Berenguer de Sos, canonge i degà de Barcelona i arquebisbe de Sàsser (1479-1482)

El 22 de juliol de l’any 1479, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Berenguer de Sos (Barcelona? ? – ? d 1502), canonge i degà de Barcelona i arquebisbe de Sàsser; diputat militar: Martí Joan Meca, cavaller; diputat reial: Joan Boteller, ciutadà de Tortosa; oïdor eclesiàstic: Martí Pere Ponç, canonge i beneficiat del bisbat de Vic; oïdor militar: Joan d’Alta-riba, cavaller de la vila de Cervera; oïdor reial: Bernat Castelló, burgès de Perpinyà.

Els orígens de Berenguer de Sos, nascut probablement a Barcelona, no són prou clars en el terreny biogràfic, però sembla que procedia d’una família benestant catalana, dedicada al comerç i alguns membres de la qual participaren activament en la política del període ocupant càrrecs importants prop de la Monarquia. Hi ha constància de l’activitat comercial d’alguns familiars; per exemple, el 7 de setembre de 1428, un mercader anomenat Jaume de Sos féu una assegurança marítima de 15 lliures de botó de corall que valien 40 lliures. Quant als càrrecs polítics, hi ha notícies de la presència d’alguns Sos en diverses corts. En aquest sentit, es poden esmentar unes sessions de cort del 21 de juny de 1413, en què es concedí un donatiu de 182 500 lliures, 100 000 de les quals es destinarien a la lluïció del patrimoni reial, en part malmès per les necessitats financeres de la Corona. A tal fi es nomenà una comissió formada pels oficials reials, Francesc Basset, l’abat de Montserrat, Berenguer d’Hostalrich, Bonanat Pere i Lleonard de Sos, mestre de la seca barcelonina, que bé podria ser un familiar de Berenguer de Sos. L’actuació de Lleonard de Sos com a oficial reial durant els primers anys del segle XV fou molt activa. En tant que mestre racional, entre altres afers s’encarregà de fer efectius els pagaments dels deutes contrets amb les pensions censals als creditors, entre els quals hi havia membres de la noblesa del Casal de Barcelona, com Elionor d’Aragó o de Xèrica, vídua de Guillem de Montlaur, cavaller del Regne de França. Finalment, en la matrícula dels ciutadans honrats de Barcelona fixada per Ferran II el 31 d’agost de 1510 hi havia un Miquel de Sos, que havia estat elegit conseller de la ciutat el 30 de novembre de 1496.

Pel que fa a Berenguer de Sos, la seva projecció politicoreligiosa culminà quan fou nomenat per a ocupar els càrrecs de canonge i degà de la seu de Barcelona i el d’arquebisbe de Sàsser. El seu predecessor en aquest arquebisbat havia estat Joan de Sos, potser oncle de Berenguer, nomenat el 19 de gener de 1478, que també havia exercit un altre càrrec eclesiàstic, el de degà de la catedral barcelonina. Berenguer de Sos fou elegit per a la mitra arquebisbal el 19 de gener de 1481. Posteriorment, la càtedra episcopal de Sàsser fou ocupada, en data incerta, però probablement entre octubre i novembre del 1502, pel bisbe coadjutor, Francesc Pellicer (m. 1509).

Durant la seva activitat pública, Berenguer de Sos, com a membre d’una família amb cert prestigi i implicada en els afers polítics, assistí a la Cort de Barcelona de 1454-58, que fou el preludi de la guerra civil. Hi anà en qualitat de representant del bisbe de Lleida, la qual cosa fa pensar que per aquelles dates potser ja era canonge de la seu barcelonina. Segons Santiago Sobrequés, Berenguer de Sos era afí a la Biga i contrari a la Monarquia. L’any 1456, en aquesta mateixa Cort, es discutí sobre l’elecció de les persones que s’encarregarien de proveir els greuges pel Braç Eclesiàstic. Aquest estament no arribà a cap acord i es dividí en dos bàndols enfrontats. El sector favorable a la Monarquia era format per l’abat de Sant Cugat, l’abat de Sant Benet de Bages, l’abat d’Àger i d’Amer i el prior de Catalunya, Gilabert de Loscós, a més dels canonges Comes, Ribes i Joan Sorts, que actuaren com a procuradors, respectivament, dels prelats de Girona, Tarragona i Lleida, així com els procuradors dels abats de Roses, Sant Pere de Galligants, Sant Feliu de Guíxols, Santa Cecília, la Real, Poblet i Santes Creus. El bàndol contrari, vinculat a la Biga, era representat pels abats de Ripoll, de Sant Martí del Canigó i de Montserrat i els canonges Joan Torres, síndic del capítol de Vic, Joan Saplana, en representació del bisbe de Tortosa, Lluís Sirvent, que representava el bisbe de Vic, i Berenguer de Sos, en nom del bisbe de Lleida. Com que no s’arribà a cap acord, finalment es nomenà una comissió que actués d’àrbitre per discutir sobre l’assumpte. Malgrat que en aquesta fase Berenguer de Sos fou proposat per al càrrec, hi renuncià, i els elegits foren l’abat de Sant Martí del Canigó, Peregrí Mir i Nicolau Pujades.

Tres anys després, el 14 de març de 1459, el nou monarca de la Corona d’Aragó, Joan II, disposat a preparar el futur del seu segon fill, l’infant Ferran, nomenà «mossen Sos» (es tendeix a pensar que es podria tractar de Berenguer de Sos) almoiner de la casa i cort del príncep Ferran. A partir d’aquest moment es pot observar una certa vinculació entre el canonge Berenguer de Sos i la dinastia Trastàmara, especialment amb Joan II i el príncep Ferran, la qual cosa fa pensar que Sos havia abandonat la defensa de la facció de la Biga i s’havia apropat a la Corona.

Berenguer de Sos també participà en la Cort de 1460-61 en representació del bisbe de Lleida. En el transcurs d’aquesta Cort, les relacions de Joan II amb els estaments catalans es deterioraren fins a l’enfrontament a causa dels drets discutits de Carles de Viana, el primogènit d’Aragó, que estava barallat amb el seu pare per la qüestió de l’herència del Regne de Navarra.

La vinculació de Berenguer de Sos amb els Trastàmara explica que fos promogut, segurament després de la guerra civil, a la dignitat de degà del Capítol de canonges de la seu de Barcelona, i que, com a síndic o procurador de l’esmentat Capítol, abans de ser nomenat diputat, assistís a les sessions de la Cort de Perpinyà-Barcelona de 1473-79. En aquesta Cort, hi tingué un paper destacat quan, per exemple, el 27 de novembre de 1477 fou elegit per a formar part d’una comissió de nou síndics dels tres estaments, encarregada d’estudiar les mesures de redreçament del General, en les quals el tema dels censals nous era primordial.

D’altra banda, la confiança que en aquells moments ja li mostraven els Trastàmara explica que el príncep Ferran (el futur Ferran II) —rei consort de Castella pel seu matrimoni amb Isabel—, mentre era a la seva residència de Medina del Campo, el 4 de juny de 1477 nomenés Berenguer de Sos membre del seu consell. A la vegada, la fidelitat mostrada per Berenguer de Sos a Joan II durant la guerra civil, i a la Monarquia en general, li fou també recompensada quan anys més tard fou designat arquebisbe de Sàsser (Sardenya), càrrec que li devia reportar àmplies rendes, sense per això deixar el Capítol de Barcelona.

Berenguer de Sos participà encara en la Cort de 1480-81, celebrada mentre era diputat eclesiàstic de la Generalitat. No hi ha constància de cap més actuació seva en corts posteriors, cosa que fa creure que s’instal·là a la seva residència habitual a Sardenya arran del nomenament com a arquebisbe de la seu turritana (Turres fou la seu metropolitana abans que fos transferida al castellum de Sàsser), el 1481. Es possible que fos enterrat a l’església episcopal de Sàsser, tota vegada que no figura en la nòmina de les làpides sepulcrals de la catedral de Barcelona establerta pel canonge i historiador Josep Mas.

Amb tot, alguns historiadors sards del segle XVIII afirmen que Berenguer de Sos no marxà mai de Catalunya, probablement per no abandonar el càrrec canonical barceloní. El cert és que, pel que sembla, el nou arquebisbe se serví d’un tal mossèn Armengol per a resoldre els afers personals, i del canonge Francesco Mannu, futur bisbe d’Empúries (Sardenya), per als assumptes de govern. Gràcies a testimonis escrits se sap que, pel juliol del 148l, el papa Innocenci VIII el dispensà per sempre, salvat de casos excepcionals, de la visita ad limina Apostolorum per raó d’edat. Amb tot, el 1490 el pontífex li encarregà de resoldre un cas de jurisdicció eclesiàstica que afectava la parròquia de Santa Maria de l’Alguer, que formava part de la diòcesi de Sàsser. El virrei de Sardenya havia ordenat als sacerdots la celebració comunitària quotidiana del servei diví, la missa, però aquells s’hi havien negat per falta de diners. Llavors, el virrei manà que, dels ingressos de què disposava el rector Saupidio Serra, es desviés una part per a les necessitats dels sacerdots. El rector protestà a la Seu Apostòlica, i llavors Innocenci VIII encarregà a Berenguer que restablís la situació precedent, ja que el virrei no tenia competències en qüestions eclesiàstiques: «Viceregi hoc facere non licuisse, neque licuisse tanquam in alienam messem falcem immittere, cum non spectet ad laicos de ecclesiaticis rebus et personis disponere.» Pel que fa a l’absentisme de Berenguer de Sos en determinades actuacions professionals a l’illa, cal esmentar, també, la notícia procedent de les ordinacions sacerdotals i altres tasques competents als bisbes de les diòcesis sardes en la qual es notifica que, entre els anys 1481 i 1502, tots els actes se celebraren sempre per delegació. En un certificat del 9 de juny de 1509 que feia referència a l’any 1498 es diu: «Berenguer de Sos, arquebisbe de Turres del Regne de Sardenya, el 14 d’octubre de 1498, amb llicència del bisbe local Pere, conferí la tonsura a un nadiu de Sàsser, des de Barcelona.» D’altra banda, sembla que el nomenament fet per Alexandre VI del coadjutor Francesco Pellicer, en un breu del 29 de novembre de 1499, es comunicà a Berenguer de Sos a la Ciutat Comtal. A partir d’aquesta data, Pellicer firmà les actes públiques, com a «Electus Sassarensis et coadiutor et generalis administrator turritanensis et sassarensis eclesie pro Reverendo Domino Berengario Archiepiscopo turritano», amb la qual cosa ostentà amplíssims poders i gran autonomia en el seu exercici. Pellicer celebrà sínodes i operà sense límits ni reserves fins el seu nomenament com a arquebisbe de Sàsser, ocorregut entre el mes de febrer i el mes d’octubre o novembre del 1502, moment en què Sos, amb reserva de pensió, cedí l’arxidiòcesi, és a dir, renuncià el títol efectiu d’arquebisbe.

Els darrers anys de Berenguer de Sos resten de moment sense notícies; no hi ha presència seva en les actes sinodals sardes, i tampoc no apareix actuant al costat del seu protector Ferran II.

La cort de Barcelona de 1480-1481

El darrer acte públic en què hi ha constància de la presència de Berenguer de Sos fou la Cort de Barcelona de 1480-81, on es resolgueren moltes de les qüestions pendents després de la guerra civil: el règim pactista, la funció de la Generalitat i la restitució de béns. Pel que fa a aquest darrer tema, l’èxit de la reunió fou resultat de la seva adequació a la realitat, és a dir, s’acceptà que durant el conflicte bèl·lic hi havia hagut dos bàndols oposats, i que finalment s’havia arribat a un acord entre totes dues parts per tal de beneficiar a tothom de forma equitativa. Així, es votà un crèdit de 100 000 lliures que es donaren al monarca perquè pogués indemnitzar tots aquells qui, en tant que partidaris de Joan II, havien rebut gratificacions —com ara béns immobles, castells, jurisdiccions, etc.— que ara havien de retornar. Quant al cobrament de les rendes dels censals, s’establí l’obligatorietat per a tothom de fer efectiu pagament de les pensions durant el termini de quinze anys (fins el 1496) amb unes tarifes que afavoririen els sectors que sempre s’havien mostrat addictes a la Corona.

En aquesta cort, Berenguer de Sos formà part de les quaranta-cinc persones elegides per a tractar sobre les diverses matèries de redreç del Principat: justícia, comerç, moneda i la qüestió del General. S’acceptà, després de grans discussions entre els diversos estaments, que tot això seria estudiat per una comissió de persones elegides, tal com es confirmà en l’acte de cort de 26 de febrer de 1481, on també s’especificava el procediment a seguir. Respecte al nombre de membres, fou l’estament militar el que, per mitjà de l’infant Enric, proposà que la comissió estigués formada per quinze persones de cada estament, amb un total de quaranta-cinc, la qual cosa fou assumida també pels estaments reial i eclesiàstic. Sobre la qüestió de qui les havia d’elegir, l’acte de cort establia que això seria competència dels estaments. Per l’estament eclesiàstic s’elegiren cinc bisbes (els de Tarragona, Urgell, Vic, Amposta i l’arquebisbe de Sàsser, Berenguer de Sos, com procurador o representant del cardenal de Lleida), cinc abats (de Ripoll, Poblet, Sant Cugat, Sant Pere de Galligants i Banyoles) i cinc síndics de capítols (de Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida i la Seu d’Urgell). Per l’estament militar foren elegits cinc nobles (l’infant Enric, el comte de Cardona, Guillem de Cervelló, Ramon de Centelles i Pere de Rocabertí), els cavallers Pere de Torroella, Bernat Saportella, Bernat Margarit, Joan Bernat Terré i Pere Ferrer, i finalment els donzells Damià de Taradell, Ramon Berenguer de Loras, Lluís Oliver, Damià Descallar i Francesc Joan de Santa Coloma. Quant a l’estament reial, es nomenaren quinze persones que s’agruparen en cinc ternes, al capdavant de cadascuna de les quals hi havia un síndic de Barcelona; la resta dels membres nomenats representaven les ciutats i viles del Principat.

L’acte de cort també establí que, amb relació als acords presos, aquests podien ser aprovats per majoria, i a la vegada reglamentà el lloc i el moment on es reuniria la comissió. En el primer cas s’escollí la Casa de la Diputació del General, i es decidí que les reunions es podrien celebrar qualsevol dia, excepte diumenge i festius. Els membres de la comissió podrien ser substituïts, en cas de defunció, malaltia o absència, per qualsevol altre membre de l’estament. Finalment, quant a les relacions amb la resta de la cort, es preveié que no es faria cap acte de cort sense la presència de les quaranta-cinc persones.

L'amenaça turca representada en el Retaule de Sant Miquel de Cruïlles, segle XV.

R.M.

La comissió es reuní per primera vegada el 27 de febrer de 1481, a la Casa de la Diputació, amb la presència dels tractadors del rei: el canceller Margarit, el vicecanceller Joan Pagès, Alfons de la Cavalleria i Joan Sarriera. Amb tot, la gravetat dels múltiples conflictes als quals s’hagué d’enfrontar el Rei Catòlic des del 1481 demorà la reorganització a fons de les corporacions catalanes. L’amenaça turca sobre els regnes de Nàpols i Sicília, per exemple, obligà el monarca a abandonar momentàniament els objectius que havien motivat la Cort de 1480-81, i a marxar cap a altres regnes de la Corona per a aconseguir els subsidis necessaris per a resoldre al nou problema.

Un altre dels acords fonamentals d’aquesta Cort fou l’aprovació del capítol Poc valria —anomenat després constitució de l’Observança—, segons el qual el rei es comprometia a respectar les Constitucions de Catalunya. El capítol també encarregava a la Diputació del General que vetllés perquè tant el rei com els seus oficials respectessin les Constitucions, així com els usos i costums de la Terra i li donava potestat per a revocar qualsevol ordre anticonstitucional. El Poc valria fou un dels pilars del pactisme català, i estigué vigent fins el 1714.

Amb la Cort de 1480-81 el monarca tancà el cicle de l’època de torbacions internes, però calia prendre noves mesures per tal de fer efectiu el redreç del Principat, partint de la plataforma bàsica dels acords del 1481, assolits amb tantes dificultats.