Felip d’Anglesola, sagristà de Tarragona (1380-1383)

El 17 de gener de 1380, la Cort reunida a Barcelona nomenà els següents diputats: diputat eclesiàstic: Felip d’Anglesola (? – ? 1380), sagristà de Tarragona; diputat militar: Guillem Sanoguera, cavaller; diputat reial: Guillem Ferrer, ciutadà de Barcelona. No es nomenaren nous oïdors.

En el moment de la seva elecció com a diputat del Braç Eclesiàstic, Felip d’Anglesola era sagristà de la seu de Tarragona, càrrec que ocupava almenys des del 1352. Era fill de Berenguer d’Anglesola i de Faidida, senyors d’Anglesola, i havia tingut una educació acurada, que li havia permès obtenir el títol de llicenciat en decrets. Abans de la seva elecció com a diputat, ja havia format part de la comissió reorganitzadora de la Diputació del 1378. Era un home de caràcter fort, i la seva estirp militar de vegades es manifestava amb violència, bé que el seu cas no era una excepció; la major part dels canonges eren nobles, i sovint reaccionaven més com a militars que com a eclesiàstics. Un bon exemple d’aquest comportament es pot veure en l’incident esdevingut a la capella del Corpus Christi de la catedral de Tarragona, en una reunió del Capítol, el 8 de juliol de 1361. En el decurs d’aquesta reunió, un dels canonges retragué al paborde Maties Alenyà que per menjar els donés pa de sègol i vinagre en comptes de pa de blat i vi. El nebot del paborde, Berenguer d’Alenyà, que també era canonge, respongué que el pa i el vi que donava el paborde eren tan bons com els que el canonge protestari hauria menjat a casa del seu pare, resposta que provocà una discussió i crits. Felip d’Anglesola recriminà la seva conducta a Berenguer d’Alenyà, i aquest respongué d’una manera tan descortesa que el sacristà se li acostà i li clavà un cop de puny. Berenguer d’Alenyà sortí del Capítol, prengué una espasa que porta-va un criat seu i tornà a entrar amb l’espasa desembeina-da per atacar Felip d’Anglesola. Però el canonge Galceran d’Anglesola, germà de Felip, prengué l’espasa que el canonge que havia protestat en primer lloc portava sota la sotana, i atacà Alenyà. També Felip d’Anglesola sortí per anar a buscar l’espasa del seu criat, però no intervingué en la lluita perquè el seu germà portava avantatge. Galceran tragué Alenyà de la capella a estocades, i el perseguí fins a la sagristia, on caigué a terra ferit al coll i en un braç; els dos germans Anglesola es retiraren llavors al campanar, mentre que els altres canonges fugiren pel claustre. L’arquebisbe intentà tallar aquesta lluita entre canonges dins del recinte sagrat de la catedral, i féu prendre a les seves cases els germans Anglesola; però els Alenyà no en tingueren prou i manaren a vassalls seus de la Selva que busquessin els Anglesola i els matessin o els causessin algun perjudici. Com que els sicaris no trobaren els dos germans, mataren un criat seu dins de l’església mentre es resaven completes. Hi hagué un gran tumult, però els agressors pogueren ser presos. El judici fou problemàtic perquè originà una discussió jurisdiccional entre el rei i l’arquebisbe, que els volia jutjar tant perquè es tractava d’un sacrilegi com perquè la víctima i els agressors eren ‘familiars’ d’eclesiàstics. Finalment, quatre dels agressors foren penjats i els germans Anglesola foren condemnats a presó. També el paborde origen i causa de la baralla en sortí perjudicat, ja que fou denunciat pels altres canonges, i dos àrbitres sentenciaren que era culpable de mala administració; fou condemnat, doncs, a restituir als canonges el que els havia estafat en concepte d’alimentació. L’incident podia haver marcat per sempre la carrera eclesiàstica de Felip d’Anglesola, però no sembla que la seva reputació en sortís gaire malparada. Pere el Cerimoniós s’interessà més d’una vegada per la seva promoció a bisbe i fins i tot a cardenal; en una súplica adreçada pel rei Pere al papa l’any 1379, en la qual, entre altres coses, demanava el nomenament de dos cardenals dels seus regnes, donà al sant pare quatre noms, segons ell aptes per al càrrec, entre els quals figurava el de Felip d’Anglesola, bé que el candidat veritable del rei era el seu cosí Jaume, bisbe de València. Felip d’Anglesola degué morir cap a la fi de l’any 1380, perquè pel gener del 1381 ja havia estat substituït com a diputat per Pere de Santamans.

Pere de Santamans (m. 1383), canonge hospitaler de la catedral de Tortosa, fou el substitut de Felip d’Anglesola quan aquest diputat morí. Era doctor en teologia. El 10 de maig de 1378 Pere el Cerimoniós demanà al papa una dignitat important per a ell, si podia ser major que l’episcopal; però només rebé l’ardiaconat de Daroca. Morí abans del 2 de maig de 1383, moment en què el monarca volia el seu càrrec d’hospitaler i canonge de Tortosa per a Arnau de Blanes, infermer de Santa Maria de Vilabertran. Era procurador del bisbe Pere de Planella quan fou traslladat del bisbat d’Elna al de Barcelona i, juntament amb Francesc Botella, prengué possessió del bisbat de Barcelona, el 24 de març de 1371, en nom seu. Després, tots dos foren vicaris generals d’aquest bisbe i col·laboraren amb l’inquisidor Nicolau Eimeric en alguns procediments inquisitorials. L’any 1371 s’encarregaren de traslladar al bisbe de Lleida, Romeu Sescomes, la carta dels cardenals portuense i tusculà, que li ordenava lliurar a l’inquisidor el jueu Astruc de Piera, per crims d’heretgia, sota pena canònica i denúncia al papa.

El diputat militar, Guillem Sanoguera, era un cavaller que fou uixer d’armes del rei Pere el Cerimoniós. L’any 1373 s’ocupà de fer, a Barcelona, a Lleida i després en diversos llocs de Catalunya, les demandes de subvenció per al matrimoni de la infanta Joana amb el comte d’Empúries. El 1381 fou un dels quatre procuradors designats per l’infant Martí per a administrar el préstec concedit pel Braç Militar de la Cort de Barcelona per una expedició a Sicília que es preparava, però que llavors no es pogué dur a terme. Quan es produí la invasió de Catalunya per les tropes del comte d’Armanyac, que saquejà el nord del país entre els anys 1389 i 1390, li fou confiada la capitania de la ciutat de Vic, amb la missió de reparar les muralles i dirigir la defensa en cas necessari. A l’estiu del 1391 ja era mort, i havia deixat vídua, Violant, i un fill anomenat Pere Joan.

El diputat reial, Guillem Ferrer (m. entre el 1383 i el 1384), era mercader i ciutadà de Barcelona. Participà en el govern de la ciutat en diverses ocasions: fou conseller quart el 1372, tercer el 1377 i segon el 1382, i també fou un dels dos obrers de la ciutat l’any 1373. Abans del nomenament com a diputat havia tingut experiència parlamentària, ja que havia estat un dels quatre síndics de Barcelona a la Cort de Montsó del 1376; a més, el 1378 havia format part de la comissió reorganitzadora de la Diputació. De la seva activitat com a mercader se sap que l’any 1377 fou autoritzat pel rei a portar blat de Sicília al Marroc i a Granada en companyia del patró de nau Mateu Gelat i del mercader genovès Bartolomeo “Baroç”, mentre paguessin l’1,66% dels beneficis obtinguts, ja que generalment estava prohibit portar mercaderies considerades de valor estratègic a països islàmics. La seva vídua, Agnès Santandreu, es casà novament l’any 1389 amb Francesc Cisa, un draper barceloní, i aportà al nou matrimoni béns que li havia deixat Guillem Ferrer, que de jove havia projectat peregrinar al Sant Sepulcre, l’any 1343.

La limitació de lacapacitat d’acció dels diputats i les pressions del rei

Pere el Cerimoniós convocà corts a Barcelona a l’estiu del 1379 per demanar ajuda, novament, per lluitar contra la revolta de Sardenya. En els Capítols aprovats el 3 de desembre, el Braç Reial i l’Eclesiàstic prometeren un donatiu de 150 000 lliures per a la gran expedició que el rei volia organitzar, tant per sotmetre Sardenya com per intervenir a Sicília, on defensava els seus drets directes a la successió, o almenys volia casar la seva néta, la reina Maria, amb qui convingués a la dinastia barcelonina. Els dos braços donaven l’ajuda amb la condició que el Braç Militar també hi participés i que els altres regnes fossin convocats igualment a corts i atorguessin subsidis similars; de moment, aprovaren un avançament de 50 000 lliures, en el qual eren compresos els préstecs concedits abans. El Braç Militar, finalment, consentí a atorgar aquest donatiu en canvi de la concessió d’alguns privilegis, a fi que el monarca no es veiés obligat a alienar tot el patrimoni reial per tal de sostenir la defensa de l’illa.

Els diners atorgats per la Cort, almenys les 50 000 lliures avançades, s’usaren per a cobrir les despeses de defensa més urgents i per a mantenir la vigilància marítima al voltant de l’illa. No hi ha constància, en canvi, que el donatiu arribés a ser lliurat, perquè la Cort havia posat la condició que, si l’expedició no es portava a terme en el termini d’un any, el donatiu es perdia, i no s’organitzà; de fet, no hi hagué cap gran expedició a Sardenya fins al regnat de Martí l’Humà, molts anys després. Concloure la conquesta de Sardenya era un dels objectius més desitjats pel rei Pere el Cerimoniós, però ja començava a ser vell i algun dels seus fills, els infants Joan o Martí, havien d’assumir el comandament de l’expedició; aquest honor hauria correspost al primogènit, però tenia poca salut i, malgrat que sovint assegurava que passaria a Sardenya, semblava clar que qui ho faria seria l’infant Martí. Però les dificultats econòmiques impediren que la campanya s’organitzés.

Una part del donatiu promès per la Cort s’havia d’obtenir mitjançant la venda de censals i violaris amb la garantia de les generalitats, mentre que una altra part es podia recollir a través d’impostos o bé per altres mitjans, segons preferís cada localitat. L’arrendament de les generalitats per dos anys fou aprovat a la mateixa Cort. Hom acordà també que les galeres que la Generalitat deixés al rei serien descomptades del donatiu, després de ser estimades per persones enteses, ja que el rei s’estalviava de fer-ne de noves.

La funció dels diputats canvià en aquesta Cort ja que, per a estalviar diners, foren suprimits els oïdors; per aquest motiu, un dels diputats, el reial, passà a convertir-se en receptor i administrador dels diners del General, mentre que els altres dos havien de supervisar-ne els comptes. Tots tres diputats eren els oïdors d’altres administradors, comissaris o diputats anteriors. La resta de poders eren iguals que els que havien detingut els diputats anteriors. El salari previst per a cadascun fou de 150 florins anuals i, a més, podien cobrar 100 florins més per la feina d’exigir restes de donatius anteriors, fer enquestes, etc., però només una sola vegada. La feina no els mancà, perquè la Cort havia destituït tots els comissaris o diputats locals i hagué de nomenar-ne de nous. També hagueren d’ocupar-se de vendre censals segons el poder que els havia donat la Cort el 28 de maig de 1380.

Les relacions amb el monarca foren sovint força tenses perquè els demanava coses que no estaven autoritzats a fer. L’any 1381, el Cerimoniós sol·licità als diputats que deixessin dues de les galeres de la Generalitat al vescomte de Rocabertí perquè anés als ducats d’Atenes i Neopàtria, per tal de prendre’n possessió en nom del rei, ja que fins llavors els ducats creats per la Companyia Catalana a l’Orient havien estat sota la sobirania dels reis de Sicília. Els diputats no les volgueren lliurar, assegurant que no tenien poders per a fer-ho. El rei Pere insistí indicant que les comptessin entre les deu que li havien concedit per a la defensa de Sardenya, però novament els diputats rebutjaren la petició amb el pretext que no podien canviar la destinació de les galeres; el monarca protestà aïrat, preguntant si ell era de pitjor condició que els vescomtes de Rocabertí, de Roda i de Cabrera, en Morei i d’altres que havien obtingut galeres de la Generalitat. Els diputats s’excusaren dient que ells no havien deixat les galeres a aquests personatges sinó que ho havien fet les Corts, que podien fer-ho, i només es mostraren disposats a deixar-li dues galeres per a la defensa de Sardenya, atès que deia que eren tan necessàries. Pere III acceptà l’oferta però amb la intenció d’enviar-les a Orient. Quan començà l’enrolament i els diputats saberen que havia estat canviada la destinació van fer arribar la seva protesta al rei, el qual sostenia que la pretesa anada a Grècia era un estratagema per a aconseguir que la tripulació s’enrolés ràpidament, perquè Sardenya no era un destí popular a causa de la malària, endèmica a l’illa, que causava moltes morts entre els catalans. Finalment, avançat l’any 1381, el vescomte marxà a Grècia per prendre possessió dels ducats catalans d’Atenes i Neopàtria en nom de la corona catalanoaragonesa, i els diputats no pogueren fer-hi res. De retorn de Grècia, l’any 1382, el vescomte passà per Sicília; la seva arribada fou providencial per trencar el bloqueig d’Augusta, a l’illa de Sicília, on la reina Maria era assetjada per un dels barons més poderosos, Artal d’Alagó. La reina fou portada pel mateix vescomte a Càller, com a lloc més segur, on residí un parell d’anys, fins que fou traslladada a Barcelona. Les galeres del vescomte de Rocabertí, doncs, passaren finalment per Sardenya, de manera que el rei podia assegurar que l’objectiu fixat pels diputats s’havia complert.

Un altre motiu de tensió entre el Cerimoniós i els diputats fou una nova petició del monarca, pel maig del 1381, perquè preparessin totes les galeres per a l’expedició a Sardenya. Segons els diputats només estaven obligats a deixar-les-hi, però no a posar-les a punt per navegar ni a armar-les; semblaven més interessats a deixar-ne tres o quatre a la ciutat de Barcelona, que les havia demanat per a la defensa de la mercaderia, perjudicada per l’activitat de pirates. Els diputats consideraven que aquesta iniciativa era molt beneficiosa per als interessos de la Generalitat, ja que els impostos que percebien resultaven afectats per la inseguretat marítima. Els diputats comprenien, però, que el rei es prendria molt malament la negativa a la seva petició i la concessió del préstec de galeres a la ciutat de Barcelona, així que demanaren a l’antic regent de la Diputació, Bernat Bussot, que negociés amb el monarca, cosa que continuà fent fins al final del mandat dels diputats, vista la tensió existent entre totes dues bandes.

Pel juny del 1381, els diputats van tornar a denegar al rei una galera per enviar-la a Sardenya, on el jutge d’Arborea tenia assetjada Càller. El sobirà els havia demanat que la lliuressin a Pons Desjardí, que seria tramès a l’illa per defensar-la, però els diputats tornaren a repetir que només podien prestar les galeres per a l’armada i que, a més, l’expedició havia de ser capitanejada per un dels infants. Bernat Bussot actuà de mediador entre els diputats i el rei Pere i, finalment, els diputats accediren a deixar la galera. Van denegar, en canvi, al mes d’octubre, una altra petició reial perquè paguessin 1 000 florins d’or d’Aragó i 200 de Florència, avançats pel tresorer reial per a pagar la tripulació de les dues galeres que havia capitanejat Gilabert de Cruïlles entre la fi del 1377 i el 1378. Segons els diputats, la Generalitat ja havia pagat la part que li corresponia en l’armament d’aquestes galeres, destinades a foragitar de les mars catalanes vaixells de pirates moros, mentre que la resta anava a càrrec del rei.

L’any 1382, Barcelona organitzà un nou armament marítim contra corsaris moros, i la Generalitat li deixà una galera, la “Sant Bernabé”, dita també “Vermella”, i, a més, deu caixes de viratons. La galera aconseguí capturar un rampí (un vaixell lleuger) armat en cors, i els seus trenta-dos tripulants, vint-i-un dels quals eren conversos, foren penjats a Barcelona al mes de desembre.

Durant l’any 1383, el rei demanà novament als diputats una galera armada a punt per a navegar, amb les seves eixàrcies, per a Ponç Desjardí, que era enviat a patrullar per les mars de l’illa de Sardenya durant quatre mesos, i, a part dues galeres més. Com en altres ocasions, Bernat Bussot s’havia d’encarregar de negociar amb els diputats en nom del monarca, però no es tenen notícies de com acabaren aquestes negociacions. Mentretant, al mes de juny de l’any 1383 havien començat a celebrar-se Corts Generals de tots els regnes a Montsó, i el rei hi presentà les seves peticions d’ajuda per a Sardenya.

Els diputats continuaren les seves tasques almenys fins a l’octubre del 1383. Entre el cessament dels vells diputats i el nomenament dels nous, efectuat al mes de juliol del 1384, passaren alguns mesos durant els quals el notari Jaume Nicolau s’ocupà de l’administració de la Generalitat. El rei li demanà la galera “Victòria”, que volia enviar a Sardenya, patronejada per Jaume Maimó, juntament amb la galera de Mallorca patronejada per Arnau Aimar; totes dues havien de ser capitanejades pel noble Bernat de Senesterra, però Jaume Nicolau no tenia poders per a prendre decisions d’aquesta mena i ho remeté als braços de les Corts. Els braços degueren autoritzar el lliurament de la galera, si bé el mateix Bernat de Senesterra hagué d’avançar els diners de l’armament. Finalment, però, no va anar a Sardenya sinó que es quedà vigilant la costa empordanesa en el moment de la guerra oberta pel rei contra el comte d’Empúries l’any 1384. Únicament viatjà a Sardenya la galera d’Arnau Aimar.

Durant l’administració de Jaume Nicolau, els braços de la Cort autoritzaren el lliurament d’una altra galera de la Generalitat a la ciutat de Tortosa, que la volia armar contra els moros. No obstant això, l’administrador demanà que es precisés qui pagaria les despeses, perquè posar-la a punt costava 400 florins, una quantitat considerable. Els braços també l’autoritzaren perquè deixés 160 rems en préstec a un ciutadà de Barcelona, anomenat Bernat Marí, que amb altres persones de la mateixa ciutat volia armar una galiota de 25 bancs contra els moros. No era pas la primera vegada que algú demanava només rems del gran estoc d’aparells per a la navegació i armes que la Generalitat tenia a les Drassanes. L’any 1380 l’infant Joan havia demanat rems i eixàrcies per a una galiota que armava al comtat d’Empúries i que el rei sospitava que era destinada a ajudar el papa Climent VII, malgrat la prohibició reial de donar ajut a cap dels dos papes enfrontats en el Cisma d’Occident, que s’havia iniciat dos anys abans, el 1378. Jaume Nicolau representà també un paper important en l’administració de la Generalitat els anys següents.