La Diputació de Catalunya, governada per un regent (1367-1375)

El 1367 la Cort reunida a Vilafranca nomenà el regent de la Diputació i els oïdors següents: regent de la Diputació de Catalunya: Pere Vicenç; Oïdor eclesiàsic: Ramon Gener, cabiscol d’Urgell; oïdor militar: Hug II de Cardona, vescomte de Cardona; oïdor reial: Joan Serra, ciutadà de Barcelona.

Durant el llarg període en què la Diputació del General estigué dirigida per un regent, les successives corts anaren nomenant nous oïdors. La Cort de Barcelona de 1368-69 designà Arnau de Busquets, canonge de Barcelona, pel Braç Eclesiàstic; Bernat de Tagamanent, cava-ller, pel Braç Militar, i Antoni Massanet, ciutadà de Lleida, pel Braç Reial. La Cort de Tarragona-Montblanc-Tortosa de 1370-71, nomenà Ramon Gener, cabiscol d’Urgell, pel Braç Eclesiàstic; Dalmau de Mur, cavaller, pel Braç Militar, i Joan Serra, ciutadà de Barcelona, pel Braç Reial. Els oïdors nomenats per la Cort de Barcelona de 1372-73 foren: Ramon Gener, cabiscol d’Urgell, pel Braç Eclesiàstic; Pere Galceran de Pinós i de Fenollet, cavaller, pel Braç Militar, i Joan Serra, ciutadà de Barcelona pel Braç Reial.

Malgrat que Pere el Cruel havia recuperat el poder a Castella, la guerra civil que s’hi desenvolupava l’havia obligat a acceptar una treva amb Pere el Cerimoniós, però aquest monarca sabia que no se’n podia refiar i convocà corts de Catalunya a Vilafranca per tal de demanar ajuda per a prosseguir la reconquesta dels llocs ocupats pels castellans tan bon punt s’acabés la treva amb Castella.

En la pròrroga de la mateixa Cort a Barcelona, el rei també demanà ajuda per a lluitar contra els Arborea a Sarde-nya. Aquest nou conflicte havia estat iniciat el 1365 pel jutge Marià IV, aprofitant la guerra del Cerimoniós amb Castella, que impedia la reacció catalana. Marià IV era fill d’Hug II, que havia acceptat la sobirania catalana l’any 1323, mantenint els seus dominis d’Arborea en feu honrat. Marià abandonà la política d’aliança amb la Corona d’Aragó del seu pare i del seu germà, ocupà moltes terres sota govern català i en alguna ofensiva arribà fins a les muralles de Càller. Pere el Cerimoniós hi havia enviat tropes amb Olf de Pròixida i amb Hug de Santapau durant el 1366, però calia fer un esforç superior per tal de recuperar les posicions perdudes. Pel desembre d’aquell any s’havia reunit un Parlament a Barcelona, només del Braç Reial, que estava obligat a servir el rei en totes les seves empreses com a senyor patrimonial i directe. Els síndics de ciutats i viles havien atorgat al rei una ajuda de 20 000 lliures, però li’n calia una de superior. Era difícil aconseguir-ne dels altres braços, especialment del Braç Militar, que es resistia a atorgar-ne per a Sardenya perquè opinava que era un afer propi del rei i no del país. Malgrat tot, el monarca plantejà la qüestió a la Cort de Vilafranca-Barcelona, però no se sap amb quin resultat, perquè la documentació sobre aquesta cort és incompleta.

Es té constància que el funcionament de la Diputació del General fou un dels temes tractats a la Cort. Foren nomenats oïdors per examinar els comptes de la Diputació, i els braços manifestaren descontentament per les despeses desmesurades que es deia que havia realitzat, en detriment del bé públic del General de Catalunya. Per a estudiar aquesta qüestió fou constituïda una comissió formada per tres persones: Ramon Gener, cabiscol d’Urgell, Ramon de Juià, cavaller, i Ramon Sescomes, ciutadà de Lleida. No es tenen notícies directes del dictamen d’aquesta comissió, però les referències posteriors semblen indicar que l’organització donada fins llavors a la Diputació del General no havia satisfet els braços de les corts i que per això fou suprimida, de moment, la figura dels diputats residents a Barcelona, potenciant, en canvi, la del regent dels comptes, que passà a convertir-se en regent de la Diputació de Catalunya, estructura que es degué considerar menys cara.

El primer regent de la Diputació de Catalunya fou Pere Vicenç, que ja ocupava el càrrec de regent dels comptes en l’etapa immediatament anterior, però sota l’autoritat dels diputats.

Entre el 1368 i el 1369, el rei reuní novament corts de Catalunya a Barcelona per a demanar ajuda per a la defensa de Sardenya i per a resoldre el plet amb Bertrand Du Guesclin, que reclamava deutes pel seu servei militar i amenaçava d’envair els regnes de la corona catalanoaragonesa. La cort atorgà al monarca per a aquests objectius 150 000 lliures. L’any 1368, el rei Pere pogué trametre a Sardenya una expedició important, capitanejada per Pedro de Luna, que, després dels èxits inicials, fou sorprès prop d’Oristany, on sofrí una derrota contundent; ell mateix i molts altres capitans moriren en la batalla i, per aquesta causa, es perdé el territori recuperat, de manera que el domini català sobre l’illa es trobà de nou greument compromès.

Quan s’iniciaren les sessions de la Cort, únicament el regent, Pere Vicenç, es presentà davant dels braços per informar sobre l’estat de comptes de la Diputació del General. Aquesta cort reforçà encara més la seva posició. Els braços li confiaren la tasca que abans havien acomplert els diputats: recollir els diners del donatiu, fer emprèstits amb la garantia del citat donatiu, distribuir els diners, etc. La Cort assenyalà que tindria els mateixos poders que havien estat concedits als diputats a les corts anteriors de Tortosa i Barcelona. La seva gestió quedava sotmesa, només, a la supervisió dels oïdors de comptes, amb els quals s’havia d’aconsellar per a les qüestions importants. No obstant això, consta que foren nomenats diputats per al repartiment del donatiu de 25 000 lliures atorgades al rei en iniciar-se la Cort. Els diputats havien de repartir aquesta quantitat entre els tres braços, segons els focs que tenien. La seva missió tenia, doncs, un caràcter puntual i no de seguiment. La comissió estigué formada per dos membres de cada braç: Guerau de Pomar, de l’orde de l’Hospital, i Guillem Samer, canonge de Barcelona, pel Braç Eclesiàstic; Pauquet de Bellcastell i Ramon de Juià, pel Braç Militar, i Pere Bussot i Pere Fabre, pel Braç Reial. Al final de l’assemblea fou aprovat un nou donatiu de 150 000 lliures per a la guer-ra contra els Arborea a Sardenya, l’administració del qual fou confiada a Pere Vicenç, que les havia de reunir mitjançant la venda de censals morts.

La Cort també decidí que una altra comissió especial revisés els impostos de les generalitats, que mirés de reduir-les i que les reglamentés per a evitar els fraus. Aquesta comissió fou constituïda amb nou membres, tres per braç: Pere Toló, comanador de Barcelona, de l’orde de l’Hospital, Bernat Sescala, canonge de Lleida, i Pere Anglès, canonge d’Urgell, pel Braç Eclesiàstic; Pere Galceran de Pinós, Pauquet de Bellcastell i Jaspert de Barbarà, pel Braç Militar, i Joan Serra, Pere de Prat i Ermengau Martí, pel Braç Reial.

Per l’octubre del 1368, Pere Vicenç s’encarregà de fer arribar al rei 22 555 florins d’or, de les 75 000 lliures pro-meses per la Cort per a pagar a Bertrand Du Guesclin el que se li devia i allunyar així el perill d’una invasió dels regnes per part d’aquest capità. També lliurà al Cerimoniós diners del donatiu per a Sardenya i s’encarregà de pagar directament la indemnització deguda a mercaders de Nàpols, Xipre i Barcelona ja que, per necessitats de guerra, se’ls havia confiscat a Sardenya el blat que portaven; igualment pagà quantitats degudes a Olf de Pròixida per l’armament dels tres vaixells amb els quals havia passat a l’illa.

Pere Vicenç degué morir a la darreria del 1369 o al començament del 1370. En una venda de censal per part de la Diputació, el 23 de febrer de 1370, és esmentat com a difunt; en aquell moment ja ocupava el seu lloc Bernat Bussot, un ciutadà de Barcelona, que féu l’esmentada venda en nom de la institució, venda que fou confirmada pels oïdors elegits el 1369. Bernat Bussot fou després escrivà de ració reial i a la seva torre de Sant Andreu de Palomar nodria gallines díndies del rei.

A la Cort de Tarragona-Montblanc-Tortosa de 1370-71, Bernat Bussot es presentà més d’un cop davant dels braços per informar de la situació de la Diputació i dels seus afers; en una de les ocasions exposà les càrregues a les quals estaven obligades les generalitats, els impostos de la institució. La cort es comprometé novament a fer durar les generalitats tant de temps com calgués per a redimir els censals i violaris i pagar-ne els interessos; així doncs, la cort les considerava, encara, impostos temporals. En una altra ocasió denuncià alguns perjudicis que, des de diferents poders, es causaven als interessos de la Generalitat. Advertí que el rei encunyava florins d’or a Barcelona, a València i a Saragossa i que això perjudicava el General, que tenia concedida la seca del florí d’or de Perpinyà; també es queixà del lliurament de galeres al rei per a la defensa de Sardenya i de les condonacions del pagament de les generalitats a persones i llocs amb el pretext que patien misèria. Les condonacions perjudicaven l’esperit dels impostos del General, que afectaven a tothom sense excepcions, i també la viabilitat dels donatius que feien les corts, que en aquest moment depenien sovint dels ingressos provinents de les generalitats.

La Cort atorgà una ajuda per organitzar una companyia militar permanent, durant dos anys, formada per 400 homes a cavall i 400 ballesters i pagada amb els impostos de les generalitats i sota la dependència de la Diputació del General, a fi d’assegurar la defensa de Catalunya en aquells anys difícils, en què les tropes implicades en la guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra podien fer incursions de saqueig inesperades a través de la frontera septentrional. Aquesta companyia havia de ser organitzada per sis diputats, dos per braç.

Els braços de la cort van renovar la confiança al regent, després d’estudiar les competències atribuïdes a Pere Vicenç i al mateix Bernat Bussot, i li van atorgar poders per a administrar el donatiu de 332 000 florins, concedit tant per a aturar les companyies mercenàries que feien incursions contra Catalunya, com per a la defensa de Sardenya, a la qual havien d’ésser destinats 150 000 florins. Podria vendre censals, redimir els de corts passades i portar a terme les accions necessàries per a aconseguir els diners del donatiu i pagar tropes. El Braç Militar, però, volgué que Ramon Alemany de Cervelló i Guillem Sacirera administressin la part que li pertocava d’un donatiu complemen-tari de 10 000 florins donat al rei per a mantenir un pe-tit estol de defensa. Consta que Bernat Bussot arrendà la col·lecta de les generalitats per estalviar les despeses que provocava la gestió directa. La seva tasca havia de ser controlada, com sempre, pels oïdors de comptes, que foren renovats perquè cap al mes de novembre havia mort Arnau de Busquets, oïdor de comptes pel Braç Eclesiàstic. Les vendes de censals a càrrec de la Generalitat eren signades pel regent i pels oïdors, si bé cal assenyalar que les vendes de censals i violaris de l’any 1371 foren confirmades, a més, per dos diputats —Galceran Satallada, de l’orde de l’Hospital, i Bernat Cortit, ciutadà de Lleida—, la missió dels quals se suposa que devia ser la de conseller.

Usatges i Capítols de corts de Catalunya, 1373.

BC

La Cort de Barcelona de 1372-73 renovà els poders del regent Bernat Bussot, que continuà sotmès al control dels oïdors i, a més, dels diputats consellers, que haurien d’aconsellar les vendes de censals, per exemple. Els diputats consellers nomenats foren el bisbe de Barcelona, l’abat de Sant Cugat, el comte d’Empúries, Ponç de Castlarí i dues persones que havia de designar la ciutat de Barcelona. La Cort, que havia estat convocada per a atorgar al monarca una altra ajuda per a lluitar contra la revolta de Sardenya, concedí al Cerimoniós un préstec de 30 000 florins amb la garantia de les dècimes que el papa li havia donat per un període de tres anys per a la recuperació del domini de l’illa, que es tenia en feu per la Santa Seu; el rei acordà amb la Cort lliurar aquestes dècimes a la Diputació del Gene-ral. A més, la Cort li deixà 10 000 florins per a armar sis galeres i 2 000 florins per a pagar els tripulants de la galera de Gilabert de Cruïlles. L’any 1373, atorgà al rei dos préstecs més, un de 70 000 lliures que incloïa els préstecs anteriors, i un altre de 130 000 que Pere III rebria passats dos anys; tots dos préstecs s’havien d’obtenir de les generalitats.

Amb aquestes ajudes, Pere el Cerimoniós intentà enviar a Sardenya la companyia mercenària anglesa de Walter Benedict, juntament amb un contingent de Berenguer de Carròs i de Ribelles, comte de Quirra, capità general a l’illa. Però la companyia anglesa fou aniquilada en una emboscada en territori genovès, l’any 1372, i els reforços arribats a Sardenya foren insuficients per a capgirar la situació, de manera que les poques places que continuaven en mans catalanes romangueren poc protegides.

En l’administració dels impostos de les generalitats, Bussot i els oïdors de comptes hagueren de buscar una solució al problema dels andorrans, que, al·legant privilegis reials, es negaven a pagar-les. Com que els homes de les valls no contribuïen juntament amb Catalunya, els diputats decidiren que paguessin les generalitats com a estranys, és a dir, com ho feien els aragonesos o els valencians quan entraven mercaderies al Principat o en treien. L’any 1373 els oïdors de comptes de la Diputació, amb consentiment dels arrendadors de l’impost d’entrades i eixides de la Generalitat, acordaren que fossin posats collidors i guardes als ports dels Pirineus i als passos del Pallars a l’Urgellet a fi d’evitar que els andorrans entressin o traguessin mercaderies sense pagar. El problema, però, continuà obert i els diputats elegits per corts posteriors hagueren d’ocupar-se’n novament.

Correspongué a Bussot la tasca de pagar les tropes que foren reunides amb urgència per a defensar Catalunya, el 1374, davant l’amenaça d’invasió de l’infant Jaume de Mallorca, el qual persistia en l’objectiu de recuperar el regne del seu pare i tenia tropes a la frontera de Catalunya. Per aquest motiu, foren convocades urgentment les corts catalanes a Lleida, que no es reuniren fins el 1375.

A la primeria del 1375, Bernat Bussot deixà el càrrec de regent de la Diputació i passà a ser escrivà de ració del rei, bé que el 1396 tornà a ser administrador de la Generalitat. El susbtituí en el càrrec el seu germà Antoni Bussot, que rebé el nomenament oficial el 4 de juny de 1375, durant la celebració de la Cort de Lleida. Més tard, Antoni Bussot fou conseller tercer de Barcelona el 1391, clavari des del desembre del 1395 fins a la fi del 1396, obrer l’any 1397 i conseller segon el 1409.