L’oriol (Oriolus oriolus) és un ocell de la mida d’una merla (ateny 24 cm), de cos allargassat i inconfusible pel color groc viu del plomatge que ostenten els mascles, com el de la fotografia. Les femelles són més aviat verdoses i tenen el pit tacat. L’oriol fa un niu ben elaborat, penjat dels arbres on viu, generalment pollancres i salzes. Té un cant característic.
Xavier Palaus.
L’oriol és un ocell estival, nidificador a la major part dels Països Catalans continentals, on també s’observen migradors d’altres països europeus. A les Illes, en canvi, només se’l veu durant els passos migratoris, d’una forma regular, però escassa. A la Catalunya Nord és comú a les zones de baixa altitud, fins als 400 m, i s’ha establert, sembla que des de fa poc temps, a la Cerdanya. A Andorra hi ha un indici de reproducció, però cal considerar-lo com a migrador rar. És comú als hàbitats adequats de la Catalunya peninsular i al País Valencià, si bé és més escàs al sector meridional. Com a migrador no és tan abundant durant el pas tardoral. A l’illa de Mallorca hi ha referències, no absolutament segures, d’haver-hi criat anteriorment, però en l’actualitat és un migrador escàs, vist sobretot al pas primaveral. A les altres illes se’l veu d’una forma molt escassa, però regular, almenys a Menorca durant la primavera, mentre que és excepcional en el pas postnupcial.
L’arribada de l’oriol als seus quarters de cria es produeix des de mitjan abril, amb la màxima situada cap al final d’aquest mes, i es perllonga durant tota la primera quinzena de maig. A Menorca s’ha observat algun migrador primaveral al començament de juny. Els primers d’arribar són els mascles. La marxa postnupcial és bastant prematura; comença al final de la primera quinzena d’agost i continua durant tot el setembre. L’octubre es produeix alguna citació tardana. Les més extraordinàries són la d’un exemplar a la Selva el 27.10.82 i l’observació excepcional de 30 individus a la Mola, a l’illa de Formentera, el 06.11.84. També en el pas tardorenc els mascles adults són els primers de marxar, i precedeixen, segons Bannerman, en uns 10 dies les femelles i els joves de l’any.
L’hàbitat preferencial d’aquesta espècie durant l’època de la reproducció són els boscos de ribera, sobretot pollancredes i salzedes. També a boscos de planifolis, hortes amb fruiters vells poc transitades, i altres arbredes, ja siguin plantacions de pollancres o de plàtans, parcs o la vora de rieres, camins o carreteres. Últimament, se l’ha vist amb una relativa abundància a pinedes seques i boscos cremats, tant a la Catalunya peninsular com al País Valencià, sobretot durant la dispersió postnupcial. Llavors també freqüenta les figueres, on poden reunir-se bastants exemplars per alimentar-se dels fruits d’aquest arbre.
El mapa de distribució de l’oriol és bastant uniforme al continent, si bé falta en una franja costanera que comprèn les grans extensions de tarongerars del País Valencià i el delta de l’Ebre, sense que en coneguem els motius, i la comarca del Baix Ebre, on falten hàbitats apropiats. També s’observen importants clapes d’absència als Pirineus i a la Catalunya humida, que s’expliquen, tant per motius climàtics (ja que aquesta espècie té una tendència més aviat mediterrània) com orogràfics (penetra poc a les valls de muntanya i només nidifica d’una forma ocasional, per sobre dels 900-1000 m).
No s’han fet estudis sobre l’evolució de les poblacions de l’oriol als Països Catalans, però hi ha unanimitat en les respostes de pagesos consultats a diversos indrets (Maresme, Alt Camp, Osona) en el sentit que era molt més nombrós fa anys.