Juan Payo Coello, abat de Santa Maria de Poblet (1488-1491)

El dia 22 de juliol de 1488, prèvia suspensió del procediment electiu, foren designats per ordre de Ferran II els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Juan Payo Coello (Zamora ~1430 – Poblet 1498), abat de Santa Maria de Poblet; diputat militar: Joan de So i de Castre; diputat reial: Pere Terrades, ciutadà de Girona; oïdor eclesiàstic: Gaspar Peiró, canonge de Barcelona; oïdor militar: Bernat Salbà, cavaller; oïdor reial: Joan Roig, ciutadà de Barcelona.

Tots els designats, a excepció de l’abat de Poblet, que, com que era absent, s’incorporà a la Diputació el 30 de juliol, juraren els seus càrrecs el 23 de juliol.

Juan Payo Coello havia nascut a Zamora, probablement al segon quart del segle XV. Després d’una etapa militar, professà al monestir de Poblet, on al final de desembre del 1469, en plena guerra civil, l’abat Miquel Delgado, atesa la seva experiència en les armes, li encomanà la responsabilitat de la defensa de la torre de l’homenatge. Al mateix temps fou designat capità del cenobi, per la qual cosa havia d’estar al capdavant de la petita guarnició militar del monestir, integrada per monjos i seglars. Poc temps després, acabada la contesa, fou nomenat primer prior de Sant Pau (1472), a Manresa, priorat que es constituí després de l’extinció del monestir de monges cistercenques en aquella ciutat, del qual assumí els béns, com també els de l’anterior monestir de Valldaura (Olvan, Berguedà). Amb els diners de l’herència dels seus pares se sufragà els estudis de doctor en teologia a Castella. Com a delegat de l’abat Delgado, fou almoiner de Ferran el Catòlic.

Juan Payo Coello fou elegit abat de Poblet el 14 d’abril de 1480, després de la renúncia de l’abat Joan Estanyà (1478-80), successor de Miquel Delgado (1458-78). Prèviament a l’elecció, el prior Gabriel Escuder, a instàncies de la comunitat, i aprovats per aquesta, elaborà uns estatuts destinats a la reforma del monestir i a evitar abusos i excessos especialment sumptuaris per part del nou abat que havia de ser elegit i dels seus successors. D’una manera més concreta, es prohibia als abats utilitzar massa vaixella de plata, disposar de més de cinc cavalcadures, emportar-se matalassos per a dormir durant els seus desplaçaments, destituir monjos amb càrrecs i substituir-los sense el consentiment dels membres del seu consell o de la majoria, empresonar religiosos, sense l’acord dels esmentats membres, i participar en afers forans al monestir. Payo Coello, com els altres religiosos de la comunitat, jurà complir i fer complir aquestes disposicions de bon govern del cenobi, però, passats vuit anys de la seva elecció abacial, acceptà el nomenament de diputat eclesiàstic.

La prelatura de Juan Payo Coello deixà la seva empremta en el complex monàstic, com ho palesen les noves construccions i les diverses obres de reforma que hi dugué a terme. El 1490 féu disposar decentment les restes de fra Marginet en una caixa amb la corresponent inscripció en un nínxol que féu obrir a la paret de la capella del Santíssim Salvador, situada a l’absis del temple conventual. Durant el seu abadiat s’enllestí la porta Daurada, iniciada en temps de l’abat Delgado —per això hi apareixen els escuts d’ambdós abats—. També ordenà fer obres als edificis situats davant l’església conventual, com ho palesava una porta amb el seu escut que fou traslladada i que actualment es troba entre la primitiva porteria exterior del monestir i la capella d’Alfons el Magnànim. També féu enrajolar el claustre de Sant Esteve i inicià la tradició d’encomanar rajoletes blaves de tradició moresca, valencianes, i plats de ceràmica amb els escuts abacials. La trobada de la imatge de la Mare de Déu dels Tor-rents l’any 1484 al terme veí de Vimbodí, senyoriu del monestir, determinà que fes bastir la primera capella dedicada a venerar-la, que, però, hagué de ser refeta totalment al començament del segle XVIII.

La preocupació de Payo Coello per l’organització de l’administració de la comunitat el portà a fer confeccionar un llibre registre on s’havien d’anotar les vesticions dels monjos que ingressaven al monestir. És probable que fos fruit de la seva mà una relació de la visita que els Reis Catòlics i els infants, acompanyats de gran comitiva, feren al cenobi (primera quinzena de novembre del 1493) i que serví de base per a la del pare Martí Marquina, del segle XVI. Així mateix, se li atribueix una crònica de Poblet, perduda ja al segle XVIII, en què per primera vegada es data la fundació de l’abadia l’any 1153, i que després fou continuada per l’arxiver pare Vallespinosa, al principi del XVII.

Les seves molt bones relacions amb Ferran II —com ho palesen les recomanacions que a favor del cenobi feia sovint el monarca al seu lloctinent general al Principat— feren que, el 1486, obtingués un privilegi reial pel qual la major part dels dominis de la baronia del monestir situats a la vegueria d’Urgell foren agregats a la de Lleida, així com la confirmació del privilegi d’Alfons el Magnànim que integrava també en aquesta vegueria alguns llocs de domini de Poblet de la vegueria de Montblanc.

La seva destacada personalitat eclesiàstica motivà que la Santa Seu li encomanés diverses missions, com ara la de jutge conservador de l’orde de la Mercè (1492) i de la Congregació Benedictina de Valladolid (1498). Així mateix, l’abat general de Cîteaux el designà comissari general a tots els monestirs cistercencs del Regne de Castella i de la Corona d’Aragó (1488).

En la seva etapa pública com a diputat eclesiàstic de la Generalitat nomenat per Ferran II, Payo Coello exercí un paper destacat en el redreç de la institució, cosa que per a alguns autors respongué a una voluntat veritable de reforma per part del monarca, ateses la immoralitat i la corrupció dels responsables que l’havien governat els darrers anys, mentre que d’altres hi han vist un interès personal del rei a afermar la seva autoritat a Catalunya controlant les institucions més representatives del país, com ara la Diputació del General i el municipi barceloní, el redreç del qual seguí al de la Diputació. A parer dels primers, la intervenció de Ferran fou exigida per les circumstàncies, demanada pels mateixos catalans i motivada per la necessitat de salvar de la ruïna econòmica la Generalitat; per als segons, en canvi, el monarca seguí una política contrària a les llibertats catalanes i s’apoderà, d’una manera anticonstitucional, dels llocs de govern de la institució per tal de subjectar-la a les seves posicions cesaristes i castellanitzadores, tot al·legant uns motius per a la seva reforma que no foren més que un pretext per a legitimar la seva intervenció, que contravenia a les constitucions, usos, costums i llibertats de Catalunya.

Ferran II decidí el redreç de la Generalitat, com ha demostrat Jaume Vicens i Vives, per posar fi al desgavell econòmic que patia la institució i a petició dels membres del municipi barceloní, desitjosos de solucionar els problemes originats arran dels anomenats censals nous, derivats de les necessitats econòmiques amb motiu de la passada guerra contra Joan II. De fet, havia estat la ciutat de Barcelona que havia finançat la contesa prestant a la Generalitat diners que havia bestret de particulars. Les quantitats s’havien de liquidar reintegrant l’import dels censals nous al municipi o bé, en cas de no poder acudir-hi, abonant els interessos que els censals reportaven anualment per tal que el municipi pogués fer front al pagament dels interessos dels censals que havia emmanllevat. La Generalitat, però, no pagava al·legant manca de diners, en greu perjudici del municipi, que havia d’abonar uns interessos per unes quantitats que de fet no devia, i també dels censalistes —hospitals, esglésies, monestirs, causes pies, vídues i donzelles i, en bona part, grans burgesos de la capital—. No obstant això, era públic que la institució disposava de molts diners i que el seu capteniment responia als interessos particulars de deu o dotze persones que en monopolitzaven el govern. Per a posar fi a la situació de desgavell, els consellers barcelonins no veien altra solució que la intervenció reial i la suspensió del sistema electiu que s’utilitzava a la Generalitat, que posava aquest organisme en mans d’una cinquantena de persones per cada estament, les quals concentraven l’administració dels cabals de la institució sovint en benefici propi i dels seus amics i propparents i en deservei de la cosa pública. Des de l’inici del 1479 no cessaren d’instar al monarca, a través dels missatgers que li trametien, atès que era fora del Principat embrancat en la guerra de Granada, la reforma de la institució, reforma que havia de començar, al seu parer, amb el canvi del sistema d’elecció dels càrrecs del consistori. Aquests aspectes, concretats i ampliats, els recollí el rei en la justificació de la seva intervenció en l’organisme. Tot i les pressions que Ferran II rebé del municipi barceloní i el primer pas fet en aquest sentit suspenent les eleccions de diputats i oïdors al juny del 1479, aquestes se celebraren finalment seguint el sistema tradicional, com també ho feren les de les diputacions del 1482 i el 1485.

Ferran II dugué a terme la materialització de la reforma radical de la Generalitat el 1487, quan s’hi pogué dedicar, solucionats altres problemes de més gravetat, com ara la liquidació de les conseqüències de la passada guerra civil, o la guerra de Granada, els conflictes socials dels remences i la implantació del Sant Ofici a Catalunya, que tingué precisament l’oposició de la Generalitat.

La reforma d’aquest organisme anà precedida d’un informe secret encomanat pel monarca sobre els abusos dels diputats i els estatuts de la corporació, i de diverses reunions entre els mesos de novembre del 1487 i de febrer del 1488, a Saragossa, amb destacats representants de les institucions catalanes, entre els quals hi havia el seu lloctinent, l’infant Enric, comte d’Empúries, el comte de Prades, l’arquebisbe de Tarragona, el regent de la Cancelleria Francesc Malet, l’advocat fiscal Gaspar Vilana i l’advocat del General i ciutadà de Barcelona Jaume Destorrent, un dels principals acusadors de la pèssima actuació dels diputats. Tot i el recel de Ferran II a actuar, principalment pel temor d’infrigir els privilegis i Constitucions de Catalunya, les pressions d’algunes d’aquestes personalitats que insistien en la necessitat d’intervenir sobre el General, així com la informació que no es lesionaven els privilegis de la institució, decantaren finalment la voluntat del monarca, el qual encomanà, precisament el darrer dia de març de 1488, a Francesc Malet i Gaspar Vilana que preparessin les disposicions oportunes i li comuniquessin la llista dels qui havien de ser nomenats diputats i oïdors.

Com a primera providència per a la reforma de la institució, el 6 de juliol de 1488 ordenà la suspensió de la imminent elecció de diputats i oïdors i el seu nomenament directe reial. Les raons que Ferran II al·legava per a justificar les seves disposicions eren: la immoralitat i els abusos comesos en l’administració de l’entitat, especialment la participació dels diputats i oïdors en els arrendaments dels drets; el pagament de censals a diputats que eren deutors del General; l’abonament arbitrari de les pensions, segons la influència dels creditors; la duplicació de salaris de molts oficials; la despreocupació dels diputats i oïdors a l’hora de liquidar i revisar els comptes dels seus predecessors i d’altres oficials; la incúria a augmentar el tipus d’arrendament i a exigir els deutes; la dedicació a usos particulars de les 3 000 lliures de superàvit de la institució en lloc de destinar-les a abonar les pensions dels censals o a amortitzar-los, i la compra, per part dels mateixos oficials de la Generalitat, dels nous censals; i, finalment, la retenció indeguda de diners dels recaptadors dels drets, que esmerçaven aquests diners en negocis propis sense que els diputats els els reclamessin.

La segona providència se cenyí al nomenament efectiu de les persones que havien d’exercir els càrrecs de diputats i oïdors, que foren de fet les que li proposaren els qui havien participat en la negociació. La nòmina es completà amb el nomenament, per part dels nous responsables de l’organisme, de Jaume Destorrent i Gaspar Vilana com a advocats del General. La tercera disposició afectà el desenvolupament precís del procediment que s’hauria emprar el dia de la substitució dels diputats i oïdors cessants i de la designació dels nous.

Tot i les disposicions del monarca, així com els avisos constants perquè els responsables de la Generalitat actuessin bé i lleialment i les amenaces fins i tot de destitució i confiscació de béns personals, en benefici de la cosa pública, les finances no milloraren pas gaire, almenys en aquesta Diputació. Els nomenats, amb greus discrepàncies entre ells, perpetuaren els mateixos errors que els seus antecessors.

Payo Coello, compromès per lleialtat al monarca amb la reforma de la institució, i sotmès a la voluntat reial, féu diverses propostes en aquest sentit, entre les quals destaquen la de no conferir cap ofici de la Diputació del General sense la consulta prèvia al rei, o la de suprimir els oïdors, per tal d’agilitar la tramitació econòmica. Al final de la seva comissió, però, defensà el sistema electiu tradicional de nous diputats i oïdors per part dels sortints. Ferran II no li féu cas i novament nomenà ell mateix els membres de la Diputació per al següent trienni. Fou en les Corts de Barcelona del 1493 que definitivament s’aprovà el sistema insaculatori que proposà el rei com a part de les reformes que duia a terme en les institucions públiques catalanes.

Juan Payo Coello morí a Poblet el 10 de novembre de 1498. Fou inhumat a la sala capitular del monestir, sota una lauda sepulcral en què apareix la seva figura amb cogulla i bàcul abacial, el seu escut d’armes i un epitafi en llatí sobre la seva trajectòria monàstica.