Molses del’ordre de les buxbaumials. 1 Diphyscium foliosum: b aspecte general del gametòfit i de l’esporòfit (x 13); a detall d’un fil·lidi (x 35). 2 Buxbaumia viridis: a aspecte general del gametòfit i de l’esporòfit damunt d’un fragment de fusta en descomposició (x 2).
Miquel Alcaraz.
Amb les buxbaumials entrem en el primer dels dos ordres, una mica especials i distanciats dels altres, que resten. Aquest comprèn plantes petites, acrocàrpiques, de caulidi molt curt i de gametòfit poc o molt reduït, amb un protonema persistent, que s’ocupa d’una part de la fotosíntesi. També se n’ocupa l’esporòfit, que té teixits assimiladors i pot esdevenir pràcticament autosuficient. El peristoma pot ser simple o doble; l’extern presenta d’1 a 4 rengles de dents filiformes. Són molses que viuen sobre terra o fusta en descomposició. L’aspecte morfològic dels seus representants és divers.
Diphyscium foliosum presenta plantes petites, gregàries, que viuen en talussos i sòls de bosc, a les zones muntanyoses silícies. El caulidi és molt curt. Els fil·lidis, crispats en sec, flexuosos en estat hidratat, són estrets, ligulats, obtusos, laciniats, amb el nervi gruixut i excurrent. Els superiors són més grossos, de forma que la càpsula, sobre una seta molt curta, resta immergida entre els fil·lidis superiors. És ovada, asimètrica, ventruda, de color verd pàl·lid, amb peristoma doble, format per dents de color blanc, les externes curtes i rudimentàries, les internes ben desenvolupades. Es coneix solament d’algunes localitats: el Portilló (Alta Ribagorça), Darnius (Alt Empordà), Vidrà i Llanars (Ripollès), el Montseny i la Maçana (Vallespir).
Buxbaumia aphylla és una planta diminuta i molt curiosa, amb un gametòfit tan reduït que hom el passa fàcilment per alt, ja que consta d’uns pocs fil·lidis, petits i laciniats, sobre el protonema. En canvi, l’esporòfít és desproporcionadament més gros i notable. Consta d’una seta gruixuda, llarga, vermellosa, i d’una càpsula molt grossa i de forma especial, ja que és ovada, obliqua o gairebé horitzontal, aplanada per un costat, de color vermell brunenc quan és madura. Viu sobre sòl humífer i fusta en descomposició, en els boscos humits de les muntanyes. És possible que, en part, obtingui aliment a partir de la matèria orgànica del substrat, o de l’activitat del protonema. Als Països Catalans, la coneixem solament dels Pirineus. B. viridis, que viu també sobre fusta en descomposició, és més freqüent als Pirineus, i arriba fins al Montseny.