Francesc Colom, canonge i ardiaca del Vallès a la Seu de Barcelona (1464-1467)

El 22 de juliol de l’any 1464, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Francesc Colom (Segle XV), canonge i ardiaca del Vallès a la seu de Barcelona; diputat militar: Hug Roger, comte de Pallars; diputat reial: Francesc Serra, ciutadà de Girona; oïdor eclesiàstic: Vicenç de Castellbell, prior de Casserres; oïdor militar: Joan Despapiol, donzell de Barcelona; oïdor reial: Joan Vello, jurista ciutadà de Tortosa.

La dedicació de Francesc Colom a l’alta política del regne podria ser una de les raons per les quals es coneix menys la seva activitat religiosa, en quedar aquesta supeditada a la seva tasca política, que havia iniciat un any abans de ser elegit diputat. Significativament fou elegit inquisidor (juntament amb el donzell Artau de Claramunt i el lleidatà Joan Agulló) del procés que les autoritats de la Diputació del General i de la Casa de la Ciutat van incoar contra els dirigents del partit buscaire, fidels a Joan II, als mesos d’abril i maig del 1462. Arran d’aquest procés es dictà sentència de mort contra Francesc Pallarès, Pere Destorrent, Bernat Turró, Martí Solzina i Joan de Mitjavila, que foren executats a Barcelona entre els dies 19 i 21 de maig. Aquestes execucions dels qui aleshores eren els dirigents buscaires i reialistes moderats obriren inexorablement el camí cap a la guerra civil, conflicte en què el diputat eclesiàstic Francesc Colom tingué una actitud generalment antijoanista. Amb tot, a causa del càrrec que ocupà a la Diputació del General, es veié obligat a desenvolupar algunes activitats, principalment de tipus econòmic —més concretament, fiscals—, d’acord amb la voluntad reial, com per exemple les relacionades amb les mesures a adoptar sobre el dret de la sal. Fou aquest afer, com diu el Dietari de la Generalitat, el que el portà pel desembre del 1465 a la ciutat de Vic, on s’hostatjava Joan II, per tal de debatre l’assumpte i aplicar les decisions oportunes. L’any següent, Colom tornà de nou a Vic, acompanyat de Jaume Ros, ciutadà de Barcelona, ara en qualitat de representants del Principat de Catalunya, per tractar d’assumptes de la Terra. Però la problemàtica situació política que patia Catalunya en aquells moments i que enfrontà les forces reialistes als dirigents de la Generalitat i al govern oligàrquic de Barcelona acabà convertint Francesc Colom en un dels opositors més radicals a la política de Joan II.

El diputat militar, Hug Roger de Pallars, fou substituït per Bernat de Mont-rodon arran del seu empresonament durant la guerra.

El segon període de la guerra civil

El trienni de 1464-67 s’inscriví de ple en el segon període de la guerra civil catalana (1463-66), moment en què els enfrontaments entre la Monarquia i els estaments enfosquiren una part de la història de Catalunya. L’actitud bel·ligerant de Joan II (apropament a França i lliurament a aquest país dels territoris del Rosselló i la Cerdanya en canvi d’ajut militar) l’allunyà de la fidelitat d’una part dels catalans, fins al punt de perdre la corona catalanoaragonesa. Aquesta situació desembocà, finalment, en la llarga guerra civil catalana, que durà deu anys (1462-72).

Els orígens del conflicte es remunten al 17 de gener de 1463, quan el Consell del Principat elegí una comissió encarregada d’estudiar la manera d’obtenir ajuts econòmics per tal de fer front a les despeses ocasionades pels continuats enfrontaments d’aquesta institució contra Joan II i les tropes franceses que li donaven suport. La comissió era formada per l’abat de Sant Benet de Bages, l’ardiaca de la seu de Barcelona Francesc Colom, Francesc Sassala, Pere Miquel de Peguera, Jaume Ros i el síndic de Tortosa Pere Savertés. Per l’agost es reuní a Barcelona un parlament antijoanista, del qual formà part Francesc Colom, encarregat d’estudiar la possibilitat d’apropar-se a Castella per a contrarestar l’acció francesa contra les terres catalanes. A tal fi s’hi envià una ambaixada formada per nou membres, que oferí la corona catalanoaragonesa al rei castellà, Enric IV. El monarca, després d’haver-la acceptat, en un primer moment, declinà l’oferiment en constatar que Joan II podia ser un perill per a Castella en cas de fomentar la guerra civil dins d’aquell regne entre els partidaris dels bàndols nobiliari i reial. El pas següent fou lliurar la Corona al conestable Pere de Portugal (1463-66).

Joan II, a més de les victòries obtingudes en recuperar diversos territoris de la Corona aixecats en armes en contra seu, havia aconseguit importants desercions entre les files contràries, en prometre respectar les Constitucions i dictar un perdó general. Entre les victòries del rei catalanoaragonès destaca la de Calaf (28 de febrer de 1465), de la qual es féu ressò el Dietari de la Generalitat: «Es va lliurar una gran batalla davant la vila de Calaf, entre el rei Pere (de Portugal) i les seves tropes, d’una part, i les gents d’armes del rei Joan, comandades pel comte de Prades, de l’altra part. La victòria va ser per al rei Joan, i van ser fets presoners, per part del rei Pere, el vescomte de Rocabertí, el vescomte de Roda, Pere de Portugal, cosí germà del rei, Guerau de Cervelló, governador de Catalunya, el noble Bernat Gilabert de Cruïlles, i alguns altres.» Durant aquest mateix any, però, les tropes fidels a Pere de Portugal experimentaren alguns èxits, encara que efímers. El 13 de juliol, dia de santa Margarida, Barcelona, assetjada per les tropes de Joan II, rebé l’ajut per mar de Portugal en forma d’unes naus amb cavallers i cavalls, així com queviures variats, que apaivagaren les necessitats de la ciutat. Amb tot, la fam, els estralls que hi causava la pesta i les dissensions entre Pere de Portugal i la Generalitat anaren afeblint el prestigi d’aquest monarca.

Al conjunt de problemes derivats de la guerra civil catalana, durant aquest trienni caldria afegir l’epidèmia de glànola o pesta, que afectava els ganglis regionals i que causà una important mortaldat. Solament al mes de gener del 1466 moriren a Barcelona 662 persones, a les quals cal sumar unes 130 morts més d’altres mals. Al mes següent l’epidèmia de glànola va portar a la mort el síndic del General, Joan de Vilameyans (o Vilamayans); tampoc no se’n va poder escapar Joan Mora, escrivà i recaptador de l’impost de les generalitats, que gravava les entrades i sortides de les mercaderies a la Taula de Mar de Barcelona. L’epidèmia continuà fent estralls, i al maig del mateix any ocasionà la mort de Baltasar Segurioles, canonge de Girona, oïdor de comptes de la Diputació del General en substitució del canonge de Casserres Vicenç de Castellbell, i que fou substituït pel canonge de Tortosa, Jaume Segur. Les epidèmies i malalties diverses s’anaren succeint de manera imparable, fins afectar el mateix rei, Pere de Portugal, conegut també com a Pere IV, que expirà el 29 de juny de 1466, al palau de Joan de Montbui i de Tagamanent, a la ciutat de Granollers. Fou enterrat a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Segons diu el Dietari de la Diputació, la mort arribà al monarca quan es trobava en un estat d’extrema feblesa (‘etiquesa’), i a la vegada acusava una gran pena per com s’havien succeït els esdeveniments, on dominaven les traïcions, la pobresa i les defeccions. Amb tot, algunes cròniques feren al·lusió a una mort per emmetzinament, com ho deixava entreveure J. Zurita: «Túvose por muy cierto que le fueron dadas yervas.» Aquesta creença popular sobre un cas d’emmetzinament ja s’havia estès anys abans arran de la mort del príncep de Viana, però actualment ha estat desestimada per la historiografia.

Amb la mort del conestable de Portugal, el tron català havia quedat novament vacant, i els rebels a Joan II —que defensaven, amb tot, una causa monàrquica, com ho mostren els diputats en la seva correspondència: «Nosaltres no volem star sens rei e Senyor»— van elegir com a nou monarca, el 30 de juliol de 1466, Renat, duc d’Anjou i comte de Provença, germà de Lluís d’Anjou, un dels pretendents al tron catalanoaragonès a la mort de Martí l’Humà.