Miquel Delgado, abat de Santa Maria de Poblet (1476-1479)

El 22 de juliol de l’any 1476, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Miquel Delgado (Castella segle XV – Barcelona 1478), abat de Santa Maria de Poblet; diputat militar: Mateu de Montcada i de Montcada, senyor de les baronies d’Aitona, Seròs i Mequinença; diputat reial: Francí Ramis, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Marc Artado, canonge d’Urgell; oïdor militar: Joan Saportella, donzell, domiciliat a Tarragona; oïdor reial: Joan Rossell, doctor en decrets, ciutadà de Lleida.

El primer d’agost juraren els seus càrrecs a lacasa que el monestir de Santes Creus tenia a Cervera, on residia per aquells dies el consistori, a causa de la pesta a Barcelona, i on havia estat traslladada també la celebració de la Cort General de Catalunya iniciada a la Ciutat Comtal i que passà després a Lleida, Balaguer i, finalment, Cervera.

Oriünd probablement dels voltants de Santo Domingo de la Calzada, al Regne de Castella, Miquel Delgado fou elegit abat de Poblet el 20 d’octubre de 1458, quan era abat comendatari de Sant Salvador de Breda, càrrec que li havia atorgat Alfons el Magnànim i que mantingué encara algun temps en assumir la nova responsabilitat. Amb una formació intel·lectual sòlida —era mestre en teologia, i se li atribueix una vida del príncep de Viana, utilitzada el 1706 pel pare Josep Queralt per a redactar la seva obra sobre aquest mateix tema—, destacà ben aviat en la seva comunitat, de manera que per delegació de l’abat passà a Nàpols, on exercí d’almoiner del Magnànim. Aquest, confiant en els dots diplomàtics de Delgado, el designà diverses vegades ambaixador davant els papes Nicolau V i Calixt III. Gaudí d’una especial predilecció del monarca, que ja el 1452 manà a l’abat de Poblet que Delgado celebrés missa de per vida a la capella dedicada a la Mare de Déu, sant Miquel Arcàngel i sant Jordi que s’havia de construir tocant a la porta del monestir. Designat marmessor pel rei Alfons, l’acompanyà durant els seus darrers dies com a confessor, fins a la mort del Magnànim al junt del 1458.

Arran de l’entronització de Joan II, Miquel Delgado esdevingué una persona molt propera al rei i la reina. Ja com a abat de Poblet assistí, al començament de la seva prelatura, a les cerimònies de jurament del nou monarca a Barcelona el dia 22 de novembre de 1458, i el 30 de juliol de 1461, al jurament del primogènit Carles de Viana a la mateixa ciutat. Ressalta, així mateix, la familiaritat personal entre abat i monarca, a qui Delgado sovint enviava la fruita més bona que collia el monestir, mentre Joan II no dubtava a demanar-li vi blanc i bescuit del que elaboraven els monjos, a més de bon vi ranci per a la taula dels infants. Fruit de les bones relacions entre tots dos foren els diversos privilegis que Joan II atorgà al cenobi ja al començament del seu regnat: així, el 22 de febrer de 1459, confirmà tots els privilegis i franqueses a favor de Poblet i dels seus vassalls, entre els quals els que posaven el monestir i els seus béns sota salvaguarda reial, concedits pel seu germà Alfons els anys 1416, 1417 i 1448. Un dels privilegis que més interessaren a Delgado per la incidència que podia tenir en el futur de Poblet fou atorgat pel monarca el 18 de setembre de 1472 —quan l’exèrcit reial assetjava Barcelona i Joan es trobava al monestir de Pedralbes—, pel qual es comprometia, per ell i pels seus successors, a no permetre el govern del monestir a cap persona que no fos monjo cistercenc.

El prestigi religiós de Delgado fou reconegut també per la mateixa organització cistercenca quan l’abat de Cîteaux, Guillem d’Edua, el nomenà vicari general dels monestirs de la Corona d’Aragó el 1460, càrrec que confirmaren els seus successors Himbert de Lona, el 1474, i Joan de Cireio, el 1477. Fins i tot la Santa Seu li encarregà comissions de caràcter eclesiàstic d’especial importància, com ara la de Pau II el 1471 sobre la decisió de la conveniència o no de traslladar el convent de franciscans de Tarragona a un altre lloc, o l’encàrrec de Sixt IV el 1474 perquè fes efectiva la concessió del bisbat al nou bisbe de Sogorb, a qui el Capítol rebutjava.

Tomba de Joana Enríquez, monestir de Poblet.

ECSA

Fruit de les seves gestions amb el monarca, el 1460 rebé l’autorització per a traslladar a Poblet les restes de Martí I i de la reina Violant, segona muller de Joan I, dipositades fins aquell moment a la catedral de Barcelona. Posteriorment, el monestir es féu càrrec també de les de Joana Enríquez, segona esposa de Joan II (1468), i del príncep de Viana (1472).

Com a abat de Poblet participà en diverses corts catalanes. Assistí a la que se celebrà a Barcelona el 1460, prorrogada després a Lleida; a la del 1461, a Barcelona; a la de Cervera de 1467-68, presidida pel príncep i lloctinent Ferran; a la de Lleida de 1474-75, presidida pel rei Joan II i la seva lloctinent, la infanta Joana, i a la de Barcelona del 1477, presidida per l’esmentada infanta Joana, aleshores ja reina de Nàpols.

Tot i que Joan II tenia molta confiança en l’abat, a qui sovint demanava parer en assumptes de govern, l’actitud personal de Delgado durant el conflicte que enfrontà el país i les seves institucions amb el rei travessà diverses etapes, la primera de les quals es caracteritzà per la seva lleialtat a la Generalitat. Arran de la detenció de Carles de Viana el 2 de desembre de 1460, la Diputació del General i el municipi barceloní iniciaren les gestions per a aconseguir la llibertat del primogènit i amb aquesta finalitat constituïren una comissió que dirigís i controlés les diverses ambaixades que es trameteren al monarca. En un primer moment, l’abat no participà en aquestes institucions —quan hi fou requerit s’excusà dient que estava malalt—, però a partir de l’inici del 1461 la seva presència hi fou constant: formà part de l’ambaixada de quaranta-dues persones adreçada a Joan II per a sol·licitar l’alliberament del príncep i, també, d’una altra de tramesa a la reina amb la mateixa finalitat; finalment, fou un dels negociadors que obtingueren la llibertat de Carles el 25 de febrer de 1461.

En aquesta mateixa línia de lleialtat al país, Delgado participà d’una manera destacada davant la reina en les negociacions prèvies a la signatura de la concòrdia de Vilafranca de 21 de juny de 1461. L’estiu d’aquest mateix any actuà com a ambaixador de la Generalitat per demanar a Enric IV de Castella —després d’una trobada amb Joan II perquè ratifiqués la concòrdia— la finalització de la guerra amb Navarra.

Al final d’octubre d’aquell any, però, l’actitud de l’abat canvià radicalment i féu costat a la causa de la Monarquia, la qual inicialment defensà, com a reialista infiltrat, davant les institucions del país amb la voluntat d’evitar la ruptura entre les dues parts. Després que al mes de juny del 1462, arran de la presa de Balaguer, els monarques fossin declarats enemics del Principat, la posició de Delgado al costat de Joan II ja no mostrà cap fissura en les seves actuacions. Envià a cada castell de la seva baronia un monjo lleial a la seva persona perquè hi residís tot el temps que durés el conflicte i féu vigilar que les forces del Principat no ocupessin Tàrrega. Finalment, després de reiterades reclamacions per part del monarca perquè l’anés a trobar per tal d’aconsellar-lo, la mitjanit del 30 de juny de 1462 Delgado abandonà el seu monestir, havent designat prèviament un vicari, per posar-se al servei personal de Joan II. La comunitat, tot i les pressions reials i la pèrdua d’algunes possessions destacades, com ara Verdú, es mantingué lleial a la causa de la Generalitat, i durant els primers anys del conflicte civil Poblet esdevingué un dels baluards més ferms de la Diputació a la comarca. La lleialtat de Delgado fou recompensada ben aviat pel rei, el qual li assignà una quantitat important de diners de les rendes que el monestir tenia a Quart i Aldaia, que al mes de novembre del 1462 Joan II havia segrestat amb el pretext de la rebel·lia dels monjos pobletans.

A mitjan juliol del 1464, havent recuperat el monarca diversos llocs de l’entorn de Poblet i, especialment, Lleida, l’abat es reconcilià amb la seva comunitat; el monestir retornà a la fidelitat de Joan II, i aquest ordenà que fossin restituïts tots els drets que havia manat segrestar. La importància de Poblet i del seu abat, tant des del punt de vista estratègic com militar, al llarg dels vuit anys que encara durà la guerra és palesa pels intents d’ocupació per part de l’exèrcit del Principat, d’una banda, i per la tramesa gairebé constant de reforços reialistes a l’abadia per garantir-ne la defensa, de l’altra. Durant tot aquest temps, els murs del monestir acolliren gent dels dominis pobletans i també hi havia una guarnició militar comanada per Joan Delgado, germà de l’abat; més endavant, fins i tot s’hi instal·là una companyia a les ordres d’Hug d’Urríes. Els monjos no foren aliens a possibles actuacions militars, ja que alguns assumiren la responsabilitat de defensa de la torre principal del cenobi. Tanmateix, per tal d’assegurar la fortificació del complex monàstic, Delgado féu venir homes dels seus territoris a fer obres al fossat de la muralla. En les accions militars, Poblet no dubtà fins i tot a assetjar llocs d’altres monestirs, com els Omells de na Gaia, pertanyent a Vallbona, que, havent-se rebel·lat, capitulà al mes de maig del 1467 davant les forces pobletanes dirigides personalment per l’abat, i a trametre blat i queviures el 1469 per aprovisionar els reialistes de Girona.

Joan II recompensà amb privilegis a favor del monestir de Poblet la lleialtat i col·laboració del seu abat. Col·laboració que Delgado mantenia amb l’infant Ferran quan el seu pare es trobava fora del país.

És probable que el prestigi personal de bon polític i la seva relació amb la Monarquia li valguessin, en part, l’elecció com a diputat eclesiàstic de la Generalitat el 1476. L’actuació de Miquel Delgado al capdavant de la institució es caracteritzà per la bona gestió dels afers administratius i econòmics de la Diputació, en la qual esmerçà moltes més hores que en el govern de la seva pròpia comunitat. Amb tot, també es preocupà de reformar i millorar el monestir. En aquest sentit féu aixecar la capella de la granja de Riudabella i inicià la construcció de l’atri de la porta Daurada —que acabà, però, l’abat Payo Coello—, com també les obres del sobreclaustre, a l’angle sud-oest del qual féu bastir una capelleta, avui desapareguda. La seva preocupació per l’administració del cenobi el portà a nomenar, l’any 1460, una comissió de monjos perquè elaborés un informe sobre l’estructura econòmica de la comunitat, constituïda en aquell moment per 122 religiosos, a més d’una vintena de treballadors que de manera fixa ajudaven els monjos en les diverses tasques monacals. Des del punt de vista patrimonial, Delgado fou l’abat que al segle XV dedicà més recursos a l’ampliació del monestir, ja que el 1459 comprà als paers de Balaguer els molins del Cap del Pont, el 1465 adquirí Filella i Falcons a Pere i Gabriel Florensa, i el 1472 comprà a Joan de Vilafranca i als cònsols de Montblanc diversos drets al castell i terme de Prenafeta que arrodonien la propietat de Poblet, que des del 1414 hi tenia ja la jurisdicció. Aquestes tres operacions costaren a les finances monàstiques el desemborsament d’uns 120 000 sous.

Finalitzat ja el conflicte entre Joan II i les institucions catalanes, el 8 de desembre de 1473 l’abat presentà la seva dimissió, que reiterà el 29 de desembre de 1475, sense que fos acceptada pel seu consell.

El 3 de novembre de 1476, estant encara el consistori a Cervera, Delgado assistí —juntament amb els altres diputats i diversos nobles i ciutadans— als desposoris de Joana d’Aragó, filla del monarca i lloctinent general, amb Ferran I de Nàpols. A l’estiu de l’any següent participà en les celebracions que s’organitzaren a Barcelona amb motiu de la partida de la reina, i estigué present, el 20 de setembre, en l’acte durant el qual Joan II col·locà la primera pedra al nou moll de la ciutat.

L’abat Delgado morí a Barcelona el 26 de novembre de 1478, abans d’acabar el temps de la seva diputació. Fou inhumat al priorat de Natzaret que el monestir de Poblet tenia en aquesta ciutat.

El nou diputat eclesiàstic fou Pere Joan Llobera, que era sagristà de Sant Joan de les Abadesses. El substitut de Miquel Delgado fou elegit el 15 de desembre de 1478 i prengué possessió del càrrec l’11 de gener de 1479.