Les isobrials ens introdueixen al conjunt d’ordres de molses netament pleurocàrpiques, amb caulidis primaris prostrats, irregularment ramificats, i caulidis secundaris ajaguts o erectes, ramificats de forma irregular, pinnada (com una ploma) o dendroide (com un arbret). La càpsula és erecta, de peristoma doble (però l’intern, sovint simplificat).
Fontinalis antipyretica és una molsa aquàtica que forma masses en forma de plomall, de color verd fosc o verd negrós, flotants, agafades a les roques molles o, sobretot, als còdols, arrels, etc., submergits, en aigües mogudes, fredes i pures, en terrenys calcaris o silícics. Són plantes robustes, de caulidis llargs (fins a 500 mm o més), flexuosos, irregularment ramificats, amb els fil·lidis ben clarament disposats en tres rengles, drets, imbricats, de forma que la branca té tres arestes. A més, es presenten plegats al llarg de l’eix (on no hi ha nervi), en forma de carena de vaixell, amb el marge pla o reflex vora la base, dentat a l’àpex. Rarament presenten esporòfit i, quan hi és, la seta és curta i la càpsula resta en bona part amagada entre els fil·lidis. Viu als Pirineus, Gironès, Mallorca, Penyagolosa, Racó d’Ademús, etc. Altres espècies són F. squamosa, de fil·lidis còncaus però sense carena, de terrenys silícics (Montseny, cap de Creus, Pirineus), i F. hypnoides, de fil·lidis plans (Vall d’Aran). Seguint la teoria de la signatura, la medicina antiga lligava els Fontinalis a la fredor (per la temperatura de les aigües en què viu), i els recomanava contra la febre, com a antipirètic (com indica el nom de l’espècie principal).
Molses de l’ordre de les isobrials, I. 1 Fontinalis antipyretica: a aspecte general del gametòfit (x 1); b detall d’un fil·lidi (x 15). 2 Cryphaea heteromalla: a aspecte general del gametòfit i de l’esporófit (x 2); b detall de l’extrem d’una branca amb esporòfit (x 20). 3 Leucodon sciuroides: a aspecte general del gametòfit (x 2); b detall d’un fil·lidi (x 20). 4 Hedwigia ciliata: a aspecte general del gametòfit (x 1,5); b detall d’un fil·lidi (x 40). 5 Pterogonium gracile: a aspecte general del gametòfit (x 2); b detall del gametòfit sec (x 1,5); c detall d’un fil·ldi (x 45).
Miquel Alcaraz
Molses de l’ordre de les isobrials, II. 1 Climacium dendroides: a aspecte general del gametófit (x 1); b detall d’un fil·lidi (x 25). 2 Leptodon smithii: a aspecte general del gametófit (x 3); b aspecte del carnetófit sec (x 5); c detall d’un fil·lidi (x 55). 3 Neckera crispa: a aspecte general del gametòfit (x 1); b detall d’un fil·lidi (x 15). 4 N. complanata: a aspecte general del gametòfit (x 1,5); b detall d’un fil·lidi (x 35). 5 Thamnobryum alopecurum: a aspecte general del gametòfit (x 1); b detall d’un fil·lidi (x 25). 6 Homalia lusitanica: a aspecte general del gametòfit (x 2); b detall d’un fil·lidi (x 50).
Miquel Alcaraz.
Climacium dendroides és una bella molsa que viu entre l’herba, en llocs oberts dels Pirineus, Montseny, Garrotxa, Berguedà, etc. Té caulidis verticals (20-30 mm), amb pocs fil·lidis, rematats per un plomall de branques robustes, de color verd groguenc. L’aspecte és d’arbrets, molt característics. El color, les fulles més grosses, de cèl·lules molt allargades i l’hàbitat, la diferencien de Thamnobryum alopecurum.
Cryphaea heteromalla forma masses de color verd olivaci o verd clar, sobre els arbres, rarament sobre pedres. Té caulidis primaris reptants i radicants, i moltes branques erectes (10-30 mm), simples o ramificades. Els fil·lidis, oberts en estat hidratat, imbricats en sec, són ovats, acuminats, còncaus, amb el marge enter i revolut a la base i el nervi gruixut. Els fil·lidis periquecials (els apicals) són llargament acuminats. Les càpsules es troben amagades entre els fil·lidis, sobre les branques erectes, i estan totes dirigides vers el mateix costat. S’ha trobat solament a Montserrat, Collserola i Sant Llorenç del Munt.
Hedwigia ciliata forma característiques gespes de color blanc grisós o glauc, sobre roques àcides, en llocs relativament secs. Presenten també caulidis primaris, prostrats i irregularment ramificats, d’on s’eleven caulidis erectes, rígids (20-70 mm), irregularment ramificats, amb la part apical ben blanca, per acumulació dels àpexs blancs dels fil·lidis. Aquests són imbricats, amb els àpexs hialins, dentats, en forma de punta llarga, oberts en sec, desproveïts de nervi i amb cèl·lules de parets gruixudes i papil·loses. La càpsula és rodona, immersa entre els fil·lidis, i no presenta peristoma. Es troba des de l’estatge montà a l’alta muntanya, sovint amb Grimmia laevigata, Pterogonium gracile i Leucodon sciuroides. Per l’aspecte i l’hàbitat, es pot confondre amb Racomitrium canescens, que té nervi, cèl·lules llargues i ondulades i prefereix viure sobre terra. És una espècie freqüent al Principat, bé que apareix també a Penyagolosa. Una espècie més rara és H. integrifolia.
Leucodon sciuroides és una bella molsa, molt comuna sobre arbres i roques ombrejades, sobre les quals forma sovint gespes molt extenses, de color verd clar o olivaci, lluent. Dels caulidis primaris, reptants, surten els secundaris (10-30 mm), drets o molt arquejats, diverses vegades bifurcats o simples. Els fil·lidis, molt compactes, imbricats en sec, oberts en estat hidratat, tenen plecs longitudinals, són ovato-lanceolats, acuminats, enters i sense nervi, amb les cèl·lules laterals arrodonides i les centrals allargades. La seta és llarga, i la càpsula, ovoide, és més o menys encorbada. Viu a tot el territori. A la regió mediterrània és molt freqüent la varietat morensis, molt més robusta, amb caulidis secundaris que atenyen 100 mm i tenen la càpsula allargada. Es troba juntament amb espècies d’Ortotrichum, Homalothecium, etc., en llocs poc plujosos però amb abundant humitat atmosfèrica (rosada, boira). És freqüent a les muntanyes baixes del Principat, a les Muntanyes Diàniques (per exemple Aitana, Mariola, Font Roja), al Carxe, i a Mallorca (Serra de Tramuntana).
Pterogonium gracile (= P. ornithopodioides) forma gespes de color verd clar o verd olivaci, sobre roques preferentment àcides, soques i bases d’arbres, preferentment a l’estatge montà. Té caulidis primaris reptants i caulidis secundaris dendroides (en arbret), erectes, amb moltes branques a la part superior, que són curtes i totes encorbades cap a un mateix costat, de forma característica, que recorda els dits de les potes dels ocells. Els fil·lidis de les rames estan imbricats en sec, i estesos en moll, de forma que imiten, en miniatura, l’espècie anterior. Són còncaus, amb nervi curt i doble, amb el marge pla, dentat a la part superior, i cèl·lules arrodonides. És molt freqüent i abundant al Principat, i apareix també a les serres de Mallorca i del País Valencià. Sovint conviu amb Leucodon sciuroides, Frullania dilatata, F. tamarisci i Porella arboris-vitae.
Leptodon smithii té també caulidis primaris estolonífers, que emeten caulidis secundaris bipinnats, estesos en estat hidratat, i molt cargolats de forma característica (formant una mena de boles) en sec. Els fil·lidis, aplicats en sec i oberts en estat hidratat, són coriacis, obtusos, amb el marge revolut d’un costat, i nervi simple, rígid i curt. Forma masses de color verd fosc o negrós sobre arbres mediterranis (alzines, oliveres, etc.) i roques ombrejades, sobretot calcàries. És freqüent a Catalunya, a la terra baixa i a l’estatge montà, també a Mallorca (Serra de Tramuntana), Eivissa, i les serres del País Valencià (Penyagolosa, Mariola, Aitana, Font Roja), típicament acompanyat de Leucodon sciuroides, Porella platyphylla, Frullania dilatata, Zygodon baumgartneri i espècies de Grimmia i de Orthotrichum, en llocs d’elevada humitat atmosfèrica local (rosada, boira).
Neckera crispa, és una molsa fàcil de conèixer per les seves branques secundàries aplanades (amb aspecte de gran hepàtica foliosa), ascendents o erectes, de 50-300 mm, pinnades, incurvades, arrissades a la part superior, sobretot quan pengen. Els fíl·lidis són complanats, com si estiguessin planxats en un sol pla, i la seva superfície apareix ondulada transversalment, de forma molt característica; tenen nervi doble, molt curt, i cèl·lules també curtes. Són rarament fèrtils. Forma grans gespes, de color verd clar, lluent, a la rabassa d’arbres i arbusts i sobre roques, en llocs humits i ombrívols, en terreny calcari, sovint en comunitat amb Anomodon viticulosus, Porella arboris-vitae, etc. Es coneix de les diverses muntanyes calcàries de Catalunya (Pirineus, Montseny, Montserrat, ports de Beseit) i de la Serra de Tramuntana (Mallorca); no ha estat trobada al País Valencià. Una espècie pròxima, N. complanata, té també les branques aplanades, però els fil·lidis no són ondulats. En ser més fina que l’anterior, aquesta molsa es podria confondre amb les Homalia, que tenen un sol nervi.
Homalia lusitanica recorda Neckera, però està menys regularment ramificada. De les molses complanades és la que més fàcilment es podria confondre amb una hepàtica foliosa, ja que els fil·lidis semblen disposats a banda i banda del caulidi, i formen gespes de color verd pàl·lid. Els fil·lidis, de superfície brillant, però mai ondulada, tenen la punta dentada i arrodonida i presenten nervi que ateny les 3/4 parts de la llargada. No es coneix l’esporòfit. Viu sobre roques i parets ombrejades, en ambients molt humits, especialment sobre substrat bàsic. És pròpia de la terra baixa i de l’estatge montà i ha estat trobada al Principat i a diverses localitats de Mallorca. H. trichomanoides és una planta de muntanya, més rara, de nervi més curt (1/2 o 1/3 de la llargada del limbe). També s’ha citat H. besserii.
Metaneckera (= Neckeradelphus) menziesii té els fil·lidis amb nervi, ondulats transversalment, poc aplanats i poc brillants, i creix sobre les roques calcàries ombrívoles, a la serra d’Aitana i altres punts meridionals.
Thamnobryum (= Thamnium) alopecurum forma masses laxes, de color verd fosc o verd olivaci, sobre roques, bases d’arbres, terra, en llocs ombrívols i frescos, sovint a la vora de torrents, però sempre fora de l’aigua. És una planta robusta, amb un llarg sistema de caulidis primaris reptants que suporten els caulidis secundaris, erectes o pènduls, de 80-120 mm, gruixuts, elàstics i no ramificats a la part basal, i densament ramificats vora l’àpex, de forma irregular, amb un aspecte característic d’arbret aplanat o de plomall, que sovint queden disposats de manera més o menys imbricada a la gespa que formen. Els fil·lidis rameals tenen el marge dentat, amb dents grosses i espaiades, el nervi gruixut i les cèl·lules petites, arrodonides. L’esporòfit, poc freqüent, té la seta curta (10-15 mm) i la càpsula inclinada, asimètrica. És freqüent al Principat, a l’estatge montà. Es coneix també a la Plana Baixa i de Penyagolosa. A causa de l’aspecte dendroide, solament es pot confondre amb Climacium dendroides, que té un color verd pàl·lid brillant, fil·lidis plegats longitudinalment i cèl·lules allargades, i viu en sòls torbosos i embassats, als estatges montà i subalpí.