Ponç Andreu de Vilar, abat comendatari de Ripoll (1485-1488)

El 22 de juliol de l’any 1485, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Ponç Andreu de Vilar (? – Ripoll 1489), abat comendatari de Ripoll; diputat militar: Guerau Desplà, cavaller; diputat reial: Pere Bussot, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Joan Navarro, canonge de Barcelona i ardiaca d’Urgell; oïdor militar: Lluís de Mont-ros, donzell; oïdor reial: Jaume Escala, ciutadà de Girona.

Un cop passats els més de dotze anys que el 1438 s’havien establert com a període mínim entre dos exercicis com a diputat, Ponç Andreu de Vilar fou elegit diputat eclesiàstic per al trienni 1485-88, després d’haver exercit el mateix càrrec del 1467 al 1470. Morí el 1489, un any després d’haver acabat el seu segon trienni al capdavant de la institució catalana.

Ferran II i la Generalitat

Resulta molt difícil realitzar una investigació documental per al període comprès entre els anys 1481 i 1487 pel que respecta al General de Catalunya, atès que les dades són molt escasses i fragmentàries. Malgrat tot, els pocs fets coneguts permeten intuir les línies històriques de l’actuació de Ferran II i veure com es desenvolupà la seva política intervencionista a la Diputació del General. La tesi sostinguda per la historiografia romàntica, fins a Ferran Soldevila, és la que argumenta que Ferran II odiava la Generalitat de Catalunya, sigui per l’oposició que aquest organisme havia mantingut contra el seu pare, o bé per la mateixa conducta dels diputats, contrària, com la dels consellers de la ciutat de Barcelona, a l’establiment de la Inquisició. En aquest sentit, el monarca necessitava reduir un organisme que podia perjudicar, i fins i tot posar en perill, els seus plans de domini absolut de la terra catalana. L’exemple de l’elecció del castellà Juan Payo Coello com a abat del monestir de Poblet, el qual més tard fou elegit diputat eclesiàstic, és una prova dels desigs castellanitzadors i absolutistes de Ferran.

La guerra de Granada, els conflictes de caràcter juridicoeconòmic suscitats per la introducció del Sant Ofici a Barcelona i l’aixecament dels remences dificultaren l’execució immediata de la seva voluntat política. Només quan renasqué la quietud al camp català després de la sentència arbitral de Guadalupe (1486), quan la guerra de Granada adquirí un caire favorable (caiguda de Màlaga el 1487) i quan les autoritats catalanes van admetre l’entrada a Barcelona de l’inquisidor Espina (5 de juliol de 1487), el rei pogué pensar en la represa de l’execució dels seus designis.

La sentència arbitral de Guadalupe fou una de les principals actuacions de Ferran II, i afectà tant la política remença com els afers relacionats amb l’agricultura. Jurídicament, la sentència alliberà de la seva subjecció 20 000 focs remences. Amb tot, un cop es van abolir les servituds, els pagesos van quedar dividits entre rics i pobres. D’altra banda, l’agricultura va continuar depenent fonamentalment del règim senyorial. L’instrument que possibilità l’accés del pagès al domini útil de la terra es féu a través de la fórmula emfitèutica (‘establiment perpetu’), que, a la vegada, comportava un desdoblament del domini de la terra: un domini eminent o directe, que pertanyia al senyor, el qual no podia treure el pagès mentre aquest pagués, i el domini útil, que quedava per al pagès, i del qual aquest podia fer el que volgués. S’havia arribat a una solució de compromís, i el rei dictava justícia. S’abolien els mals usos perquè contenien iniquitat, amb l’obligació dels pagesos d’indemnitzar els senyors en seixanta sous per cada capmàs. La sentència explicitava l’abolició del mal ús de maltractar de què gaudien els senyors sobre els pagesos de remença. Amb tot, si bé donava llibertat als pagesos per a poder abandonar les terres, en canvi, atorgava als senyors la possibilitat de fer-los capbrevar (mitjançant un document notarial en el qual els pagesos reconeixien tenir les terres pel senyor) sempre que volguessin. També es van abolir alguns censos, pagaments i obligacions, però es va continuar castigant els pagesos, els quals foren obligats a retornar als senyors els castells dels quals s’havien apoderat, i se’ls va imposar una multa per haver-se aixecat contra els senyors.

El 1487 el rei tornà als territoris de la Corona d’Aragó disposat, com el 1479, a restablir el bon ordre administratiu del govern del General de Catalunya, però aquest cop amb una autoritat més robusta derivada dels èxits militars i de l’eficàcia de les seves disposicions.

Tot i els consells del rei, que des del 1479 demanà insistentment als diputats que es comportessin bé en llur gestió, el desconcert administratiu del General continuà imperant, i sembla que fins i tot augmentà. El sobirà trobava que l’atenció dels diputats s’havia de dedicar a l’arrendament dels drets del General i a la seva exacció acurada. Però, finalment, no es pogué amagar la negligència extraordinària dels homes que dirigien la institució. El rei envià un correu propi a Barcelona el 21 de novembre de 1487, amb instruccions per al regent de la Cancelleria i l’advocat fiscal —Francesc Malet i Gaspar Vilana, respectivament— perquè obrissin una informació secreta, amb notari, sobre els abusos i els desordres dels diputats i perquè s’instruïssin sobre els estatuts de la corporació per si ell havia d’intervenir-la. A la tardor del 1487, Ferran II ja tenia el clar propòsit de posar fi a la vida anòmala de la Generalitat. La intervenció reial s’acabà de decidir a Saragossa. El que més temia Ferran II era que l’acte fos contra algunes constitucions i que això pogués impedir la transformació de la Diputació. Mentre es trobava a València, li arribaren lletres del lloctinent i del regent de la Cancelleria en les quals s’insistia sobre la necessitat de procedir a la intervenció del General. El 31 de març de 1488 ordenà que Enric d’Aragó i de Pimentel, jun-tament amb Malet i Vilana, li comuniquessin la llista dels qui havien de ser nomenats diputats i oïdors, i que l’aconsellessin si semblants mesures s’havien de posar immediatament en pràctica o bé si calia retardar llur aplicació. Era preocupant la posició violenta en què es trobaria el monarca en el cas que les protestes fossin fonamentades en motius legals. Al principi del mes de maig, Ferran II estava en possessió de les provisions i de la llista de les persones a nomenar en substitució de les que s’havien d’elegir. No hi devia haver lesió de privilegi des del moment que el regent de la Cancelleria i l’advocat fiscal aconsellaven que l’acció podia ser empresa. El monarca insistí, el 7 de maig de 1488, sobre les malversacions que es cometien en l’administració dels drets del General i comminà els diputats perquè els posessin a subhasta pública, la qual cosa augmentà i reforçà la decisió presa de posar fi ben aviat a aquella especial irresponsabilitat.

Ferran II expedí, el 6 de juliol de 1488, les ordres necessàries per a la suspensió de les eleccions dels principals oficis de la Diputació, i dictà noves normes per al nomenament de les persones que els havien d’ocupar. Les provisions, tal com exposa Jaume Vicens i Vives, eren les següents. En primer lloc es va dictar ordre de suspensió adreçada al lloctinent de Catalunya: «Certa cosa és que lo General és la ànima dels cors míxtich de aqueix nostre Principat, del qual nós per la diuina gràcia som cap, deffensor e protector.» S’afirmava, a continuació, que aquest organisme estava mal regit. Els principals abusos eren la participació dels diputats i dels oficials en els arrendaments dels drets; es pagaven censals als diputats deutors del General; es prenien assegurances poc fermes; s’abonaven arbitràriament les pensions, segons la influència que tinguessin els creditors; molts oficials tenien salaris duplicats; els diputats no es preocupaven de liquidar ni oir els comptes dels diputats anteriors i d’altres oficials ni d’augmentar el tipus d’arrendament; no tenien cura d’exigir els deutes; la diferència dels ingressos i les despeses era de 3 000 lliures, les quals no eren dedicades ni a abonar les pensions dels censals ni a amortitzar-los, sinó a usos particulars i il·lícits. Com que les pensions no es liquidaven s’havien de vendre censals, que eren comprats pels mateixos oficials de la Diputació, i aquests sí que trobaven la manera de fer-se pagar els nous interessos; els recaptadors dels drets retenien els diners que cobraven i els utilitzaven en negocis particulars sense que els diputats els els reclamessin. La crítica situació feia pensar que el General estava «com si no hagués rei y senyor y cap en la cosa pública de aqueix nostre Principat». Per tant es feia necessària la intervenció reial per a restituir el prestigi de la Generalitat, per a reposar els ànims indignats del poble i per a menar els diputats dintre els límits establerts pels reis que fundaren el General de Catalunya.

Les lletres de Malet i Vilana eren el reflex de la descomposició del govern dels diputats, que havia conduït el General a tan extrema situació, i, a la vegada, mostraven la necessària i inevitable intervenció reial: «Atteses donchs les multiplicades clamors que a nostre Mt. són stades fetes dels dits y altres desòrdens, en tanta notorietat que ia no’s poden ignorar en aqueix nostre Principat sens gran càrrech nostre, no podent ni deuent tollerar ni passar aquells sota dissimulació, maiorment concorrents tants fraus e interessos públichs e particulars; desitjans per ço preuehir com se pertany al seruey de Déu e a la exoneració de nostra real conciència, per indemnitat del bé públich del dit nostre Principat, e per sedar e reposar los coratges dels poblats en aquell, que per la dita causa, et non immerito, estan moguts, vehent la cosa pública ésser feta a particular e lo que és de molts ésser fet de pochs e lo que fonch ordenat ab singular prudència dels reys passats nostres progenitors de loable recordació, ab voluntat e consentiment d’aqueix nostre Principat per a subuenció e conseruació sua, ésser convertit en vsos e vtilitats particulars, les públiques totalment oblidades e neglides. Ab tenor de les presents, de propi motiu nostre y de nostra certa sciència y expressament, com a rey e señor e per la real potestat que tenim en lloch de N.S. Déu, vsant de aquella per lo bé públich del dit nostre Principat ...»

En segon lloc, es va fer elaborar una nòmina dels diputats i oïdors als quals s’havia de donar possessió, després d’haver suspès les eleccions.

En tercer lloc, es van donar instruccions al lloctinent sobre la manera de procedir a les eleccions dels diputats. L’infant Enric, el mateix dia de les eleccions o l’anterior, aprofitant la circumstància de trobar-se reunits a la Casa de la Diputació els diputats i oïdors cessants, havia de reunir els consellers i els havia de lliurar una lletra credencial del seu cosí i rei. Durant la reunió els havia d’explicar els motius de la suspensió de les eleccions dels diputats i remarcar que seria plaent al rei l’acceptació d’aquestes disposicions i molt desagradable qualsevol torb que s’hi pogués donar. S’havia d’adreçar a la Diputació amb els consellers i les persones que havia de nomenar, suspendre les eleccions i donar possessió als designats pel monarca. Els oïdors havien de nomenar com a advocats del General Jaume Destorrent i Gaspar Vilana. Acomplert això, calia que el lloctinent reunís una assemblea, composta pels consellers de Barcelona i per tots els membres dels tres estaments de Catalunya que es trobessin a la ciutat, i els expliqués els desordres dels antics diputats del General.

En quart lloc, s’ordenà la redacció d’una lletra de creença als consellers que havia de presentar el lloctinent. El seu contingut es reduïa a repetir els motius de la suspensió de les eleccions i a ordenar als consellers que es posessin a disposició del lloctinent.

Finalment, en cinquè lloc, s’havia d’enviar una carta a l’abat de Poblet comunicant-li el seu nomenament i ordenant-li que es comportés bé en l’exercici del seu càrrec. Havia d’encarregar-se de cobrar als arrendataris, fer pagar les pensions dels censals, sense dilació ni acceptació de persones, mantenir les generalitats i liquidar tots els deutes del General.

La suspensió de les eleccions es realitzà amb normalitat, sense incidents. Els nous diputats, oïdors i advocats prengueren possessió de llurs càrrecs i la vida de la Generalitat continuà sota la poderosa vigilància del monarca. La intervenció de Ferran II a la Diputació tingué una finalitat fonamentalment econòmica. La majoria dels creditors d’aquell organisme exigiren la dita intervenció. Des de les queixes dels consellers de Barcelona a les protestes generals que Ferran addueix, hi ha tot un desenvolupament de malestar i efervescència.