El 22 de juliol de l’any 1467, dia de Santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Ponç Andreu de Vilar (? – Ripoll 1489), abat comendatari del monestir de Ripoll; diputat militar: Galceran de Vilafreser, donzell; diputat reial: Jaume Ros, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Joan Cusida, canonge de Barcelona; oïdor militar: Joan Ramon de Vergós, canceller de Vic; oïdor reial: Joan Desvern, ciutadà de Girona.
Ponç Andreu de Vilar és descrit en la ressenya històrica del monestir de Ripoll, del qual fou abat fins a la seva mort, el 1489, com un home devot i hàbil polític. En ple context de guerra civil, a Santa Maria de Ripoll, tal com succeí en altres monestirs, s’inicià un nou ordre de les coses amb la institució de prelats que havien d’obtenir l’abadia in commendam, és a dir, que no havia de pertànyer a l’orde benedictí, ni honrar (deixant de banda algunes excepcions) amb la seva presència el cenobi, de les rendes del qual gaudien. Ponç Andreu de Vilar es convertí en el segon dels abats comendataris del monestir l’11 de novembre de 1463. A la dignitat de prelat, hi afegia la d’ésser diputat per Catalunya i delegat prop del monarca, a causa de les turbulències polítiques que s’incrementaren després de la mort del primogènit, el príncep Carles de Viana.
El regnat de Renat d’Anjou
A l’inici d’aquest trienni, la guerra, que era summament desfavorable per a la Diputació del General de Catalunya, sobretot en el seu aspecte moral i en el seu contingut ideològic, anà perdent el formidable prestigi de què gaudia entre les corporacions municipals del Principat, fins al punt que personatges de segona categoria succeïren les figures del primer moment.
Amb l’entronització de Renat I de Provença (1466), darrere el qual hi havia Lluís XI de França, Catalunya obtingué la reactivació de les relacions comercials amb França. Corrien rumors que Joan II i Lluís XI havien trencat la seva aliança, per la qual cosa quedava inefectiu el tractat que havien signat a Baiona el 1462 pel qual Joan cedia al rei francès —fins a l’extinció d’un deute contret per valor de 200 000 escuts— els drets sobirans, la jurisdicció i els emoluments sobre els comtats de Rosselló i Cerdanya, així com sobre els castells de Perpinyà i de Cotlliure.
Joan de Lorena, fill i lloctinent de Renat I, arribà al país amb tropes franceses i napolitanes suficients per a compensar temporalment les defeccions físiques i morals que patia el bàndol del Consell del Principat, l’òrgan polític adjunt a la Diputació del General que, format per 60 membres, dirigia la guerra contra el rei. El primogènit del rei Renat es presentà a Perpinyà i, desconeixent els assumptes del país que anava a governar, començà a efectuar alguns nomenaments de funcionaris, fet que disgustà els membres del General, els quals, des de Barcelona, li aconsellaren que s’abstingués de concedir gràcies i prerrogatives abans d’arribar a la capital del Principat. També li formularen una queixa sobre el fet que els sastres dels seus cavallers tallessin teles d’or, seda, llana i lli sense pagar el dret de la bolla, ja que això significava un greu perjudici per als interessos de la Diputació. Aquests foren els primers indicis de les desavinences que aviat esclataren entre el príncep i els diputats. Joan de Lorena entrà a Barcelona el 31 d’agost de 1467 amb el regust d’un fracàs militar, ja que havia intentat apoderar-se de Girona, que seguia en mans dels lleials a Joan II.
L’observació de privilegis i constitucions limitava sovint l’actuació del lloctinent, per la qual cosa els enfrontaments amb el General foren constants. En absentar-se Joan de Lorena de Barcelona sense avisar de la seva marxa, els diputats s’ho prengueren malament i li escriviren queixant-se de la seva actitud, al mateix temps que li recordaven la necessitat de nomenar un substitut durant el temps que durés la seva absència. Com a resposta, el príncep envià el navilier Pere Esteve amb un extens memorial en el qual demanava a la Diputació material per a la guerra, ja que s’havia proposat assetjar Empúries.
Al mes de maig del 1468, Lluís XI demanà ajut al lloctinent de Catalunya, per a la guerra que sostenia a la Borgonya i la Bretanya. Els dirigents catalans van demanar al primogènit que nomenés un lloctinent abans de deixar Catalunya, i ho feu en la persona de Frederic de Lorena i d’Harcourt, el seu cunyat, que, després d’haver realitzat la cerimònia del jurament, es traslladà a Vilafranca del Penedès, al capdavant de la seva gent armada. Lluís XI signà la pau amb la seva noblesa revoltada, i el 28 de setembre de 1468 tot el territori addicte a la Diputació celebrà la promesa del rei Renat de venir al Principat; però mai no la complí. Malgrat tot, els revolucionaris se sentien animats i amb esperances inspirades pels notables reforços militars que preparava Joan de Lorena, ajudat pel mateix rei de França. L’optimisme de la Diputació del General augmentà quan Joan II fou sorprès per la guerra que li declarà el seu propi gendre, el comte de Foix, amb pretensions de cenyir la corona de Navarra. Però, d’altra banda, el seu nebot, l’infant Enric, inquietava l’Empordà i reforçava el poder de Joan II.
Els recursos econòmics reials durant la resistència catalana van crear una situació molt dificultosa per al bàndol joanista, fet que provocà la desamortització d’importants sumes de moneda mallorquina. D’altra banda, el malestar econòmic de la Diputació del General en aquests moments feu que aquesta depengués estretament del municipi de Barcelona, que assumí la responsabilitat de fer front a les necessitats del General. Per aquest motiu, les tensions entre ambdues institucions augmentaren constantment.
La guerra civil catalana. 1466-1472.
Font: B. de Riguer (dir.), 1996.
Al maig del 1469, Joan de Lorena, acompanyat pel capità francès Dunois, assetjà novament Girona, que aquest cop es rendí. Amb aquesta victòria els rebels van obtenir el predomini de gairebé tot l’Empordà, però quan Lluís XI tornà a ser amenaçat pels seus enemics, reclamà Dunois amb les forces que tenia a les seves ordres, i Joan de Lorena quedà amb mitjans escassos per al combat. Durant aquesta darrera fase de la guerra, les tropes estrangeres, més que no pas les catalanes, foren les que mantingueren les pretensions dels antijoanistes. Tanmateix, aquests èxits militars no serviren per a revifar la causa ni per a desmoralitzar Joan II; diplomàtic infatigable i ajudat pel seu fill Ferran, el monarca catalanoaragonès sabé batre’s tant en el fòrum de la política interior com en la internacional per tal de treure’s el dogal que Lluís XI tenia posat a Catalunya. El primer èxit fou el matrimoni del seu hereu Ferran d’Aragó amb la princesa castellana Isabel, germanastra d’Enric IV i hereva de Castella, celebrat a Valladolid el 18 d’octubre de 1469. L’enllaç li assegurava l’aliança d’una poderosa facció castellana en la guerra civil catalana. Un altre dels seus èxits es manifestà a les Corts de Montsó del 1470, on se li oferiren diners de València i Aragó per a ajudar a expulsar els francesos de Catalunya. Finalment, el pacte d’Abbeville (agost del 1471) segellava una aliança de la Corona amb Anglaterra i Borgonya i aïllava l’ambició que França havia posat sobre la Península i sobre Itàlia.
En aquest context, el diputat Ponç Andreu de Vilar acabà el seu mandat com a diputat del General pel juliol del 1470. Entretant, però, el 5 de maig de 1470, Joan II promogué una elecció de diputats a Lleida, que fou feta pel sistema d’insaculació a partir de sis membres per estament, entre els quals la sort en designà tres. Les persones elegides per Bernat de Saportella per entrar als sacs foren: per l’estament eclesiàstic, Miquel Delgado, abat de Poblet; l’abat de Cardona; Pere de Cardona, administrador de l’abadiat de Solsona; Guillem Ramon de Montcada, prior major de la catedral de Tortosa; Joan de Ribes, administrador perpetu de l’abadiat de Sarral, i Bartomeu Travesset, canonge de la Seu d’Urgell. Resultà elegit Guillem Ramon de Montcada. Per l’estament militar: Joan de Cardona, fill del comte de Prades, Mateu de Montcada; Anton de Cardona; Pere de Rocabertí; Francí d’Erill i Pere de Queralt. Fou elegit Pere de Rocabertí. Per l’estament reial: Joan Francesc Boscà, ciutadà de Barcelona; Antoni Riquer, ciutadà de Lleida; Joan Jordà i Miquel Boteller, ciutadans de Tortosa, i Joan Gilabert i Pere Boquet, ciutadans de Cervera. S’elegí Joan Jordà. Tot seguit, pel mateix sistema, foren elegits els oïdors de comptes, que foren: Joan Oliver, rector de Cardona; Lluís d’Iborra, donzell, i Pere Boquet, burgès de Cervera.