Miquel Samsó, abat de Sant Salvador de Breda (1470-1472)

El 22 de juliol de l’any 1470, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Miquel Samsó (Girona 1430 – Breda, Selva 1507), abat de Sant Salvador de Breda; diputat militar: Pere Miquel de Peguera, donzell; diputat reial: Francesc Oliver, de Gualta, domiciliat a Torroella de Montgrí; oïdor eclesiàstic: Martí Joan de Foixà, canonge de Lleida; oïdor militar: Martí de Canet, donzell; oïdor reial: Andreu Solzina, jurista i ciutadà de Barcelona.

Membre d’una de les principals famílies catalanes originària de Girona, que tenia branques al sector ciutadà i a la noblesa, Miquel Samsó simultaniejà dos càrrecs al llarg de la seva vida: l’abacial i el de president de la Generalitat. Durant l’etapa en què fou abat del monestir de Breda, els anys 1470-1507, féu construir la casa abacial gòtica que completava la primitiva edificació de l’església d’estil romànic llombard, consagrada el 1068; a ell es deu també la construcció de la façana de l’església, que porta un escut dels Samsó. A la seva mort el succeí el seu nebot homònim, i les seves despulles foren inhumades al claustre de Breda, a l’ala adossada a la paret del temple, l’únic vestigi romànic conservat.

Durant el trienni en què fou diputat (1470-73), Miquel Samsó es caracteritzà per ser un governant prudent i alhora ambigu en les preses de partit, la qual cosa, al llarg de la seva vida, el féu sovint sospitós de descurar la fidelitat deguda tant al rei com al seu primogènit. Amb tot, la seva família ja s’havia destacat per mantenir una actitud també ambivalent, a favor i en contra, envers el primogènit de la Corona, Carles de Viana. Així, alguns dels membres de la dinastia dels Samsó, juntament amb altres figures importants de la vida civil i religiosa, havien participat en alguna ambaixada prop de Joan II, defensor dels valors absolutistes, a favor del príncep, aleshores empresonat per ordre del seu pare, el qual havia vulnerat per aquest acte almenys quatre dels Usatges de Catalunya, quatre constitucions de corts i els privilegis de la ciutat de Lleida, tal com deia el jurisconsult moderat Joan Dusai. Aquesta presa de partit a favor del príncep de Viana donà un cert prestigi als Samsó, en els ambients catalans, i a la vegada afavorí l’exercici de certa pressió prop del rei per a aconseguir l’alliberament del príncep, tot defensant el manteniment de les lleis de Catalunya.

No obstant això, el 21 de juliol de 1461 Carles de Viana, actuant ja com a lloctinent de Catalunya, ordenà el lliurament d’una cèdula als diputats del General en la qual constaven els noms d’aquelles persones que creia sospitoses i poc devotes al seu servei. En aquesta cèdula, Carles pregava als diputats de la Generalitat que en el futur s’abstinguessin de nomenar per als càrrecs de diputats i oïdors cap dels homes que formessin part de la llista inclosa en el document, on constaven, entre altres sospitosos, tots els membres de la família Samsó. Segurament l’actitud ambivalent d’aquesta família féu que la Monarquia dubtés de la seva fidelitat. Després d’això, la mort sobtada de Carles de Viana, pel setembre del 1461, no posà fi als problemes de caràcter polític dels Samsó. Anys més tard, l’abat de Breda, tot i la seva prudència i les dificultats polítiques a què es veieren sotmesos els membres de la seva família, se sentí temptat pels aires revolucionaris antijoanistes que corrien en aquells moments, per la qual cosa el 1472 Joan II prengué les rendes del monestir administrades per l’abat, i les concedí a títol de gràcia al general Armendáriz per la seva participació en algunes de les operacions bèl·liques a favor del monarca. Amb tot, al final de la guerra, l’abat Miquel i el jurista Joan Dusai, que havia estat un dels primers doctrinaris jurídics de la revolució del 1461, s’alinearen al costat del rei. Molt probablement s’havien sentit atrets per la promesa de Joan II d’atorgar un perdó general i respectar les Constitucions i els privilegis. No ha d’estranyar aquest canvi, atès que foren molts els antics vianistes que a poc a poc es posaren sota la bandera reial. Les terres gironines s’anaren sumant a la causa reialista, i dia rere dia hi havia comissions de pobles que juraven l’obediència al rei. Els monjos del monestir de Breda no foren aliens a aquesta situació de canvis en les opcions partidistes, i a l’interior del cenobi la divisió fou un fet: l’abat Miquel Samsó era reialista, mentre que el prior del monestir defensava la causa del Principat. És per això que els diputats antijoanistes escriviren insistentment al prior de Breda demanant que salvés els objectes de culte i els portés al castell de Montsoriu, fidel a la Diputació del General, a fi que els enemics, «que ofici de lladres més que de bons guerrers usen», no se’ls apropiessin. Al final del trienni, l’abat de Breda, Miquel Samsó, juntament amb Joan Dusai, plenament a favor de la causa monàrquica, actuà com a ambaixador de la reina Joana Enríquez, esposa de Joan II, a Perpinyà, fins aleshores fidel a la Diputació del General, per demanar que els homes de la vila i territoris deposessin les armes i retornessin la fidelitat deguda als monarques. La reina havia concedit al vescomte d’Évol, Ramon de So i de Castre, aleshores governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya, a l’abat Samsó i a Joan Dusai la facultat de rebre, en nom d’ella, el jurament de fidelitat dels Comtats.

El final de la guerra civil

Tot i el suport que Joan II rebia cada vegada més dels seus fidels, la guerra fou llarga, i, com diu Jaume Vicens i Vives, l’enfrontament que es produí entre la Monarquia joanista i el Principat era de fet la lluita entre dos sistemes de govern, el monàrquic i l’oligàrquic, on el primer intentava restablir les bases tradicionals de l’autoritat i administració públiques.

El resultat de la guerra fou desfavorable ideològicament i econòmicament a la Diputació del General, contrària a Joan II. Aquesta anà perdent lentament el prestigi que fins llavors havia tingut entre els organismes municipals del Principat. D’altra banda, diversos problemes econòmics portaren aquesta institució a dependre del municipi de Barcelona, que acabà assumint totes les negligències comeses per la Generalitat. No s’ha d’oblidar tampoc que des d’antic existia una forta rivalitat entre la Diputació del General de Catalunya i el Consell de Cent, institucions que sovint estigueren enfrontades per assumptes especialment econòmics i polítics. Una prova d’aquesta rivalitat fou el plet anomenat dels ‘censals nous’, és a dir, les pensions dels emprèstits fets durant la guerra, que fou utilitzat pels consellers de Barcelona per a atacar els dirigents de la Diputació del General, acusant-los de mala gestió. Les emissions de ‘censals nous’ eren una forma de préstecs en numerari, que el Consell de Cent havia fet a la Generalitat per ajudar a sufragar les despeses ocasionades per la guerra contra Joan II. Els préstecs procedien de capitals particulars que el Consell de Cent havia rebut en dipòsit, i aquest s’havia compromès a retornar-los amb els interessos corresponents de la forma següent: o bé la Generalitat els reintegraria totalment i de cop al municipi barcelonès, o bé s’obligaria a satisfer anualment al Consell de Cent la quantitat suficient perquè aquest pogués fer front al pagament dels interessos corresponents. En acabar la guerra, però, la Generalitat antijoanista no complí els acords previstos, esgrimí l’argument que no disposava de suficient liquiditat per a assumir els pagaments i traspassà el problema del plet a les corts i al rei, els quals féu responsables de la situació creditícia.

Amb la pau de Pedralbes, signada el 24 d’octubre de 1472, amb la qual es posà fi a la guerra, Joan II, entre altres concessions, féu alliberar tots els presoners, quedaren sobresegudes les causes judicials pendents, s’anul·laren les sentències relacionades amb la guerra, s’ordenà la restitució dels béns confiscats pels dos bàndols i, finalment, es procedí a la fusió de les dues Generalitats: la joanista, que havia estat nomenada a Tarragona pel monarca des del 1463, durant els inicis del conflicte, i després a Lleida, el 1470, i l’antijoanista. En el moment de la capitulació de Barcelona, el monarca entrà a la Ciutat Comtal, acompanyat dels nous diputats i oïdors de la Diputació joanista que havien estat elegits, en principi interinament, per Bernat Saportella, però s’ordenà que els diputats barcelonins mantinguessin el càrrec fins acomplir el trienni. El resultat fou que a partir d’aquest moment el govern de la Diputació del General fou compartit, durant la resta del trienni, entre els nous diputats i oïdors elegits a Lleida i els anteriors nomenats a Barcelona de la forma habitual.

Però, en un primer moment, no es resolgué la qüestió dels préstecs o censals nous, ja que la situació econòmica del període no ho permetia. No fou fins a la sentència arbitral de 5 de novembre de 1481 que es procedí de manera efectiva a la total restitució de béns pel que feia al cobrament de les rendes dels censals. La Generalitat es convertí en deutora dels censals nous i s’obligà a retornar els crèdits amb un interès que oscil·là entre el 3,5% i el 6%.

Malgrat aquests canvis, la Generalitat continuà essent un organisme financerament dèbil i dominat per una burocràcia que era incapaç de trobar solucions. La fusió de les dues Diputacions no aportà cap millora, fins i tot feia més inoperant la institució. Semblava que la Generalitat vivia al marge dels problemes del país, i que solament servia per a alimentar les necessitats d’uns pocs que en tenien el control. A més, el desastre econòmic al qual es veié abocat el Principat perjudicà en gran manera les corporacions municipals i aquells sectors que havien contribuït amb els seus capitals a crear un sistema de crèdits que no els reportava els guanys esperats. Entre el grup més perjudicat hi havia els mateixos consellers de la Ciutat Comtal.

Ciutat en flames, detall del Retaule de Sant Bernardí, segle XV.

R.M.

De tota manera, les dificultats que patia el Principat, probablement agreujades per la guerra civil, no feien més que evidenciar una crisi econòmica que, tot i algunes recuperacions, havia començat temps abans, al final del segle XIV. Joan II, però, feia culpable de la situació la llarga guerra, i en l’acord de Pedralbes (1472) declarà: «E jatsia... que lo dit Principat està molt destroït a causa de la guerra e los poblats en aquest estigueren molt congoixats e treballats...». Els resultats havien estat tan catastròfics, amb pèrdues de població, destrucció de collites, saqueigs, incendis, que en unes noves corts de l’any 1476, els braços digueren al monarca: «Aquest Principat reste despopulat de persones.»

Al final del trienni, per manament i voluntat reials, els diputats i oïdors que havien format part de la comitiva reial, sense la participació de cap altre consell, s’encarregaren de la nominació i elecció dels membres del nou trienni. Joan II ordenà als diputats elegits segons el costum i la tradició a Barcelona que no intervinguessin en la nova elecció feta pels diputats elegits a Lleida, fidels a la Monarquia i a la seva persona. Així, el 22 de juliol de 1473, el rei manà prorrogar l’elecció dels diputats i oïdors de comptes fins el 15 d’octubre, pròrroga que posteriorment amplià fins el 18 de desembre. Entretant «el rei va declarar amb la deliberació del seu Consell, que l’elecció dels nous diputats i oïdors es fes sense la intervenció dels que havien estat nomenats a Barcelona; i en aquesta conformitat es va executar, guardant la forma abans dita». El nou consistori era plenament i fidelment reialista, la qual cosa posava de manifest la lluita política portada a terme pels aspirants a ocupar els càrrecs més importants de l’administració de Catalunya.