Joan Maurici de Ribes, abat de la canònica de Santa Maria de la Real (1473-1476)

El dia 18 de desembre de l’any 1473 foren elegits els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Joan Maurici de Ribes (? – Santa Maria de la Real 1488), abat de Santa Maria de la Real; diputat militar: Joan Ramon Folc de Cardona i d’Urgell, fill del comte Joan Ramon Folc III de Cardona; diputat reial: Bernat Aibrí, burgès de la vila de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Francesc Amiguet, canonge i prior claustral de la seu de Tortosa; oïdor militar: Nicolau de Lupià, cavaller de Perpinyà; oïdor reial: Galceran Dusai, ciutadà de Barcelona.

Joan Maurici de Ribes fou abat del monestir de Santa Maria de la Real de Perpinyà des del 1467 fins al 1488, any de la seva mort. Amb tot, segurament a causa de l’ocupació francesa en territoris del Rosselló i la Cerdanya, l’abat deixà el cenobi i marxà cap a Aragó. Prova d’això n’és la confirmació feta pel bisbe d’Elna, Charles de Martigny, el primer d’abril de 1477, a Enric Palerin, conseller reial i abat del monestir benedictí de Font-Douce, perquè es fes càrrec de l’administració de l’abadia de la Real. De fet, temps abans, el 15 de febrer de 1475, Enric Palerin ja havia rebut el mateix encàrrec de mans del bisbe Charles Saint-Gelais, a causa de l’absència de l’abat Juan de Ribes. Anys després, el 1484, sembla que l’abat Ribes continuava absent de l’abadia, tal com ho confirma una autorització que el lloctinent del virrei donà al procurador de Joan de Ribes, el 20 de febrer del mateix any, perquè amb el consentiment de l’abat de Font-Douce es pogués fer la presentació pertinent per a un benefici en què l’abat de la Real n’era el patró o senyor. El monestir de Santa Maria de la Real havia rebut aquest nom perquè havia estat la parròquia del castell reial, abans que l’any 1381 es transferís a aquesta església, per acord dels cònsols de Perpinyà, el bisbe d’Elna, Raimon d’Escales, i el capítol de canonges regulars de Sant Agustí del monestir de l’Espirà de l’Aglí. El primer abat elegit fou Jaume Borró, darrer prior de l’Espirà de l’Aglí. La comunitat de la Real no quedà subjecta a l’abat d’aquest monestir, i sí en canvi al bisbe d’Elna. Per aquest motiu els monjos es van regir per reglaments especials, i alhora van mantenir atribucions i rendes diferents.

El preu d’una guerra

L’any 1473, un cop finalitzada la guerra civil catalana, se celebraren Corts Generals al monestir de Santa Maria del Carme de Perpinyà. La vila, capital del Rosselló, juntament amb altres que formaven part del comtat homònim i del de Cerdanya, havia estat recentment recuperada de mans del rei de França, que l’havia ocupat durant un temps. Amb tot, una part important de terres d’aquests comtats eren encara en mans de Lluís XI. Les tropes franceses establertes en aquests territoris planejaven assetjar de nou Perpinyà per tal d’evitar que la població escapés a l’obediència de la casa de França. D’altra banda, una vegada acabada la guerra civil, les finances catalanes havien quedat molt malmeses, i era evident que hi havia grans dificultats per a obtenir els recursos econòmics suficients per a fer front a una nova guerra exterior, que havia de permetre la recuperació dels comtats ocupats. Les Corts de Perpinyà havien de servir a Joan II per a intentar redreçar la justícia i aplicar les reformes necessàries sobre tot allò que havia quedat malmès durant l’etapa precedent. En el seu parlament, el monarca manifestà la seva «compasió per les inòpies fretures que los més d’aquest Principat passen, majoritàriament les persones de condició», i a la vegada va prometre fer «prompte justícia... tornant e restituint ab integro a quiscú los béns, drets i accions de qualsevulla natura que sien així com abans de la passada torbació tenien e possehien en mans e poder de qualsevol persona o persones stiguen». Les Corts Generals doncs, tingueren per objectiu liquidar els deutes contrets amb els creditors i a la vegada aconseguir un nou ajut econòmic, necessari per a defensar la vila de Perpinyà i els comtats assetjats. El país, però, estava massa esgotat i se sentia poc procliu a col·laborar de nou econòmicament en una altra guerra, i la situació acabà enfrontant la població i les institucions. El clima de la passada guerra civil, lluny d’esvair-se, continuava latent. El municipi de Barcelona, que defensava els interessos dels ciutadans, continuà enfrontat amb la Diputació del General, que refusava liquidar les pensions dels ajuts concedits durant la guerra civil, els anomenats censals nous.

Finalment, al mes de juny del 1473 les Corts va convocar, a través del conseller i vicecanceller Joan Pagès, els tres braços, i tots, d’acord et nemine discrepante, van decidir lliurar al monarca la quantitat de 5 000 lliures per a fer front a les despeses de la gent d’armes que havia de defensar els territoris assetjats. Els diputats del General de Catalunya s’encar-regaren d’administrar aquesta donació, motiu pel qual van rebre amplis poders per a requerir els ajuts necessaris en forma de préstecs o rendes constituïdes (censals) a les persones, cossos, col·legis i universitats que volguessin participar en l’ajuda, els quals rebrien els interessos corresponents. També es va obligar les ciutats de Barcelona, Vic i Manresa a lliurar els ingressos que rebien en concepte d’entrades i eixides, del dret de la bolla i d’altres béns que s’acostumaven a arrendar, així com tots els drets del General, fins a aconseguir la quantitat que els fou assignada per raó d’ajut a la Corona. Pel fet que Barcelona quedà obligada a retre fins a 4 000 lliures, les Corts donà potestat als diputats per a concedir carta d’indemnitat a la ciutat en raó d’aquella obligació.

En les mateixes Corts, a fi de regular els diversos afers econòmics relacionats amb la defensa dels comtats del Rosselló i de Cerdanya, es va decidir que s’elegirien 36 persones, 12 per cada estament, que s’encarregarien de vetllar pel bon funcionament de totes aquelles qüestions. Entre aquestes persones, Joan de Ribes, abat de la Real de Perpinyà, fou elegit pel Braç Eclesiàstic.

En el moment d’elegir els nous membres que havien de formar el govern de la Diputació del General per al trienni 1473-76, la Diputació realista obtingué de Joan II la prerrogativa d’elegir els seus successors sense comptar amb l’opinió dels diputats de la Generalitat que havien estat nomenats a Barcelona. Aquesta decisió reial segurament fou conseqüència de l’actitud que prengueren els dirigents de la Generalitat de Catalunya que s’havien oposat al monarca durant el conflicte bèl·lic, motiu pel qual van ser sancionats.

L’1 de novembre de 1474 es va produir la invasió francesa sobre terres d’Elna, i de nou s’assetjà la vila de Perpinyà, que finalment es rendí al rei de França. Els comtats pirinencs van quedar sota la dependència francesa durant uns vint anys. Amb tot, la política de Joan II consistí a no signar cap tractat de pau amb el rei francès, si bé acceptà establir determinades treves tot esperant la possibilitat de recuperar els territoris ocupats.

Pel gener del 1475, els diputats del General havien d’encarregar-se de complir amb el pagament de les soldades dels cavallers que participaven, juntament amb Joan II, en la defensa dels territoris fronterers dels comtats rossellonès i ceretà, així com de fer front a altres pagaments relacionats amb el mateix assumpte. Per les dificultats ocasionades en la manera de fer aquests pagaments, i tenint en compte els drets i les obligacions de cadascú, es va nomenar una comissió que arbitrés el conflicte. Malgrat els primers esforços, que van resultar fallits, finalment els diputats van manifestar la seva preocupació en unes cartes adreçades a l’abat de la Real, aleshores també diputat, i a Galceran Dusai, oïdor de comptes. Els textos de les cartes feien al·lusió a les dificultats econòmiques que tenia la Diputació del General per a fer front als pagaments compromesos, i demanaven que fossin eximits de tal càrrega. Aquesta correspondència era la prova evident de les dificultats que patia el Principat, agreujades per la llarga guerra civil i la defensa dels territoris fronterers dels Pirineus, la Cerdanya i el Rosselló. La Corona d’Aragó es va veure impotent per afrontar les agressions del poderós veí del nord, i la Generalitat, per la seva banda, no tenia ni la força ni el prestigi per a continuar gravant una població totalment empobrida. La producció del país es trobava en els límits més baixos, l’agricultura era molt deficitària i el comerç marítim s’havia enfonsat. De fet, les guerres s’estaven emportant tota la riquesa del Principat, i bona part de la població iniciava migracions cap a zones millors, com el País Valencià, territori que s’havia inhibit de les lluites i per tant no havia sofert la desfeta econòmica.

En una societat immersa de ple en la crisi conjuntural, la guerra havia arruïnat moltes famílies els béns de les quals havien estat confiscats. Amb tot, arran de les promeses fetes pel monarca en les darreres capitulacions, moltes d’aquestes famílies havien tingut l’esperança de recuperar les seves propietats, expectatives que no van veure complertes.

Els resultats desfavorables de les guerres i la decadència del país van contribuir també a enfortir les tendències autoritàries d’uns determinats sectors, que exigien més presència del poder reial i també la submissió de les poblacions a aquest poder, que consideraven l’únic capaç de mantenir l’ordre i aplicar justícia. Així es podria interpretar un poema escrit, en llengua castellana, per un català, que l’adreça al primogènit de Catalunya, el futur Ferran II. Alguns dels seus versos són ben significatius: «Con armas en guerra, en paç con las leyes,/Se quieren los reynos, Señor, conservar;/ Mas guay de la tierra do todos son reyes,/ Do todos presumen regir e mandar!/ Un Dios en el cielo, un Rey en la tierra,/ Se deve por todas las gentes temer,/ Quien esto no teme comete gran yerra,/ Por cuanto do tanta malicia se encierra,/ No pueden los reynos, Senyor, florescer.» Amb tot, aquesta tendència cap a l’autoritarisme no era compartida pel país de manera uniforme.