El primer dia d’agost de 1482 juraren els càrrecs els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Pere de Cardona (? – Alcover, Alt Camp 1530), bisbe d’Urgell; diputat militar: Guillem Ramon de Bellera; diputat reial: Joan Blanca, burgès de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Antoni Monterda, beneficiat en el bisbat de Barcelona; oïdor militar: Joan Valentí Boscà, cavaller; oïdor reial: Ramon Marquet, ciutadà de Barcelona.
Pere de Cardona fou un membre destacat del llinatge dels Cardona, que al llarg dels anys que li tocà viure se situà al capdavant de la noblesa catalana. El seu pare, Joan Ramon Folc III, reuní el patrimoni dels comtats de Cardona (per via paterna) i de Prades (per via materna) i s’amullerà amb una filla de Jaume, comte d’Urgell. .
Contemporàniament, la política de suport a la monarquia Trastàmara propugnada per Jaume de Cardona i de Gandia, bisbe d’Urgell i oncle de Joan Ramon Folc III, arrodoní la fortuna familiar. Joan Ramon Folc III fou valedor de l’infant Ferran com a primogènit, i durant la guerra civil catalana actuà de capità general dels exèrcits reials. El germà de Pere, el futur Joan Ramon Folc IV, patí durant aquest conflicte el setge de la Força gironina juntament amb la reina i l’infant Ferran, que, agraïts, l’investiren conestable d’Aragó i arranjaren el seu matrimoni amb Aldonça Rodríguez, germanastra de la reina.
Pere de Cardona, com a bastard, fou dedicat a la carrera eclesiàstica i ingressà en l’orde benedictí, en el qual exercí els càrrecs d’abat de la Portella, Santa Maria de Lavaix i Sant Benet de Bages i de prior de Gualter. L’any 1472, finida la guerra, la mort del seu oncle Jaume de Cardona el situà com a bisbe d’Urgell i abat de Solsona.
Mentrestant, el seu germà Joan Ramon Folc fou escollit diputat del General per al trienni 1473-76 i fou la gran figura de la Cort de 1473-79, més que no pas el seu pare, allunyat de Catalunya, que fou ambaixador davant Lluís XI de França i després virrei de Sicília, del 1477 al 1479.
Pere de Cardona intervingué activament en assumptes del seu bisbat, disposant, per exemple, la reducció de canonges i dignitats a un nombre de dos. Amb tot, sembla que residí habitualment a Barcelona a causa dels seus negocis. L’any 1479 fou nomenat canceller, i el trienni 1482-85, escollit diputat del General.
Pagès de remença en una miniatura del segle XV.
ECSA
Durant el seu mandat al capdavant de la Diputació, el seu pare, el seu germà —com a vescomte de Vilamur— i ell mateix —com a bisbe d’Urgell— participaren en l’ocupació del comtat de Pallars per ordre reial (1484). El comtat el detenia Hug Roger III, cosí seu, paladí de la causa del General durant la guerra civil i etern rival. Tot plegat feia que els consellers de Barcelona percebessin l’afer com una guerra privada. L’ocupació fou ràpida i només tingué un breu lapse per a reprimir l’anomenada segona guerra dels Remences, encapçalada per Pere Joan Sala. Els remences foren vençuts definitivament a la vila de Llerona, el 28 de març de 1485, i el seu cabdill fou executat públicament a Barcelona.
Igual de conflictives foren les relacions del General amb el Consell de Cent. Un eminent jurista, Jaume Destorrent, inicià una sèrie de gravíssimes acusacions contra els diputats i la institució que representaven. De moment, però, el rei no modificà el sistema d’elecció ni hi intervingué directament, i es limità a enviar un advocat fiscal amb l’ordre d’estudiar i canalitzar, secretament, els abusos i desordres dels diputats.
L’any 1486 morí Joan Ramon Folc III de Cardona, i el germà de Pere, Joan Ramon Folc IV, n’heretà els títols, als quals sumà el comtat de Pallars el 1491. Poc després fou elevat a marquès de Pallars i primer duc de Cardona, dignitats reservades fins aleshores a la família reial.
L’any 1497 Pere de Cardona participà activament en la defensa de la frontera de la seva diòcesi contra els francesos, però segurament continuava residint a Barcelona. El 1499 féu millores en la seva residència barcelonina del carrer Ample, que, juntament amb la residència estival de la Rambla, esdevingué un dels palaus més luxosos de la ciutat i un dels seus centres culturals. Pere de Cardona hi celebrava grans festes que palesaven el seu gust refinat i hi allotjà totes les grans personalitats que passaren per la Ciutat Comtal: Francesc I de França i la seva germana, la duquessa d’Alençon (1525), el cardenal Salviatis (1526), Mercurino Arborio de Gattinara, gran canceller de l’emperador (1527), i el mateix emperador Carles V (1529). A més, d’acord amb la seva fama de gran estudiant, posseïa una biblioteca (a cura de l’erasmista Vicenç Navarra) i mostrà gran interès per promoure la cultura editant llibres i protegint artistes. En aquest sentit, es pot destacar l’edició de l’anomenat Missal d’Urgell, publicat a Venècia el 1509, o de l’Ordinarium sacramentorum secundum ritum et consuetudinem Sanctae Metropolis Ecclesiae Tarraconensis, del 1530, i, en el segon cas, l’edició que li dedicaren dels Usatges (1505) o del llibre d’epigrames de Martí Ivarra (1512).
Deixà la dignitat de bisbe d’Urgell quan el 23 de maig de 1515 prengué possessió de l’arquebisbat de Tarragona, la primera jerarquia eclesiàstica del país. Aleshores la seva influència augmentà i fou compartida pel seu nebot, Enric de Cardona i Enríquez, bisbe de Barcelona (1505-12) i arquebisbe de Mont-real, a Sicília, des del 1512, si bé no es traslladà a Itàlia fins el 1522.
El 1515, Catalunya vivia en un clima d’inseguretat provocat per la partida del lloctinent Alfons d’Aragó (fill il·legítim del rei Ferran II), per la pesta declarada a Barcelona —que provocà una fugida massiva de la classe política— i per la por d’un atac francès. La Cort inaugurada inoportunament a Lleida el 22 de setembre reflectí el control reial, refermat pel fet que l’absència de l’arquebisbe de Tarragona, cap natural del Braç Eclesiàstic, permeté que fos presidida per Alfons d’Aragó.
La situació empitjorà amb la mort de Ferran II, al gener del 1516. La reina Joana estava incapacitada per al govern i el seu fill i hereu, Carles, era lluny i no tenia una persona de confiança a Catalunya que fes respectar la seva voluntat. La noblesa va aprofitar-ho per a millorar les seves posicions. El cop més sonat fou el matrimoni de la pubilla del duc de Cardona amb l’hereu de l’infant Enric (que aplegà els dos patrimonis més importants de la Corona d’Aragó), sense demanar el preceptiu permís reial. Altres nobles, però, van recórrer a les armes i s’estengué un clima de violència, que el governador Pere de Cardona i Enríquez (nebot de l’arquebisbe) no podia controlar. Per als diputats del General les lluites, assalts i bàndols comportaven una minva en els ingressos dels drets, prou malmesos ja per la conjuntura econòmica general. A més, els fraus, mal endèmic de la Diputació, van ser més difícils de castigar i les queixes contra l’administració van sovintejar. D’altra banda, l’absència del monarca i del lloctinent impedia el funcionament de la Reial Audiència. Finalment, la pirateria barbaresca i turca augmentava i, el que era més greu, no hi havia capacitat de reacció: el 1517, tres fustes es passejaren impunement pel litoral català.
L’única solució era l’arribada de Carles, que el 15 de febrer entrà a Barcelona i convocà corts immediatament. Durant la seva estada, els barcelonins foren espectadors dels funerals de l’emperador Maximilià, de la reunió del Capítol del Toisó d’Or i de l’elecció imperial. Arran d’aquests fets, Carles necessitava marxar de la ciutat a qualsevol preu, però els catalans tenien massa assumptes per resoldre per a conformar-se amb una cort de tràmit. Els parlamentaris feren un treball exhaustiu per a enllestir tots els temes pendents al país i això evità segurament uns moviments tan amplis com les Germanies valenciana i mallorquina.
En partir, el monarca nomenà un lloctinent de tots els regnes de la Corona d’Aragó: el comte de Melito, Diego Hurtado de Mendoza y Lemos. Aquest, però, absorbit pel conflicte agermanat valencià, mai no va posar els peus a Catalunya, de manera que, davant les insistents peticions dels catalans, Carles nomenà lloctinent l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Cardona. El seu nomenament presenta la singularitat que fou provisional i no triennal com era costum. D’altra banda, les actuacions del comte de Melito fan pensar que el lloctinent era ell i que l’arquebisbe només era un delegat seu. Fos com fos, Pere de Cardona actuà com a únic responsable durant els dos anys del seu govern, que començà quan entrà a Barcelona el 10 d’abril de 1521. Com que el càrrec de lloctinent no era compatible amb el de canceller, renuncià aquest últim el 27 de juliol de 1521 en favor de l’abat Joan Mai. El mateix càrrec passà, el 14 de juliol de 1523, a Joan de Cardona, un altre nebot que també era coadjutor seu a l’arquebisbat de Tarragona.
La seva política fou inspirada pel que era: un senyor feudal. Així doncs, fou tolerant amb els abusos senyorials (sobretot amb el seu nebot el duc de Cardona) i reprimí amb mà dura el bandolerisme i els avalots urbans (a Girona, Tortosa i Ulldecona, que se sàpiga). S’ha de tenir molt en compte que pertanyia a la principal família del país, la qual no podia acceptar que no es respectés un dels seus membres, i menys encara si actuava en nom del rei. Aquest entorn li permeté signar treves a l’interior (canalitzant-se la combativitat dels nobles cap a l’exèrcit reial de València) i encausar els oficials reials acusats de delictes, de manera que Catalunya gaudí d’una relativa pau que contrastava amb les revoltes de Castella, València i Mallorca.
Un problema més greu era la defensa de la frontera francesa, per a la qual es necessitaven recursos. El lloctinent provà de convocar corts, però la negativa de les institucions catalanes les convertí en una reunió de braços. A l’octubre del 1521 es produí la tan temuda invasió i Pere de Cardona convocà el sometent general. La seva intervenció, però, no va ser necessària perquè Puigcerdà resistí i el contraatac demostrà que França tenia les mateixes mancances defensives. Aquesta situació es pal·lià fent que la guarnició dels comtats de Rosselló i Cerdanya cobrés de la Tresoreria General i no de la Procura dels Comtats. La solució no era tan fàcil a la costa, on l’atac pirata de l’estiu del 1521 a Amposta, amb un balanç de 150 presoners, posà dràsticament en relleu les mancances.
L’actuació de Pere de Cardona com a lloctinent reial degué tenir el suport del seu nebot Lluís de Cardona i Enríquez, abat de Solsona i diputat del General el trienni 1521-23.
En general, el balanç de la lloctinència fou positiu per al país. S’havia lliurat el poder a la família Cardona, que governà utilitzant la seva preeminència sobre el conjunt dels barons, per damunt de l’ús dels oficials i les atribucions del rei. Pere de Cardona, però, es prengué massa llibertats i havia utilitzat el càrrec en benefici de la seva família. La gota que féu vessar la paciència imperial fou probablement l’entrada de gent de l’arquebisbe a França, trencant treves establertes i sense el preceptiu permís. Això era una prova de la debilitat de la Corona, de manera que, passat el període crític, Mercurino de Gattinara inicià una inflexió de la situació amb el nomenament d’Antonio de Zúñiga, prior de Castella de l’orde de Sant Joan, com a nou lloctinent. El 26 d’agost de 1523 Zúñiga entrà a Barcelona. El canvi de lloctinent també anà lligat a la política general de Gattinara, que volia augmentar el control de la burocràcia de la Corona d’Aragó i unificar-la tant com fos possible, per a convertir-la en una eina de control de la política italiana (no s’ha d’oblidar que el 1522 havia estat escollit papa Adrià d’Utrecht, bisbe de Tortosa i governador general de tots els regnes de Castella). En aquest sentit, la nova lloctinència suposà un enfrontament de la Monarquia amb el General (per la seva suposada passivitat defensiva) i la progressiva militarització de la política reial a Catalunya.
També cal destacar el fet que, durant la seva etapa com a lloctinent, Pere de Cardona no descurà els deures de la seva diòcesi. Es pot parlar de fets tan banals com que hi passés el Nadal de l’any 1522, o d’altres que palesen la seva afecció constructiva (féu edificar les capelles de l’Anunciata i de Maria Magdalena a la seu, entre el setembre del 1520 i el 1525), i de gestos magnànims (la reducció de la quèstia de la vila d’Àger l’any 1521), fins a arribar a temes de tanta transcendència com que avortés l’intent del cardenal Guillem Ramon de Vic, bisbe de Barcelona, de sostreure el seu bisbat a la jurisdicció de la seu metropolitana.
Sense cap més càrrec que el d’arquebisbe i ja segurament residint de forma habitual a la ciutat de Tarragona, continuà mantenint la seva vida fastuosa. El 23 de juny de 1525 rebé Francesc I, capturat a la batalla de Pavia, i l’aposentà al palau arquebisbal, però després fou traslladat al castell de l’arquebisbe per raons de seguretat —efectivament, la guàrdia s’avalotà demanant les pagues i amenaçant d’alliberar el presoner—. Segons alguns autors, fou ell qui pagà dels seus cabals els sous endarrerits. També del seu peculi comprà la vila de Vila-seca i el Mas de les Vaques, al terme de la Pineda, i els uní a la mitra.
No desemparà els seus vassalls, i el 19 de març de 1525 donà a Santa Tecla i a l’Església dues peces d’artilleria de bronze per a defensa de la ciutat i de les viles que eren del patrimoni eclesiàstic. D’acord amb el seu tarannà, convocà tres concilis provincials, el 1517, 1523 i 1529. Al final d’aquest darrer any, la pesta s’apoderà de la ciutat i de les viles del Camp i Pere de Cardona es retirà a Alcover, on finí els seus dies l’11 d’abril de 1530. A causa del contagi, fins el 8 de novembre no es pogué fer la processó fúnebre a Tarragona. En el seu darrer viatge l’acompanyaren els seus nebots Antoni i Joan de Cardona, vint-i-quatre capellans, l’abat de Poblet, el prior d’Escaladei i tots els batlles de les viles del Camp que eren vassalles de la mitra. El dia 9 fou sebollit solemnement en una sepultura de marbre construïda entre les dues capelles que havia edificat a la seu, on ja reposaven el seu oncle, el cardenal Jaume de Cardona i de Gandia, i una tia monja, Timbor de Cardona. Li succeí en l’arquebisbat Lluís de Cardona i Enríquez, nebot seu, que era bisbe de Barcelona, càrrec que passà a l’altre nebot, el canceller Joan de Cardona.
La mort de Pere de Cardona, i potser encara més la del seu nebot Lluís de Cardona el 1532, representà la fi del control tan abassegador de la família en l’àmbit públic. Per les mateixes dates, la mort del gran canceller Mercurino de Gattinara i la de Joan Sunyer, vicecanceller de la Corona d’Aragó, suposaren una renovació del personal de govern.