort discutiren els motius que els aplegaven fins que arribà la sessió del 28 d’agost. No se sap si abans d’aquesta data hi hagué maquinacions per part d’alguns dels presents a fi d’evitar malversacions del cabal de la Generalitat, però el que se sap del cert és que el comte Joan d’Empúries, president de la sessió, hi presentà la proposta de canviar els diputats, tant els residents a Barcelona com els locals, els ordenats a aconsellar el rei, els oïdors i el regent dels comptes, els escrivans, els porters i tots els altres oficials. D’aquesta revocació general d’oficis, al seu entendre, s’havia d’exceptuar Hug de Santapau. La proposició del comte despertà tot seguit l’adhesió del Braç Eclesiàstic i fou especialment defensada per Bernat d’Olives, ardiaca de Lleida. També hi assistiren els representants dels braços dels rics homes i de les ciutats. Tot i que els reunits no eren la majoria de la cort, remogueren de llurs oficis Guillem de Guimerà, Joan Berenguer de Rajadell i Ramon de Carcassona, diputats residents a Barcelona, els dos oïdors de comptes Galceran d’Anglesola i Joan Serra, Galceran Satallada Ferrer de Llagostera i Vidal Grimau, que eren diputats per a aconsellar el rei, Antoni Bussot, el regent dels comptes, i també tots els escrivans, porters, diputats locals i altres oficials, tret d’Hug de Santapau.
La revocació inesperada dels diputats i oficials del General originà un seriós enfrontament entre la Cort i els membres del General, i uns i altres degueren cercar els seus aliats. La desavinença arribà a oïdes del rei, que volgué actuar personalment en aquest afer i es decantà a favor dels diputats del General. En efecte, el monarca, ben informat i aconsellat pels seus col·laboradors més directes, trobà dues raons de pes per tal d’anul·lar la revocació dels diputats. La primera esgrimia que la Cort no era ni plena ni prou representativa, ja que «molts e de la plus sana part eren absents»; la segona arguïa que no havia estat observada la forma deguda. Així doncs, Pere el Cerimoniós encomanà al bisbe de Lleida que exposés el seu criteri respecte d’aquest afer davant la magna assemblea catalana. En efecte, la sessió de la Cort fou represa el primer d’octubre, amb l’assistència del monarca. Tal com havia estat planejat, el rei concedí la paraula al bisbe de Lleida, Romeu Sescomes, que explicà als assistents els motius que invalidaven la revocació feta el 28 d’agost, i a més la decisió reial de declarar nul i sense cap efecte aquell acord de la Cort.
Pere III havia salvat amb la seva maniobra la legalitat del procediment i al mateix temps l’honor dels diputats del General, i, de retop, fins i tot la institució representativa i permanent de la Cort. Una altra cosa molt diferent, però, era l’actitud unitària presa pels diputats en aquest afer, que, restablerts en els seus càrrecs, renunciaren els oficis que exercien. Guimerà, en nom propi i de tots els components del General, presentà la dimissió de llurs oficis davant del monarca i de la Cort. En efecte, tot seguit, després del discurs del bisbe de Lleida, s’aixecà fra Guillem i exposà davant l’assemblea la resolució adoptada pels diputats del General, i deixà ben clar que no els havia mogut a acceptar els càrrecs ni l’ambició ni la compensació econòmica com alguns dels presents pensaven, ja que declarava que «attesa la condició de cascú de nós no y veem gran guany».
Però no acabà en aquest punt la dissensió de l’assemblea, perquè els assistents, o almenys una bona part, no veien clar la representativitat dels altres oficials de la Generalitat en l’actitud de Guimerà, sobretot si es pensava que l’hospitaler no havia presentat cap prova fefaent de la seva procuració. Aquest fet, per tant, provocà una llarga reflexió sobre la renúncia dels altres oficials, arribant, finalment, d’acord amb el rei, a acceptar-la. Ben entrada la tarda d’aquest primer dia d’octubre, resolt el greu problema, els assistents triaren compromissaris per cada braç, a fi d’elegir els nous diputats del General. El Braç Eclesiàstic, com volent fer justícia a qui els havia representat, votaren Guimerà, juntament amb els bisbes de Lleida i Elna, per tal de dur a terme l’elecció del diputat eclesiàstic resident a Barcelona, que recaigué, després de moltes deliberacions, en l’almoiner del monestir de Ripoll, Galceran de Besora. Tres dies després de l’elecció, el 19, Guimerà intervingué juntament amb altres vuit representants per tal de designar Bernat de Montpaó com a escrivà i regent de la Cort del General. Finalment, el 22 d’octubre l’assemblea nomenà nou delegats, entre els quals figurava el comanador, a fi de revisar els comptes de la Diputació amb el banquer Pere Descaus, i de repassar els albarans i pagaments realitzats pels diputats destituïts. Tanmateix, a la fi de l’any, Guimerà es trobava encara a Barcelona enllestint els comptes que havien restat pendents del temps de la seva gestió.
El fracàs personal que representà per a Guillem de Guimerà el cessament del càrrec de diputat del General a la Cort de Barcelona del 1377 i la incomprensió de la classe dirigent catalana del moment determinaren el seu allunyament de la política. En endavant, l’hospitaler ja no assistí a les corts ni actuà en cap òrgan de govern de la nació. Tota la seva activitat restà emmarcada en l’administració i el regiment del gran priorat de Catalunya, del qual fou lloctinent per Juan Fernández de Heredia des del març del 1377, i titular des del 1380.
A la mort de Pere Guillem d’Oms, el 13 de febrer de 1372 a la casa de Bajoles, els comanadors del Priorat de Catalunya elegiren Guimerà com a lloctinent de prior de la circumscripció, fins que el mestre major decidís la designació, que no s’esdevingué fins al final del 1376 o el començament del 1377 en la persona de Juan Fernández de Heredia. En aquests anys, Heredia duia a terme una gran activitat política i diplomàtica a la cort papal d’Avinyó, i, per tant, no podia regir amb l’eficiència deguda ni les comandes que tenia ni tampoc el nou càrrec de prior, sobretot perquè aleshores també era castellà d’Amposta. Per aquest motiu intercedí davant el papa Gregori XI perquè la comanda d’Ulldecona, de la qual era titular, fos confiada a Guillem de Guimerà. Per aquest motiu, el 18 d’agost de 1376, el papa escriví a Guimerà encomanant-li la dita preceptoria, tot i que ja regia la de Barberà.
Guillem de Guimerà no assumí l’ofici definitiu de prior de Catalunya fins el 7 d’octubre de 1379, en un nomenament per deu anys fet pel mestre Juan Fernández de Heredia. En el capítol general santjoanista celebrat a Valença al març del 1383, el mestre major de Rodes li encomanà de nou el regiment del priorat català pel temps de deu anys. Fins al dia de la seva mort, Guillem de Guimerà exercí l’ofici de gran prior de Catalunya. Precisament amb motiu del seu traspàs al castell de Barberà, la nit del 18 al 19 de juliol de 1396, sorgiren greus desavinences sobre la seva fortuna arran dels molts deutes que havia deixat i de la confusió econòmica motivada, d’una banda, per la gestió de béns de l’orde de l’Hospital a Catalunya i, de l’altra, per l’herència dels seus nebots, fills del seu germà Gispert. Família, orde i creditors reclamaven els cabals del prior difunt. Es necessitaren més de vint anys per a posar fi a la problemàtica sorgida arran dels deutes de Guimerà.