Els dies 2, 9, 10 i 11 de març de 1365, la Cort reunida a Tortosa designà els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Bernat Vallès (? – 1389), canonge de Barcelona; diputat militar: Bernat Sestorres, cavaller; diputat reial: Pere Bussot, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Joan Calaf, infermer i canonge de la catedral de Tarragona; oïdor eclesiàstic adjunt: Arnau de Busquets, canonge de Barcelona ; oïdor militar: Jaume de Meià, cavaller; oïdor militar adjunt: Berenguer Despujol, cavaller; oïdor reial: Pere Alanyà, burgès de Perpinyà; oïdor reial adjunt: Jaume de Besanta, ciutadà de Barcelona.
A més, es nomenaren tres consellers “per a afers importants”: Jaume d’Aragó, bisbe de Tortosa; Pere II, comte d’Urgell, i un membre del Braç Reial.
Finalment, el 14 de febrer de 1365, la Cort reunida a Tortosa designà els següents diputats per a les mostres de tropes i estimes de cavalls: Guillem de Guimerà, de l’orde de l’Hospital; Bernat de Tous, cavaller, i Ramon de Santmartí, ciutadà de Lleida.
Bernat Vallès (m. 27 d’octubre de 1389), el diputat pel Braç Eclesiàstic, era llicenciat en lleis i canonge de Barcelona almenys des del 1372; a més, era rector de les parròquies de Santa Maria de Badalona i de Sant Pere Pescador, d’acord amb l’acumulació d’oficis i beneficis que era característica de l’alta clerecia medieval. Així, el 1384 encarregà la còpia de llibres per a l’església de Santa Maria de Badalona. L’any 1372 era procurador de l’arquebisbe de Tarragona i s’ocupava de resoldre els seus afers a Barcelona. El 1375 ostentava el càrrec de procurador i administrador dels pobres de la Pia Almoina, i del 1383 al 1389 fou auditor dels comptes de l’Almoina. Fou també sotscol·lector de la Cambra Apostòlica del papa Climent VII des del 1375 fins al 1379, període en què el col·lector Pèire Borrer, que també era canonge de Barcelona, fou processat per Pere el Cerimoniós perquè volia cobrar les quantitats recaptades pel sobirà des del moment que confiscà la Cambra Apostòlica, una de les mesures que prengué a causa del cisma que havia començat llavors a dividir l’Església. El seu nomenament com a diputat continuà vigent quan la Cort de Barcelona del 1365 amplià el nombre de diputats.
El cavaller Bernat Sestorres (m. 1370) era el diputat del Braç Militar. Posseïa Castellgalí (Bages) des del 1349, lloc la jurisdicció del qual comprà al rei Pere el Cerimoniós l’any 1357 per 6 000 sous, amb pacte de retrovenda. També adquirí del rei, l’any 1358, el castell de la Guàrdia i el terme del Bruc amb pertinences, drets feudals, mer i mixt imperi i jurisdicció per 1 500 florins. Aquests béns revertiren un temps després a la Corona per causa de la redempció jurisdiccional, bé que el seu fill Dalmau tornà a comprar-los amb carta de gràcia per deu anys. Finalment fou Montserrat qui els adquirí.
Pere Bussot, ciutadà de Barcelona, era el diputat del Braç Reial. Conseller de la ciutat diverses vegades (conseller tercer el 1348, i segon els anys 1351, 1354, 1356, 1360, 1363 i 1368), ocupà molts altres càrrecs (fou un dels dos obrers l’any 1339, un dels dos guardians de la moneda el 1358 i missatger de la ciutat prop del rei en alguna ocasió). Fou també moltes vegades un dels representants de la ciutat a les corts (a la de Perpinyà de 1350-51, a la del 1358 de Barcelona, a la de Montsó del 1362, a la de Tortosa del 1365 i a les de Barcelona del 1368 i el 1373). No és estrany, doncs, que es pensés en ell per al càrrec de diputat. A més, tenia experiència en l’administració de donatius; havia estat un dels racionals que havien dirigit la col·lecta i despesa del donatiu atorgat al rei per les ciutats i viles reials l’any 1353 per tal de finançar l’armada contra Gènova; concretament, tingué la missió, juntament amb els altres racionals, de comprar vuit galeres, rems, armes i eixàrcies i, per tal d’obtenir ràpidament els diners necessaris, pogué obligar les imposicions creades sobre determinats productes per decisió dels síndics del Braç Reial. El 1356 hagué de supervisar amb altres prohoms una ajuda de 7 000 lliures que la ciutat de Barcelona havia atorgat al monarca per a la guerra contra Matteo Doria a Sardenya, mentre que l’any 1363, amb Jaume de Gualbes, s’ocupà de l’organització de l’armada, tant en nom del rei com dels diputats.
El preu d’una guerra: endeutament bancari i venda de censals
Durant els anys 1364 i 1365 continuà l’ofensiva castellana. Pel juny del 1365, Pere el Cruel s’apoderà d’Oriola, la plaça més forta de la frontera meridional valenciana, que havia resistit un setge llarguíssim i la fam amb un esperit de resistència numantina. Pere el Cerimoniós, que l’havia auxiliada a la fi del 1364, no hi pogué acudir novament perquè, des de feia mesos, havia iniciat el setge de Morvedre (Sagunt), ocupada pels castellans i que sempre semblava a punt de retre’s; per a ell, recuperar la vila tenia una importància excepcional, perquè migpartia els seus regnes, dificultava les comunicacions i constituïa una amenaça permanent sobre València. Morvedre, però, no fou recuperada fins el 14 de setembre de 1365.
Per tal de fer front a aquesta situació de gravetat extrema s’havia reunit la Cort de Catalunya, primer a Barcelona (2 d’abril de 1364), i després a Lleida (4 de novembre), novament a Barcelona (16 de desembre) i a Tortosa (des del 15 de gener de 1365). El primer avançament del donatiu concedit per aquesta Cort, de 120 000 lliures i la meitat del fogatge d’un any, fou administrat encara pels diputats escollits a les Corts de Montsó. Pel juliol del 1364 la Cort havia decidit renovar la Diputació que s’encarregaria d’administrar el donatiu nou. Com a les de Montsó, el nombre de diputats previst era de vint persones, compresos els oïdors, els diputats per a les mostres de tropes, etc. També foren predistribuïts els càrrecs per grups dins dels braços i, en el cas del Braç Reial, per ciutats i viles, però no es té constància que les eleccions arribessin a fer-se llavors sinó més endavant, quan la Cort s’havia desplaçat ja a Tortosa. El nombre de diputats fou finalment rebaixat a quinze i s’estipulà que no podia repetir càrrec cap dels diputats de Montsó, amb l’única excepció de Guillem de Guimerà, que continuà en la comissió per a les mostres de tropes i estimes de cavalls. El Braç Reial disposà que, dels seus cinc diputats, un fos de Barcelona, un de Lleida, un de Perpinyà, un de compartit per Girona i Tortosa en torns de sis mesos i un altre de compartit per Barcelona, Cervera, Vilafranca del Penedès i Lleida. A més, fora d’aquest compte, els ciutadans de Mallorca havien de tenir un diputat seu. El 2 de març foren elegits els diputats eclesiàstics i els militars, sense distingir encara dedicacions específiques: Jaume d’Aragó, bisbe de Tortosa, Joan Calaf, infermer de la seu de Tarragona, Bernat Vallès, canonge de Barcelona, i Guillem de Tagamanent, canonge de Girona, pel Braç Eclesiàstic; pel militar, Pere, comte d’Urgell, Bernat Sestorres, Gispert de Barberà i Jaume de Meià. El 9 de març Barcelona designà els seus diputats: Pere Bussot, i per un torn de 6 mesos Joan Serra. Com que les ciutats de Lleida i Girona no designaren els seus diputats a temps, ho féu la Cort el 10 de març: Antoni de Maçanet per Lleida i Guillem Sunyer per Girona. Tortosa comunicà l’elecció de Guillem Sunyol, Cervera la d’Arnau de Mecina i Vilafranca del Penedès de Pere Ponç, mentre que Perpinyà donà a conèixer l’elecció de Pere Alanyà el dia 11. Aquest mateix dia quedà clar que els diputats residents a Barcelona serien Bernat Vallès, Bernat Sestorres i Pere Bussot. Les altres tasques es van anar repartint successivament. Cal assenyalar que foren assignats salaris per als diputats: 60 sous diaris per prelat o baró (comte o vescomte) i 15 sous per als altres, que pujaven a 20 els dies de viatge. A la fi d’abril del 1365, aquesta nova Diputació ja havia estat nomenada i es decidí que els diputats sortints lliuressin el segell de la Diputació i les escriptures als nous i que els informessin de tots els afers.
Els diputats residents a Barcelona foren ajudats en la seva tasca per dos diputats itinerants, que s’encarregaven de passar comptes a persones particulars que haguessin rebut diners de la Generalitat, de vendre o arrendar els impostos de les generalitats, de recollir els diners dels fogatges i de portar-los a Barcelona. També comptaven amb els serveis d’una persona entesa en qüestions de mar, perquè la Generalitat havia hagut de fer o adquirir vaixells per tal de defensar Catalunya, amenaçada en diverses ocasions per l’estol de Pere el Cruel, i per tant calia tenir cura dels vaixells i dels aparells, eixàrcies i arreus, que es guardaven a les Drassanes de Barcelona. Cal tenir en compte, a més, que sovint calia enviar notícies de la guerra per via marítima, amb llaguts, a part dels habituals correus per terra, coses que costaven molts diners.
El donatiu aprovat a la Cort de Tortosa, que s’havia d’obtenir a través del fogatge, la venda de deute públic (censals morts i violaris), els beneficis de la seca de Perpinyà, les imposicions sobre la farina i el pa, sobre les salines i la sal, les generalitats, etc., resultà de rendiment molt lent. Costava molt d’aplegar les quantitats votades, i els diputats residents a Barcelona hagueren de signar un contracte amb Berenguer Bertran, un banquer barceloní que l’any 1364 avançà la meitat del donatiu votat per la Cort, que ascendia a 650 000 lliures, i encara altres quantitats. Com a garantia, li foren obligats els impostos de les generalitats i el fogatge i, per a més seguretat, fou nomenat recaptador exclusiu del fogatge. Davant d’un préstec tan extraordinari, rebé fermances de les ciutats i dels mateixos diputats, que hagueren d’obligar els seus béns personals. Es guanyà el dret a opinar en els afers de la Generalitat, pràcticament fou com un diputat més. Juntament amb els diputats havia de negociar amb els regnes d’Aragó i de València si es mantenien els impostos d’importació i exportació entre els regnes de la Corona, i també havia d’escollir amb ells un canviador a cada capital de vegueria per tal de centralitzar els préstecs a la Diputació i els ingressos. També havia hagut d’avançar al rei els diners per a pagar el cens degut a la Santa Seu per la concessió del regne de Sardenya, motiu pel qual el rei li hagué d’obligar les dècimes que el papa li havia concedit. Les corts posteriors hagueren de preveure el pagament d’aquest enorme deute.