El pela-roques (Tichodroma muraria) és un ocell de conducta sorprenent, que s’enfila, caminant i batent constantment les ales, per les parets verticals de pedra dels penya-segats, i fins i tot, pels campanars dels pobles de muntanya, mentre cerca insectes i aranyes que treu hàbilment, amb el bec, de dins dels forats. És petit (de 14 a 17 cm) i es distingeix pels colors vermell i gris pissarra, que no comparteix amb cap altre ocell. Té un vol sobtat, que sol comparar-se al de les papallones.
Marisa Bendala.
Ocell principalment sedentari i escàs a zones dels Prepirineus i els Pirineus catalans, inclosa Andorra. Una part desconeguda de la població realitza desplaçaments hivernals mitjançant els quals, i un cop finalitzada l’època de la cria, arriba a localitats apropiades més meridionals i càlides, no gaire allunyades, però, de la Catalunya central i nòrdica. Esdevé força rar al S del Principat i a la regió de Castelló, i excepcional a València, mentre que a les comarques meridionals no ha estat citat mai. De les Illes, existeix una captura hivernal als Columbrets; a les Balears és molt rar a Menorca (un mínim de 5 citacions), excepcional a Mallorca i desconegut a les Pitiüses. És evident que esdevé un ocell rar a mesura que hom descendeix cap al S i s’incrementa la distància envers les àrees de reproducció. Aquestes s’estenen per la Vall d’Aran i les parts més muntanyoses del Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell, Andorra, l’Alta Cerdanya, la Baixa Cerdanya, el Berguedà, el Ripollès, la Garrotxa i punts aïllats del Conflent i la Fenolleda. Generalment viu a partir dels 600-700 m d’altitud i ascendeix fins a més de 2000 m.
Àrea de nidificació del pela-roques (Tichodroma muraria) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
L’hàbitat que ocupa és molt característic i inaccessible, la qual cosa, juntament amb la petita mida d’aquest moixó, pot ser la causa d’haver estat qualificat d’escàs, i del fet que hom disposi de tan poca informació sobre la biologia de la seva reproducció. El pela-roques és adaptat a la vida rupícola, de manera que no abandona mai els penya-segats, els cingles i les tarteres. Durant l’època de la reproducció se situa a la muntanya mitjana o alta, i mostra una gran preferència pel límit superior del pi alpí i per les parets ombrívoles o situades en gorges de torrents, especialment si són de constitució calcària. A l’hivern ocupa aquest mateix hàbitat situat, però, a molta menys altitud o fins i tot al nivell de la mar. En el decurs d’aquesta època destaquen nombroses observacions de pela-roques enfilant-se per parets de ruïnes, torres i campanars.
És molt territorial i segurament ocupa els seus dominis des del començament de maig fins a l’octubre; solament hom coneix la mida d’una niada que contenia 5 polls, si bé el més normal és que ponguin entre 3 i 5 ous. Un cop finalitzada la cria, un nombre aparentment no molt elevat d’exemplars es dirigeix cap al S, fugint de les baixes temperatures. La hivernada deu ser força generalitzada, puntual, però, entre l’octubre i el març o l’abril, i és fàcil de veure’n a les Serralades Litoral, Prelitoral i interiors de Catalunya.